
En el municipi del Pont de Vilomara i Rocafort i la seva àrea geogràfica més propera (termes de Mura i Talamanca) es donà al segle passat un fenomen únic dins l’àmbit de la viticultura i l’arquitectura rural catalanes: la construcció de tines i premses al bell mig de les vinyes. En total podien emmagatzemat uns 9.000 hl. de vi a plena capacitat.
Avui dia, oblidades i engolides pel bosc o pels incendis, resten encara dempeus i testimoniatge mut d’un activitat que donà riquesa i esplendor a aquestes eixutes terres.

D’un d’aquests grups de tines, les de la Lluca, situades a la vall de la riera de Santa Creu, passada la Casa nova, se n’explica aquesta feta o llegenda :
En un època que el preu del vi va patir un fort descens a causa de l’excessiva oferta, el rabassaire que guardava el vi en aquestes tines havia estat esperant que el preu que li pagaven pel vi compensés les despeses de producció que havia tingut, o si més no, les que tindria per transportar-lo fins a Manresa. Com que el preu del vi no va fer més que baixar, i aviat s’havia de donar cabuda a la nova verema, no li quedà més remei que desrapar les boixes de les tines i deixar escolar tot el seu roig contingut vessant avall fins a la riera, i d’aquesta al Llobregat.
La notícia va córrer pel poble del Pont de Vilomara com la pólvora. S’havia produït un prodigi sobrenatural! L’aigua de la riera s’havia convertit en vi! Tots els vilomarencs deixaren les seves ocupacions per tal d’acostar-se a la riera i comprovar amb els seus propis ulls un esdeveniment tan inversemblant. Els més incrèduls no en van tenir prou de veure-ho, sinó que en van haver de beure per tal de creure-s’ho. D’altres es banyaven en els tolls d’aigua – perdó, de vi- ja que havia de tenir propietats curatives miraculoses!
En fi, per uns moments, la gent del Pont de Vilomara van trencar la monotonia quotidiana i van ser testimonis d’un prodigi que no es produïa d’ençà de les bodes de Canà!

Us passo un enllaç on teniu més informació sobre les tines i la llegenda :
Recopilació de la Llegenda popular i Fotografies : Ramon Solé