Lo Ter i lo Freser una aspra serra
tingueren per braçol,
bessons que veié nàixer de la terra
la llum del mateix sol.

Si vinguessis amb mi, com jugaríem,
Digué lo riu Freser a son germà,
amb les perles i flors que trobaríem
tot rossolant del Pirineus al pla.

-Si anem plegats, non trobarem pas gaire
respon l’altre dels rius
anem cada un per ell, com nois rodaires
que van a cercar nius.

Y afegeix, refiat de sa llestesa,
lo Freser: -Qui a Ripoll arriba abans
prendre a l’altre lo nom i la riquesa;
axó també s’estila entra’ls humans.

Cada un per son vessant, los dos parteixen,
saltant com dos cabrits
que al sortir de la pleta s’esbargeixen
pels ginestars florits.

Llarguíssima pel Ter es la baixada,
però per davallar un riu es llest;
troba en cada baixant una marrada,
mes si plau lo camí, s’acaba prest.

Per la Balma passant de les donzelles,
no escolta’l càntic dolç
amb que responen les alojes belles
als torts i rossinyols.

Les fades eren d’eixa vall mestresses,
tan sols d’elles i d’ells escolta el cant;
encara no hi cantaven abadesses
en lo vell monestir de Sant Joan.

No hi havia a Seguries temple encara,
ni a Camprodon castells,
res hi vivia de lo que hi viu ara
sinó les flors i aucells.

Mes lo Ter davallava, davallava,
no estava pas per toies ni cançons,
tot cant en son murmuri s’ofegava,
tota flor se marca a sos petons.

A l’altra banda de la serra brolla,
com peresós corçel
que entre les herbes sa carrera amolla,
l’agosarat Freser.

Dels cims de Finestrelles
s’atura a recollir lo fred suor,

les cristallines fonts y rius lletosos,
argent que la sal d’estiu barreja amb or.

En una sola garba los enfeixa
trenant son curs amb ells,
per més enllà a cascades la madeixa
desfer de sos cabells.

Anguileja, s’estimba, corre y salta
jugant amb lo palet rodoladís;
rellisca com lo plor per una galta
marxen avall, com per un cingle llis.

Se cansa i en l’ombrívola verneda
s’atura a reposar,
ò llarga estona enamorat se queda
les flors a festejar.

Amb les pastores de la Vall de Ribes
s’atura a fer-los de polit mirall;
de braçol a les fades que cautives
té en les presons de marbre i de cristall.

I sempre baixa amb gran murmuri y fressa,
mes troba ja a Ripoll
lo Ter que hi davallà gastant més pressa,
més pressa i menys soroll.

Prenent son nom, feu-li present de sa ona
que rodola amb les seves cap a Vic,
de Vic cap a les selves de Girona,
al pla de Roses tan placen com ric.

Quan hagué vist d’Osona les boscúries,
les flors de Sant Daniel,
la mar que en perles torna avui,
les llàgrimes del cel,

digué:  Si jo hagués vist eixes vorades
quan ahir davallava d’Ull de Ter,
s’hi haurien adormides mes onades,
i eix riu s’hauria anomenat Freser.

Jacint Verdaguer
“Obres completes de Jacint Verdaguer”
Biblioteca Selecta, Barcelona, 1948

Recopilació del Text i Fotografies : Ramon Solé