Arxiu d'etiquetes: Poema

Poema sobre l’Estiu

Publicat el per
Respon

Ara és el temps d’estimar pels camins,

a la vora del riu on l’herba és blana i acollidora

i a l’ombra dels vells arbres,

a les fonts mig perdudes,

allí on el bosc és més íntim.DSCN6330_01

Ara és el temps de seure pels carrers

a parlar de futbol i de dones,

havent sopat,

formant grup a l’escassa voravia

i veure com les noies

travessen el carrer abans d’arribar

i passen i s’allunyen

una mica porugues.

Ara és el temps dels fusters i dels paletes,

temps de cantar tot treballant

a ple sol,

oblidant el risc de les bastides,

oblidant l’esforç

i la monotonia de la feina i del viure.

CAM01073_01Ara és el temps de passejar amb les nenes

i la senyora que porta guants blancs

per amagar els estralls del lleixiu,

a la tarda del diumenge,

per l’ampla carretera vorejada de plàtans

dient adéu-siau a tothom

amb un gran gest del cap

i envejant la muller dels que passen.

Ara és el temps de les dones que cusen

a la penombra de les entrades

i s’adormen sovint damunt la feina,

i és el temps dels homes que fan la sesta

al racó més fosc de la casa

a les tardes de sol,

quan als carrers hi ha un silenci feixuc

i fa una calor despòtica.

CAM01086_01Ara és l’estiu,

l’estiu massís i una mica absurd

però intensament bell,

que arriba sobtadament

una nit qualsevol de principis de juny

i que se’n va, també sobtadament,

una nit qualsevol de finals de setembre.

 

                           Autor :   M. Martí i Pol

 

Recull del Poema i Fotografies : Ramon Solé

Poema : Dins un Jardí Senyorial

Publicat el per
Respon

DSCN4035_01Plau-me avançar per un jardí desert

quan creix l’ombra dels arbres gegantina,

vegem sota el ramatge que s’inclina

com lluny blaveja l’horitzó entre obert,

veient muntanyes de contorn incert,

i en la pols d’or amb que la llum declina

daurada vagament qualque ruïna

dins la planura que en la mar es perd …

DSCN4023_01Plau-me veure de marbres rodejat

l’estany, on neden sobre l’aigua pura

bells cignes de plomatge immaculat.

I plau-me omplir la quietud obscura

de mon cor, amb la triple majestat

de la història, de l’art i la natura.DSCN4043_01

Autor : MIQUEL COSTA I LLOBERA (1854-1922)

 

Recull del Poema i Fotografies : Ramon Solé

Poema – L’arbre vell

Publicat el per
Respon

Us passo un bonic poema per tindre un moment de reflexió sobre els arbres :

 

DSCN4050_01En la ciutat hi ha una plaça

i en la plaça un arbre vell.

En l’arbre hi ha la tristesa

de saber que és el darrer.

Abans n’hi havia molts altres,

ara tan sols queda ell

com un record que s’apaga

entre el ferro i el ciment.

Diuen que volen tallar-lo,

que molesta, que el seu verd

trenca l’estètica pura

dels edificis que té

voltant-lo, voltors altíssims

a punt de menjar-se el cel.

Que al lloc que ocupa podrien

aparcar vint cotxes més.

Que és la casa on s’arreceren

centenars de bruts ocells

que ningú recordaria

si no fos perquè viu ell…

En la ciutat (algú conta)

hi havia fa molt de temps

un arbre gran i molt trist

que se sabia el darrer.

I plorava fulles grogues

en la tardor, i a l’hivern

es despullava i cantava

estranyes cançons al vent.DSCN4017_01

Quan venia primavera

despertava les arrels,

oblidava un poc la pena

i obria el somriure verd

que en estiu era rialla

que et feia sentir-te bé

quan, fugint del sol, entraves

en el cercle tou i fresc

del seu regne que assetjaven

cotxes, finques, fum, diners.

Quan el tallaren plovia.

Ja no he vist ploure mai més.CAM00997_01

 

Autor : Marc Granell

Si voleu conèixer mes sobre l’Autor, consulteu aquí :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Marc_Granell_i_Rodr%C3%ADguez

 

Recull del Poema i Fotografies : Ramon Solé

Poema – Les Muntanyes

Publicat el per
Respon

DSCN5468_01A l’hora que el sol se pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa.

Part de dins de la canal
he vist l’aigua virginal
venir del fosc naixement
a regalar-me la boca,

i m’entrava pit endins…
I amb els seus clars regalims
penetrava-m ’hi ensems
una saviesa dolça.

Quan m’he adreçat i he mirat,
la muntanya, el bosc i el prat
me semblaven altrament:
tot semblava una altra cosa.CAM00939_01

Al damunt del bell morir
començava a resplendir
pels celatges carminencs
el blanc quart de lluna nova.

Tot semblava un món en flor
i l’ànima n’era jo.

Jo l’ànima flairosa de la prada
que es delia en florir i ser dallada.

Jo l’ànima pacífica del ramat,
esquellejant pel bac mig amagat.

Jo l’ànima del bosc que fa remor
com el mar, que és tan lluny en l’horitzó.

I l’ànima del saule jo era encara
que dóna a tota font son ombra clara.IMG-20160213-WA0003_01

Jo de la timba l’ànima profunda
on la boira s’aixeca i es deixonda.

I l’ànima inquieta del torrent
que crida en la cascada resplendent.

Jo era l’ànima blava de l’estany
que guaita al viatger amb ull estrany.CAM01018_01Jo l’ànima del vent que tot ho mou
i la humil de la flor quan se desclou.

Jo era l’altitud de la carena…

Els núvols m’estimava en llargament,
i al llarg amor de l’ennuvolament
congriaves mon ànima serena.

Sentia la delícia de les fonts
naixé en mon si, regal de les congestes;
i en l’ampla quietud dels horitzons
hi sentia el repòs de les tempestes.DSCN2445_01I quan el cel s’obria al meu entorn
i reia el sol en ma verdosa plana,
les gents, al lluny, restaven tot el jorn
contemplant ma bellesa sobirana.

Però jo, tota plena de l’anhel
agitador del mar i les muntanyes,
fortament m’adreçava per du al cel
tot lo de mos costats i mes entranyes.

·     ·     ·     ·     ·     ·     ·     ·     ·     ·

A l’hora que el sol se pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa.DSCN5793_01Camprodon, 1901
Autor : Joan Maragall

Voleu saber mes de l’Autor, consulteu a :

http://www.xtec.cat/~jducros/Joan%20Maragall.html

 

Recopilació del Poema i Fotografies : Ramon Solé

Poema – Canso : El Pi de Formentor

Publicat el per
Respon

DSCN2442_01Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,

més poderós que el roure, més verd que el taronger,

conserva de ses fulles l’eterna primavera,

i lluita amb les ventades que assalten la ribera,

com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada,

no va la fontanella ses ombres a besar;

mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada

i li donà per terra l’esquerpa serralada,

per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,

no canta per ses branques l’ocell que encativem;

el crit sublim escolta de l’àguila marina,

o del voltor que puja sent l’ala gegantina

remoure son fullam.

Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;

revincla per les roques sa poderosa rel;

té pluges i rosades i vents i llum ardent;

i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta

de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:

domina les muntanyes i aguaita l’infinit;

per ell la terra es dura, mes besa son ramatge

el cel que l’enamora, i té el llamp i l’oratge

per glòria i per delit.

Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades

i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,

llavors ell riu i canta més fort que les onades

i, vencedor, espola damunt les nuvolades

sa cabellera real.DSCN5195_01Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,

com a penyora santa duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura

i alimentar-se i viure de cel i de llum pura …

O vida, o noble sort !

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada

i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.

Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,

i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada

com l’au dels temporals.

Autor : MIQUEL COSTA I LLOBERA (1854-1922)

Voleu conèixer la vida i obra de l’autor ?, us passo l’enllaç :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Miquel_Costa_i_Llobera

cvxsd_01El Pi de Formentor – Canta, María del Mar Bonet , podeu escoltar aquest canso – poema a :

https://www.youtube.com/watch?v=m5bWnNHAGIA

 

Recopilació del poema i Fotografies : Ramon Solé

Poema : La rel

Publicat el per
Respon

DSCN2462_01La rel de l’arbre no sap
que jo li estimo les branques
perquè fan ombra a l’estiu,
i l’hivern, al foc escalfen;
perquè puc collir-hi flors
i quan té fruita, menjar-ne.DSCN4460_01I no li prenc res de franc!
que quan està assedegada
i els núvols passen de llarg,
sóc l’amic que li dóna aigua.DSCN5085_01

Autora : Joana Raspall

Informació de l’Autora :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Joana_Raspall_i_Juanola

Recopilació del Poema i Fotografies : Ramon Solé

Poema : Les Agudes

Publicat el per
Respon

IMG-20160124-WA0007_01La gran muntanya és blanca de neu tornassolada
de blau i rosa pàl•lids com despullat infant.
I joguineja sobre la neu, com una fada,
la llum qui és tota gèlida i és tota fulgurant.

I les Agudes tremen del fondre’s aparent
com una pell felina. I en llarga fumarola
s’enlaira de la neu l’alè fet aureola.
I és una escala blanca l’endormiscat torrent.

DSCN5357_01La gran muntanya és llisa. No té fondals ni grops.
Rasa de neu, s’exalta fins arribar al cimal.
Tallada en sec, hi afina, precisa i enquadrada
pel cel metàl•lic sord a l’udolar dels llops.

Només la taca negra i aguda, sempre igual,
dels grans avets sobreïx, vetusta, resignada.

DSCN5136_01Autor : Guerau de Liost
Recull del poema i Fotografies : Ramon Solé

Poema del molí

Publicat el per
Respon

IMG-20160114-WA0004_01Tot el molí trontolla de l’aigua del saltant
que fa rodar el ciclopi rodet de cor d’alzina.
Pel carcabà desbota amb ira femenina
i esquitxa les adustes llambordes del voltant.

Braceja, en esquitllar-se’n, l’oculta ferramenta
com un gegant tel•lúric. La fíloseta dansa.
Brunz el volant feixuc que, en estrebar, descansa
en l’arbre incommovible que el joc total regenta.DSCN3886_01

De la collada mola sotana salta foc.
El moliner, amb ulleres, de l’altra mola pica
els recs que s’embussaven, més obstinat que el roc.

Al marc de la finestra, un vidre fes repica.
Un per la lleixa salten, follets en la foscor,
sin plats, l’enciamera, la tassa i el porró.

Autor : Guerau de Liost
Recull del Poema i Fotografies : Ramon Solé

Poema del Bosc

Publicat el per
Respon

DSCN5353_01Al punt de mitja nit l’espai s’omplí de bruixes.
Són llurs pupil•les xiques, vermelles com maduixes.
En surt un reguitzell del fons de cada esquerda,vestides amb brials de teranyina verda.

Al Pla de Mirambell, dansant al clar de lluna
com una fumarella dissipen la vedruna.
El vianant que es perd sent riallades d’ossos.
Si no fugís de por, cauria fet a trossos.

Les bruixes, mentrestant, s’encalcen afollades
rostos avall i cerquen les aigües encalmades
dels gorgs, d’on a les vores, horribles es despullen.
Amb quin deliqui es gronxen! Amb quin platxeri es mullen.

De ventre amunt es baten per sobre les onades
les filles de la lluna. Són velles i xuclades
com un manyoc d’arrels. Els caires de llurs nines
mostren el brill metàl•lic d’unes fulgors felines.DSCN5359_01

Els pits sacsejarien, a cada sotragada,
com pellingots inútils. La dura carcanada
dels geps apunta sota la pell tivant i dura.
El nas inversemblant, ratat de corcadura.

Les galtes enfonsades. La llengua viperina
sortia de les goles com una llarga espina.

Mentre la fosca dura, cavalquen la basarda,
però bell punt la nova claror del jorn esguarda,
s’encalafornen súbites en llurs cataus de roques
i àdhuc en les primes esquerdes de les soques
balmades, on serva cada una jaç i estable
i més d’un potinga que els receptà el diable.

Autor : Guerau de LiostDSCN5136A_01

Recull del Poema i Fotografies : Ramon Solé

Poema : El Bosc de Primavera

Publicat el per
Respon

DSCN5087_01“El bosc de primavera

té una ànima, una veu.

És el cant del cucut ple d’aire,

talment bufat en una flauta.

Darrera el lleu reclam,

més enganyós que l’eco,

il·lusos caminem.

Hi ha un castanyer verd tendre.

IMG-20151126-WA0008_01Destil·len fins i tot

les velles ginesteres.

Al volt dels troncs ombrívols,

enmig dels jocs del sol,

dansen les hamadríades”.

DSCN1186_01Autor : Daniel Ruiz-Trillo

Informació de l’Autor  :

És autor del mural “Pol i de sons” i dels poemaris següents:

  1. Truc curt (El Carro del Sol, 1999).
  2. Sal i vi (El Carro del Sol, 2000).
  3. Sonets sonats (Edicionns 96, 2000). 
  4. Una estona de sal (Edicions 96, 2001).
  5. Partícules i versos (Edicions 96, 2002).
  6. Fibromiàlgia i tu (A Edicions, 2003).
  7. Recer de versos (Edicions 96, 2006).
  8. Sudokus i tu (il bosco blu, 2015).

Ha format part de les antologies poètiques “Sac” i “Això no és una antologia”, ha estat citat a Verbàlia, verbalia.com i Bloc Maragall. Ha publicat la novel·la Com un vals de Chopin (Paralelo Sur, 2012) i 40 plaers. i ha escrit reportatges de viatges per a les revistes Ciutat Nova, Excursionisme i Món Inèdit. Actualment, edita versos.cat i és director dels festivals de poesia Poemestiu, Vers l’Aigua, Poemanresa i Dolça Poesia.

Ha rebut els premis literaris següents: La Pinya (1993), Horta-Guinardó (1993), Marató Poètica (2012), Enjoy Barcelona (2012) i Paraules per viure (2013) .

Avui es el cinqué i últim dia que dediquem un Poema sobre la Primavera.DSCN4235_01

Recopilació del Poema i fotografies : Ramon Solé