A la Cadira d’en Galceran s’arriba per la pista forestal de la carretera C-154, punt quilomètric 32’400.
S’arriba fàcilment a peu o amb vehicle per Prats de Lluçanès, pel camí d’accès a la casa El Grau.
Historia:
En el llibre “Lo Lluçanès”, escrit per l’excursionista Pelegrí Casades a finals del segle XIX (va ser editat per primera vegada l’any 1897) hi ha una petita referència a aquest indret: “…a l’extrem de la planura, hi ha la Cadira del Galceran, bech de roca que afecta talment l’assiento y respatller d’aquell moble. Pren aquest nom del guefe de les tropes carlistes de la guerra dita dels set anys, que acostumava a vigilar desde aquell punt estratègich tota la vall de Marlés, los plans de Sagàs, part del Bergadà, los serrats de la Guardia, de Pinós y Sant Maurici y los montanyams que dominen aquell comarca y’ls pobles d’aquella part de l’alta montanya”
Josep Galceran i Escrigàs (Prats de Lluçanès, 1794 – 8 o 9 de setembre de 1836) fou un militar català
Biografia:
Fill de Jeroni Galceran Lleopart i Antònia Escrigas, era l’hereu després de la mort del seu germà gran, es feu paraire, com el seu pare. Es casà a Prats de Lluçanès el 22 de maig de 1819 amb Serafina Terrés i Comas, filla d’una família benestant de paraires vinguts d’Olvan. El seu primer fill, Jeroni Galceran i Terrés, nasqué el 21 de maig de 1820.
A finals del Trienni Liberal va convertir-se en comandant d’una partida reialista durant la Guerra de la Regència d’Urgell i obtingué del rei l’Escut de la Fidelitat i una petita pensió que l’ajudà a crear i mantenir un batalló de voluntaris. Desencantat amb el caire del govern de Madrid va recolzar un absolutisme radical. L’1 d’abril de 1827, coincidint amb la Fira de les 40 hores, participà amb Joan Cavalleria de Ripoll i Josep Bosoms, Jep dels Estanys del Berguedà, en l’aixecament dels Malcontents a Ripoll, tot encapçalant una partida que va derrotar els Mossos d’Esquadra.
Després de l’aixecament van néixer els seus altres quatre fills: Teresa, Joana, Josep Anton i Francesc, i morí la seva dona després del naixement del seu darrer fill el febrer de 1829. A principis de la dècada de 1830 era el comandant de quatre companyies de reialistes que havia format, i s’aixecà a Prats de Lluçanès el 5 d’octubre de 1833 a principis de la Primera Guerra Carlina, però la seva revolta va ser sufocada per Manuel de Llauder i de Camín, i Galceran va fugir a França; va ser indultat en 1834, però la seva família hagué de dormir cada nit dins de la vila emmurallada i posteriorment fou desterrada mig any a Igualada.[3] En tornar van preparar un nou aixecament carlí i foren obligats de nou a dormir dins la vila emmurallada.
Tot i que es diu que Josep va morir a la cadira d’en Galceran, de Prats de Lluçanès, mentre es mirava el moviment de les tropes a la Vall de Merlès, només va ser únicament ferit, ja que hi ha constància que va traspassar la frontera Francesa acompanyat pels seus fills i altres cabdills carlins.
La Cadira d’en Galceran està situada en la carena que separa la vall de Merlès de l’altiplà sobre el que es troba el poble de Prats de Lluçanès, a l’oest de la masia del Grau (en terme municipal de Lluçà)
i just en el punt més alt de la carena, on hi ha la divisió entre els termes municipals de Santa Maria de Merlès i Lluçà.
Es tracta d’una formació rocosa situada en un punt elevat, a l’extrem del qual hi ha rebaixada a la roca la forma d’una cadira, actualment força erosionada.
Es creu que el cap de les tropes carlistes Josep Galceran i Escrigas l’utilitzava com a punt de vigia per a controlar els moviments de tropes en la vall de Merlès i l’àrea circumdant durant la primera guerra carlina.
Actualment aquest punt ha perdut visibilitat pels arbres que han crescut per la vessant de Santa Maria de Merlès,
en l’anomenada costa de Borralleras,
però encara és possible divisar una gran àrea al voltant de la vall de Merlès entre el brancam.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba. i Viquipèdia
El torrent de la Grípia, de 6 quilòmetres de longitud, neix en la confluència dels torrents de Sagrament i de les Monges, prop de Matadepera, i travessa de nord a sud el sector est del municipi de Terrassa.
Es pot recorre pel camí, de 1.240 metres de longitud, discorre paral·lel al torrent entre camps de conreu i zones boscoses. Enllaça, al nord, amb el camí vell de Terrassa a Castellar, i al sud, amb el camí de la Grípia i el camí vell de Sant Quirze a Matadepera.
Tot plegat, forma part de l’àmbit nord-est de l’Anella Verda i dona accés a dues fonts naturals emblemàtiques, com són la font de la Grípia i la font de Sant Josep.
Fa anys que l’ajuntament va eliminar els horts il·legals allí existents.
L’ajuntament a finals de l’any 2025 va portar a terme la neteja i la retirada de residus,
l’eliminació de vegetació invasiva de la zona del torrent de la Grípia des de la Font fins a prop de la Font de Sant Josep.
a
L’arranjament de la mateixa Font de la Grípia
Font de la Grípia molt degradadaFont actual
Altres accions, la consolidació de la Bassa
A
i eliminació de la vegetació que tapava l’aqüeducte.
I la creació d’una nova àrea d’estada amb la instal·lació de tres bancs de pedra i elements de senyalització informativa.
L’objectiu és aconseguir un paisatge natural ben conservat, amb qualitat paisatgística,
a
viable ecològicament i que permeti compaginar l’activitat agrària
a
i l’ús turístic i de gaudi.
a
Recull de dades: Diari de Terrassa, Ajuntament de Terrassa i propi
L’itinerari per la riera de Rubió, situada a la comarca de l’Anoia, és una ruta ideal per a famílies i amants de la Itinerari per la Riera de Rubió coneguda principalment pel seu bosc de ribera i la proximitat a la resclosa de Jorba.
Característiques de la ruta:
És fàcil i planera.
Aproximadament 4 km des de Jorba (anada) o una ruta circular d’uns 8 km. Entre 2 hores i 20 minuts i 3 hores i mitja, depenent del ritme.
Habitualment des de l’església de Sant Pere de Jorba o des del Pla de Rubió.
Itinerari i punts d’interès:
El camí transcorre per zones ombrívoles amb pollancres, plataners, oms i freixes, oferint un entorn fresc fins i tot a l’estiu.
Un dels punts més emblemàtics. És un petit pantà on és habitual veure-hi ànecs i gaudir de la tranquil·litat de l’aigua.
Mapes Patrimoni Cultural
Algunes variants de la ruta s’enfilen cap al cim de Sant Salvador per obtenir vistes panoràmiques de la zona.
La ruta permet contemplar elements del paisatge agroforestal de l’Anoia i, segons la variant triada, apropar-se al castell de Rubió.
Situat a la serra de Falgars, s’hi pot arribar per la carretera asfaltada de la Guardiola, 2 km abans d’arribar a la Pobla de Lillet, ran de la casa de Cal Roger, kilòmetre 71.
Actualment hi ha una àmplia zona d’esbarjo amb barbacoes, fonts i lloc per dinar.
Presideix el santuari una imatge gòtica d’alabastre, del segle XV de la Verge de Falgars. La primitiva imatge va desaparèixer, però la tradició explica que un pastor de Saus, va trobar la imatge de la mare de Déu entre unes falgueres. D’aquí prové, es diu, el nom del Santuari de Falgars com un “lloc de moltes falgueres”.
A mig paratge de Falgars, es troba restaurada la cova on es pot veure la Verge primitiva que es mostra donant el pit al seu fill. Ha estat de sempre un lloc de pelegrinatge i devoció, no sols per a pobletans i veïns dels voltants de la comarca, sinó que per a molta gent que ve de terres llunyanes.
En són dates especials la Trobada de pobletans i expobletans, la Diada de Sant Marc, la Festa major de Falgars i la Dansa de Falgars.
Els Estanys de Graugés estan situats a prop del nucli de Graugés i dins de l’antiga colònia agrícola de Graugés del municipi d’Avià.
Historia:
Els estanys de Graugés són un sistema de basses d’origen artificial creades a principi del segle XX entre 1900 i 1909, mitjançant la construcció de terraplens i connectades per sèquies i bombes d’aigua.
Aquestes masses d’aigua foren pensades per a l’abastament de la colònia agrícola de Graugés, fundada per Agustí Rosal i Sala.
Malgrat el seu origen antròpic, aquests estanys i basses han esdevingut una de les principals zones humides de l’alta conca del Llobregat. Actualment encara s’utilitza l’aigua per a l’abastament i la zona; a més, és un punt conegut de lleure i educació ambiental a la comarca del Berguedà.
L’espai està constituït actualment per un estany principal d’unes 7 ha de superfície i tres basses de reduïda extensió, una d’elles situada vora l’estany principal (oest), a la mateixa cota, i les dues altres situades al sud, a una cota clarament inferior.
Als estanys es produeix un procés de rebliment lent però continuat, que s’ha completat ja pràcticament a la bassa inferior.
A principis de segle l’estany principal tenia una fondària de 18 m, mentre que actualment en té poc més de 6 m.
Pel que fa a la vegetació forestal, destaca la presència d’un bosc de ribera que envolta el conjunt dels estanys, amb força espècies al·lòctones, formada sobretot per pollancres (Populus nigra), salzes (Salix alba), freixes (Fraxinus angustifolia), verns (Alnus glutinosa), etc.
A l’estany principal s’hi troben també tamarius (Tamarix sp.), plàtans, freixes de flor i moltes altres espècies forestals procedents de l’enjardinament inicial.
Aquest bosc de ribera és assimilable a l’hàbitat d’interès comunitari 91E0 “Vernedes i altres boscos de ribera afins (Alno-Padion)”, tot i que l’abundància d’espècies exòtiques li resta força interès. Pel que fa a la vegetació més pròpia dels ambients estrictament aigualosos, destaca la presència d’alguns herbassars submergits de Myriophyllum (hàbitat d’interès comunitari 3150) a alguna de les basses.
A les vores dels estanys hi creixen alguns canyissars i bogars. Apareixen també els hàbitats d’interès comunitari 6420 “Jonqueres i herbassars graminoides humits, mediterranis, del Molinio-Holoschoenion” i 92A0 “Alberedes, salzedes i altres boscos de ribera”.
La fauna invertebrada hi és molt abundant i diversa. Hi ha cladòcers, copèpodes, gastròpodes, efemeròpters, odonats, plecòpters, heteròpters, tricòpters, etc.
Pel que fa als vertebrats, els estanys de Graugés són un dels principals punts d’atracció per a anàtids i ardeids de l’alta conca del Llobregat.
Un impacte a destacar és el derivat de l’existència d’un petit establiment turístic al sector est, conegut com a bar del llac, des d’on es practica la pesca i -a vegades- alguns usos nàutics. Resten també algunes infraestructures obsoletes o en mal estat -algunes de caràcter hidrològic, d’altres relacionades amb el lleure- que caldria retirar o condicionar.
Els a ports d’algunes granges adjacents fan que les aigües presentin puntualment processos d’eutròfia. El tancament de l’estany gran amb una tanca metàl·lica perimetral constitueix una barrera per a la fauna que convindria permeabilitzar.
Cal seguir la senyalització i avisos per evitar accidents, tenint en compte l’ús públic de l’espai.
AquestLa Via del Nicolau es un passeig per zones boscoses, amb túnels i passarel·les de diferents tipus.
Al llarg de l’itinerari es poden gaudir de les vistes de la vall del riu Bastareny, flanquejada per la població de Bagà.
Historia:
El 20 d’Abril de 1914 va ser el començament de les obres del traçat d’un ferrocarril pel transport de troncs entre Gisclareny i Guardiola i Gisclareny,
El Promotor va ser el Sr. Tomàs Nicolau i Prieto que era el propietari de la serradora de Berga.
Ferrocarril pel transport de troncs
A la llarg del recorregut es van construir túnels i parets de pedra seca per consolidar la via.
Va funcionar uns quants anys i es va abandonar
Durant els anys 1960-1970 els serveis forestals van reobrir alguns trams per realitzar actuacions d’hidrologia i contenció de l’erosió.
L’any 2009 no es va recuperar el camí.
La ruta és lineal i es pot iniciar al poble de Guardiola de Berguedà o des de Baga just desprès de la zona de pícnic de Sant Joan de l’Avellanet, on esta l’Ecomuseu.
El recorregut es entre 6 a 8 quilometres d’anada i tornada.
El camí transcorre pràcticament pla o baixa lleugerament.
Per tornar, es pot seguir el mateix camí o utilitzar alguns dels molts itineraris que uneixen Bagà i Guardiola.
Per arribar-nos a l’església dels Sants Metges, de la carretera C-26 ens cal desviar-nos en el quilòmetre 135,7 per una pista que hi porta directament.
A les seves rodalies hi ha molts Rocs grans, alguns d’ells amb nom propi,
Com el Roc de la Bruixa / Roc de les Bruixes, està situat prop del Camí dels Pantans, el qual condueix des de la masia de Cal Pauet cap a Capolat; quedant ubicat entre aquest camí i la casa de Colilles. Es tracta d’un conjunt format per grans blocs de roca de conglomerat. El Roc de la Bruixa pròpiament són dos grans blocs que pel seu voltant tenen altres blocs de mides molt menors, alguns que s’hi recolzen. El bloc més gran conforma un baumat de poca profunditat pel costat sud. Alguns dels rocs de mides menors tenen pel contorn altres blocs i pedres que semblen col·locades intencionadament d’una manera determinada. Al costat sud hi ha una altra gran roca a la qual s’accedeix quasi en el mateix nivell a la part superior i des de la qual es tenen bones vistes. El conjunt format per aquestes roques defineix uns baumats i refugis que es creu que podrien haver estat utilitzats com a llocs d’hàbitat. Al lloc a més s’hi va localitzar algun fragment de ceràmica prehistòrica i medieval
Mapes de Patrimoni Cultural
L’indret és un punt de pas d’un sender de gran recorregut. Tota la franja que s’estén als peus dels Cingles de Sant Salvador, Capolat i Taravil, és conegut com a peu de roques (denominació que també es dóna als espunyolencs i espunyolenques d’aquesta zona), és una extensió que és caracteritzada per ser l’inici del pendent que origina els cingles i per haver-hi gran quantitat de blocs de conglomerat de mides molt diverses i alguns conformant fins i tot formes curioses com el cap de dinosaure.
Moltes d’aquestes roques conformen baumats i refugis, alguns dels quals es creu que poden haver estat lloc de d’hàbitat.
L’anomenat Cap de Dinosaure, és un bloc de roca de tipus conglomerat que es troba sobre una base de tapàs. La part inferior, del tapàs, per les seves característiques morfològiques s’ha anat erosionant, conservant-se una base de mides menors al bloc. El bloc de conglomerat té una forma més o menys tendint a ovalada en disposició horitzontal, presenta alguns despreniments i esquerdes que és el què li confereix la particular forma que recorda al cap d’un dinosaure, d’aquí que al lloc sigui conegut per aquest nom.
Mapes de Patrimoni Cultural
Roc de Colilles,esta a prop de la masia Colilles hi ha diferents grans blocs de conglomerat, alguns dels quals criden l’atenció per la seva disposició, ja que les diferents agrupacions són conformades per un o dos blocs considerablement molt més grans i pels costat d’altres de mides més petites. En el roc que queda a pocs metres al sud de la casa clarament visible per estar situat en mig d’un camp, en Josep Carreres va localitzar-hi uns fragments de ceràmica prehistòrica i un sílex blanc treballat. El roc a més conforma un espai que es creu que podria haver estat habitable. El lloc podria tractar-se d’un possible hàbitat prehistòric.
Mapes de Patrimoni Cultural
Al costat mateix del camí que porta a l’església dels Sans Metges podem veure rocs no gaire grans amb formes curioses,
alguns presentant fissures i entre elles han nascut arbres.
Es un espai que ens fa volar la nostre imaginació i dels més petits…!
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba. i propi
Autoria de la fitxa per a MPC.: Sara Simon Vilardag
Des de Bagà agafem la carretera cap a Gisclareny. Després d’uns 2,2 quilòmetres deixem l’àrea recreativa del Pont de Sant Joan i al cap d’uns 800 metres arribem a una bifurcació;
a la dreta ens portaria cap a Gisclareny, nosaltres seguim el camí de l’esquerra,
on passem per l’Àrea d’estada de la font de Sant Joan de l’Avellanet on a dalt hi ha l’ermita.
Cal seguir per la pista, al poc ens queda a mà esquerra el centre d’interpretació.
Continuarem i a abans de 2 quilòmetres a la dreta i a peu de pista veurem la Font del Clot d’en Roca i la seva zona d’estada i lleure.
L’estructura de la Font, esta adossada a un allargat mur que aguanta al marge de la muntanya.
L’aigua raja per un broc de ferro guarnit amb un rosetó i cau a una pica de pedra picada que descansa sobre d’un pedestal del mateix material.
A banda i banda de la font te dos bancs de pedra adossats al mur que li fan de respatller, de fet, a la llarg de tot el mur te quatre bancs més de pedra.
Disposa de dues taules de pedra amb bancs per seure per poder fer un àpat.
Per anar al mirador de laBagà Major sortirem de Bagà per la carretera dirección a Gisclareny, a un 2.500 deixem aquesta carretera per seguir per l’esquerra direcció a Sant Joan de l’Avellanet i la seva font.
Cal continuar per la pista que ens portaria com a punt final a Sant Joan de l’Avellanet .
A un quilòmetre i mig trobarem a l’esquerra a peu del camí el Mirador de la Bagà Major.
En dia clar es pot gaudir d’unes vistes extraordinàries.
Un Cartell a color amb imatges de les vistes que contemplem,
ens indican bàsicament el nom de les muntanyes properes i destacades de les rodalies de Bagà.
