El Recorregut de la Sèquia del Manresans des de Balsareny, es un tram d’un kilòmetre i 400 metres, totalment planer i apte per qualsevol edat.

Se inicia el recorregut des de vora el Pont del Riu sobre el riu Llobregat, emplaçat a la carretera d’Avinyó (BP-4313) a la sortida de Balsareny, km. 42,1

on hi ha la font de Sant Roc, ja descrita fa temps en aquest Bloc.

Trobareu en primer lloc l’Aqüeducte de la Séquia de Manresa anomenat popularment Pont de Santa Maria.

És un dels tres aqüeductes monumentals d’aquesta infraestructura medieval que es troben en el seu recorregut principal.

Salva el desnivell provocat per la riera del Mujal, pocs metres abans que aquesta desemboqui al Llobregat.

Preneu el camí direcció nord que travessa l’aqüeducte de Santa Maria,

camí senyalitzat de la Ruta de la Séquia.

Passareu pel costat de molts horts,

regats per l’aigua de la Sèquia;

ara per la sequera no es pot fer-hi us de l’aigua que hi porta.

A 700 m aigües amunt trobareu el Pontarró del Colador, ha conservat íntegrament la tipologia i estructura tradicional.

Obrat amb paredat comú, consta d’un arc escarser i, a la part superior, té baranes de poca alçada a banda i banda.

La plataforma superior, lleugerament inclinada, permet tant el desguàs de les aigües pluvials com el pas de transeünts.

Esteu a uns 875 m de l’inici del canal, on esta la resclosa.

Resclosa situada a l’inici de la Sèquia de Manresa on es desvia l’aigua del riu Llobregat cap a aquest canal d’origen medieval. Tal vegada s’hauria d’anomenar amb més propietat un assut, que és una presa de petites dimensions per derivar l’aigua cap a una séquia. Es troba en un meandre del riu, sota el turó on s’assenta el castell de Balsareny, en un entorn amb un interessant bosc de ribera.

La resclosa o assut té una forma semi-el·líptica d’una gran llargada (128 metres de longitud), amb una alçada màxima de coronació de 3 metres. Fa un pendent molt suau, ja que a la base s’allarga 15 metres aigües avall i 10 metres aigües amunt. Conserva part de l’estructura originària de fusta, per bé que el 1952 es va revestir amb formigó. Gràcies a una intervenció arqueològica realitzada l’any 2020, quan es va reparar parcialment, sabem com era l’estructura més antiga de la resclosa

És feta amb una tècnica d’estructures mixtes que conté com a base un entramat de fustes entrelligades, amb posts verticals que estan encastats a la roca del riu. Per sobre de les bigues originàriament estava revestida amb llosetes que protegien la fusta però que quedaven amagades. L’entramat de fusta genera uns compartiments on hi ha encastats blocs allargats de pedra (gres) que donaven una gran consistència a l’estructura. Aquesta tècnica té precedents en època romana i una llarga tradició en època medieval i moderna. L’estructura antiga està més ben conservada a la part oriental i, a mesura que avança cap a llevant, es degrada de forma progressiva, fins que queda totalment desfigurada en el tram de l’embocadura, per on es capta l’aigua cap a la Séquia.

A un costat de la resclosa hi ha una caseta de pedra de planta quadrada. És una construcció del 1890 que va ser restaurada el 1989, ja que s’havien malmès els murs de contenció adjacents. A l’interior hi trobem el rastellador gran que, depenent del cabal del riu, es regula de 32 a 38 rosques.  A la façana principal hi veiem una llosa amb l’escut de Manresa i l’any 1890 gravat, una data que es repeteix a la llinda de la porta. A la façana oposada, a tramuntana, sobresurt una pedra que ve a ser una primera fita de la Séquia, amb l’escut de Manresa i l’any 1865.

Uns metres abans, situada sobre una plataforma de pedra que conforma una placeta, hi ha una caseta que aixopluga un bagant, el qual permet desviar l’aigua del canal cap al riu.

Aquí comença el primer tram de la Sèquia, que és paral·lel al riu i discorre per l’interior d’una mina artificial d’uns 600 m.

Al seu damunt hi ha el camí que porta a la resclosa i que va ser construït a la dècada de 1920.

Podeu tornar pel mateix camí al punt d’inici del recorregut.

Recull de dades : Diba i propi

Autoria de la informació: Jordi Piñero Subirana

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Col-laboradora: Loli Parraga