A caigut a la meves mans una llegenda de Bosnià, i que diu així :
Hi havia una vegada un bosc màgic. La seva llegenda explica que quan en aquell bosc entri una persona que estimi més la seva misèria que tota la felicitat d’aquest món, el bosc perdrà la seva màgia i passarà a ser un bosc normal.
Molt a prop d’aquest bosc vivien una àvia i el seu fill gran. Vivien tots dos en una casa petita i mai no entraven al bosc màgic. Tot continuava igual, amb felicitat i tranquil·litat fins que un dia necessitaven llenya per a fer foc i van haver d’anar a l’altra banda de la muntanya a cercar-la.
El fill era una mica mandrós i curt de gambals , i va pensar:
– Per què he d’anar a l’altra banda de la muntanya per agafar la llenya, tenint el bosc aquí a prop?
La seva mare li prohibia d’anar al bosc i sempre li deia que si hi anava li passaria una cosa molt dolenta. Però el fill hi va anar i va portar la llenya. També ho va fer al dia següent sense dir-li res a la mare. Al tercer dia, quan va anar al bosc, es va asseure en un tronc per descansar i, en aquell moment, de sota el tronc, va sortir una serp que es va convertir en una dona meravellosa de cabells rossos i llargs, vestida amb un vestit blanc i preciós. Però era una serp i li va quedar llengua de serp. El noi, fascinat de la seva bellesa, s’enamorà d’ella i decidí demanar-li que anés a viure amb ell a casa seva.
Mentrestant, per casa l’àvia, va passar una noia que venia llenya. La noia anava molt mal vestida, fora feia molt fred, l’àvia la va fer entrar per donar-li una jaqueta del seu fill, que ja li havia quedat petita perquè entrés en calor davant del foc. Al cap d’una estona, la noia es va aixecar, li va agrair molt que l’ajudés i li va regalar una mica de llenya per al foc. En aquells moments va tornar el fill amb la dona-serp. El noi va explicar a la seva mare que l’havia trobat pel camí i no tenia ningú al món i havia pensat que podria viure amb ells.
Al cap d’uns quants dies l’àvia va notar que la dona tenia la llengua d’una serp i decidí parlar amb el seu fill. Però ell, cada cop més i més enamorat de la dona-serp, no feia cas a ningú. Quan la mare va dir que volia que la dona-serp marxés de casa seva, el fill li va dir que estimava aquella noia i que n’estava tan enamorat que s’hi volia casar.
El noi, malgrat tots els consells que li va donar la seva mare, es va casar amb la bonica noia. La dona-serp va notar que l’àvia se n’havia adonat de qui era ella i, per evitar tot el que podia passar, va començar a plorar davant del seu marit i dir-li que la seva mare no l’estimava.
Tant i tant va insistir que finalment el fill va decidir fer fora de casa la seva mare. L’àvia, tot i haver dedicat tota la vida al seu fill, es trobava a la intempèrie. Feia un fred que pelava i nevava tant que, mentre caminava, la neu li arribava fins als genolls. Tot i amb això l’àvia va continuar estimant-lo ja que sabia que la culpa era d’aquella dona-serp. L’àvia, a més a més, tenia molta fam i tenia els peus congelats. Estava molt cansada i finalment va caure a terra. Llavors recordà la llenya que li havia regalat aquella noia i decidí encendre-la per escalfar-se. Era molt vella i sabia que no podria sobreviure gaires dies més d’aquella manera. En encendre el foc, de dins els troncs sortiren un follets amb uns barrets punxeguts de color vermell com el foc. Els nans començaren a ballar, a saltar, a cantar i cridar, la qual cosa la va fer alegrar i agafar forces.
Els follets es van posar al seu voltant i li van començar a parlar:
– El teu fill, àvia, va fer despertar els esperits del bosc màgic. Ara, aquests estan molt enfadats, per això el rei del bosc vol parlar amb tu. En aquell moment va aparèixer un cérvol, amb què l’àvia va viatjar a l’interior del bosc màgic, acompanyada dels follets que muntaven uns esquirols que els feien de cavalls. Allí no hi feia tan fred i no hi havia gens de neu. Els arbres semblaven vius, la terra tenia uns colors diferents, els animals eren estranys i, fins i tot, alguns parlaven entre si.En aquell moment aparegué una cadira impressionant de color negre.
Aquesta era en un espai fosc i no es podia veure qui hi havia assegut. Llavors es va sentir una veu humana que va dir:
– Ja saps que el teu fill va despertar els esperits del bosc. Ara ja té el seu càstig. Tu podràs tornar al teu poble, en el temps de la teva joventut.
En aquell precís moment va aparèixer el seu poble, on la gent era molt feliç perquè feia molt sol i molt bon temps i tenien de tot allò que necessitaven.
– Entra a l’interior del teu poble. Quan hi hagis entrat, et faràs jove i et trobaràs amb tota la teva família – digué el rei del bosc. L’àvia es va posar a córrer cap a l’interior del poble i just en el moment d’entrar es va girar i va veure el seu fill.
Ella va preguntar al rei:
– Què li passarà al meu fill?
– Quan passis aquesta porta oblidaràs que mai hagi existit. No te’n recordaràs de res. Però no et preocupis per ell. Ell ja rebrà el seu càstig.
En aquell moment l’àvia dubtà sobre què havia de fer. Finalment va decidir no deixar el seu fill i va dir:
– Malgrat tot el que ha fet, jo no el puc abandonar.
Llavors, un vent huracanat ho va fer desaparèixer tot: els follets, la cadira, el rei, el poble, els animals… i la dona-serp es convertí en serp de debò.
L’àvia va ser la persona que estimava més la seva misèria que tota la felicitat del món. I la màgia del bosc va desaparèixer. El fill i l’àvia van quedar sols.
Ell plorava tot demanant-li perdó. A partir d’aquell moment van viure contents la resta de la seva vida.
Traductora del Conte: Alexandra Seslija
Recull de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé
fonts naturals, aigua, muntanya i més 