En un graó del cingle on hi havia un gorg que al bell mig de la timba deixa anar les aigües cap al fons de Vallderrós, la catabauma dels llacs i cascades :
Era el gorg de les Donzelles.
En el temps dels moros, el senyor del castell de Montbui, a l’estrep de la muntanya de Sant Feliu, entre els rierals de Bigues i Caldes, havia imposat al territori que dominava, entre altres tributs, el de cent donzelles que cada any devien lliurar-li. Vingué que un dia els cristians, simulant amb canyes un torneig o festa al peu de les muralles del castell, quan sos guardadors més distrets estaven, es tragueren cada un d’ells, de sota la roba, l’arma que duien amagada, i escometent aquells, mogueren forta brega, fins a apoderar-se altra volta de la fortalesa.
Els moros que quedaren amb vida fugiren cadascú per la seva banda, i el senyor o castellà, amb uns quants que el seguiren, anà a refugiar-se, com a lloc veritablement inaccessible, a la cova que hi ha passat el gorg i que des de llavors es digué la Cova del Moro.
Els cristians, no obstant, a pesar de la victòria obtinguda, eren encara massa poc forts per a imposar-se a la terra; així és que sos enemics es referen aviat i tornaren altra volta a subjectar-la. No per això el senyor de Montbui es mogué de la nova habitació per ell escollida, ja per estar desposseït de son castell, ja per considerar aquell lloc a propòsit per a una bona defensa, car sols té entrada pel caminet estretíssim que passa entre el gorg i la timba; i seguint vexant el país des de sa cova, allí es feia dur cada any les cent donzelles, que trametia després a un dels altres caids d’Espanya.
Era un cap al vespre d’un d’aquells anys, quan les millors noies de tota la comarca, menades per sos saions feien cap a la Cova del Moro.
En voleu, de plors! Els pares i germans les seguien, i les llàgrimes vessaven per totes llurs cares; fins la naturalesa semblava voler prendre part en aquella escena de desolació i tristesa.
Negrosos núvols corrien d’un cantó a l’altre, el vent xiulava amb força mai vista, i a son impuls s’ajeien arbres i viandes; els verds còvits i les formoses cogullades, espaordits fugien dels terrosos nius fets en les vinyes, i els paorosos mussols s’anaven responent amb compassat so d’un a l’altre, prenent tot una faisó trista i malaurada.
I la comitiva cap amunt, fins a ésser al pas del gorg que ja havia entrat la fosca, quan prenent peu la tempesta, un esgarrifós tro vingué a fer ressonar la timba i, commovent-la tota, alçà les aigües del gorg i engolí d’un sol cop totes cent donzelles.
De seguida s’aixecà d’ell una blanca llum que tot oh omplí de resplendor, i sorprès per ella i atordit per la tempesta, el moro i sos servents, perdut el seny, caigueren daltabaix de la timba, sense que mai més s’hagi parlat d’ells, ni dominessin més aquella terra.
Recopilació de la Llegenda i Fotografies antigues : Ramon Solé
fonts naturals, aigua, muntanya i més 