Bassal de Bavià en Clarà de Castellar de la Ribera

Bavià és un nucli de població del municipi de Castellar de la Ribera, al Solsonès a 732 metres d’altitud. Hi ha una masia del mateix nom amb vestigis que remunten a l’any 1200, quan el nucli es deia «Beya» i la capella de Sant Sebastià del segle XVII.

A l’entrada a l finca, a l’esquerra trobem una bassa o bassal d’aigua de pluja.

Segurament anys en rere es feia servir com abeurador dels animals de l’antiga propietat.

Actualment no s’utilitza, però encara quan plou s’omple d’aigua.

Es un espai net i agradable de fer un tom.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Pou de La Casanova de Clarà de Castellar de la Ribera

La Casanova és una casa del nucli de Clarà, al municipi de Castellar de la Ribera (Solsonès).

En una de les façanes d’aquesta gran casa i adossada a ella hi ha un Pou.

Aquest pou s’alimenta de l’aigua de la pluja, que des d’una teulada i per medi d’un canaló entre l’aigua a dins del pou-cisterna.

En la seva part superior i des d’una finestra es pot treure l’aigua per medi d’una corriola amb una galleda…

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Pou 2º de Montfalcó de Veciana

En Montfalcó Gros es una petita agrupació de cases del municipi de Veciana. A prop del carrer principal hi ha un Pou molt senzill adossat a una caseta auxiliar d’estructura quadrada, pot omplir-se amb aigua de la pluja que a traves d’un canaló ho agafa de la teulada.

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García-Carpintero

Pou de Sant Pere d’Arç de Calonge de Segarra

Sant Pere de l’Arç o Sant Pesselaç, és una entitat de població del municipi de Calonge de Segarra, a la comarca de l’Anoia.

En mig d’una plana fèrtil hi ha un petit nucli format per l’església i un parell de carrers. Algunes de les cases han estat restaurades no fa gaires anys. També cal destacar un pedróoratori i l’església romànica de Sant Pere de l’Arç. Darrerament s’ha millorat la comunicació a causa de l’asfaltatge de les carreteres adjacents.

Al costat d’un edifici hi ha un pou-cisterna.

L’aigua que recull es de la pluja gracies a uns llargs canalóns que estan situats a cada una vessant de la teulada,

i que va a parar a dins d’aquest Pou-cisterna.

Dades generals: Viquipèdia

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Bassa de cal Gironella de Sant Pere Sallavinera

Cal Gironella és una casa aïllada situada a tocar de l’església de Boixadors, en el Camp de la Barraca de Boixadors i camí del Castell.

Bassa situada poc abans d’arribar a can Gironella a l’esquerra. És de dimensions no massa grans i de planta oval excavada al terreny geològic d’argila, la bassa recull l’aigua de pluja i de les rases de la zona boscosa.

En aquesta zona hi han varies basses, com la de can Ventura, Bassa dels Moros, Bassa de la Font de la Puda, Bassa del Ginebre, s’emmagatzemen aigua per el cas d’incendis.

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Cisterna – Pou de Can Cadevall de Castellgalí

Can Cadevall esta al nucli antic de Boades de Castellgalí. Aquest mas es troba al peu de la carretera que porta a la fàbrica dels Carburos, en el que hi ha una concentració de diferents cases: can Cadevall, can Vilaseca, cal Tet, ca la Francisca, ca l’Úrsul i la desapareguda cal Pedrissó. Cadevall és una casa fruit de diferents ampliacions que s’aixeca molt probablement sobre l’antiga vil·la romana de Boades.

L’edifici del costat, sota de la terrassa, i a peu de carretera, esta adherida a la paret l’estructura d’una Cisterna-Pou.

Per el que es veu amb les tubàries que són desguàs de l’aigua de pluja de les teulades, aniria l’aigua a parar-hi. La portella esta tapiada.

Aquest tipus de cisterna són molt comunes antigament en llocs de poca aigua, masies, esglésies, ermites, castells … per així disposar d’aigua pel seu menester de consum propi i/o per regar l’horta.

Recull de dades: Diva i propi

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

La Bassa pel bestia de Baulenes de Les Masies de Voltregà

La Bassa de Baulenes, esta a situada al costat del camí de Santa Llúcia a Sant Martí Xic, a l’altura de la pròpia masia de Baulenes.

Es considera la bassa d’aigua de pluja més gran de les rodalies.

Utilitzada per abeurar el bestia, generalment per vaques.

Està ben conservada i l’aigua es neta d’objectes.

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Col-laboració : Albert Blanch

Pou o cisterna d’aigua de Pluja de cal Forner de Salo de Sant Mateu de Bages

El Poble de Salo s’arriba per la carretera  BV-3002 al km. 8,6 municipi de Sant Mateu de Bages.

En la part de darrera de la primera casa del poble, coneguda per cal Former , hi ha un pou o cisterna d’aigua de pluja.

Antigament, al no tindre aigua corrent, es feia una canalització que anava des de la teulada fins el pou o cisterna i que estava adossat a l’edifici.

D’allí es podien recollir per les necessitats pròpies de la casa o masia, com en el cas de cal Forner.

Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Fem Safareig : El Safareig de Cal Casas de Puig-reig

KODAK Digital Still Camera

El Safareig de Cal Casas esta situat a pocs metres a la dreta del km. 0 de la carretera BV-4406 de Puig-reig a Santa Maria de Merlès o carrer de Cal Casas.

Historia de cal Casas:

  • Cal Casas és una de les set fàbriques tèxtils que es construïren, durant la segona meitat del segle XIX, dins el terme municipal de Puig-reig i és l’única al voltant de la qual no es desenvolupà el conjunt de serveis i equipaments bàsics que caracteritzen el model de la colònia industrial.
  • S’hi arribà a construir un embrió de colònia (amb la torre de l’amo i un conjunt d’habitatges), però no s’hi afegiren més serveis. La raó bàsica és la proximitat de la fàbrica amb el nucli urbà de Puig-reig. Aquesta proximitat feia que els obrers poguessin viure al poble i utilitzar els serveis i equipaments propis d’aquest nucli del Baix Berguedà.
  • Els orígens de Cal Casas són comuns als de moltes fàbriques de riu de Catalunya: l’aprofitament d’un antic molí fariner que es posà a la venda quan es desamortitzaren els béns comunals o municipals.
  • El vell molí fariner que estava situat on avui trobem la fàbrica de Cal Casas es posà a la venda l’any 1860 i el comprà Miquel Vilanova, un dels propietaris rurals més importants de la zona.
  • L’any 1861, Llorenç Claret i Sorribes, un fabricant de Sallent (Bages), adquirí un tros de terra que estava situat entre el molí i el riu Llobregat i posteriorment hi féu construí una fàbrica que aprofités l’aigua del riu com a font d’energia.
  • En els seus primers anys d’existència, les condicions laborals a la fàbrica eren molt dures. Els treballadors havien de suportar una jornada laboral de dotze -o més- hores diàries (sis dies a la setmana) dins una fàbrica plena de perills, soroll i incomoditats.
  • Per tal d’aconseguir unes condicions laborals menys dures i més dignes, els obrers de Cal Casas, l’estiu de l’any 1881, es declararen en vaga i allargaren aquesta situació durant setze setmanes.
  • L’any 1901 Llorenç Mata i Pons comprà la fàbrica de Cal Casas, els terrenys, la resclosa, el canal i els habitatges dels treballadors.
  • El 1925 s’inaugurà l’edifici de l’escola, un edifici que actualment encara porta el nom del seu fundador, Alfred Mata i Pons, i que esdevingué un equipament bàsic -incloïa escola i hospital- per al conjunt d’habitants de Puig-reig. Cal Casas fou la primera de les set fàbriques i colònies tèxtils de Puig-reig que tancà portes.
  • Fou l’any 1968. Els propietaris, conscients que seva maquinària havia quedat envellida i que renovar-la era molt costós, optaren per tancar en notar els primers indicis de crisi del sector tèxtil català. Els habitatges que s’havien construït per als treballadors es posaren a la venda i els seus residents van poder adquirir-los a un preu assequible.

El Safareig es de construcció de planta rectangular formada per la zona de safareig i per la coberta que el protegeix de la pluja i del sol, restaurada en els últims anys.

La coberta, de teules àrabs, és a dues aigües, amb el carener perpendicular a la façana als costats més grans de l’estructura.

El Safareig esta dividit en 4 compartiments.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero

Adaptació del Text al Bloc : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Frare del Temps

Avui us presento dos articles

El frare del Temps és un higròmetre construït amb un cabell d’una dona rossa i jove de raça eslava  dissenyat per l’inventor de Calella Agapit Borràs Pedemonte el 1894.

La figura representa un frare caputxí assegut amb una bola del món als seus peus i un llibre obert a la seva mà dreta.

A través del punter de la seva mà esquerra, el frare indica si el temps serà : sec, revolt, vent, bo, insegur, ventós, humit o pluja.

A mesura que es mou el punter degut a la dilatació del cabell, també es mou la seva caputxa.

L’empresa ha realitzat més de 40 versions diferents de l’instrument, en algunes de les quals el frare ha estat substituït per monges, guerrers, Cristòfol Colom o fins i tot pel monjo de la beguda infantil kina San Clemente.

Avui en dia, el producte es troba disponible en castellà, català, gallec, basc, portuguès, francès, italià, alemany i anglès.

En el refranyer hi trobem :

Quin temps farà demà?

El frare t’ho ben dirà.

La vareta amb atenció

cada dia observaràs.

Si cap amunt s’enlaira,

temps sec et trobaràs.

Si cap avall assenyala,

pluja segura tindràs.

I mira-li bé la caputxa si en

sortir no et vols mullar.

Cal dir, que s’han editat amb fons diferents com la Muntanya de Montserrat , la plaça del Obradoiro de Santiago de Compostela, entre altres.

Per comercialitzar-lo es fundà l’empresa Tot Ideas S.L., propietat de la família mataronina Borràs. L’any 2001, Juguetes Borràs es fusionà amb Educa.

Us passo un video que explica sobre la samarreta que preveu el temps :

https://www.ara.cat/videos/reportatges/samarreta-que-preveu-temps_3_1825647419.html

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al text i imatges : Ramon Solé – Arxiu Rasola