Els plataners de la plaça de Barcelona de Sant Cugat són un dels conjunts d’arbres més emblemàtics de la ciutat.
Es caracteritzen per la seva història centenària i per donar un aire tradicional de plaça de poble a aquest espai urbà.
Història i origen:
Iniciativa veïnal (1874): Els mateixos veïns de la plaça demanaran permís a l’Ajuntament per plantar els primers plàtans d’ombra l’any 1874, coincidint amb l’urbanització d’aquest sector.
Consolidació (1909): Amb una reforma municipal l’any 1909, es va millorar l’espai i es van tornar a plantar exemplars per fixar-ne l’estructura actual.
Característiques de l’arbrat:
Espècie: Són exemplars de plàtan d’ombra (Platanus x hispanica).
Disposició geomètrica: Estan plantats enquadrant la part central de la plaça per crear un espai de passeig totalment protegit del sol a l’estiu.
Forma de paraigua: La seva capçada té un creixement horitzontal molt estès. Històricament havien arribat a cobrir la plaça com si fossin una gran ombrel·la natural.
Dimensions històriques: Segons els inventaris del Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona, els exemplars més antics han assolit perímetres de tronc de fins a 2,7 metres.
A causa de l’edat i el deteriorament fisiològic natural, l’Ajuntament ha hagut d’intervenir en diverses ocasions per seguretat
S’han fet campanyes de relleu dels arbres malalts.
Per exemple, es retiraren exemplars vells i es plantaran arbres nous de grans dimensions per no perdre l’estètica històrica de l’entorn.
La Bassa de Font de la Riba és un petit espai natural i hidrològic situat al municipi de Sant Quirze del Vallès (Barcelona), integrat dins el projecte de recuperació ambiental de la zona humida de Can Ponsic.
Es localitza en un entorn boscós molt proper al Torrent de la Betzuca i just sota la històrica balma neolítica de Can Pallàs, i la Font de la Riba.
La font i la seva petita bassa associada van ser recuperades exhaustivament a partir del novembre del 2008 gràcies a jornades de voluntariat popular coordinades per l’associació Sant Quirze Natura i l’organització ecologista DEPANA. En aquestes jornades es va esbrossar el terreny, es van crear esglaons d’accés i es va reforestar la ribera.
Tot i que històricament el terme municipal va arribar a albergar desenes de fonts naturals, la Font de la Riba és una de les poques supervivents.
Tot i això, a causa del canvi climàtic i les sequeres dels últims anys, visitants locals en plataformes, han assenyalat que el petit basal o bassa sol trobar-se sec o amb un cabal mínim, s’abasteix de la Font de la Riba i de la pluja.
És un punt de pas molt habitual a les rutes a peu que connecten Sant Quirze del Vallès amb les Fonts de Terrassa (com la variant del sender de gran recorregut GR-173).
Es considera una parada ideal per a senderistes i ciclistes que busquen trams d’ombra amb seients.
La Font de les Bagasses és una coneguda àrea recreativa i font natural situada al municipi de Camarasa, a la comarca de la Noguera, just a l’entrada de l’espectacular Congost de Terradets. Serveix com a punt de trobada estratègica entre les comarques de la Noguera i el Pallars Jussà, a la província de Lleida.
Fotograia: Viquipèdia
S’hi accedeix fàcilment amb cotxe a través de la carretera C-13 que uneix Balaguer amb Tremp. L’àrea recreativa està senyalitzada a peu de carretera, uns 3 quilòmetres després del trencall que es dirigeix cap a Àger.
Característiques de l’Àrea Recreativa:
• Instal·lacions: Disposa d’una zona de pícnic condicionada amb diverses taules, bancs de fusta i contenidors d’escombraries.
• Aparcament: Compta amb un espai ampli per estacionar turismes i és un lloc habitual catalogat com a furgoperfecte a Furgovw per pernoctar amb furgonetes campers.
• Ombra: Predominen els arbres en algunes seccions, encara que els dies més calorosos de l’estiu la insolació directa pot ser alta a la zona de les taules.
Activitats i Esports d’Aventura:
• Escalada: És el punt d’accés principal per pujar a la mítica Paret de les Bagasses, un dels temples de l’escalada a la roca de Catalunya dins el congost de Terradets.
• Senderisme: Des de la font parteixen rutes clàssiques com l’ascens al despoblat de Rúbies o el sender històric de la Font de les Bagasses fins a l’Ametlla del Montsec, ideal per descobrir la Serra del Montsec.
• Espeleologia i Vies Ferrades: Molt a prop es troben elements naturals de gran valor com la Cova dels Muricecs (que acull importants colònies de ratpenats) i la via ferrada de les Arcades.
Al Japó, els banys de bosc o banys forestals, anomenats shinrin-yoku (森林浴) en japonès i mandarí, sanlimyok (산림욕) en coreà, són estades curtes i pausades per un bosc.
Historia:
Diversos estudis indiquen l’existència de beneficis dels banys de bosc sobre la salut.
S’ha demostrat que l’exposició a la naturalesa proporciona efectes neuropsicològics calmants mitjançant canvis en el sistema nerviós.
Al Japó hi ha 44 boscos acreditats per fer-hi banys de bosc.
Activitat:
Els banys de bosc impliquen una visita relaxada per un bosc mentre es respiren substàncies volàtils anomenades fitoncides (olis essencials de la fusta), que són compostos volàtils amb activitat antimicrobiana derivats dels arbres, com l’alfa-pinè i el limonè.
El 1982 l’Agència Forestal del Japó va incorporar els banys de bosc a la llista de pràctiques saludables.
Actualment estan reconeguts al Japó com a activitat relaxant i per al tractament de l’estrès.
Quan entrem en un bosc, s’activen els sentits i, gràcies als fitònids –unes substàncies químiques que emeten les plantes i alguns derivats dels arbres–, augmenten els nivells intracel·lulars de les proteïnes que ens defensen d’algunes infeccions i tumors.
També disminueix la pressió arterial, la freqüència cardíaca i les hormones que ens causen estrès, com la noradrenalina.
Però no sols això: després d’un bany forestal tenim menys ansietat, fatiga i sentim més benestar.
El Mycobacterium vaccae, un bacteri que es troba a la terra, funciona com a antidepressiu, ja que eleva el nivell d’energia i el funcionament cognitiu dels pacients.
Quan trepitgem la terra del bosc, el Mycobacterium vaccae s’escampa, ens activa els nervis simpàtic i parasimpàtic i fa que ens trobem millor.
A la Cadira d’en Galceran s’arriba per la pista forestal de la carretera C-154, punt quilomètric 32’400.
S’arriba fàcilment a peu o amb vehicle per Prats de Lluçanès, pel camí d’accès a la casa El Grau.
Historia:
En el llibre “Lo Lluçanès”, escrit per l’excursionista Pelegrí Casades a finals del segle XIX (va ser editat per primera vegada l’any 1897) hi ha una petita referència a aquest indret: “…a l’extrem de la planura, hi ha la Cadira del Galceran, bech de roca que afecta talment l’assiento y respatller d’aquell moble. Pren aquest nom del guefe de les tropes carlistes de la guerra dita dels set anys, que acostumava a vigilar desde aquell punt estratègich tota la vall de Marlés, los plans de Sagàs, part del Bergadà, los serrats de la Guardia, de Pinós y Sant Maurici y los montanyams que dominen aquell comarca y’ls pobles d’aquella part de l’alta montanya”
Josep Galceran i Escrigàs (Prats de Lluçanès, 1794 – 8 o 9 de setembre de 1836) fou un militar català
Biografia:
Fill de Jeroni Galceran Lleopart i Antònia Escrigas, era l’hereu després de la mort del seu germà gran, es feu paraire, com el seu pare. Es casà a Prats de Lluçanès el 22 de maig de 1819 amb Serafina Terrés i Comas, filla d’una família benestant de paraires vinguts d’Olvan. El seu primer fill, Jeroni Galceran i Terrés, nasqué el 21 de maig de 1820.
A finals del Trienni Liberal va convertir-se en comandant d’una partida reialista durant la Guerra de la Regència d’Urgell i obtingué del rei l’Escut de la Fidelitat i una petita pensió que l’ajudà a crear i mantenir un batalló de voluntaris. Desencantat amb el caire del govern de Madrid va recolzar un absolutisme radical. L’1 d’abril de 1827, coincidint amb la Fira de les 40 hores, participà amb Joan Cavalleria de Ripoll i Josep Bosoms, Jep dels Estanys del Berguedà, en l’aixecament dels Malcontents a Ripoll, tot encapçalant una partida que va derrotar els Mossos d’Esquadra.
Després de l’aixecament van néixer els seus altres quatre fills: Teresa, Joana, Josep Anton i Francesc, i morí la seva dona després del naixement del seu darrer fill el febrer de 1829. A principis de la dècada de 1830 era el comandant de quatre companyies de reialistes que havia format, i s’aixecà a Prats de Lluçanès el 5 d’octubre de 1833 a principis de la Primera Guerra Carlina, però la seva revolta va ser sufocada per Manuel de Llauder i de Camín, i Galceran va fugir a França; va ser indultat en 1834, però la seva família hagué de dormir cada nit dins de la vila emmurallada i posteriorment fou desterrada mig any a Igualada.[3] En tornar van preparar un nou aixecament carlí i foren obligats de nou a dormir dins la vila emmurallada.
Tot i que es diu que Josep va morir a la cadira d’en Galceran, de Prats de Lluçanès, mentre es mirava el moviment de les tropes a la Vall de Merlès, només va ser únicament ferit, ja que hi ha constància que va traspassar la frontera Francesa acompanyat pels seus fills i altres cabdills carlins.
La Cadira d’en Galceran està situada en la carena que separa la vall de Merlès de l’altiplà sobre el que es troba el poble de Prats de Lluçanès, a l’oest de la masia del Grau (en terme municipal de Lluçà)
i just en el punt més alt de la carena, on hi ha la divisió entre els termes municipals de Santa Maria de Merlès i Lluçà.
Es tracta d’una formació rocosa situada en un punt elevat, a l’extrem del qual hi ha rebaixada a la roca la forma d’una cadira, actualment força erosionada.
Es creu que el cap de les tropes carlistes Josep Galceran i Escrigas l’utilitzava com a punt de vigia per a controlar els moviments de tropes en la vall de Merlès i l’àrea circumdant durant la primera guerra carlina.
Actualment aquest punt ha perdut visibilitat pels arbres que han crescut per la vessant de Santa Maria de Merlès,
en l’anomenada costa de Borralleras,
però encara és possible divisar una gran àrea al voltant de la vall de Merlès entre el brancam.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba. i Viquipèdia
Els Jardins de la Pèrgola estan en la Colònia Valls de Torroella.
S’arriba per la carretera de Manresa a Solsona (C-55) sortida passat el km. 50 en direcció Valls de Torroella dins del municipi de Sant Mateu de Bages.
Historia:
Inicialment l’església de la colònia Valls de Torroella s’emplaçava al bloc de pisos de la Carretera de Cardona, però allà eren freqüents les inundacions causades per les riuades, que afectaven també a l’església. Per això, entre d’altres motius, es decidí buscar una nova ubicació i s’emprengué la construcció d’un edifici força ambiciós per acollir l’església, les escoles i el convent de les monges Dominiques.
L’església, posada sota el patronatge del Sagrat Cor, fou beneïda el 7 de novembre de 1926 pel bisbe de Solsona, Valentí Comellas.
A la banda de migdia s’hi alçà la rectoria i l’escola per a nens i, a l’ala nord, el convent de les Germanes Dominiques i el col·legi per a nenes; tot aquest conjunt es va fer segons plànols d’Higini Negre, espòs de Maria Valls Taberner.
Els treballs de picapedrer van anar a càrrec d’Isidre Abarca Garcia.
Com a nota curiosa, el primer batejat a la nova església fou Estanislau Basora, el que havia de ser famós futbolista, fill del director de la fàbrica.
Entre 1967 i 1969 l’entorn de l’església, que fins llavors era ocupat per horts, es va enjardinar i s’hi adequaren unes escales, un estany i una pèrgola. Al mateix temps s’afegí el campanar de torre a l’església. E Callús, Ajuntament de Navàs, Ajuntament de Sant Mateu de Bages; Ajuntament de Súria.
Zona enjardinada situada al davant de l’església parroquial de Valls de Torroella.
Ocupa una esplanada d’uns 30 per 50 metres entre l’imponent edifici parroquial i el canal de la fàbrica.
L’espai està dotat amb un petit estanc i unes escales que salven la petita elevació on hi ha assentat l’edifici de l’església, i compta amb arbres d’una bona diversitat d’espècies.
A l’angle nord-oest hi ha un espai amb una pèrgola que dóna nom al jardí.
En aquest sector es conserva una caseta on hi ha un pou que capta les aigües freàtiques i les condueix cap a un dipòsit situat a una cota més alta, des d’on es distribueixen per les diferents cases.
Antigament l’entorn de l’església era ocupat per horts fins que, entre els anys 1967 i 1969, el propietari de la colònia decidí que calia embellir la zona i s’hi habilitaren els jardins.
D’aquesta manera la colònia industrial quedava dotada amb un espai de lleure
que esdevenia, al mateix temps, una mena de passeig des del pas del pont fins a l’entrada principal de l’església.
Fins no fa gaires anys es conservaven també en aquest sector uns grans safareigs públics (construïts entre 1915 i 1916) que recentment foren enderrocats, i també hi havia una font.
Actualment, disposa també d’una zona de jocs infantils.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa per a MPC: Jordi Piñero Subirana
En l’hort medieval del Monestir de Pedralbes en Barcelona, trobarem uns cartells que en donen raó de com era la vinya i el vi, la importància dels arbres fruiters i de la Pèrgola.
Per anar al Santuari del Paller cal agafar un desviament des del nucli de Bagà cap a la dreta direcció Roc de la Llena, a uns 2 km del poble.
Historia:
El Santuari de Paller va ser construït entre el 1747 i el 1748.
L’antic santuari era a la masia del Paller de Dalt, on encara hi ha restes de l’església, ja esmentada l’any 1200 i que tenia molts devots.
Depenia del monestir de Bagà i la primitiva església fou encara refeta el 1687.
El 1747 s’inicià la construcció de l’actual santuari segons traça de Francesc Morató a l’indret del Paller de Baix, a dos quilòmetres de la vila de Bagà.
A partir del 1772 el santuari fou ornamentat amb retaules i altars que foren destruïts, en bona part l’any 1936,
Està format pel conjunt de l’hostal, el restaurant, refugi i Santuari de Paller
El Santuari del Paller està en un paratge acollidor, tranquil i d’una gran bellesa, amb majestuosos arbres.
Al costat de l’anomenada Font dels Banyadors (per això també es coneix com Santa Maria dels Banyadors), on era costum que els devots s’hi banyessin i que se n’emportessin aigua considerada miraculosa.
Te un ampli aparcament al costat de la zona de pícnic amb taules i seients.
Rodejat d’arbres i grans boscos i és punt de partida de nombroses rutes a través del Parc Natural del Cadí- Moixeró i també lloc de pas del popular sender anomenat Camí dels Bons Homes.
Recull de dades : Viquipèdia, Ajuntament de Bagà i altres
Per arribar-nos a l’església dels Sants Metges, de la carretera C-26 ens cal desviar-nos en el quilòmetre 135,7 per una pista que hi porta directament.
A les seves rodalies hi ha molts Rocs grans, alguns d’ells amb nom propi,
Com el Roc de la Bruixa / Roc de les Bruixes, està situat prop del Camí dels Pantans, el qual condueix des de la masia de Cal Pauet cap a Capolat; quedant ubicat entre aquest camí i la casa de Colilles. Es tracta d’un conjunt format per grans blocs de roca de conglomerat. El Roc de la Bruixa pròpiament són dos grans blocs que pel seu voltant tenen altres blocs de mides molt menors, alguns que s’hi recolzen. El bloc més gran conforma un baumat de poca profunditat pel costat sud. Alguns dels rocs de mides menors tenen pel contorn altres blocs i pedres que semblen col·locades intencionadament d’una manera determinada. Al costat sud hi ha una altra gran roca a la qual s’accedeix quasi en el mateix nivell a la part superior i des de la qual es tenen bones vistes. El conjunt format per aquestes roques defineix uns baumats i refugis que es creu que podrien haver estat utilitzats com a llocs d’hàbitat. Al lloc a més s’hi va localitzar algun fragment de ceràmica prehistòrica i medieval
Mapes de Patrimoni Cultural
L’indret és un punt de pas d’un sender de gran recorregut. Tota la franja que s’estén als peus dels Cingles de Sant Salvador, Capolat i Taravil, és conegut com a peu de roques (denominació que també es dóna als espunyolencs i espunyolenques d’aquesta zona), és una extensió que és caracteritzada per ser l’inici del pendent que origina els cingles i per haver-hi gran quantitat de blocs de conglomerat de mides molt diverses i alguns conformant fins i tot formes curioses com el cap de dinosaure.
Moltes d’aquestes roques conformen baumats i refugis, alguns dels quals es creu que poden haver estat lloc de d’hàbitat.
L’anomenat Cap de Dinosaure, és un bloc de roca de tipus conglomerat que es troba sobre una base de tapàs. La part inferior, del tapàs, per les seves característiques morfològiques s’ha anat erosionant, conservant-se una base de mides menors al bloc. El bloc de conglomerat té una forma més o menys tendint a ovalada en disposició horitzontal, presenta alguns despreniments i esquerdes que és el què li confereix la particular forma que recorda al cap d’un dinosaure, d’aquí que al lloc sigui conegut per aquest nom.
Mapes de Patrimoni Cultural
Roc de Colilles,esta a prop de la masia Colilles hi ha diferents grans blocs de conglomerat, alguns dels quals criden l’atenció per la seva disposició, ja que les diferents agrupacions són conformades per un o dos blocs considerablement molt més grans i pels costat d’altres de mides més petites. En el roc que queda a pocs metres al sud de la casa clarament visible per estar situat en mig d’un camp, en Josep Carreres va localitzar-hi uns fragments de ceràmica prehistòrica i un sílex blanc treballat. El roc a més conforma un espai que es creu que podria haver estat habitable. El lloc podria tractar-se d’un possible hàbitat prehistòric.
Mapes de Patrimoni Cultural
Al costat mateix del camí que porta a l’església dels Sans Metges podem veure rocs no gaire grans amb formes curioses,
alguns presentant fissures i entre elles han nascut arbres.
Es un espai que ens fa volar la nostre imaginació i dels més petits…!
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba. i propi
Autoria de la fitxa per a MPC.: Sara Simon Vilardag
Per anar al Santuari de la Mare de Déu dels Torrents cal seguir des de la gasolinera (que fa temps esta tancada) de la capella de la Mare de Déu del Bosc, la pista de mà dreta.
El camí porta directament al Santuari, però havans de creuar la Rasa de Boixedera,
veurem una passera o pont molt danyat, cal creuar la rasa amb precaució…
i a l’altre costat hi ha una cavitat que flueix l’aigua, es La Font del Santuari.
Podríem recollir l’aigua per medi d’un got o similar.
Sobre tot a la tardor, l’espai es cobreix de fulles als arbres i al terra que fan un espai agradable d’estar.
