La Llegenda de Les Cent Donzelles de Riells del Fai

En un graó del cingle on hi havia un gorg que al bell mig de la timba deixa anar les aigües cap al fons de Vallderrós, la catabauma dels llacs i cascades :

                                   Era el gorg de les Donzelles.

DSCN0245_01En el temps dels moros, el senyor del castell de Montbui, a l’estrep de la muntanya de Sant Feliu, entre els rierals de Bigues i Caldes, havia imposat al territori que dominava, entre altres tributs, el de cent donzelles que cada any devien lliurar-li. Vingué que un dia els cristians, simulant amb canyes un torneig o festa al peu de les muralles del castell, quan sos guardadors més distrets estaven, es tragueren cada un d’ells, de sota la roba, l’arma que duien amagada, i escometent aquells, mogueren forta brega, fins a apoderar-se altra volta de la fortalesa.

Els moros que quedaren amb vida fugiren cadascú per la seva banda, i el senyor o castellà, amb uns quants que el seguiren, anà a refugiar-se, com a lloc veritablement inaccessible, a la cova que hi ha passat el gorg i que des de llavors es digué la Cova del Moro.

Els cristians, no obstant, a pesar de la victòria obtinguda, eren encara massa poc forts per a imposar-se a la terra; així és que sos enemics es referen aviat i tornaren altra volta a subjectar-la. No per això el senyor de Montbui es mogué de la nova habitació per ell escollida, ja per estar desposseït de son castell, ja per considerar aquell lloc a propòsit per a una bona defensa, car sols té entrada pel caminet estretíssim que passa entre el gorg i la timba; i seguint vexant el país des de sa cova, allí es feia dur cada any les cent donzelles, que trametia després a un dels altres caids d’Espanya.DSCN0242_01Era un cap al vespre d’un d’aquells anys, quan les millors noies de tota la comarca, menades per sos saions feien cap a la Cova del Moro.

En voleu, de plors! Els pares i germans les seguien, i les llàgrimes vessaven per totes llurs cares; fins la naturalesa semblava voler prendre part en aquella escena de desolació i tristesa.
Negrosos núvols corrien d’un cantó a l’altre, el vent xiulava amb força mai vista, i a son impuls s’ajeien arbres i viandes; els verds còvits i les formoses cogullades, espaordits fugien dels terrosos nius fets en les vinyes, i els paorosos mussols s’anaven responent amb compassat so d’un a l’altre, prenent tot una faisó trista i malaurada.
I la comitiva cap amunt, fins a ésser al pas del gorg que ja havia entrat la fosca, quan prenent peu la tempesta, un esgarrifós tro vingué a fer ressonar la timba i, commovent-la tota, alçà les aigües del gorg i engolí d’un sol cop totes cent donzelles.45898898_01De seguida s’aixecà d’ell una blanca llum que tot oh omplí de resplendor, i sorprès per ella i atordit per la tempesta, el moro i sos servents, perdut el seny, caigueren daltabaix de la timba, sense que mai més s’hagi parlat d’ells, ni dominessin més aquella terra.

Recopilació de la Llegenda i Fotografies antigues : Ramon Solé

La Llegenda de Les tres Creus i l’ona d’Aigua de Banyoles

L’Hostalot, un establiment derruït el 1924 que hi havia a prop del santuari del Collell, era ple de gom a gom. Enmig de la gent hi havia tres personatges de molt mal aspecte que no paraven de beure i xerrar i, quan sonaren les campanes anunciant l’hora del rosari, mentre tothom entrava al santuari per l’oració, ells continuaren amb la seva sòrdida actitud, mofant-se i blasfemant com uns condemnats.
En marxar s’encaminaren cap a Sant Miquel de Campmajor continuant la seva burlesca gresca sota un sol asfixiant.v vv_01De cop i volta els va semblar escoltar un soroll estrany i mentre esbrinaven d’on provenia el camí va començar a bellugar-se. Els arbres es van moure i les pedres van començar tremolar sota els seus peus. Varen voler córrer però la terra que trepitjaven cedí de cop i volta i a l’instant va aparèixer una gran onada d’aigua que els va sacsejar violentament i que els engolí.
No es va saber mai més res d’aquells tres irreverents, només varen quedar les jaquetes que, a causa de la calor, portaven sota el braç. Algú va posar les tres creus per recordar aquells infortunats amb la intenció, diuen, que els vianants els dediquin una oració per a les seves ànimes.

Una altre versió de la Llegenda es :

Aquesta història em fou contada pel tartaner del Collell, el qual a més em digué que això deu fer molts anys, els vells no se’n recorden i per l’arxiu parroquial no se’n troba esment.
Es conta que en una bassa que es troba al peu de la carretera que va al santuari del Collell, un dia tres estudiants anaren a banyar-s’hi, mes per haver-hi un xuclador en ella s’ofegaren. Llac Cendra_01De llavors ençà, s’ha posat unes tres creus sobre el marge que hi ha a prop de la carretera i de la bassa.

Recopilació de la Llegenda i fotografies : Ramon Solé

La Llegenda de Sant Martirià i la seva Historia a Banyoles

Ja sabem que el patró de Banyoles és… Sant Martirià !
Segons la tradició, en Martirià va néixer a Florència (la Toscana, Itàlia) a mitjan segle IV en el si d’una família noble, pagana (fa més de 1600 anys!). Atret pel cristianisme, s’hi va convertir, va regalar el seu ric patrimoni als pobres i va ser batejat per l’abat Fructuós del monestir benedictí de Magdala, a prop d’Albenga, on va entrar com a monjo.
La seva saviesa va causar gran admiració i en morir l’abat Fructuós, va ser triat com a nou abat del monestir.

Més tard va ser nomenat bisbe d’Albenga i al cap d’uns anys es va retirar al desert a fer-hi vida d’ermità, dedicat a l’oració i portant una vida austera. Al cap de tres anys, cridat pels cristians d’Albenga, hi va tornar perquè el governador perseguia els cristians, obligant-los a renegar de la seva fe. Banyoles - Llac 2_01El governador el va fer empresonar i el va fer llançar als lleons que, en veure’l, no se’l varen menjar, no, sinó que el varen respectar, llepant-li les mans i els peus. El governador, enfurismat, va ordenar que el degollessin. El seu cos va ser enterrat en el terra d’una església, on va rebre la veneració dels cristians.

Al segle X hi hagué una invasió a la regió d’Albenga per part d’un exèrcit estranger que saquejava els pobles i les esglésies. Dos monjos que estaven resant a la capella on havia estat enterrat en Martirià varen sentir una veu que provenia de la tomba del sant que els deia: ‘Recolliu les meves restes i traslladeu-les a un lloc segur , a un indret on hi hagi una deu abundosa d’aigua que no s’hagi eixugat mai’. Els monjos, sorpresos, compliren el desig del sant. Posaren les seves restes dins una petita bóta que col•locaren dalt d’una mula i començaren a fer camí. Allà on trobaven una font s’aturaven i preguntaven als qui hi trobaven si recordaven si havia deixat de rajar alguna vegada. Tot i que algú deia que li semblava que no, sempre trobaven algú d’edat avançada que recordava que aquella font sí que s’havia eixugat en alguna ocasió.I així un dia i un altre…

Després de molts de dies de fer camí, arribaren a un puig des d’on es divisava un estany, l’estany de Banyoles. No veient-hi cap riu que hi aboqués aigua, pensaren que aquella aigua tan abundosa provenia d’una font que brollava del fons d’aquell bonic estany. Havien arribat, ja, al final del seu camí? En aquestes, varen sentir com començaven a tritllejar les campanes de la vila que es veia a prop de l’estany. Seria un senyal diví? Alhora, dins d’aquella vila, tothom sortia de casa seva , sorprès de veure com les campanes s’havien posat a tocar totes soles , sense que ningú no hagués pujat al campanar.Banyoles - Llac Vilar 1_01Esglaiats, uns als altres es preguntaven perquè o per a qui repicaven soles les campanes. Alguna cosa, doncs, estava passant. Fent processó, tothom va sortir pel portal de la vila en direcció a l’estany. Essent a mig camí, es varen trobar els dos monjos que baixaven amb la seva mula carregada amb la bóta. Aquests, explicaren als vilatans d’on venien i com era que havien arribat fins allí.
El poble va acollir amb gran alegria les restes d’aquell sant que havien estat portades de tan lluny. Més tard, els banyolins varen bastir una petita capella en el seu honor, just dalt del bonic puig on els monjos varen intuir que havien arribat al lloc que buscaven, el puig de Sant Martirià.
Actualment, les relíquies es troben al monestir de Sant Esteve de Banyoles, dins d’una caixeta de fusta de xiprer, guardada a la capella dedicada al sant. És de gran valor l’anomenada ‘Arqueta de Sant Martirià’. Es tracta d’una funda que cobreix la caixeta que conté les relíquies quan aquesta és treta en processó, ja sia amb motiu de la festivitat del sant o quan abans, també en processó, el poble de Banyoles portava el sant a l’estany per demanar la seva intercessió en èpoques de sequera o de grans inundació.

Recull de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé

 

La llegenda : El Temple de Venus, a de Riells del Fai

Una d’aquestes llegendes – compte que fa molts segles, abans de l’edificació del monestir cristià, en aquestes coves es situava un santuari dedicat a la Deessa Venus. Ella de tant en tant apareixia en aquest temple per atendre els éssers humans que necessitaven la seva ajuda. Després de les audiències ella canviava l’interior de les coves on es trobava el santuari dissenyant formacions fantàstiques segons el seu estat d’ànim, conversava amb els sacerdots que li servien, passejava amb els follets i jugava amb les fades que habitaven a les grutes, les cascades , les fonts i els rius propers.

Cova Sant Miquel del Fai

Cova Sant Miquel del Fai

Quan va arribar l’època cristiana, en aquest lloc tan pagà es va presentar l’arcàngel Miguel que va llançar a tots els follets i les fades als abismes i remolins situats prop de les coves. Per això en el seu honor al lloc del temple pagà va ser fundat el monestir cristià

No obstant això, quan Sant Miquel se’n va anar, algun temps després els follets i les fades ressuscitar i van tornar als voltants del cenobi.DSCN0249_01

Des de llavors les nit de lluna les fades canten melodiosament i les seves veus ressonen per la vall i les muntanyes de les Cingle de Berti, i quan alguna persona els pregunta :

“Qui sou vosaltres que canteu des del fons dels estanys?,

Elles responen :

“Som les fades d’aquests contorns que ens vam caure en els estanys”.

I es diu que quan algú intenta ajudar, queia irremeiablement fins al fons d’aquestes aigües sense poder sortir mai. Això explica les freqüents morts que es produeixen entre els banyistes dels estanys que es troben en Fai i Riells.

Sant Miquel del Fai

Sant Miquel del Fai

Autor : Antoni Pladevall (1970) i publicada amb el títol “El Temple De Venus” al llibre “Llegendes de Sant Miquel del Fai” (Ed. De l’Brau, 1993)
Recopilació de la Llegenda i fotografies antigues : Ramon Solé

La Llegenda del riu Gaià

A Catalunya havia una regió molt seca i no tenia cap riu, eren terres eixutes i pobra d’aigües.CAM00437_01Els seus habitants, desesperats, no paraven d’acudir a Sant Magí, perquè els donés aigua en abundor.magi_01Un dia el Sant, volent protegir els seus feligresos llança tan lluny com va pogué la seva gaiata, tot dient :

“On el meu gaiato caurà, un riu naixerà”

DSCN2165_01Des de les hores aquest riu va passar a dir-se Gaià, que vol dir “Gaiato”, en record del seu origen.

Recull de la llegenda : Joan Amades ( Editorial Farell)
Recull del Text : Ramon Solé

Llegenda de Sant Albert d’Unha i els Rius

La tradició diu que Albert era fill del poble d’Unha, a la Valld’Aran.
Era segador i molt devot : com a recompensa divina, ell sol segava més blat que els seus companys plegats; això feia que li tinguessin enveja i li fessin males passades, però sempre se’n sortia bé.Vista 2Un cop que l’empaita ven, va arribar al riu Garona i volgué travessar-lo; com que el barquer resta va d’acord amb els altres segadors, no volia passar-lo: l’Albert prengué el seu capell i el llençà al riu, s’hi posà sobre seu i travessà el rius sense problemes. Per això,segles mes tard, també fou invocat pels barquers.Vista 3Va marxar , però, i deixà la vall per anar al Gironès, on també fou segador. També hi fou envejat pels altres llauradors, que el van fer fora a cops de pedra. En fugir, va arribar a un riu sec; la llegenda tramesa per Joan Amades diu que el sant va pixar al llit del riu i va fer-se un cabal tan abundant que el nou riu va de tenir els seus perseguidors: des de llavors, el rierol rep el nom d’Unhà, a causa de la procedència del sant.
Sant Albert d’Unha era venerat, pel seu ofici, com a sant patró dels segadors, i se celebrava el dia 13 de maig de cada any.

Recopilació de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé

Llegenda de la Font de la Baronesa de Tavernoles

rgra (2)_01Sembla que durant l’època de les creuades el baró de Savassona també va voler participar en la lluita per alliberar la Terra Santa dels musulmans. Mentre feia els preparatius, abans de marxar, va tenir cura d’avisar el seu millor criat perquè cuidés de ben a prop la seva jove i encantadora esposa durant la seva absència per les terres hostils de l’Orient Mitjà.
Així doncs, els dies passaven lentament per a la baronessa, a qui no arribaven mai notícies del seu estimat espòs. Sovint les tardes assolellades solia passejar pel romàntic camí que va des del castell a la font de la Baronessa, sempre vigilada pel millor amic del baró. Tant temps fou així, i es allò que diuen: tant va el cantir a la font…..La qüestió és que el criat i la baronessa es van enamorar.

Com que era un amor secret des del camí de la font vigilaven la pujada del Roc del Llum per si tornava el baró. El cas és que el baró ja en aquells temps era desconfiat i poc amic dels visitants, i en comptes de tornar pel Roc del Llum, com hauria estat habitual, va venir per Can Janot. Va enfilar la pujada del Pla del Castell, i va aparèixer de sobte per damunt la font de la Baronessa i enxampà de ple els dos passerells.rgra (1)_01El baró, ofès, va matar a cops d’espasa l’esposa i el criat. Com a record d’aquest fet tan sagnant, des de llavors fins encara avui en dia, totes les nits de lluna plena, passejant pel camí de la font i mirant fixament la lluna, es pot distingir clarament la imatge de la baronessa amb tota la llarga cabellera rossa i vestida amb una túnica blanca amb el criat molt a prop seu. Però només els veuen els homes que, com el baró, han estat enganyats per la seva esposa.

Recopilació del Text de la Llegenda : Ramon Solé
Fotografies : Ramon Badia

La Llegenda del Castell de Montbui a Sant Feliu de Codines

gyEl senyor de Caldes va castigar a la filla, a estar tancada a la torra del castell, les seves germanes van donar-li filat per teixir 12 camises i així lligar-les per escapar de la torra , al intentar-ho va ser castigada a estar encantada dintre d’un Gorg molt fondo d’aquelles contrades.vhfdSi us apropeu al Gorg sentireu encara avui en dia la seva veu demanant que li tireu mes filat per fer les camises.DCIM100GOPRONosaltres les Dones d’Aigua no la podem ajudar, per que es un encanteri superior.

Recopilació de la Llegenda : Ramon Solé
Fotografies : Oriol-Ramon Solé i Ramon Solé

La Llegenda de la Monja i el nas, en La Conreria a Tiana

A prop de la Font de les Monges hi havia un convent de monges, a prop d’on els cartoixos de Montalegre hi tenien els magatzem . Un cavaller –trobador es va enamorar d’una monja en veure-la tan formosa quan passejava anant a beure a la Font de les Monges.tiana-font-de-les-monges_01El cavaller l’esperava i li deia paraules amoroses , li declarava el seu amor amb unes boniques cançons . La monja es posava molt neguitosa en pic el veia ja que ella s’havia compromès a Déu i no volia l’amor dels homes.

Un dia ja farta de tan sentir l’amor del cavaller es va dirigí a ell i li va dir: Sé que m’estimes molt i que per tu sóc la joia més preuada i jo et vull complaure perquè puguis tenir pau. Diguem què és el que més t’agrada de mi ? Quina és la causa que et fa venir a pertorbar les meves oracions?

El cavaller commogut li respongué : Oh!!! Bella entre les belles. Amor de tots els amors . El que més m’agrada de tu, amor meu, és el teu nas.

Ella en sentir-ho li digué: Vine demà ací a la mateixa hora que avui i els teus desitjos seran correspostos.img484_01El trobador s’anà tot cofoi i feliç esperant el dia següent que per fi la monja més bonica de totes les contrades seria seva. Quin gran tresor! Quina il•lusió! Quina felicitat!.

La monja aquella mateixa nit demanà al jardiner les tisores d’esporgar i se les guardà a l’habitació. Resà les seves oracions i esperà el dia següent .

Quan ja era hora d’arribar el cavaller la monja agafà un mocador de seda , dels més bonics que tenia, i en presència del cavaller es tallà els nas amb les tisores, l’embolicà amb el mocador i li donà la cavaller dient-li. : Ací tens el que tu més vols. Ara deixem que segueixi estant consagrada a Déu.

El cavaller tot compungit agafà els nas i anà al començament del camí de la Conreria i allà mateix enterrà el nas , plorant desconsoladament, va ser el fi d’un amor…

Recopilació de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé

La Llegenda del Riu Llobregat i La bruixa del riu

Ningú no se sabia avenir que N’Hug de Mataplana, el molt noble senyor de la Pobla i Castellar, hagués triat aquella donota estrangera per casar-s’hi. Tot el que N’Hug tenia de noblesa i generositat, en aquella dona era altivesa i egoisme; tot el que ell era bondat, en ella era maldat de la més negre.jkbvbFins llavors, els vassalls de N’Hug havien viscut tranquils i en pau sota el govern del seu senyor; però l’arribada al castell d’aquella dons tibada i orgullosa ho va capgirar tot. La seva influència era tan malèfica que el senyor N’Hug va emmalaltir i, el cap de poques setmanes, moria sense remei sense arribar a conèixer la filla que esperaven. Els vassalls no s’explicaven aquella mort. Els semblava cosa de misteri i males arts. I així començà a córrer la brama que la dona del senyor N’Hug era una bruixa de les més dolentes.

I no devien anar pas gaire errats: uns mesos més tard va néixer la filla que esperaven i, com si fos un càstig per dolenteria de la mare, va resultar tan lletja que feia por de veure. Tenia els cabells vermells com el foc, i els ulls, petits i lluents com els de les bestioles que de nit corren pel bosc.
-La meva filla ha de ser la més bonica d’aquestes terres- pensava la bruixa, plena d’enveja.

I com que això era impossible, va decidir fer desaparèixer totes les nenes que naixessin als seus dominis llençant-les al fons d’una profunda i feréstega cova que va descobrir muntanya amunt, prop del seu castell.fghsrth_01

Moltes nit, sobretot quan hi havia tempesta, la bruixa visitava la cova i reia, complaguda i satisfeta per la seva venjança, escoltant els plors d’aquelles criatures innocents. Fins que una nit ja no va sentir cap soroll. Què podia significar això? Encuriosida, la bruixa s’anà abocant més i més dins d’esvoranc, obrint bé els ulls com si volgués veure-hi enmig de la fosca, i afinant l’oïda com si pogués sentir altre cosa que no fos el silenci. Tan gran era el seu desfici i tant es va abocar aquell forat, que, al capdavall, va relliscar i va anar a raure, ella també, al fons d’aquella cova infernal. Però, com si les profunditats de la terra no volguessin saber res d’aquella donota maligna, un gran riu d’aigua sorgí de dins la cova, expulsant-ne el cos de la bruixa.

Diuen que aquesta feta en va néixer el riu Llobregat, i que les seves aigües són les llàgrimes d’aquelles pobres criatures.
També diuen que la força d’aquell riu va ser tanta, que la bruixa quedà convertida en un polsim rogenc que, des de llavors, tenyeix aquells paratges i, quan hi ha tempesta, també les aigües del Llobregat.

I qui no s’ho cregui ( que sempre hi ha algun desconegut que diu que aquestes llegendes són històries de la vora del foc) que vagi a les fonts del Llobregat i es passegi pels voltants de Castellar de n’Hug i la Poble de Lillet, i ja ens sabrà dir si hi ha o no hi ha pedres i sorra de color vermell.

Recopilació de la llegenda i fotos : Ramon Solé