Aquesta font datada a l’any 1857, esta situada a peu de la carretera de Sant Sadurní d’Osomort, a poca distancia abans d’arribar a la gran mansió de Masferrer i a l’Església.
Aquesta Font sempre ha sigut abundant de cabal d’aigua, anys en rere era molt freqüent veure molta gent amb garrafes agafant aigua.
Sant Sadurni d’Osomort és un municipi de la comarca d’Osona
Està situat a la vall de la riera Major, abans anomenada riera d’Osor, i envoltat de les poblacions de Viladrau, Espinelves, Vilanova de Sau, Folgueroles i Tavèrnoles. El terreny és, en la major part, forestal i de pastura.
La masia Masferrer cal destacar-ne per la seva arquitectura, del segle XVII, amb la façana esgrafiada i excel•lents treballs de forja a les balconades. L’església de Sant Sadurní d’Osormort és d’estil romànic-llombard. 
Text, recopilació de dades i Fotografies : Ramon Solé
Arxius mensuals: Abril de 2016
La Llegenda de Mollet del Vallès
Us passo una bonica llegenda de com era Mollet al segle X :
“Al segle X Mollet era un immens llac on hi vivien uns peixos molt curiosos anomenats molls. Aquells molls eren diferents perquè eren uns molls màgics, és a dir, que si una persona menjava un d’aquests molls, tenia una vida eterna, i al mateix temps també hi habitava un estil de moll que, si t’equivocaves i l’agafaves i te’l menjaves, tenies una mort immediata.
Quan el rei Jaume es va assabentar de l’existència d’aquests peixos, no va dubtar de viatjar fins a Mollet: En arribar a Mollet, va manar a tots els seus soldats que anessin al llac a pescar molls. A mitjanit, tots els seus soldats ja n’havien pescat un parell o tres, i el rei Jaume va celebrar un sopar per a ell i els seus soldats. El rei va esperar que tots els seus soldats haguessin tastat el seu moll per saber si els molls que havien agafat durant tot el dia eren verinosos o no. I, de cop i volta, tots els soldats van morir i el rei es va quedar tot sol, amb la seva estimada Isabel.
El rei no sabia si tastar el seu moll o no. Va esperar que es fes de dia per tornar al llac i va pensar una idea per no equivocar-se de moll i morir. El rei Jaume va pensar a buidar el llac per agafar el peix indicat, i així ho va fer: va buidar tot el llac amb l’ajut de la seva estimada. Quan el llac va estar totalment sec, hi van aparèixer milers i milers de molls. El rei no sabia quin moll agafar i es va decantar per un que era a la muntanya de peixos més alta de totes. Aquell moll brillava molt. Tenia uns colors vermellosos com el foc.A la nit. per sopar, el rei es va menjar aquell moll, però immediatament va morir.
La llegenda diu que aquest moll que es va menjar el rei Jaume és el mateix peix que està exposat a la bandera de Mollet, i que el nom de Mollet ve de moll, aquest curiós peix que habitava les aigües d’aquell immens llac.”
Si voleu veure l’Historia pas a pas de Mollet, podeu consultar a :
https://ca.wikipedia.org/wiki/Mollet_del_Vall%C3%A8s
Recull de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé
Poema – La Rierada macabra del 1962
Mansa riera, enganyosa,
on davalla aigua mai neta,
de tons integrats acolorida
i d’una pudor que l’aire empastifa.
Enrunat rierol de poc pas,
barrat de canyes, ple d’herbam,
els dies plujosos s’omple amenaçant,
fet poc avaluat pel veïnat.
Confiats, sa casa a la ribera van bastir,
gaudint de sa casa i hortet,
tot guanyat amb treball i estalvi;
un somni curt, pel destí desfet.
Era l’hora de sopar, el 25 de setembre,
capvespre quiet, cel ennuvolat.
Baixen gotes, arrenca pluja, esdevé tempesta,
en la fosca nit ve l’esglai més sobtat.
Extens diluvi el Vallès ha inundat,
l’aigua s’escola per junts i forats.
El sopluig familiar l’aiguat ha arrabassat,
l’interior de la llar és un mar esvalotat.
Corredissa de la gent, al terrat, a la teulada.
L’aigua puja, obstinada, els persegueix,
res atura la gegantina rierada,
que tot ho engoleix, com riu immens.
Tothom s’enfonsa, rodolant sense remei,
els cossos floten, riera avall navegant.
Nit de suplici, macabre viatge infinit,
centenars de rubinencs partiren sense comiat.
Riu avall, escampats, perduts,
al mar arriben, solitaris i desconeguts.
Inesperada partença sense retorn,
trist crepuscle d’un viatge inesperat.

Terrassa Reportaje sobre ” la riada del Valles de hace 50 años Fotografia de la exposicion” La riuada del 62 .
Parents i veïns al cel s’hauran ajuntat,
En el recer etern ben acomodats.
Des de baix, mirem tot l’estelat,
Pregant que mai torni aital disbarat.
Autor : RAMON BATALLA I FARRAN (Esportista i Poeta)
Recull del Poema i de les Fotografies d’època : Ramon Solé