Arxiu de la categoria: aiguabarreig

Molí del Solà de Monistrol de Calders

Publicat el per
Respon

Les restes del Molí del Solà està a l’inici de la urbanització del Solà, a l’extrem sud del carrer del Molí de Monistrol de Calders.

Historia:

  • En època medieval el molí formava part del que era el mas Guardiola, corresponent a l’actual rectoria.
  • La concessió d’explotació de l’aigua de la riera de Sant Joan per part del Senyor de Calders a l’esmentat mas Guardiola, data del 1440, tot i que sembla que ja s’utilitzava amb anterioritat per fer anar el molí.
  • En època moderna es van unir per núpcies els masos Guardiola i Solà, cosa que provocà que el molí passés a rebre la denominació del mas el Solà.

Petita construcció de planta rectangular, formada per un nivell semisoterrani que correspondria amb el carcabà i un nivell de planta baixa; l’estructura és de murs de pedres irregulars amb grans blocs a les cantoneres, més o menys escairats i polits. La coberta és a dues aigües amb teula àrab. Compta amb una porta d’accés a la façana sud. A la part semisoterrània es pot veure l’obertura del carcabà, per on sortia l’aigua, es tracta d’una petita i senzilla obertura emmarcada amb el mateix teula àrab.dels murs i amb una bloc de pedra allargat com a llinda.

Mapes Patrimoni Cultural

A la feixa situada damunt de la parcel·la on hi ha aquesta construcció, encara si pot observar la traça i restes de la bassa del molí; la qual rebia l’aigua del torrent de Sant Joan.

Viquipèdia

Observacions:

Els darrers temps l’edifici era emprat com a magatzem. Les notícies recollides en la bibliografia i la informació oral recull que aquest molí era anomenat el molí de dalt, ja que el conjunt comptava amb un altre molí avui desaparegut i que era anomenat el molí de baix; aquest estava situat a la zona de l’Avinguda Dr. Tarrés.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba. i propi

Autoria de la fitxa per a MPC.: Sara Simon Vilardaga

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Codro Gros de Monistrol de Calders

Publicat el per
Respon

El Codro Gros esta a la urbanització Masia del Solà,

a peu de l’accés a la piscina municipal de Monistrol de Calders.

Es tracta d’una roca singular corresponent a un gran bloc de roca sorrenca que destaca a la zona per la seves dimensions,

segurament la seva ubicació ha facilitat que sigui molt visible i de retruc que s’hagi posat en relleu per la població.

En una costat hi ha com una petita cova,

es podia haver fer per guardar estris del camp o amagar-se si feia mal temps.

En la seva part de darrera hi ha una altra roca allargada i més petita molt curiosa.

Observacions: 

Aquest codro també rep el nom de Pedró Gros, essent un lloc destacat on es feia la benedicció del terme; aquest nom el rep en contraposició a la creu de terme o Pedró petit.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba. i propi

Autoria de la fitxa per a MPC.: Sara Simon Vilardaga

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Monument a l’Aiguadora de Monistrol de Calders

Publicat el per
Respon

El Monument a l’Aiguadora esta situat a la Plaça Nova, al costat sud-est de Monistrol de Calders.

Historia:

  • Peça que forma part del conjunt escultòric que rebé l’Ajuntament de Monistrol de Calders com a donació per part de la Fundació Privada Fèlix Estrada Salarich.
  • El conjunt es va instal·lar en diferents espais del terme municipal de Monistrol de Calders, especialment repartides per diferents racons del nucli urbà; algunes peces es col·locaren de manera més individual i altres conformant un petit conjunt temàtic.
  • La col·lecció forma part del que s’anomena Museu municipal d’escultures a l’aire lliure, les quals es poden visitar lliurement, tot i que també es disposa d’uns fullets que faciliten la visita al conjunt a partir de quatre diferents recorreguts a peu d’una hora i mitja de durada aproximada.
  • El projecte es va presentar públicament al gener del 2018, tot i que la instal·lació de les peces va ser progressiva des del 2016.
  • El conjunt escultòric actualment està format per 43 peces col·locades en diferents indrets.
dav

Damunt una peanya consistent en un bloc rectangular de pedra, es presenta una figura femenina disposada dreta representant una dona amb els braços alçats suportant una gran gerra que porta al cap. La dona va porta vestit o faldilla llarga amb davantal i un mocador al cap. Tot i ser una escultura realista els volums de les formes mostren un tractament simple i sintètic, sense assolir un realisme pur amb gran quantitat de detalls. L’obra és de pedra calcària d’Almeria, les mides aproximades són 200 x 72 cm. Hi ha una font front seu de doble aixeta i pica.

Observacions:

Fèlix Estrada Salarich va néixer a Monistrol de Calders el 1901, on va passar la gran part de la seva infantesa i joventut; de més gran es traslladà al Vallès. Empresari de renom, sobretot conegut per ser el fundador de l’empresa de mobles La Fàbrica. Fou un gran apassionat de l’art, comptant amb una important col·lecció de pintures i escultures, aquestes darreres instal·lades bàsicament al jardí de la seva residència, al Pedregar de Bellaterra. Gran part de la col·lecció escultòrica de Fèlix Estrada Salarich es va nodrir de les diferents biennals convocades per l’empresari a Bellaterra. Aquest fet determina la gran diversitat d’autors, així com de temàtiques (figurativa o abstracte), estils, materials (pedra, ferro, alumini, bronze i fins i tot fusta), tècniques i mesures que conformen la col·lecció, la qual compta amb obres produïdes sobretot entre els anys 50 i 70 del segle XX; la col·lecció també incloïa cinc obres de l’escultor suís Charles Collet. La donació per part de Fèlix Estrada Salarich es va fer abans de la seva mort.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autoria de la fitxa per a MPC.: Sara Simon Vilardaga

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Espai natural del Santuari de Falgars La Pobla de Lillet

Publicat el per
Respon

Santuari de Falgars és un santuari marià del municipi de la Pobla de Lillet (Berguedà) protegit com a bé cultural d’interès local.

Situat a la serra de Falgars, s’hi pot arribar per la carretera asfaltada de la Guardiola, 2 km abans d’arribar a la Pobla de Lillet, ran de la casa de Cal Roger, kilòmetre 71. 

Actualment hi ha una àmplia zona d’esbarjo amb barbacoes, fonts i lloc per dinar.

En el seu mirador es pot gaudir de magnífiques vistes sobre el Cadí i el Moixeró cap al nord i, a llevant, serra de Montgrony, Puigmal i cap a l’oest Rasos de Tubau i  Rasos de Tubau.

Presideix el santuari una imatge gòtica d’alabastre, del segle XV de la Verge de Falgars. La primitiva imatge va desaparèixer, però la tradició explica que un pastor de Saus, va trobar la imatge de la mare de Déu entre unes falgueres. D’aquí prové, es diu, el nom del Santuari de Falgars com un “lloc de moltes falgueres”.

A mig paratge de Falgars, es troba restaurada la cova on es pot veure la Verge primitiva que es mostra donant el pit al seu fill. Ha estat de sempre un lloc de pelegrinatge i devoció, no sols per a pobletans i veïns dels voltants de la comarca, sinó que per a molta gent que ve de terres llunyanes.

En són dates especials la Trobada de pobletans i expobletans, la Diada de Sant Marc, la Festa major de Falgars i la Dansa de Falgars.

Recull de dades sobre: Viquipèdia

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Mirador del Castell d’Argençola

Publicat el per
Respon
Església de Sant Llorenç

Argençola és un municipi a la comarca de l’Anoia situat a la part occidental d’aquesta, tot i que forma part de la comarca natural de la Segarra. Al terme hi destaquen les ruïnes del castell d’Argençola i l’Església de Sant Llorenç, als peus del castell d’Argençola,

Castell d’Argençola

El castell d’Argençola era una fortalesa situada al com d’un turó, a l’interfluvi de les rieres de Clariana i del Molí, del costat de l’església de Sant Llorenç d’Argençola (Anoia)

Argençola és un mosaic de petits nuclis repartits entre camps i boscos mediterranis, amb camins que enllacen masies, ermites i colls panoràmics.

Les rutes de senderisme i bicicleta són suaus i accessibles, amb senyalització bàsica i alternatives per escurçar o allargar l’itinerari. La sensació de calma és constant, amb paisatges oberts i cels amplis.

El municipi conserva la tradició agrícola, visible en feixes, marges de pedra seca i construccions annexes al camp.

S’hi poden fer passejades temàtiques per reconèixer flora aromàtica, ocells comuns i petjades de fauna, sempre amb criteris de respecte i mínima traça. Les famílies hi troben espais per a pícnic i punts d’ombra a l’estiu.

Argençola està situat a la part oriental de la comarca de l’Anoia, en una zona de relleu suau entre camps de cereals i boscos.

El municipi s’estén a la capçalera de la riera d’Ondara i limita amb els termes de Santa Coloma de Queralt, Bellprat i Montmaneu. L’altitud mitjana és d’uns 700 metres.

Els boscos del voltant conserven torres i masies històriques que recorden l’antic límit fronterer de la Segarra, es pot visitar caminant, amb rutes rurals per als voltants descobrir la flora medicinal i aromàtica del territori.

Podem però primer és veure el territori gracies al Mirador del Castell d’Argençola, on ens indica les muntanyes, petits nuclis i molt més del deu municipi i de molt més enllà…!

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Safareig del Comú dels Hostalets de Pierola

Publicat el per
Respon

El Comú, está en el nucli urbà dels Hostalets de Pierola, s’arriba pel carrer de l’Escorxador, cantonada amb el carrer Major on esta l’antic safareig dels Hostalets de Pierola.

Historia:

  • Abans de la construcció del cèntric Safareig del Comú, les dones del poble havien d’anar a fer la bugada en els safareigs que existien dispersos per les afores del nucli urbà.
  • El Comú és una zona d’ús públic construïda a inicis del segle XX (concretament el 1903) per l’Ajuntament d’aquells temps.
  • Als seus inicis, la Font del Comú tenia una bomba accionada a mà per elevar l’aigua del pou.
  • Diu la tradició popular que les dones passaven moltes hores al safareig i que s’hi parlava de tot, de manera que un bon dia unes rentadores van acabar esbatussant-se amb els picadors de rentar.
  • Una restauració de l’any 1995 ha reconvertit el safareig en una mena de placeta tancada, amb una font ornamental a l’espai ocupat antigament per l’aigua.

El Comú és una zona d’ús públic. L’entorn presenta una forma allargassada on s’hi entra pel carrer Major a través de dues columnes modernistes de maó vist, a darrera d’aquestes hi ha la popular Font del Comú o Font de la Bomba, renom que va adquirir degut a que en els seus inicis la font tenia una bomba accionada a mà per elevar l’aigua del pou excavat a l’altra banda del carrer.

Seguit de la font hi trobem el Passeig del Comú, ombrejat per una dotzena d’acàcies. I finalment hi trobem el Safareig Públic del Comú, gran estructura circular amb molta cabuda d’aigua,

Principis segle XX – Safareig

on les dones del poble hi rentaven la roba abans de l’arribada i generalització de l’aigua corrent domèstica.

El safareig s’omplia amb aigua provinent de la Font del Comú i de la mina de Cal Figueres, que es diu que començava al pou de la casa de Cal Martri, al carrer Isidre Vallès, i s’adreçava vers on hi havia el trull per extreure l’oli de les olives, continuava cap al carrer del Trull i, finalment, desguassava al safareig.

L’any 1995 s’inaugurà una rehabilitació del conjunt. Més avall, hi havien els Horts de Cal Figueres o del Comú, que es regaven amb l’aigua de la Mina de Cal Figueres i amb les escorrenties del Safareig.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autoria de la fitxa per a MPC.: Natàlia Salazar Ortiz/Jordina Sales Carbonell. Francesc Valls

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

UNESCOMED. Centre Internacional per a les Reserves de la Biosfera Mediterrànies

Publicat el per
Respon

El Centre Internacional per a les Reserves de la Biosfera Mediterrànies és un centre sota els auspicis de la UNESCO que promou la resiliència dels territoris mediterranis davant dels grans reptes globals.

Està ubicat en el castell de Castellet, seu de la “Fundación Abertis”.

Dades del UNESCOMED. Centre Internacional per a les Reserves de la Biosfera Mediterrànies :

Dades del Castell:

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Estanys de Graugés d’Avià

Publicat el per
Respon

Els Estanys de Graugés estan situats a prop del nucli de Graugés i dins de l’antiga colònia agrícola de Graugés del municipi d’Avià.

Historia:

  • Els estanys de Graugés són un sistema de basses d’origen artificial creades a principi del segle XX entre 1900 i 1909, mitjançant la construcció de terraplens i connectades per sèquies i bombes d’aigua.
  • Aquestes masses d’aigua foren pensades per a l’abastament de la colònia agrícola de Graugés, fundada per Agustí Rosal i Sala.

Malgrat el seu origen antròpic, aquests estanys i basses han esdevingut una de les principals zones humides de l’alta conca del Llobregat. Actualment encara s’utilitza l’aigua per a l’abastament i la zona; a més, és un punt conegut de lleure i educació ambiental a la comarca del Berguedà.

L’espai està constituït actualment per un estany principal d’unes 7 ha de superfície i tres basses de reduïda extensió, una d’elles situada vora l’estany principal (oest), a la mateixa cota, i les dues altres situades al sud, a una cota clarament inferior.

Als estanys es produeix un procés de rebliment lent però continuat, que s’ha completat ja pràcticament a la bassa inferior.

A principis de segle l’estany principal tenia una fondària de 18 m, mentre que actualment en té poc més de 6 m.

Pel que fa a la vegetació forestal, destaca la presència d’un bosc de ribera que envolta el conjunt dels estanys, amb força espècies al·lòctones, formada sobretot per pollancres (Populus nigra), salzes (Salix alba), freixes (Fraxinus angustifolia), verns (Alnus glutinosa), etc.

A l’estany principal s’hi troben també tamarius (Tamarix sp.), plàtans, freixes de flor i moltes altres espècies forestals procedents de l’enjardinament inicial.

Aquest bosc de ribera és assimilable a l’hàbitat d’interès comunitari 91E0 “Vernedes i altres boscos de ribera afins (Alno-Padion)”, tot i que l’abundància d’espècies exòtiques li resta força interès. Pel que fa a la vegetació més pròpia dels ambients estrictament aigualosos, destaca la presència d’alguns herbassars submergits de Myriophyllum (hàbitat d’interès comunitari 3150) a alguna de les basses.

A les vores dels estanys hi creixen alguns canyissars i bogars. Apareixen també els hàbitats d’interès comunitari 6420 “Jonqueres i herbassars graminoides humits, mediterranis, del Molinio-Holoschoenion” i 92A0 “Alberedes, salzedes i altres boscos de ribera”.

La fauna invertebrada hi és molt abundant i diversa. Hi ha cladòcers, copèpodes, gastròpodes, efemeròpters, odonats, plecòpters, heteròpters, tricòpters, etc.

Pel que fa als vertebrats, els estanys de Graugés són un dels principals punts d’atracció per a anàtids i ardeids de l’alta conca del Llobregat.

Un impacte a destacar és el derivat de l’existència d’un petit establiment turístic al sector est, conegut com a bar del llac, des d’on es practica la pesca i -a vegades- alguns usos nàutics. Resten també algunes infraestructures obsoletes o en mal estat -algunes de caràcter hidrològic, d’altres relacionades amb el lleure- que caldria retirar o condicionar.

Els a ports d’algunes granges adjacents fan que les aigües presentin puntualment processos d’eutròfia. El tancament de l’estany gran amb una tanca metàl·lica perimetral constitueix una barrera per a la fauna que convindria permeabilitzar.

Cal seguir la senyalització i avisos per evitar accidents, tenint en compte l’ús públic de l’espai.

Recull de dades : Viquipèdia.

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Sepulcre Megalític de les Maioles de Rubió

Publicat el per
Respon

El Sepulcre Megalític de les Maioles está situat a pocs metres de la BV-1031 direcció els Prats de Rei, lloc conegut com a Pinassa de la Creu Maçana en Rubió.

Historia:

  • El sepulcre fou localitzat l’any 1989 per membres de la Secció d’Arqueològica del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada (CECI).
  • El sepulcre de les Maioles va ser excavat i restaurat l’any 1995.
  • L’any 2003 es van realitzar prospeccions arqueològiques a l’entorn.

El sepulcre megalític de les Maioles es troba situat en una petita elevació a tocar de la serra de Rubió, en una àrea utilitzada des d’antic com a via de transhumància i de comunicació amb les serralades del Pre-pirineu i les terres baixes.

Es tracta d’un monument funerari situat cronològicament al primer terç del II mil·lenni aC (2000 – 1600 aC, entre el calcolític i el bronze antic) del tipus “petita galeria catalana o sepulcres de corredor ample” formada per la cambra funerària, el corredor i el túmul.

El corredor, amb una longitud d’1,40 m, està format per dues lloses verticals i dona accés a la cambra funerària.

Aquesta és de forma trapezoïdal, està formada per quatre lloses, una de les quals separa el corredor de la cambra funerària.

El sòl de la cambra està format per un enllosat de petites lloses, més o menys planes, col·locades al damunt d’una preparació de terra.

Tota l’estructura funerària està envoltada d’un túmul de forma el·líptica, de 10 m de diàmetre i 1,5 m d’alçada, construït amb blocs de pedra i terra que protegeix el sepulcre i li proporciona monumentalitat.

Les restes que, de forma primària i successiva, foren inhumades a l’interior de la cambra funerària corresponen a un total de 620 restes antropològiques i només un dels inhumats mantenia connexió anatòmica.

D’aquest conjunt funerari cal destacar la darrera inhumació, la qual estava  associada a un aixovar format per un vas ceràmic sencer i protegit per una estructura de pedra  situat a la zona dels peus.

Els materials arqueològics recuperats durant la intervenció van ser fragments de ceràmica llisa i amb decoracions incises fabricada a mà, una punta de sageta i fragments de làmines de sílex, percussors de pedra, un punxó de coure, una anella de bronze i denes de collaret de dentalium, d’esteatita i una en forma de barrilet fet de pedra verda.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autoria de la fitxa per a MPC.: Núria Cabañas. Web Cultura, SCP.

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Mirador dels Molins de Sant Pere de Riudebitlles

Publicat el per
Respon

Una vista singular de la Vila és aquesta, que mostra el contorn coronat pel campanar de l’església i flanquejat al nord pels molins paperers.

Us passo els molins del municipi:

  • Molí de Cal Ròmul, també conegut com a Molí de la Vila o Molí de la Marquesa. Molí paperer bastit el segle XVIII pel Marquesos de Llió. Va estar en funcionament fins el 1986. Feien paper de filtre.
  • Molí de la Font. En funcionament des del s. XVIII fins el 1992. Es va construir sobre la Font Gran, on anava la gent del poble a buscar aigua. La pujada s’anomenava el Carrer de la Font que sortia del portal de baix. Feien paper d’estrassa per paperines i posteriorment paper per ondular i altres especialitats. 
  • Molí de Cal Ton del Pere. En origen eren dos molins, en funcionament des de principis del segle XVIII, fins mitjans del segle XX, feien la pasta per elaborar el paper de filtre de Cal Ròmul. La roda hidràulica de cal Ton del Pere es pot veure al Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Terrassa.
  • Molí de Cal Xerta. En funcionament des del s.XVIII fins el 1956. Es fabricava paper d’estrassa blanca per embolicar aliments. Actualment acull un centre cultural municipal.
  • Molí Cardús/Cal Carol. En funcionament des del segle XVIII fins a principis del segle XX. Funcionava amb aigua d’un rec propi des de la resclosa dels plàtans del Soler. I també de l’aigua de les mines que hi ha sota els carrers del Barri Vell. Fabricaven paper de fumar i paper de barba (per escriure) que exportaven a Amèrica.

El pont de l’Altra Banda formava part del camí que connectava el Penedès amb la Segarra (el camí dels segarretes).

El pont de l’Altra Banda, tal com el coneixem ara, es va inaugurar el 1957. Fins llavors, hi havia un pont de fusta que servia de passera per a les persones, però els vehicles havien de baixar, passar per un gual que hi havia al riu i tornar a pujar.

Recull de dades: Ajuntament de Sant Pere de Riudebitlles – Diba.

Darrera actualització: 6.05.2024 | 14:45

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero i Ajuntament de Sant Pere de Riudebitlles