Mas de Les Caseses troba documentada l’any 1005. Es tracta d’una masia de grans dimensions formada per diversos volums adossats en paral·lel originant un edifici de dimensions notables.
Esta situat al costat de la carretera B-432 al Km 0, amb la confluència de la carretera BV-4405 d’Olost
Adossat a una de les parets del Mas, hi ha un destacat Pou-Cisterna.
S’alimenta de la pluja, des de la teulada un canaló porta l’aigua a dins, te una corriola per treure-la, per us intern de la finca.Te una petita teulada. Disposa d’una entrada a un nivell mes baix.
Bavià és un nucli de població del municipi de Castellar de la Ribera, al Solsonès a 732 metres d’altitud. Hi ha una masia del mateix nom amb vestigis que remunten a l’any 1200, quan el nucli es deia «Beya» i la capella de Sant Sebastià del segle XVII.
A l’entrada a l finca, a l’esquerra trobem una bassa o bassal d’aigua de pluja.
Segurament anys en rere es feia servir com abeurador dels animals de l’antiga propietat.
Actualment no s’utilitza, però encara quan plou s’omple d’aigua.
En Montfalcó Gros es una petita agrupació de cases del municipi de Veciana. A prop del carrer principal hi ha un Pou molt senzill adossat a una caseta auxiliar d’estructura quadrada, pot omplir-se amb aigua de la pluja que a traves d’un canaló ho agafa de la teulada.
Sant Pere de l’Arç o Sant Pesselaç, és una entitat de població del municipi de Calonge de Segarra, a la comarca de l’Anoia.
En mig d’una plana fèrtil hi ha un petit nucli format per l’església i un parell de carrers. Algunes de les cases han estat restaurades no fa gaires anys. També cal destacar un pedró–oratori i l’església romànica de Sant Pere de l’Arç. Darrerament s’ha millorat la comunicació a causa de l’asfaltatge de les carreteres adjacents.
Al costat d’un edifici hi ha un pou-cisterna.
L’aigua que recull es de la pluja gracies a uns llargs canalóns que estan situats a cada una vessant de la teulada,
Cal Gironella és una casa aïllada situada a tocar de l’església de Boixadors, en elCamp de la Barraca de Boixadors i camí del Castell.
Bassa situada poc abans d’arribar a can Gironella a l’esquerra. És de dimensions no massa grans i de planta oval excavada al terreny geològic d’argila, la bassa recull l’aigua de pluja i de les rases de la zona boscosa.
En aquesta zona hi han varies basses, com la de can Ventura, Bassa dels Moros, Bassa de la Font de la Puda, Bassa del Ginebre, s’emmagatzemen aigua per el cas d’incendis.
Can Cadevall esta al nucli antic de Boades de Castellgalí. Aquest mas es troba al peu de la carretera que porta a la fàbrica dels Carburos, en el que hi ha una concentració de diferents cases: can Cadevall, can Vilaseca, cal Tet, ca la Francisca, ca l’Úrsul i la desapareguda cal Pedrissó. Cadevall és una casa fruit de diferents ampliacions que s’aixeca molt probablement sobre l’antiga vil·la romana de Boades.
L’edifici del costat, sota de la terrassa, i a peu de carretera, esta adherida a la paret l’estructura d’una Cisterna-Pou.
Per el que es veu amb les tubàries que són desguàs de l’aigua de pluja de les teulades, aniria l’aigua a parar-hi. La portella esta tapiada.
Aquest tipus de cisterna són molt comunes antigament en llocs de poca aigua, masies, esglésies, ermites, castells … per així disposar d’aigua pel seu menester de consum propi i/o per regar l’horta.
El Safareig de Cal Casas esta situat a pocs metres a la dreta del km. 0 de la carretera BV-4406 de Puig-reig a Santa Maria de Merlès o carrer de Cal Casas.
Historia de cal Casas:
Cal Casas és una de les set fàbriques tèxtils que es construïren, durant la segona meitat del segle XIX, dins el terme municipal de Puig-reig i és l’única al voltant de la qual no es desenvolupà el conjunt de serveis i equipaments bàsics que caracteritzen el model de la colònia industrial.
S’hi arribà a construir un embrió de colònia (amb la torre de l’amo i un conjunt d’habitatges), però no s’hi afegiren més serveis. La raó bàsica és la proximitat de la fàbrica amb el nucli urbà de Puig-reig. Aquesta proximitat feia que els obrers poguessin viure al poble i utilitzar els serveis i equipaments propis d’aquest nucli del Baix Berguedà.
Els orígens de Cal Casas són comuns als de moltes fàbriques de riu de Catalunya: l’aprofitament d’un antic molí fariner que es posà a la venda quan es desamortitzaren els béns comunals o municipals.
El vell molí fariner que estava situat on avui trobem la fàbrica de Cal Casas es posà a la venda l’any 1860 i el comprà Miquel Vilanova, un dels propietaris rurals més importants de la zona.
L’any 1861, Llorenç Claret i Sorribes, un fabricant de Sallent (Bages), adquirí un tros de terra que estava situat entre el molí i el riu Llobregat i posteriorment hi féu construí una fàbrica que aprofités l’aigua del riu com a font d’energia.
En els seus primers anys d’existència, les condicions laborals a la fàbrica eren molt dures. Els treballadors havien de suportar una jornada laboral de dotze -o més- hores diàries (sis dies a la setmana) dins una fàbrica plena de perills, soroll i incomoditats.
Per tal d’aconseguir unes condicions laborals menys dures i més dignes, els obrers de Cal Casas, l’estiu de l’any 1881, es declararen en vaga i allargaren aquesta situació durant setze setmanes.
L’any 1901 Llorenç Mata i Pons comprà la fàbrica de Cal Casas, els terrenys, la resclosa, el canal i els habitatges dels treballadors.
El 1925 s’inaugurà l’edifici de l’escola, un edifici que actualment encara porta el nom del seu fundador, Alfred Mata i Pons, i que esdevingué un equipament bàsic -incloïa escola i hospital- per al conjunt d’habitants de Puig-reig. Cal Casas fou la primera de les set fàbriques i colònies tèxtils de Puig-reig que tancà portes.
Fou l’any 1968. Els propietaris, conscients que seva maquinària havia quedat envellida i que renovar-la era molt costós, optaren per tancar en notar els primers indicis de crisi del sector tèxtil català. Els habitatges que s’havien construït per als treballadors es posaren a la venda i els seus residents van poder adquirir-los a un preu assequible.
El Safareig es de construcció de planta rectangular formada per la zona de safareig i per la coberta que el protegeix de la pluja i del sol, restaurada en els últims anys.
La coberta, de teules àrabs, és a dues aigües, amb el carener perpendicular a la façana als costats més grans de l’estructura.
El Safareig esta dividit en 4 compartiments.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero
