Les Cinc Fonts, esta a l’inici abans de creuar el pont vell ( ara peatonal ) d’una banda a l’altra de la població.
Al tindre cinc brocs de sortida de l’aigua, ha sigut una font que els vilatans i excursionistes hi anaven molt a beure aigua.
Des de fa uns anys, es recomana no beure-hi.
Ara, a quedat un lloc molt agradable i també, ideal per prendre el sol i es troba ben conservat.
Text : Ramon Solé
Fotografies : Ramon Badia
Sortirem a fer aquest itinerari matinal, des de l’estació de tren de la RENFE de Figaró. 
Agafarem el carrer Verge de Montserrat fins el carrer Tagamanent que fem un gir a l’esquerra i tot seguit pel carrer Camí del Bac,
al poc esdevé una pista de terra, al poc creuem la via del tren tot vigilant i tenint cura.
El camí va guanyant una certa altura, deixarem algun camí a l’esquerra.
A la dreta ja percebin que a mesura que guanyem altura es va formant una vall amb una vegetació densa i bonica, es un lloc molt ombriu. 
La pista esdevé corriol que va enfilant-se cada cop de forma més vertical i amb moltes pedres i rocs pel terra del camí, que cal anar en mes cura si a plogut recentment.
Cal que ens fitxem que a mitja hora aproximadament del nostre recorregut surt una caminoi a la dreta que ens duu al Sot del Bac (475m), on trobem el torrent i una bonica cascada, no sempre baixa gran quantitat d’aigua, dependrà de les pluges hagin sigut molt recents i generoses.
Tornem al camí principal i segui pujant envoltats entre Alzines i marfulls.
Passem per un lloc que a l’esquerra del camí, hi ha unes roques molt blanques que ens criden molt l’atenció.
Poc mes a munt, i també a ma esquerra del camí hi a una balma o cova amb moltes pintades que fan un lleig a la natura que ens envolta.
En pocs minuts i amb una certa pendent arribarem a un mirador natural on veiem la Vall del Sot del Bac i al fons part del Massís del Montseny.
Tenim una perspectiva magnifica i veiem la majestuosa roca de l’Agulla del Salt amb estalactites en un costat de la paret.
Les Dues Germanes, son també dos roques allargades que sorgeixen del mig de la vall entre la vegetació.
Aquestes roques, des de fa moltes dequedes son uns punts típics d’iniciació per els escaladors.
Des d’aquest lloc, si seguim el camí principal podrem aproximar-nos als Cingles de Berti i anar cap a Sant Martí de Centelles o a l’Ametlla del Vallès, entre altres pobles, en aquest cas prepareu-se be en saber agafar i seguir indicacions que trobeu pel camí.
Una vegada que em descansat en el mirador del Sot del Bac, retrocedirem pel mateix camí fins Figaró, inici d’aquest recorregut .
Text i fotografies : Ramon Solé
Per arribar al pantà d’Argençola , cal anar a la Masia de La Vila d’Argençola que esta situada al costat esquerra de la carretera BP-4313, que comunica Balsareny amb Súria.
El llac o pantà artificial es troba darrera de la propietat, cal baixar per un camí pel costat de la casa.
Esta situat al pas de la riera del Tordell, va ser construït durant els anys vint del segle passat.
La presa principal és de volta, tenint una alçada aproximada d’uns cinc metres.
Durant aquestes ultimes dècades, que la riera avist baixar molt el seu cabal per la manca de precipitacions, ha acumulat sediments fins a provocar una notable reducció de la superfície estanyada, que ha provocat que el canyissar s’està convertint en un ecosistema pràcticament terrestre.
El canyissar constitueix un hàbitat propici per a aus aquàtiques, com són l’ànec collverd, el bernat pescaire, la fotja i l’agró roig.
Hi han dos embassaments mes, molt mes petites en extensió i capacitat i son mes aviat rescloses. Amb el seu mur i sobreeixidor, pel seu desguàs.
Per tant, entre el pantà, les rescloses i el bosc d’Argençola constitueixen un corredor ecològic entorn de les zones humides destacat, essent l’hàbitat de diverses espècies tant autòctones com estacionàries
.Text i Fotografies : Ramon Solé
Ara a les nits al Pirineu
sembla nevar de tanta lluna
-és cert que als pics hi ha encara neu
i és cert també que ho fa la pruna
tota florida que ara es veu.
Sembla quieta i va brunzent
tota empolvada de fortuna,
mira’s a l’aigua d’un torrent
i es veu ben blanca
però és bruna
que els roquissers senten turment.
Diu la granota el seu cant ronc
-cant a la molsa i a la runa-
i sembla un home cada tronc,
fidels soldats que té la lluna:
soldats que amaga el núvol bronc.
Cada filera és un camí,
llances esteses una a una;
si el núvol bronc passa per aquí
cada filera pren tot d’una
l’aire d’emprendre un nou destí.
Autor :Joan Salvat Papasseit
Informació sobre l’Autor :
https://es.wikipedia.org/wiki/Joan_Salvat-Papasseit
Recopilació del Poema i fotografies : Ramon Solé
Es un Moli hidràulic molt ben conservat, fa anys va haver una remodelació de la seva estructura i l’ajuntament de Caldes de Montbui a l’any 2003, ho va cedir a l’Assemblea de l’Ateneu, per a realitzar espectacles, actes públics i sobre tot, per el poble.
El molí es va construir entre l’any 1270 i el 1313. A l’any 1601 el seu propietari d’aquella època, va ser en Joan Real, i a partir de llavors se’l va conèixer com a Molí d’en Ral, per tant no es per que fora situat en un camí Ral.
El 1720, es diu que el molí estava en una situació d’abandó i casi enrunat, va ser propietat del marquès de la Manresana, que no deuria preocupar-se pel seu manteniment i conservació.
El 1805 va ser aixecat de nou per en Joan Puigdomènech i el 1860 va passar a les mans d’en Ramon Aymerich, qui va fer-hi obres i es va fer càrrec del funcionament del molí.
Durant l’inici de la guerra civil en 1936, el comitè antifeixista de Caldes de Montbui va expropiar el Molí d’en Ral per tal d’augmentar el patrimoni de la vila.
Encara avui en dia, cal destacar les basses que hi ha a la part de darrere. L’aigua arribava a través d’un rec a les basses, cal dir que la riera de caldes no estava eixuta mai, tot el contrari, portava durant tot l’any molta aigua.
Aquestes basses servien per fer funcionar el molí, però actualment , ja no esta, ni el Molí ni les basses en us.
Freqüentment, poden veure que hi viuen, ànecs i altres ocells i també peixos.
Mes informació detallada :
http://xsb-articles.blogspot.com.es/2010/07/el-rimona-un-rec-amb-historia-1-de-3.html
Recopilació de la informació, text i Fotografies : Ramon Solé
L’Hostalot, un establiment derruït el 1924 que hi havia a prop del santuari del Collell, era ple de gom a gom. Enmig de la gent hi havia tres personatges de molt mal aspecte que no paraven de beure i xerrar i, quan sonaren les campanes anunciant l’hora del rosari, mentre tothom entrava al santuari per l’oració, ells continuaren amb la seva sòrdida actitud, mofant-se i blasfemant com uns condemnats.
En marxar s’encaminaren cap a Sant Miquel de Campmajor continuant la seva burlesca gresca sota un sol asfixiant.
De cop i volta els va semblar escoltar un soroll estrany i mentre esbrinaven d’on provenia el camí va començar a bellugar-se. Els arbres es van moure i les pedres van començar tremolar sota els seus peus. Varen voler córrer però la terra que trepitjaven cedí de cop i volta i a l’instant va aparèixer una gran onada d’aigua que els va sacsejar violentament i que els engolí.
No es va saber mai més res d’aquells tres irreverents, només varen quedar les jaquetes que, a causa de la calor, portaven sota el braç. Algú va posar les tres creus per recordar aquells infortunats amb la intenció, diuen, que els vianants els dediquin una oració per a les seves ànimes.
Una altre versió de la Llegenda es :
Aquesta història em fou contada pel tartaner del Collell, el qual a més em digué que això deu fer molts anys, els vells no se’n recorden i per l’arxiu parroquial no se’n troba esment.
Es conta que en una bassa que es troba al peu de la carretera que va al santuari del Collell, un dia tres estudiants anaren a banyar-s’hi, mes per haver-hi un xuclador en ella s’ofegaren. 
De llavors ençà, s’ha posat unes tres creus sobre el marge que hi ha a prop de la carretera i de la bassa.
Recopilació de la Llegenda i fotografies : Ramon Solé
Va ser una iniciativa dels ajuntaments del Lluçanès, i varen editar el Calendari de l’any 2004, amb un recull de les fonts mes representatives de cada Municipi.
Va ser imprès a un sol color.
Avui he volgut que conegueu aquest calendari, que en cada mes hi ha un poble, i dues fonts de les mes destacades i visitades per la gent del Lluçanès :
Gener : Prats de Lluçanès, amb la Font del Clotet i les Tres Fonts
PareraFebrer : Perafita, amb la Font de la Bauma i la Font de la Parera
Març : Sant Bartomeu del Grau, amb la Font del Vicari i la Font del Boix
Abril : Sant Agustí de Lluçanès, amb la Font dels Veïns i el Safareig Públic 
Maig : Sant Boi del Lluçanès, amb la Font de la Mina i la Font de les Donzelles
Juny : Sobremunt, amb la Font de la Roca i la Font de Santa Llúcia
Juliol : Oristà, amb la Font de la Baga. La Torre d’Oristà, amb la Font de la Torre.
Agost : Olost, amb la Font de la Casanova i la Font de la Patrocínia
Setembre : Alpens, amb la Font del Colomer i la Font de la Llena
Octubre : Sant Feliu Sassera, amb la Font del Molí dels Arnaus i la Font de les comes ( La Font Forriola no hi ha fotografia)
Novembre : Sant Martí d’Albars, amb la Font de Sant Martí i la Font de les Escaredes ( Es mencionen altres fonts)
Desembre : Lluçà i Santa Eulalia de Puig-oriol, amb la Font de les Coves i la Font de la Garsa
Darrera pagina, esta dedicada al Gener de 2005, i el Municipi de Santa Maria de Merlès,amb la fotografia de la Riera de Merlès amb el Pont gòtic.
Recopilació del calendari i Text : Ramon Solé
Per anar a la Font de Can Pèlacs, sortirem de Castellar del Vallès per la carretera que va a Terrassa, deixarem a ma dreta una entrada que va a l’antiga fabrica de la Vda. Tolrà, passarem pel pont sobre el riu Ripoll, i a partir d’aquí, agafarem un camí a l’esquerra que fa una certa baixada per entre alzines, fins la mateixa font.
En general disposa d’un bon cabal d’aigua.
L’aigua sobrant va a parar a una bassa que la donaria per regar a uns horts. Cal destacar les dues antigues llosses que es feien servir per rentar-hi la roba.
Es un lloc tranquil que molta gent de Castellar hi va tot passejant .
Text i Fotografies : Ramon Solé
Anys en enrere, quan es van construir els habitatge que estant front de la Llacuna, sols era aquesta, unes aigües estancades sense cap tipus de vegetació.
Gràcies a una actuació de la Generalitat de Catalunya i L’Ajuntament de Montcada i Reixat, en el transcurs dels anys, s’ha creat una frondosa vegetació en tot el seu perímetre.
A mes, es va crear a les seves rodalies el Parc de la Llacuna de Mas Duran, i que podem fer un recorregut per aquest antiga finca entre arbrats i llocs de descans. 
És com una zona de protecció a la mateixa llacuna.
La llacuna de mas Duran o del Gurugú, pertanyen a la conca del Besòs i es localitzen al terme municipal de Montcada i Reixac, en el barri del Masrampinyo d’aquesta població, i prop de la carretera de Ripollet.
Es tracta d’una petita llacuna que ocupa una superfície de menys de mitja hectàrea i que té el seu origen en una antiga extraccions d’àrids.
No rep aportacions directes de l’aigua superficial dels rius propers com el Besos, si de l’aigua de pluja i de l’aflorament d’aigua dels aqüífers superficials i la seva inundació permanent al llarg de l’any .
L’aigua de la llacuna té una qualitat molt acceptable.
Pel que fa a la vegetació, les llacunes presenten un bon nivell de vegetació helofítica, destacant especialment el canyís i la boga. Puntualment es localitzen joncs i canyes.
També, podem veure una varietat d’ocells que fan l’estada permanent durant tot l’any en aquest paratge.
Mes informació :
https://ca.wikipedia.org/wiki/Llacunes_de_Mas_Duran
Es un espaï adaptat al medi, casi podríem dir “Natural”, que podem fer una bona passejada sigui pel matí o tarda en qualsevol època de l’any.
Text i fotografies : Ramon Solé
Tot sovint penso que la meva infància
té una dolça i secreta remor d’aigua.
Parlo de la verdor d’un delta immens;
parlo dels vols dels ibis (milers d’ibis
com volves vives de la neu més blanca)
i del flamenc rosat (de l’íntim rosa
d’un pit de noia gairebé entrevist ).
I parlo del coll-verd brunzint per l’aire
com la pedra llançada per la fona,
de l’anguila subtil com la serpent,
la tenca platejada de les basses.
Parlo del llarg silenci on es fonien
l’aigua dolça del riu, la mar amarga.
Parlo d’un riu entre canyars, domèstic;
parlo -Virgili amic- de l’horta ufana,
dels tarongers florits i l’api tendre,
de l’aixada i la falç, del gos a l’era.
(Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses.)
Parlo d’un riu antic, solcat encara
pels vells llaguts: els últims, llegendaris
llaguts, tan afuats com una espasa,
i carregats del vi, de llana, d’ordi,
i amb mariners cantant sobre la popa.
Parlo d’un lent crepuscle que posava
or tremolós a l’aigua amorosida,
punts de llum a les ales dels insectes,
solars reflectiments als ponts llunyans.
Dolça remor de l’aigua en el record.
Autor : Gerard Vergés i Príncep
Informació de l’autor :
https://es.wikipedia.org/wiki/Gerard_Verg%C3%A9s
Recopilació del Poema i Fotografies : Ramon Solé
fonts naturals, aigua, muntanya i més 