En un graó del cingle on hi havia un gorg que al bell mig de la timba deixa anar les aigües cap al fons de Vallderrós, la catabauma dels llacs i cascades :
Era el gorg de les Donzelles.
En el temps dels moros, el senyor del castell de Montbui, a l’estrep de la muntanya de Sant Feliu, entre els rierals de Bigues i Caldes, havia imposat al territori que dominava, entre altres tributs, el de cent donzelles que cada any devien lliurar-li. Vingué que un dia els cristians, simulant amb canyes un torneig o festa al peu de les muralles del castell, quan sos guardadors més distrets estaven, es tragueren cada un d’ells, de sota la roba, l’arma que duien amagada, i escometent aquells, mogueren forta brega, fins a apoderar-se altra volta de la fortalesa.
Els moros que quedaren amb vida fugiren cadascú per la seva banda, i el senyor o castellà, amb uns quants que el seguiren, anà a refugiar-se, com a lloc veritablement inaccessible, a la cova que hi ha passat el gorg i que des de llavors es digué la Cova del Moro.
Els cristians, no obstant, a pesar de la victòria obtinguda, eren encara massa poc forts per a imposar-se a la terra; així és que sos enemics es referen aviat i tornaren altra volta a subjectar-la. No per això el senyor de Montbui es mogué de la nova habitació per ell escollida, ja per estar desposseït de son castell, ja per considerar aquell lloc a propòsit per a una bona defensa, car sols té entrada pel caminet estretíssim que passa entre el gorg i la timba; i seguint vexant el país des de sa cova, allí es feia dur cada any les cent donzelles, que trametia després a un dels altres caids d’Espanya.
Era un cap al vespre d’un d’aquells anys, quan les millors noies de tota la comarca, menades per sos saions feien cap a la Cova del Moro.
En voleu, de plors! Els pares i germans les seguien, i les llàgrimes vessaven per totes llurs cares; fins la naturalesa semblava voler prendre part en aquella escena de desolació i tristesa.
Negrosos núvols corrien d’un cantó a l’altre, el vent xiulava amb força mai vista, i a son impuls s’ajeien arbres i viandes; els verds còvits i les formoses cogullades, espaordits fugien dels terrosos nius fets en les vinyes, i els paorosos mussols s’anaven responent amb compassat so d’un a l’altre, prenent tot una faisó trista i malaurada.
I la comitiva cap amunt, fins a ésser al pas del gorg que ja havia entrat la fosca, quan prenent peu la tempesta, un esgarrifós tro vingué a fer ressonar la timba i, commovent-la tota, alçà les aigües del gorg i engolí d’un sol cop totes cent donzelles.
De seguida s’aixecà d’ell una blanca llum que tot oh omplí de resplendor, i sorprès per ella i atordit per la tempesta, el moro i sos servents, perdut el seny, caigueren daltabaix de la timba, sense que mai més s’hagi parlat d’ells, ni dominessin més aquella terra.
Recopilació de la Llegenda i Fotografies antigues : Ramon Solé
M'agrada S'està carregant...
Seguiu aquest camí que va paral·lel al torrent, fins un dipòsit que esta a la dreta del camí i teniu que pujar-vos sobre d’en gran roc per poder seguir. A partir d’aquest punt, el camí comença a enfilar-se d’una manera pronunciada i a la vegada esdevé estret .
A uns 150 metres arribareu al Salt i Gorg de Vallderrós situat a la esquerra del camí. No és gaire gran ni profund, cal destacar on salta l’aigua que es una formació rocosa arrodonida i amb vegetació per de munt seu.
Si seguíssiu pel sender a munt, passaríeu per la Font Fresca, el Gorg de les Donzelles , el Grau de les Escaletes, i el Barbot Negre.
És un lloc amb moltes llegendes relacionades amb Les Dones d’Aigua, que ja us vaig presentar en el seu moment en aquest Blog en l’apartat de Llegendes. 
Em cal dir que hi ha gent que confon aquest gorg amb el Gorg de les Donzelles, situat aquest a un nivell mes superior del mateix torrent de Bertí.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 