Verge del Roure

de Pruit estel,

feu-nos-hi ploure

gràcies del cel.

Sota una branca

d’un roure ombriu,

coloma blanca,

féreu lo niu.

Tan alt niàreu

per veure el pla,

pla que rosàreu

bé florirà.

Quan se moria

l’arbre envellit,

per vós, Maria,

ha reverdit.

Si el vent l’espolsa,

pom de verdor,

com arpa dolça

llença remor.

Des de Cabrera

fins a Rupit

rosa més vera

no hi ha florit.

Rosa boscana,

blanc gessamí,

feu d’eixa plana

vostre jardí.

Les cogullades

i el rossinyol

vos fan albades

al sortir el sol.

Les pastoretes

vos porten rams,

rams de floretes

d’aqueixos camps.

Nois i donzelles,

portau-li flors,

portau-li amb elles

los vostres cors.

En eixa plana

tothom vos diu,

oh Sobirana,

que ens beneïu.

Beneïu serra,

poble i conreu,

i aqueixa terra

plena de Déu.

I eixes masies,

horts catalans

de satalies,

d’hèroes i sants.

Estau, Maria,

vora el camí

per ser la guia

del pelegrí.

Al cel guiau-nos,

estel de Pruit,

i a Jesús dau-nos

que és nostre fruit.

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló

Recull del Poema i Fotografies : Ramon Solé