Segons la tradició, les Tunes són el cau de les goges o aloges. Formen part del conjunt mitològic català de les dones d’aigua, uns éssers eteris i invisibles, d’una extraordinària bellesa i finor, que viuen ocultes durant el dia a l’interior, en aquest cas, de les esquerdes i balmes de les Tunes, en palaus fets amb pedra de travertí on celebren grans festes i convits. Hi ha moltes versions de la llegenda, gairebé totes en prosa, per això em sembla interessant reproduir els versos de l’escriptor banyolí Joaquim Hostench, qui acompanyà Mossèn Cinto durant la seva estada a BanyolesJoaquim Hostench i Torrent
Va néixer a Banyolesl’any 1861 i hi va morir el 1943. Intel•lectual, folklorista i poeta.

Publicacions que podeu consultar a la biblioteca de Banyoles:
• Centenari de la guerra de la Independencia :homenatje al doctor Rovira y demésfills de Banyoles (co-autor) Banyolas : [s.n.], 1909.
• Esbarjos :recull de poesiesescritesaprofitantestonesperdudesdurant la meva vida …
Banyoles : [s.n.], 1933.Llegenda :

Diuen que les entranyes de les Tunes eren plenes d’or i plata, perles i diamants i tota mena de joiells; que una malla fina, una xarxa de fil imperceptible, que les mateixes aloges es filaven, interceptava el pas als curiosos i, si mai algun agosarat arribava fins allí, immediatament desapareixia tot camí i l’intrús restava desorientat; que durant les grans festes, que se celebraven dintre aquells bellíssims palaus, sortien pels esvorancs de la roca raigs lluminosos, que enlluernaven, i que les nits estenien al defora una roba blanquíssima com les neus del Canigó.Poema :

Van deixar son palau les encantades,
de marbres y alabastres rich tresor,
y alegres entonant tendres cantúries,
de goig esbategant-ne lo seu cor.
Surten fora festives com aucelles
que salten y refilen sens parar;
hermoses y gentils flors boscanes
que’l bes de la rosada fa badar.
Los fan de llànties mils y mils d’estrelles
que com perles tapissen lo cel blau
y’l ventijol que va esbullant ses trenes,
los hi presta sa música suau.
De catifa’ns hi dóna la raureda
escampant cada jorn lo seu fullam,
d’adornos exquisits y cortinatjes
les aures que s’enfilen pel rocam.
¡Ay del mortal qu’atret per la gatzara
intenta aquell retiro profanar!
Res no veu; sols sent cops y bofetades
que l’obliguen ben promte a recular.
Y segueixen de nou les bojes danses
y redoblen los volts y giravolts
y responen ab crits y riallades
als xiscles de xibeques y mussols.
De sobte’s paren, fugen y s’amaguen
dins sos palaus: la dansa ha terminat;
és que han sentit la nota sostinguda
que’l gall d’una masia n’ha llensat.
Es qu’han vist colorar-se ab roges tintes
los núvols per la banda d’orient.
Ja de nou la campana de Porqueres
branda abrepós; saluda al jorn naixent.

Recull de tota la informació i Fotografies : Ramon Solé