Arxiu d'etiquetes: carena

La Cadira d’en Galceran de Lluçà

Publicat el per
Respon

A la Cadira d’en Galceran s’arriba per la pista forestal de la carretera C-154, punt quilomètric 32’400.

S’arriba fàcilment a peu o amb vehicle per Prats de Lluçanès, pel camí d’accès a la casa El Grau.

Historia:

  • En el llibre “Lo Lluçanès”, escrit per l’excursionista Pelegrí Casades a finals del segle XIX (va ser editat per primera vegada l’any 1897) hi ha una petita referència a aquest indret: “…a l’extrem de la planura, hi ha la Cadira del Galceran, bech de roca que afecta talment l’assiento y respatller d’aquell moble. Pren aquest nom del guefe de les tropes carlistes de la guerra dita dels set anys, que acostumava a vigilar desde aquell punt estratègich tota la vall de Marlés, los plans de Sagàs, part del Bergadà, los serrats de la Guardia, de Pinós y Sant Maurici y los montanyams que dominen aquell comarca y’ls pobles d’aquella part de l’alta montanya”
  • Josep Galceran i Escrigàs (Prats de Lluçanès, 1794 – 8 o 9 de setembre de 1836) fou un militar català

Biografia:

  • Fill de Jeroni Galceran Lleopart i Antònia Escrigas, era l’hereu després de la mort del seu germà gran, es feu paraire, com el seu pare. Es casà a Prats de Lluçanès el 22 de maig de 1819 amb Serafina Terrés i Comas, filla d’una família benestant de paraires vinguts d’Olvan. El seu primer fill, Jeroni Galceran i Terrés, nasqué el 21 de maig de 1820.
  • A finals del Trienni Liberal va convertir-se en comandant d’una partida reialista durant la Guerra de la Regència d’Urgell i obtingué del rei l’Escut de la Fidelitat  i una petita pensió que l’ajudà a crear i mantenir un batalló de voluntaris. Desencantat amb el caire del govern de Madrid va recolzar un absolutisme radical. L’1 d’abril de 1827, coincidint amb la Fira de les 40 hores, participà amb Joan Cavalleria de Ripoll i Josep Bosoms, Jep dels Estanys del Berguedà, en l’aixecament dels Malcontents a Ripoll, tot encapçalant una partida que va derrotar els Mossos d’Esquadra.
  • Després de l’aixecament van néixer els seus altres quatre fills: Teresa, Joana, Josep Anton i Francesc, i morí la seva dona després del naixement del seu darrer fill el febrer de 1829. A principis de la dècada de 1830 era el comandant de quatre companyies de reialistes que havia format, i s’aixecà a Prats de Lluçanès el 5 d’octubre de 1833 a principis de la Primera Guerra Carlina, però la seva revolta va ser sufocada per Manuel de Llauder i de Camín, i Galceran va fugir a França; va ser indultat en 1834, però la seva família hagué de dormir cada nit dins de la vila emmurallada i posteriorment fou desterrada mig any a Igualada.[3] En tornar van preparar un nou aixecament carlí i foren obligats de nou a dormir dins la vila emmurallada.
  • Tot i que es diu que Josep va morir a la cadira d’en Galceran, de Prats de Lluçanès, mentre es mirava el moviment de les tropes a la Vall de Merlès, només va ser únicament ferit, ja que hi ha constància que va traspassar la frontera Francesa acompanyat pels seus fills i altres cabdills carlins.

La Cadira d’en Galceran està situada en la carena que separa la vall de Merlès de l’altiplà sobre el que es troba el poble de Prats de Lluçanès, a l’oest de la masia del Grau (en terme municipal de Lluçà)

i just en el punt més alt de la carena, on hi ha la divisió entre els termes municipals de Santa Maria de Merlès i Lluçà.

Es tracta d’una formació rocosa situada en un punt elevat, a l’extrem del qual hi ha rebaixada a la roca la forma d’una cadira, actualment força erosionada.

Es creu que el cap de les tropes carlistes Josep Galceran i Escrigas l’utilitzava com a punt de vigia per a controlar els moviments de tropes en la vall de Merlès i l’àrea circumdant durant la primera guerra carlina.

Actualment aquest punt ha perdut visibilitat pels arbres que han crescut per la vessant de Santa Maria de Merlès,

en l’anomenada costa de Borralleras,

però encara és possible divisar una gran àrea al voltant de la vall de Merlès entre el brancam.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba. i Viquipèdia

Autoria de la fitxa: Jordi Compte i Marta Homs

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Arbres – Pi d’entre Termes de Sant Cugat del Vallès

Publicat el per
Respon

Pi d’entre Termes està situat a la carena que baixa del turó de la Torrefera, entre els termes municipals de Sant Cugat i Cerdanyola, fet que li dona el seu nom.

Esta en el bosc front a la Masia (restaurant i hípica) de can Caldes.

És un dels pins pinyers més singulars de la comarca i la seva silueta altiva i majestuosa, destaca entre tots els arbres de l’entorn.

A pesar de tot, és un Arbre poc conegut per la gent, donat que no hi ha un camí directa.

Recull de dades: Tot Sant Cugat i Propi

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Camí ral de Manresa per Castellgalí

Publicat el per
Respon

El Camí ral discorre per part del terme municipal de Castellgalí, principalment pel nucli antic.

Historia:

  • El camí ja s’utilitzava al segle X, tot i que és de probable origen romà.
  • A diferents mapes del segle XVIII el camí de Barcelona-Manresa transcorria pel mateix traçat que al segle X i es manté quasi invariable fins a ben entrat el segle XX quan paulatinament es substitueix el trànsit de cavalleries pel rodat.
  • Mort Bernat Torres (que havia comprat el castell al rei Pere III el 1350) la seva vídua, Blanca aconsegueix del rei el privilegi de poder cobrar els drets de pas als forasters que passin pel poble, i amb aquests diners va reparar els camins locals.
  • Aquest pas duaner es trobava a prop de la moderna carretera, on comença el balç pel que el camí s’enfila cap al poble.
  • Un grup de voluntaris, va arranjar el tram empedrat de camí fent una campanya de neteja retirant herba i runa que havia caigut i que el feien impracticable en alguns trams, l’any 1994.
  • Ja s’havia refet en anteriors ocasions per voluntaris del poble.

Era el camí de portava de Manresa a Barcelona passant per Castellbell i el Vilar. Aquest camí ral provenia de Terrassa i passant per Vacarisses es dirigia vers el Pont Vell de Castellbell per seguir per Castellgalí fins a Manresa, on entrava pel pont sobre el Cardener.

El pas per Castellgalí es feia seguint l’actual carrer Manresa i discorre fins a can Pla passant pel camí del Pla cap a Castellbell, i en direcció Manresa baixava per un camí serpentejant fins a l’actual C16 i després al costat del riu fins a Manresa.

El camí de la costa del pla, abans era ample i estava ben cuidat, fins i tot hi passaven els carros que anaven a Sant Vicenç.

El pas d’un camí pel Pont de Vilomara ja apareix documentat l’any 1193 (SANZ, 2004-2), tot i que aquest era el camí del Coll de Daví que discorria per la carena de Vallhonesta.

A l’entorn de l’església parroquial de Castellgalí hi havia, a més de la rectoria, dues cases, i arrenglerades al llarg del camí ral, tres o quatre cases més que formaven el nucli conegut com el vilar.

A l’actual carrer Manresa es conserven dues cases que feren la funció d’Hostal, al menys al segle XVII, tal i com es pot veure a les llindes corresponents.

També en una llinda hi ha un dibuix d’un ganivet i un pa, i a ca l’Amigant hi ha un cavall indicant el pas de cavalleries. Al final del carrer Manresa, després d’un grup de cases unifamiliars noves, segueix el traçat de l’antic camí que discorre baixant cap al riu i la carretera comarcal C16.

Es conserven 302,30m de camí antic, amb una amplada de 4,65m a l’inici i amb 3,10m en el tram més estret. Està construït sobre roca natural, margues eocèniques, amb pedres sense polir de dimensions mitjanes.

En el seu tram mig presenta un pendent més pronunciat i el camí fa ziga-zagues, mentre que altres trams amb menys pendent hi ha esglaons fets amb pedres petites.

Al mig del camí, al lloc on comença seguint el carrer Manresa, hi ha una pedra dreta amb un forat a la part superior i de funció desconeguda; al final del tram, quasi tocant la C16 hi ha una altra pedra gran de la que també es desconeix la funció.

Per les característiques d’aquest tram es tracta d’un camí d’anar a peu. Actualment aquest camí només és transitable a l’hivern, ja que a l’estiu creix molt l’herba i és quasi impracticable.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autoria de la fitxa: Cortés Elía, Maria del Agua

Adaptació del Text al Blog: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

La Pedra o Roca de les Creus de Rocafort del Pont de Vilomara

Publicat el per
Respon

La Pedra de les Creus està situada actualment darrera de l’església de Rocafort.

Aquesta roca estava situada en el camí que anava del Mas Roviralta (vora el Llobregat) a Rocafort,

al capdamunt d’una pujada molt forta a la carena de Casajoana (on ara hi ha la urbanització River Park).

És una roca bastant gran que pesa 3.500 quilos i que fa 3´8 m. de llargada, 1´30 m. d’alçada i 0´60 m. d’amplada.

Esculpides a la roca s’hi poden observar una trentena de creus, unes dates -la més ben conservada és de l’any 1802- i unes cassoletes.

Explica la tradició :

  • Que les creus eren esculpides a la roca cada vegada que es passava pel seu davant portant un difunt procedent del Mas Roviralta o d’altres masies properes, fins al cementiri de Rocafort.
  • Cal recordar que fins l’any 1850, quan es va construir el cementiri al Pont de Vilomara, tots els difunts del terme s’enterraven a Rocafort.
  • A més, en aquells temps la majoria de camins eren de bast, és a dir que el difunt era portat a pes de braços o carregat damunt un matxo o mula fins el cementiri de Rocafort.
  • El camí de Roviralta fins dalt la carena de Casajoana on hi havia la pedra era llarg i costerut; després continuava planer fins a Rocafort.
  • No era estrany doncs, que la comitiva funerària parés a reposar en aquell indret. Llavors algú esculpia una creu a la pedra com a record del pas del difunt.

Recull de dades: Ajuntament de Pont de Vilomara

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé