La Figuera de Can Gambús forma part del paisatge històric i botànic del Parc de Can Gambús a Sabadell.
Esta situada en la paret d’un costat de la casa, ara restaurant.
Aquests arbres fruiters, juntament amb els ametllers i les oliveres, representen la vegetació agrícola tradicional de secà que dominava la zona abans de la seva urbanització.
La finca va conservar durant generacions cultius tradicionals mediterranis de secà.
L’entorn actual és un gran parc de 13 hectàrees que envolta l’antiga masia del segle XIX.
Les Passeres sobre el Riu Ripoll són un conjunt de tres passarel·les ubicades a Sabadell i altres a Barbera del Vallès.
El conjunt el formen la Passera del Molí d’en Fontanet, la Passera de Can Grau, la Passera del Molí de l’Amat a Sabadell entre altres més petites i no tant destacables.
Història:
La nit del 25 de setembre de l’any 1962 hi va haver una riuada al Ripoll que va tenir uns efectes catastròfics en pèrdues humanes i materials. Es va emportar passeres, guals i ponts, i al novembre del mateix hi va haver noves riuades violentes.
La Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental va impulsar el projecte del condicionament dels marges, que incloïa l’eixamplament i neteja de la llera, la construcció del murs de formigó, protecció de talussos, la construcció de preses agrícoles i de diversos accessos, incloses 3 passarel·les.
El Proyecto de acondicionamiento del cauce del Rio Ripoll en el Término Municipal de Sabadell de 28 de febrer del 1963, va ser signat per l’enginyer Albino Lasso Conde i supervisat pel cap de secció Sr. Paredis amb vist i plau del Director de la Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental Juan Montañés.
L’autor del projecte, Albino Lasso Conde, enginyer de camins, canals i ports s’havia exiliat a Sud-amèrica durant la primera etapa del Franquisme, degut al seu passat republicà, als anys 60s retornà, va ser readmès al cos d’enginyers de camins, canals i ports i va ser destinat com a Enginyer Cap a la Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental.
Degut al seu coneixement de l’enginyeria americana va proposar construir les passeres de tipologia ‘cantilever’ suportada amb tirants, era una opció novedosa Espanya però resultava ser l’opció més econòmica i ràpida de construir.
Les passares es van finalitzar la primavera de 1964; es construïren al llarg de 1963 i els primers mesos de 1964.
Les tres passarel·les (una de les quals no existeix ja) eren iguals de tipologia atirantada, formada d’un tauler compost per bigues metàl·liques de 50,40 m dividides en 3 trams articulats entre ells, de 16,80 m. L’ample de la passera és de 2 m.
Les passeres tenen 2 piles de formigó armat de 8 m d’alçada per on passen els 8 tirants que suporten el tauler.
Aquests queden ancorats en 2 morts de formigó ubicats a banda i banda de la passera.
Aquest tipus de construcció és molt pioner a Espanya per l’època en què es van construir. El primer pont atirantat amb trànsit viari a Espanya és el Pont de la Salve i es va obrir al servei el 1972.
En reconeixement d’aquesta singularitat l’Ajuntament de Sabadell l’ha inclòs dins del Pla Especial de Protecció del Patrimoni de Sabadell (PEPS).
Les passeres de Barberà del Vallès són de pilons metàl·lics, per tant són de construcció més moderna.
Us passo altres tipus mes senzills de passeres que podem trobar per creuar el riu Ripoll.
Aquesta destacada Alzina, esta en la cantonada del Ramal de Sabadell amb el carrer de les Escoles de Polinyà
En un talús prop d’una tanca metàl•lica d’una parcel•la de correus.
Alzina (Quercus ilex) de 6,6 m d’alçada, una amplada de capçada màxima de prop de 7 m un tronc amb un perímetre de 164 cm. Està formada per un tronc principal que es ramifica a l’altura dels 2 m amb diverses branques que conformen una capçada arrodonida.
Observacions:
Arbre AIL 17 del Catàleg dels arbres d’interès local de Polinyà elaborat per Eliseu paisatgista el juliol de 2020. No forma part del registre d’arbres monumentals de Catalunya.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural -Diba.
Autoria de la fitxa per a MPC.: Ainhoa Pancorbo Picó
La masia de Can Puiggener, ja desapareguda, que pertanyia a l’antiga parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres, ha donat nom a tot un barri de Sabadell.
Restes de Puiggener
El darrer propietari de Can Puiggener va ser Jaume Gorina i Pujol, que va comprar la propietat l’any 1909. Els darrers masovers, la família Tarté i Sallent, van haver de deixar la finca el 1959.
Mur de can Puiggener
El 1993 la masia fou enderrocada del tot, sols queda visible el mur que cercava la finca i l’entrada.
Entrada de can Puiggener
La desapareguda font de can Puiggener, estava en la part exterior del mur que dona al carrer, en aquells moments a un camí.
Us passo la descripció extreta del llibre” Fonts i Mines del Rodal de Sabadell” de Ricard Molins i Romeu, Editat l’any 1984.
I el dibuix d’aquesta Font realitzat pel mateix Ricard Molins,
Era en el segle XX una font que la gent anava a buscar aigua per el us domèstic.
Va ser clausurada en 1983 per estar contaminada, poc després d’haver sigut arranjada, així com altres fonts del rodal del municipi.
Consta de dos nuclis: un a la parta alta i el Pla, conegut també per el Llano. El barri té dues escoles públiques, una biblioteca, un centre cívic, l’Església de Sant Roc…
Sota el barri hi ha l’horta del Fruiterar (o de Can Puiggener), com també diverses fonts, com la dels Gitanos o la de la Conquena.
La Clota, que s’iniciava sota la muralla o mur de can Puiggener, que avui sols queda una gran explanada, arribava fins a la riba del Ripoll,
i era limitada al nord pel camí del molí de l’Amat, en un espai enclotat en forma de semicercle.
El nom de la Clota es troba documentat des de l’any 1516 i ha perdurat fins avui.
Al llarg del temps, aquest espai ha tingut diversos usos, des d’un assentament de barraques, horts il·legals, un abocador no controlat de brossa i també com abocador de terres i runes d’obres.
Per evitar més la degradació de la zona, es va crear una zona de lleure amb taules,
la restauració de la Font dels Gitanos, en la franja més pròxima al riu Ripoll.
També, plantant arbres per donar ombra d’una part del Parc de La Clota,
i en els terraplens laterals es van col·locar plantes y arbustos.
Recull de dades: Ajuntament de Sabadell, Viquipèdia i propi.
Nota: Actualment pot ser que alguna font hagi desaparegut.
Llibre:
Ricard Molins Romeu, 2009. Fonts i mines del rodal de Sabadell. Segona edició en facsímil patrocinada per Aigües Sabadell. Sabadell, Fundació Ars. Biblioteca Quadern, núm. 6A. ISBN 9788489991248.
En aquest punt, el camí ample que baixa de Castellar a Sabadell s’anomena camí del Rieral. Molí del Rieral, no obstant en aquest punt es el carrer de les Passadores, 11.
En aquest tros de carrer no asfaltat, en el costat esquer i front l’edifici del Molí, hi ha una filera de grans plàtans.
Són de tronc molt gruixut amb branques destacades.
Amb moltes fulles tots d’ells, amb capçades grans.
Fent en aquest tros de camí una ombra que s’agraeix a l’estiu.
En aquest punt, el camí ample que baixa de Castellar a Sabadell s’anomena camí del Rieral.
Historia:
L’edifici sembla bastit al segle XVIII.
Se sap que el 1872 Agustí Galí –establert al molí de Fontscalents– tenia al Rieral un molí fariner i un de bataner.
Pels volts de 1890, la firma Vidua Tey i Turuguet hi tenia una 61 telers accionats per una roda d’aigua i per una màquina de vapor per fabricar panes de cotó.
Se’l coneixia com a Molí Turuquet.
D’aleshores ençà, ha canviat de llogater unes quantes vegades.
Ha hagut preferentment instal·lacions de batans i desgreixadores de teixits del llana.
Actualment està força malmès i acull petites indústries tèxtils de dos propietaris.
Al costat de migdia hi ha una renglera de petites edificacions que havien estat els habitatges del personal del molí,
