Arxiu de la categoria: llegendes

Entre Llegenda i Poema – Les Estunes de Banyoles

Publicat el per
Respon

Segons la tradició, les Tunes són el cau de les goges o aloges. Formen part del conjunt mitològic català de les dones d’aigua, uns éssers eteris i invisibles, d’una extraordinària bellesa i finor, que viuen ocultes durant el dia a l’interior, en aquest cas, de les esquerdes i balmes de les Tunes, en palaus fets amb pedra de travertí on celebren grans festes i convits. Hi ha moltes versions de la llegenda, gairebé totes en prosa, per això em sembla interessant reproduir els versos de l’escriptor banyolí Joaquim Hostench, qui acompanyà Mossèn Cinto durant la seva estada a BanyolesngcJoaquim Hostench i Torrent
Va néixer a Banyolesl’any 1861 i hi va morir el 1943. Intel•lectual, folklorista i poeta.

Publicacions que podeu consultar a la biblioteca de Banyoles:
• Centenari de la guerra de la Independencia :homenatje al doctor Rovira y demésfills de Banyoles (co-autor) Banyolas : [s.n.], 1909.
• Esbarjos :recull de poesiesescritesaprofitantestonesperdudesdurant la meva vida …
Banyoles : [s.n.], 1933.???????????????????????????????Llegenda :

Diuen que les entranyes de les Tunes eren plenes d’or i plata, perles i diamants i tota mena de joiells; que una malla fina, una xarxa de fil imperceptible, que les mateixes aloges es filaven, interceptava el pas als curiosos i, si mai algun agosarat arribava fins allí, immediatament desapareixia tot camí i l’intrús restava desorientat; que durant les grans festes, que se celebraven dintre aquells bellíssims palaus, sortien pels esvorancs de la roca raigs lluminosos, que enlluernaven, i que les nits estenien al defora una roba blanquíssima com les neus del Canigó.gfjPoema :

Van deixar son palau les encantades,
de marbres y alabastres rich tresor,
y alegres entonant tendres cantúries,
de goig esbategant-ne lo seu cor.
Surten fora festives com aucelles
que salten y refilen sens parar;
hermoses y gentils flors boscanes
que’l bes de la rosada fa badar.
Los fan de llànties mils y mils d’estrelles
que com perles tapissen lo cel blau
y’l ventijol que va esbullant ses trenes,
los hi presta sa música suau.
De catifa’ns hi dóna la raureda
escampant cada jorn lo seu fullam,
d’adornos exquisits y cortinatjes
les aures que s’enfilen pel rocam.
¡Ay del mortal qu’atret per la gatzara
intenta aquell retiro profanar!
Res no veu; sols sent cops y bofetades
que l’obliguen ben promte a recular.
Y segueixen de nou les bojes danses
y redoblen los volts y giravolts
y responen ab crits y riallades
als xiscles de xibeques y mussols.
De sobte’s paren, fugen y s’amaguen
dins sos palaus: la dansa ha terminat;
és que han sentit la nota sostinguda
que’l gall d’una masia n’ha llensat.
Es qu’han vist colorar-se ab roges tintes
los núvols per la banda d’orient.
Ja de nou la campana de Porqueres
branda abrepós; saluda al jorn naixent.

 

Recull de tota la informació i Fotografies : Ramon Solé

La Llegenda del Torrent de la Cabana i Els Gorgs de Campdevànol

Publicat el per
1

DSCN0962_01Passada la població de Campdevànol, en direcció Gombrèn, passat un càmping, trobareu un trencant a mà esquerra, seguiu la pisa i arribareu al Torrent de la Cabana.
El recorregut del Torrent es pot fer seguint aquest ordre: venint de Campdevànol el primer gorg que trobem és el Gorg de la Cabana, que dóna nom al conjunt, després es van succeint a poca distància els altres gorgs, tot resseguint el riu Madràs: el Gorg de la Tosca, el Gorg de l’Olla, el Gorg de la Balma, el Gorg del Forat, el Gorg petit del Colomer i, finalment, el Gorg del Colomer. Però el que més destaca és aquest últim, significatiu per la seva cascada, des d’on alguns banyistes es llancen a l’aigua.
El Torrent de la Cabana és un lloc fantàstic per passar-hi el dia. A l’estiu, cada cop més, s’omple de gent que vol banyar-se a les seves aigües. Però podreu comprovar que a partir d’hora fosca millor no voltar-hi gaire.DSCN0955_01La Llegenda :

Hi ha qui diu que apareixen dones d’aigua que dansen pels seus voltants, i que si amb una mica de sort, atrapes un tros dels seus vestits viuràs un món de somni i seràs molt afortunat.DSCN0958_01D’altres, però diuen, que surten els esperits de gel que no tenen ni cel ni infern i bruixes que ofeguen la gent per robar-los els somnis. Per això, anar-hi cap al tard és només per als més temeraris. DSCN0956_01Però de ben segur que aquest gorg no és pas més embruixat que el Gorg Negre, del Montseny, sempre vist com un lloc endimoniat per la presència de bruixes i bruixots.DSCN0963_01

Recopilació del Text : Ramon Solé
Fotografies : Josep Serra

La Llegenda del miracle a Calders

Publicat el per
Respon

Monistrol de Montserrat - Vista i Tren_01Els orígens de la veneració cristiana a la Verge de Montserrat es perden en la nebulosa dels temps i la llegenda, sovint, es confon amb la realitat i en la diversitat de relats que ens han arribat i que cadascú, dintre de la seva fe, modela com millor desitja. Des dels remots inicis d’aquella advocació, aquesta devoció popular ha anat sempre lligada a una llarga llista de fets miraculosos o de taumatúrgia que la tradició popular l’hi ha atorgat i, sovint, exagerat. No obstant això, aquells fets, segons la litúrgia i jurisprudència catòlica, més destacats, provats o més creïbles i que si calia considerar com a miraculosos, es registraven i documentaven de forma sistemàtica. Entre aquests miracles acceptats i documentats, que serviran de base a la coronació canònica de la Verge de Montserrat i el seu santuari l’any 1881, n’hi ha un que va succeir a Calders l’any 1528.
tyujty_01 Segons transcriu la “Revista Montserratina”, del mes de setembre de 1910, els fets són els següents:

“Habiendo salido a pescar Miguel Melchor, vecino de la villa de Calders, acompañado de Bernardo Melchor su hijo y otros amigos, llegados a la ribera del rio (Calders o Colarda a unos 32 Km. de este santuario) cerca de aquella villa, y poniéndose Miguel Melchor sobre una roca, teniendo más cuidado con sacar peces que con guardarse a si mismo, dio una peligrosa caída en parte donde había mas de 30 palmos de fondo. Pues como él no supiese nadar, ni los que con el iban pudiesen socorrerle, aunque el agua lo echó tres veces arriba, volvió a hundirse otras tantas abajo.

Monistrol de Calders - Ft ColletEstuvo en ese peligro por espacio de un cuarto de hora, en el cual llamaba siempre á la Virgen gloriosa de Montserrat que le socorriese, hasta que Bernardo Melchor habiendo buscado con diligencia y amor de hijo una vara larga, llegó con ella, y tendiéndola á la parte donde su padre estaba, le asió y salió libre y sano, diciendo que Nuestra Señora de Montserrat le había ayudado, y que el tiempo que estuvo debajo del agua le parecía que estaba en su santa capilla; y dando todos gracias a Dios, vino Miguel Melchor á darlas a ésta santa casa, donde dejó en una tabla la memoria de este milagro, y lo publicó en presencia de testigos á 22 de julio de 1528”.

Recopilació del Text i Fotografies : Ramon Solé

La Llegenda de la Torre dels Encantats de Caldetes o Caldes d’Estrac

Publicat el per
Respon

Diu la llegenda …
“ que fa molt i molt temps, una caldetenca anomenada Leonor va ser raptada pels corsaris sarraïns que van ser incapaços de maltractar-la degut a la seva extrema bellesa. És per això que es varen decidir a entregar-la com a esclava al príncep Zeirí, que la va tractar com el seu millor tresor. Leonor va ser estimada per tots el que la varen conèixer, i tant va ser així que va ser lliurada a les Corts de la princesa Fàtima. La princesa estava molt malalta, patia de lepra i els metges ja no sabien què fer per guarir-la, la Leonor, que mica en mica s’havia anat convertint en amiga i confident de la princesa, va desvetllar-li un secret que podria ajudar a la princesa en la seva malaltia.

La font termal[2]_01Li va dir que a Caldetes hi havia unes aigües termals que tenien propietats medicinals i que de ben segur la podrien ajudar en la seva malaltia.
Així que la princesa es va decidir a viatjar fins a Caldes, i es va hostatjar a les afores del poble per a què ningú la veiés, a una de les torres de guaita.

Establiment TermalPerò evidentment la princesa no era invisible, i ben aviat les gents del poble van començar a veure llums i formes fantasmagòriques que passeja ven pels voltants de la torre, i a sentir sorolls estranys. És per tot plegat que la torre en la qual es va amagar la princesa Fàtima, va rebre des d’aquell moment el nom de la Torre dels Encantats, nom amb el que encara avui dia és coneguda.

jhkg (1)Cal dir, evidentment que aquestes aparicions no es tractaven de fantasmes, sinó dels membres de l’escorta de la princesa sarraïna. I és que cada nit Fàtima baixa va amb el seu seguici a prendre les aigües, portant tots ells robes blanques que els professaven aquells aspecte fantasmagòric que havien vist les gents del poble. El tractament va ser realment miraculós, i la princesa no només es va guarir, sinó que es va acabar convertint en una persona molt més amable, afable, generosa i benèvola.

jhkg (2)
En agraïment per la seva ajuda, amabilitat i serveix prestats la princesa va donar la llibertat a la Leonor.I no només va passar tot això, i és que a part de la cura a la seva malaltia, Fàtima també va trobar l’amor. Es va enamorar d’en Busquets, un ciutadà distingit de la ciutat amo de moltes terres i amb molt de renom, amb el que es va acabar casant.

,jkkg
I com a símbol del seu amor plantaren una olivera davant de la Torre d’en Busquets com a símbol del seu amor, símbol que avui encara perdura.”
Va ser escrita i popularitzada per primera vegada per l’historiador de la Caldes d’Estrac – Medieval, Joaquim Salarich (1816-1884).

Recopilació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Bon Nadal a tots i totes ! Avui us presento, tres llegendes sobre el Nadal

Publicat el per
2

DSCN1839_011.- La Llegenda – L’Arbre de Nadal
Es diu que una freda nit d’hivern, un nen buscava refugi.
Un llenyataire i la seva esposa van rebre’l a casa seva i li van donar de menjar. Durant la nit, el nen es va convertir en un àngel vestit d’or: era el nen Déu. Per recompensar la bondat dels ancians, va prendre una branca d’un pi i els va dir que la sembressin, prometent-los que cada any donaria fruits. I així va ser com aquell arbre va donar pomes d’or i nous de plata.

nj_01A mesura que passaven els anys, i amb l’arribada de l’hivern la família del llenyataire vestia els seus arbres (quan perdien fulles) perquè els bons esperits que en ells habitaven no marxesin. Els adornaven amb pomes o pedres pintades i així cada any tornava l’esperit de l’àngel.DSCN1838_01Es diu que aquest va ser l’origen de l’arbre tal i com el coneixem avui. Les boles de cristall es van incorporar al voltant de l’any 1750 en Bohèmia i el costum de l’arbre es va estendre per Europa i Amèrica durant el segle XIX.

kouhg_012.- La Llegenda – El Mariner de Sant Pau
Aquesta llegenda del Mariner de Sant Pau és una llegenda catalana de la qual va ser transmissor Mossèn Jacint Verdaguer.
Fa molts i molts anys, un mariner vivia a l’Empordà i feia viatges mar enllà fins a Mallorca. La seva família l’esperava impacient quan tornava de la mar per disfrutar les hores de lleure tots plegats. Però un dia, tot es va capgirar. Quan era mar endins, el cel s’enfosquí com les entranyes d’una balena i un vent huracanat començà a sacsejar amb fúria la nau. Tot invocant a la verge del Carme va aconseguir salvar-se mentre veia com la nau se li feia miques. Quan arribà a port, veié desesperat com la mar havia arrasat la seva casa i s’havia endut tots aquells que estimava. Sol i trist, va agafar l’únic objecte que li quedava: un rem,i decidí allunyar-se del mar fins a un lloc on ningú no conegués què era el rem que duia amb ell.

bnfEra la tardor i les fulles dels arbres començaven a caure quan va arribar a Banyoles. Les noies filaven vora el llac,semblaven bona gent, però quan va veure l’aigua del llac,va recordar-li massa la seva antiga llar i va decidir marxar. Tot caminant i buscant un lloc on quedar-se, ja era prop de Nadal i va decidir parar-se a Besalú. Els nois i noies del poble jugaven a la plaça, estaven contents, i fins i tot el convidaren a afegir-s’hi. Però quan preguntà a una noia si sabia què era l’objecte que portava i li va dir que era un rem, va decidir seguir el seu camí.DSCN1837_01Mirant les serralades, va travessar boscos i prats i arribà a Olot. Ja era dilluns de Pasqua i quan va veure un grup de gent reunida en un dels barris d’Olot es va parar. Celebraven la Pasqua i ballaven el ball del triai. Tot i que els va trobar bona gent i acollidors, quan va demanar a diverses persones què era l’objecte que portava i una li va respondre: un rem. Va pensar que calia continuar el seu camí.
I va arribar a Sant Pau de Seguries. Des del primer moment s’hi sentí com a casa. Allà també estaven de festa, en una ermita a prop del poble. Ells si que van prendre el seu rem per una pala de forner, que és un pala per treure i posar el pa del forn. I allí es va quedar, va refer la seva vida, va tornar a formar una família, va fer de pagès i va construir una masia que avui encara podem veure. La masia s’anomena: El mariner de Sant Pau.
Per això també el gegant de Sant Pau és un mariner per recordar aquell home que un dia va arribar al poble per quedar-s’hi.

gh_013.- La llegenda – Una ànima en pena
La llegenda del rei Artús va ser popular al territori deltaic, sobretot a Provençana, l’actual l’Hospitalet de Llobregat. Una part del Prat fins a la seva independència al segle XVI era possessió de Provençana, que correspon a l’Illa de Banyols. DSCN1836_01Aquesta llegenda tradicional correspon a una mescla entre el Rei Artur, personatge del segle VI i membre de la taula rodona, i de la tradició del Mal Caçador.

n_01Una nit de Nadal, Artús va abandonar la Missa del Gall per córrer darrera d’una llebre blanca, que anteriorment ja se li havia escapat i estava obsessionat. Va ser condemnat a córrer eternament darrera d’aquesta llebre. Posteriorment, en una nit de Nadal, dos masovers van sortir a caçar ànecs salvatges i van desestimar les campanades de Santa Eulàlia de Provençana. La mala sort és que va aparèixer Artús amb els seus gossos i al davant la seva llebre, els dos masovers es van llançar també a la persecució. Es diu que un va desaparèixer sota el fang i l’altre va aparèixer en estat de bogeria.

gh (2)_01La llegenda present a Catalunya, és coneguda com Artús el Damnat, que correspon a una ànima en pena. La tradició diu que cada any durant la nit de Nadal es sent un soroll procedent del seu corn.

DSCN1933_01Recopilació de Llegendes sobre Nadal i Fotografies : Ramon Solé

La Llegenda de l’Estany d’Aqualata, on be el nom de la ciutat d’Igualada

Publicat el per
Respon

Temps era temps, quan els diables anaven solts per aquests mons de Déu, rondant d’ací d’allà porfidiosos, sempre cercant ocasió d’engalipar els pobres mortals i, si tan badaven, fer presa de la seva ànima. Així alimentaven les insaciables calderes de l’infern…
En aquells dies remots, la muntanya dels Moions i la del Castell de la Pobla estaven ajuntades per un rocam que obstruïa el curs del riu Anoia. Això feia que des de Sant Procopi fins a l’indret del Mili Blanc s’hi configurés un gran estany on s’hi emmirallava la Serra de Coll-Bas. Aquest embasament, segons es conta és el que va donar nom al riu, el qual, en temps antic es deia riu Aqualata, ,mot que ve de la llengua llatina i que vol dir Aigua Ampla, i a fe que l’hi esqueia aquest nom, puix que la seva amplada anava des dels plans de Sant Magí fins a tocar les vinyes de Can Titó.

Vista parcial 9 Aleshores , pels verals on avui es troba la Capella de Sant Bernabè hi havia una gran masia que reunia gran quantitat de boscos i terres de cultiu, l’amo de la qual tenia fama d’home malcarat i geniüt. El nostre hisendat, a causa del seu tarannà irascible, no s’avenia amb ningú. Fins i tot quan va enviudar, li van marxar els fills de casa. La gent que tenia a treballar, atorrollats pels seus crits, sempre treballaven de fàstic i, és clar , les coses mai no sortien ben fetes. I com sia que l’home posseïa tantes propietats i anaven tal mal menades, ni els camps ni les vinyes, ni els olivars no produïen la meitat que haurien pogut donar si aquella terra hagués estat cultivada amb seny. I això encara no és tot: el blat mal conduït, se li corcava al graner; el vi se li tornava agre i l’oli pudent.
Ell, en veure que les coses li sortien a l’inrevés, tot era rondinar i blasmar dels fadrins que tenia llogats; per no res els tractava de ganduls i mal feiners i fins i tot els amenaçava amb una verga. Els minyons, indignats de tan mala avinença, perdien els estreps i, enutjats, el deixaven plantat sense esperar San Silvestre.
Raon així li havien esdevingut moltes vegades, però el dilluns a matinada es presentava a la plaça del poble i llogava gent nova. Tant, però, sovintejaven els conflictes, que els pagesos, en veure’l venir, dissimuladament s’amagaven. Ell, porfidiós, els anava a cercar i els prometia bons sous i bones condicions. A pesar de les promeses, els jornalers, escarmentats d’altres cops, no hi volien saber res. Pregava i tornava a pregar, però , de poc li valien les paraules; ningú volia tractes amb un amo tan díscol. Se n’havia d’entornar bo i maleint la gent i la sang que els aguantava…
Tants cops es repetien escenes així, que ja no veia solució a les seves trifulgues. Un d’aquells dies, tornant a casa retut per la malastrugança bo i mastegant malediccions i paraulotes, caminava d’esma , va ensopegar en una pedra del camí i va caure tan llarg con era. Es va aixecar renegant i for a de si mormolà: – Maleït sia!… Tot me surt malament; si sabés que m’avia d’ajudar, em donaria al diable!…
El Banyeta, que feia dies que el vetllava, no esperava altra cosa i tot seguit es va disposar a complaure a aquell pobre insensat que l’invocava.

Vista parcial 1

Despuntava el dia, el cel era rogent i es va girar una venteguera que semblava que s’ho havia d’endur tot. En arribar al nostre hisendat a la masia, ja hi va trobar el Banyeta amb aparença de jornaler que s’esperava davant mateix del portal.
-Vinc a veure si tindríeu feina per mi , li digué:
-Per tu i per una dotzena d’homes, tinc feina; si en coneixes algun i vol venir…
-Si ens entenem i em llogueu a mi, no crec que n’hàgiu de menester cap altre, puix que jo sol faig la feina de deu; si no, proveu-me.
-Quan vols començar?
-Per què no ho provem ara mateix?
-M’agrada el teu tarannà minyó. Mira, ara que el sol encara és baix, anirem a regar l’horta.
El minyó va agafar una aixada i va seguir el nou amo, el qual li mostrà l’hort i el lloc d’on havia de prendre l’aigua. Quan es va posar en feina, l’hisendat va fer veure que es retirava, però es va quedar darrera d’un canyar per aguaitar-lo. Des de l’amagatall es va convèncer de la destresa del minyó i de l’afany que posava a la tasca. Bo i entornant-se’n a casa pensava: -Em sembla que aquest cop l’hauré encertada…
Al cap de mitja horeta, quan l’amo es disposava a esmorzar, se li presentà el jornaler i li diu: -Nostramo, ja teniu l’hort ben regat; per cert que estava molt eixarreït. Mireu-vos-les ara, aquelles plantes tan emmusteïdes, com han adreçat el cap… Van anar tots dos a veure l’hort i efectivament, totes les plantes, amb l’humitat del regatge, s’havien eixorivit. Aleshores, l’amo, sorprès de tanta llestesa i satisfet de la feina va dir al minyó:
-Per la meva part ja et pots quedar, si ens entenem en els tractes.
-Es clar que ens entendrem; a mi tot em va bé. Tan sols m’haveu de firmar aquest contracte.
Aleshores el Banyeta molt complimentós, treu un pergamí del butxacó.
L’hisendat li respon:
-Arribem-nos a casa i el signaré, que ací no hi ha ni tinta ni ploma…
-No patiu, per això, ja en porto jo.
Ningú sap com s’ho va fer, però el fals jornaler ja sostenia una ploma d’oca de punta molt afinada. Com qui li dóna, agafa la mà de l’amo i, amb molta llestesa, però dissimuladament li punxà el cap del dit gros bo i dient-li:
-Veieu, de ploma ja en porto jo i de tinta, més bona i més vàlida que la vostra sang no crec que en trobéssim d’alta.
L’amo com encaterinat per les habilitats del minyó, agafà el pergamí i sobre una pedra el va signar sense a penes mirar-se’l. Mentre el Banyetes es guardava el document firmat, molt complimentós li’n va allargar un altre d’igual:
-Si us plau. Ací teniu el que jo he rubricat per vós. Guardeu-vos-el; amb aquest requisit ja estem arreglats.
-Bé, diu l’hisendat, quan començaràs, demà?
-Per què hem d’esperar a demà si puc començar ara?
-Oidà, així m’agraden els homes. Mira, ací al cobert hi ha dalles, falç i vencills. Pujarem a les feixes altes i començaràs a segar , que el blat ja es ros.
-No cal pas que pugeu vós, ja les sé jo. No son les llenques que toquen el camí se la font de la salamandra?
-Les mateixes.
-Doncs no patiu, que es farà tal com maneu; ja sé l’obligació jo…
El fals jornaler se’n va anar molt decidit amb les eines al coll. L’amo se’l mirava complagut tot pensant que el minyó era diligent de veres.
Al cap d’un parell d’hores, ja tornava atenir el minyó davant seu.
-Nostramo, els bancals ja estan segats i les garbes apilades…
-Què dius!… Si mai ho havíem fet amb quatre dies i tu tot sol ho has fet amb un quart de jornal?…
-Veniu, veniu i mireu-vos-ho.
L’amo surt al defora i el Banyeta li va al darrera. De l’era estant va poder comprovar que el minyó no mentia i, meravellat, va afegir tot parlant d’esma: -Es cert, noi, és cert. Ets lleuger com un dimoni!…
-Ja us ho he dit, que a mi no m’acabaríeu les ganes de treballar. Sou vós el que heu de mirar de no acabar la feina. Llegiu, llegiu el contracte…
-Saps què pots fer?… Vés segant. Tots aquests camps que veus són meus; des d’aquell repetjó on comença el bosc fins al barranc que trobaràs a l’esquerra, vas seguin tota l’amplada fins a la riba de l’Aqualata. I si tant t’enllesteixes, darrera del pujol hi ha els camps de la rasa callosa i els bancals de l’aigol. Tot es pot segar…
El mosso es tornà a posar a la feina. L?hisendat es disposava a mirar-se el contracte. En desplegar-lo pensava: Es llest el minyó i pel que veig escriu com un notari. Sembla estrany que faci de pagès , tenint com té tanta lletra menuda…

Mur interior i Torre d'Aigues 1En llegir el document es va quedar tot parat; el minyó es comprometia a trescar de sol a sol mentre li manessin feina. El dia que l’amo no sabés què fer-li fer, aleshores el diable es podia ensenyorir de la seva ànima tal com li havia promès de matinada . El nostre home restà esfereït: Aleshores recordà que, efectivament tornant de la plaça, en un moment de desesperació havia invocat el dimoni!… Ara ho entenia tot. El maligne li havia parat un parany. Però ell cercaria la manera de sortir-se’n. Potser sí que de moment es va quedar sobtat, però aviat va reaccionar i, recobrant la confiança en si mateix, es féu el propòsit de llitar fins el final.
Per què s’havia d’acovardir?… La seva propietat era mol gran i hi havia feina permanentment tots els temps de l’any; segar, batre, conrear l’horta, cuidar les vinyes, collir raïms, trepitjar-los, premsar la brisa, trasbalsar el vi, collir olives, aixafar-les i després tornar a començar llaurant i sembrant els camps… I si això no fos prou, podria engegar el molí de la farina, podria esporgar els boscos i fer carboneres…
L’home un xic mes tranquil·litzat, pensava: aquest diabló es pensa ésser molt llest, però aquest cop, no sap amb qui se les heu…
Encara estava absort en aquest pensaments quan es tornà a veurà amb el banyeta plantat al seu davant:
-Nostramo ja teniu els camps segats!…
-Vols dir?… Si hi havia tres setmanes de feina…
-Doncs, mireu, ja estan enllestits; i les garberes ben afilerades que a mi m’agrada la feina ben feta. Sortiu, sortiu a veure-ho.
Realment aquells camps amb poques hores havien canviat de fesomia .
L’hisendat bo i atordit va dir:
-Potser que reposis ara, que no menges tu?
-Nostramo, jo quan em poso en feina, de bon matí ja estic menjat, begut i arreglat per tot el dia.
L’amo atordit, va barbotejar:
-Potser, doncs, potser que comencéssim a batre…
-Voleu dir que aneu bé? Es molt tendre aquest blat. Jo de vós el deixaria uns quants dies que s’assequés a sol i serena.
El diable tenia raó. Aquell blat no estava a punt per la batuda. Però ell li havia de manar feina:
-Tens bon cap, noi; saps què farem per esperar que el blat es posi a punt? Doncs esporgaràs els boscos i després farem carboneres. Pren la destral i passa al davant, que t’ensenyaré les pinedes i els alzinars…
-No cal que pugeu vós a la serra, ja sé quins són els vostres boscos. No veniu que aquestes contrades les conec com el palmell de la mà! Resteu a casa tranquil que es farà tal com maneu. Vaig per feina…
El minyó amb la destral al coll, se’n puja cap a la serra. L’hisendat es creia que la tasca del bosc fora molt llarga, però, a mitja tarda ja se’l torna a veure al davant repetint la mateixa cançó:
-Nostramo, la feina que m’heu manat ja està llesta. Què voleu fer més ara?…
-Ja has esporgat tots el boscos?
-Sí…
-Mira que son molt grans!…
-Tots estan enllestits, els de l’obaga i els del solei i els de sota la cinglera.
-Doncs, talla el brancam a mida, fes-ne carboneres i cala-hi foc.
-També està fet, nostramo; si això és la meva feina preferida. Guaiteu, guaiteu les fumeroles com s’enlairen…
Sense acabar-s’ho de creure, l’amo va sortir a l’era i espaordit veié totes aquelles columnes de fum escampades per la serra… Aleshores sí que el nostre home ja començava a estar esverat. Tot just era mitja tarda i es podia dir que hi havia acabat les tasques… Si abans estava desorientat ara ja es començava a veure perdut.
De sobte se li aclariren els ulls i con si li vingués una idea lluminosa es va girar i assenyalant amb la mà estesa cap a llevant va dir al Banyeta:
-Veus aquestes dues muntanyes que tenim al davant?
-Sí.
-Veus aquesta filera de roques que les ajunta i que obstrueix el pas de l’aigua?
-Sí.
-Doncs vés i destapa-les si pots, i fes que l’aigua corri riu enllà. El diable se’n va anar, aquest cop sense cap eina.
Van passar un parell d’hores. L’hisendat ja es creia que havia atrapat el maligne i que de la feina que li havia manat, no se’n sortiria així com així. Bon xic assossega, el nostre home es va posar a sopar sense gaire gana. Després se’n va anar a dormir, però no podia aclucar l’ull.
Al defora es va girar una forta tempesta; llampegava i tronava sense parar; el vent xiulava com un maleït i l’aigua queia a bots i a barrals. Més endormiscar. Però al bell punt de la mitjanit, un tro estrepitós el va desvetllar. S’aixecà del llit esverat, obrí la finestra i a la claror dels llampecs va veure com l’aigua de l’estany s’escolava precipitadament per la bretxa que el diable havia obert…

Mur interior 4Esmaperdut i horroritzat, cridant com un foll, es va posar a córrer boscos endins cuitant d’amagar-se, però al seu darrera ja hi anava el Banyeta rient sinistrament amb el contracte a les mans.
Ningú no ha sabut mai més res d’aquell hisendat que es va vendre l’anima al diable; hi ha però qui assegura que en las nits de temperi, en les barrancades del Puig d’Aguilera, encara s’hi senten ressonar els planys d’aquella pobla ànima condemnada juntament amb el ressò de la rialla esglaiadora del Maligne…
A l’endemà el dia va despuntar serè i lluminós com mai; feia una hora quieta torbada, tan sols, per la fressa que feien els pardals i les orenetes xisclant i volant cel amunt i cel avall sense parar. Tots el veïns de l’encontrada contemplaven meravellats el canvi que en una nit havien experimentat aquells paratges. De la majestàtica amplada d l’aigua d’abans, tan sols en restava el llot…

Mur interior 3Ara, centúries més ençà, al bell mig del fondal hi passa, mansament, un corrent d’aigua cristal·lina. Del mur de roques que abans junyia els dos pics no en queda ni rastre, però la muntanya de l’esquerra, abans de corbes molt suaus, d’ençà d’aleshores, s’hi veuen tres geps encastats: són les tres rocasses gegantines que el diable va arrencar de la muralla que aturava l’aigua per precipitar-les sobre el faldar de la serra. D’aquell dia estant, de la susdita muntanya, se’n diu Els Moions i d’aquell indret conegut com Aqualata, ara, juntament amb les terres del seu entorn i de les serres que l’envolten s’anomena La Conca d’Òdena i al bell mig, tocant a l’aigua d’hi asseu la industriosa ciutat d’Igualada.

A -Mapa situació 2 Les fotografies son del pantà petit prop de Les Perellades l’embassament d’Aigües potables d’Artes del Municipi de Santa Margarida de Montbui    

Recopilació del Text i Fotografies : Ramon Solé

La Llegenda dels Degollats de Vidrà

Publicat el per
Respon

Conten que fa molts anys, molt a prop de la Font de la Tosca dels Degollats o Degotalls, hi havia una masia (avui en runes). Com que era l’època de la matança del porc, el pagès de la casa va decidir matar una truja que feia més de 120 carnisseres.

Aquell dia, com era costum, a la casa hi assistiren un gran nombre de persones que havien d’ajudar amb la matança, però que també estigueren a punt per fer una bona xerinola i beure i menjar de valent.

DSCN0879

A resultes de la matança, el rebost quedà ben proveït. Feia goig de veure, sobretot amb la immensa cansalada que penjava de la biga del sostre i que hi penjaren amb tots els treballs.

El pagès cada dia tallava un bon tros de cansalada. Però un dia que estava ell sol,  el ganivet es va encallar amb la cotna i quan ell s’hi arrepenjà amb totes les seves forces, el clau clavat a la biga del sostre va cedir i li va caure tota la cansalada a sobre. Però el pagès tingué la mala sort d’haver deixat els ullals a la truja units a la cansalada i un d’ells s’enfonsà al seu coll segant-li la vena grossa.

DSCN0883

Caigué a terra, amb la cansalada a sobre. Amb el pes de la xulla, el pobre home no es pogué aixeca quedà sense sentit i s’anà escolant fins a morir.

D’aquesta feta, a la casa li canviaren el nom pel de “Degollats”, ja que un degollat (el porc) en va degollar un altre.

Recull del text i Fotografies : Ramon Solé

 

La Llegenda de l’origen de Setcases

Publicat el per
Respon

Llegendari que diu que una família de ramaders, un pare i set fills que no havien pujat mai a muntanya, es va aturar al Pla dels Hospitalets perquè les ovelles pasturessin.

f1

Quan feia dos dies que hi eren, va començar a nevar i els fills restaren meravellats perquè no havien vist mai aquelles volves blanques. Corregueren a dir-ho al pare que era cec. El pare els explicà que allò era neu, que arribaria a cobrir tota l’herba i que les ovelles es moririen de fam.

f4

Van anar-se’n tot seguit avall i el pare va decidir que romandrien allò on hi hagués saüc i allà es van quedar.

f5

El lloc era planer, ric en pastures, fonts i força aigua i cada un dels fills va construir la seva cabana, en total set.

f2

Per això el poble que va créixer a l’entorn de les primeres cabanes és conegut amb el nom de Setcases i va creixa tant en habitants com en cases.

f3

Recopilació del Text i recerca de Fotografies : Ramon Solé

 

La Llegenda de la Pedra de l’Encant de Granollers # 1

Publicat el per
2

El president del municipi de Granollers va ser informat de la presència de bruixes al Municipi, i és va procedir a la condemna de sis dones que foren penjades entre 1619 i 1620.

Pedra i Porxada

La Pedra de l’Encant, col.locada a la plaça de la Porxada, guarda una llegenda on s’explica que quan processaven junt a la Pedra a la dona marcada, la llençaven a l’aigua del riu Congost lligada :

Si no s’enfonsava, l´executavem, per ser cosa del diable

I si s’ofegava, era pel fet de ser bruixa

La Pedra

Recopilació del Text i Fotografies

Ramon Solé

La Llegenda de Les bruixes del gorg Negre del Sorreigs de Santa Cecília de Voltregà

Publicat el per
Respon

La llegenda popular diu que a prop del Gorg Negre de la riera de Sorreigs hi ha el lloc conegut com la plaça de les Bruixes. Era el punt de reunió de la bruixes de la comarca, i quan volien fer mal al pagesos dels pobles propers, feien els seus sortilegis i provocaven que del Gorg Negre sortissin les grans tempestes i xàfecs que en moltes ocasions acabaven amb les collites fetes totalment malbé. ffg A prop del citat Gorg i a la seva vora, hi havia un pedregar que feien com uns sotets, que ara ja no en queda res perquè el glaç, el sol i la pluja s’han emportat la roca i és com s’hi l’hagués llimada, ara ja no es nota res. 20140615_151406 La contra ofensiva per evitar aquests mals, era que  els capellans del poble i baixaven cap la riera de Sorreigs en processó i allà, en els sotets hi posaven l’aigua beneita. I acte seguit beneïen aquell lloc, així com el Gorg i la plaça de les bruixes, perquè no hi haguessin aquells temporals i les bruixes s’allunyessin del lloc. 20140615_152128 A continuació tornaven pel mateix camí resant i fins l’església del poble per donar gràcies a Deu.

Recopilació del text : Ramon Solé

Fotografies :  Ramon Badia