Carbasí és un petit nucli de població del municipi d’Argençola, a la part segarrenca de la comarca de l’Anoia. L’espai natural de Carbasí reuneix un conjunt d’obagues del sector de la Panadella, entre les actuals comarques administratives de l’Anoia i la Segarra, riques en vegetals submediterranis.
Avui visitem la senzilla font situada sa una de les parets de l’església de Sant Bartomeu de Carbasí.
D’un tros d’obra adossada a la paret hi ha una aixeta de polsador i l’aigua sobrant cau a una pica semicircular.
La primera vegada que s’esmenta el nom de “Crasbasí” és l’any 1031 que fou propietat del monjos de Montserrat.
El castell d’Argençola era una fortalesa situada al com d’un turó, a l’interfluvi de les rieres de Clariana i del Molí, del costat de l’església de Sant Llorenç d’Argençola (Anoia)
Argençola és un mosaic de petits nuclis repartits entre camps i boscos mediterranis, amb camins que enllacen masies, ermites i colls panoràmics.
Les rutes de senderisme i bicicleta són suaus i accessibles, amb senyalització bàsica i alternatives per escurçar o allargar l’itinerari. La sensació de calma és constant, amb paisatges oberts i cels amplis.
El municipi conserva la tradició agrícola, visible en feixes, marges de pedra seca i construccions annexes al camp.
S’hi poden fer passejades temàtiques per reconèixer flora aromàtica, ocells comuns i petjades de fauna, sempre amb criteris de respecte i mínima traça. Les famílies hi troben espais per a pícnic i punts d’ombra a l’estiu.
Argençola està situat a la part oriental de la comarca de l’Anoia, en una zona de relleu suau entre camps de cereals i boscos.
El municipi s’estén a la capçalera de la riera d’Ondara i limita amb els termes de Santa Coloma de Queralt, Bellprat i Montmaneu. L’altitud mitjana és d’uns 700 metres.
Els boscos del voltant conserven torres i masies històriques que recorden l’antic límit fronterer de la Segarra, es pot visitar caminant, amb rutes rurals per als voltants descobrir la flora medicinal i aromàtica del territori.
Podem però primer és veure el territori gracies al Mirador del Castell d’Argençola, on ens indica les muntanyes, petits nuclis i molt més del deu municipi i de molt més enllà…!
És força prominent i té un paper destacat en la tradició catalana, entre altres motius gràcies a una geologia i una topografia pròpies molt característiques que han estat valorades estèticament de manera positiva.
El nom prové de la paraula mont, “muntanya”, i serrat, “cadena muntanyosa”.
Tant serrat com serralada provenen de serra (un seguit de muntanyes) i, precisament, aquesta paraula deriva del llatí serra, que és el nom de l’instrument per a serrar (o xerrac), per la forma que tenen les muntanyes encadenades l’una al costat de l’altra, que fan pensar en dents de serra.
Precisament, en les representacions heràldiques, Montserrat apareix com un grapat de muntanyes d’or sobre camper de gules, amb una serra d’or tallant-les pel damunt.
L’illa de Montserrat, situada al Carib, va ser anomenada així per Cristòfol Colom el 1493, i també té una extensa serralada de muntanyes.
Com a advocació mariana, Montserrat també és emprat com a nom propi femení, habitualment abreujat Mont, Montse, Muntsa, Serrat o Rat. Fins al segle XIX, també va ser un nom propi masculí.
Geografia i geologia
És un massís de formes singulars que s’enlaira bruscament a l’oest del riu Llobregat fins als 1.237,9 m del cim de Sant Jeroni, sent aquest pic el lloc més alt de l’Anoia i del Bages.
Altres cims montserratins són el Cavall Bernat, les Agulles, el Serrat del Moro, el Montgròs, Sant Joan, la Palomera, etc.
Va ser declarat parc natural el 1987 per garantir-ne la conservació.
Des del cim de Sant Jeroni, a 1.237 metres, es pot arribar a veure, en dies molt nets i sense calitja, la serra de Tramuntana de Mallorca, situada a més de 200 km de distància. Montserrat des del massís del Puigmal, a una distància de 80 quilòmetres al nord-est.
Al llarg dels mil·lennis, els moviments isostàtics i tectònics, els canvis climàtics i l’erosió han acabat modelant un relleu brusc, amb grans parets i blocs arrodonits de conglomerat rosa i argiles.
A les seves entranyes, l’erosió de tipus càrstic ha creat coves, avencs i torrenteres.
Vegetació
El bosc mediterrani per excel·lència és també el tipus de vegetació predominant a Montserrat.
Dels arbres principals en destaquen les alzines i el pi blanc d’entre altres.
En quant a arbustos i vegetació herbàcia, se’n troben milfulles, arboços o algun llentiscle refugiat a les solanes, més càlides que les obagues, fredes i humides.
Per les seves característiques úniques, Montserrat és un lloc idoni per practicar-hi activitats a l’aire lliure. En aquesta cadena muntanyosa, l’esport per excel·lència és l’escalada, però, en els últims temps, també han agafat importància les vies ferrades.
Així mateix, Montserrat és un punt de partida de moltes excursions a peu, activitat coneguda com a senderisme. Les vies més importants i famoses són:
Escalada: un lloc mític de l’escalada a Catalunya és la zona de les Agulles, on es poden pujar desenes d’agulles de diferents dificultats. La zona que hi ha sobre el monestir (Gorros i Sant Benet) és una de les més concorregudes. L’escalada al Cavall Bernat és una de les més interessants i emblemàtiques de Montserrat. Altres zones d’escalada habitual són les parets del vessant nord, especialment el Serrat del Moro o la Paret de l’Aeri (l’antic aeri del vessant N es va desballestar definitivament als anys noranta).
Vies ferrades: La via ferrada més famosa (Teresina) està permanentment tancada. La via ferrada més coneguda actualment és Via ferrata Canal de las Damas o de l’Artiga Baixa (nivell de dificultat D). Reoberta amb restriccions desde novembre de 2020 [3] Es troba a Collbató i travessa un canal.[4]
Senderisme: els múltiples senders i corriols permeten fer des de petites excursions fins a grans caminades per tot Montserrat. Els punts de partida són el monestir, Santa Cecília, Can Maçana i Collbató. Es pot pujar a Sant Jeroni des del monestir (1 h 30 min) o fer la Transmontserratina (de Can Maçana al monestir) en 7 hores. També es pot fer el GR172 (sender de gran recorregut), que travessa Montserrat per la cara nord.
El Soler és una de les entitats de població del municipi de Calonge de Segarra, al nord de l’Anoia.El nucli s’estructura en dos aglomerats de cases, separats per un centenar i escaig de metres; el primer, el més elevat.
La Font esta situada a l’entrada a l’esquerra del nucli.
Esta format per una llesca de roca o pedra, on al centre hi ha una aixeta polsador.
L’aigua cau directament a una reixa a nivell del terra.
Sant Pere de l’Arç o Sant Pesselaç, és una entitat de població del municipi de Calonge de Segarra, a la comarca de l’Anoia.
En mig d’una plana fèrtil hi ha un petit nucli format per l’església i un parell de carrers. Algunes de les cases han estat restaurades no fa gaires anys. També cal destacar un pedró–oratori i l’església romànica de Sant Pere de l’Arç. Darrerament s’ha millorat la comunicació a causa de l’asfaltatge de les carreteres adjacents.
Al costat d’un edifici hi ha un pou-cisterna.
L’aigua que recull es de la pluja gracies a uns llargs canalóns que estan situats a cada una vessant de la teulada,
Per anar al Gorg del Nafre cal arribar-nos a Copons per la carretera C-1412 d’Igualada a Calaf. Dins del poble trobareu uns cartells indican el camí a seguir que porta al Gorg.
En poc més de cinc minuts, arribareu tot fent un passeig, apte per anar amb tota la família, a la Riera de Veciana.
Primer trobareu una taula amb bancs al costat de la Font de la Vila, a poca distancia del Salt i Gorg.
Es recomanable visitar-ho en èpoques que hagi plogut amb abundància per gaudir de l’espai natural.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 