La Llegenda de les coves del Mont

Les coves del Mont, eren un cau d’encantades.

Un dia un pastor va enamorar-se d’una i s’hi va casar. Va tenir dos fills i sempre van nedar en gran riquesa i felicitat.cova_01

Un dia mentre la mare pentinava els noiets se li va trencar la pinta.

El pastor, enfadat, li digué que ja no hauria d’ésser encantada.

La mare va fugir i ell mai més no la va veure. Cada dia tornava i pentinava la mainada amb una altra pinta.

Un dia el pastor la hi amagà i encarregà als menuts que quan tornés li diguessin que ell tenia la pinta i que si la volia, la hi anés a demanar.img-20161031-wa0017_01

L’encantada, en saber-ho, se’n va anar i no la van veure més.

 

Joan Amades – Editorial Farell

Recopilació de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé

La Llegenda – El perquè de la Ribera Salada

Asseguren els vells que la comarca de la Ribera Salada, en temps llunyans, era una esbarjosa plana suaument inclinada des del Prat d’Estaques a les ribes del Segre terra fecunda, brodada d’un seguit de trenes d’aigües.dscn6227_01Esdevingué una hora malastruga :

“ Un terratrèmol sotraguejà la comarca i arreu esllavissaments i timbes feréstegues, pedres punyents i còdols cantelluts, noses pels camins, neguits pels conreus; les terres perden les trenes d’aigua que s’enfonsen pels fondals, fatídic record perenne, les deus d’aigües es tornen, o brollen salades i les gemades aigües que del Querol a la serra de Cambrils nodrien la sonora i abundosa ribera d’An, que fecundaven tota la comarca, es convertiran en ribera d’Altés, i amb completa, absoluta repugnància, anomenaren la “Ribera Salada”.dscn5486_01

No poden negar els veïns el canvi i el càstig, les seves aigües cremaven les plantes de les hortes i les vores restaven eixarreïdes i cremaven les sargueres dels seus arenys, el animals morien…cam01257_01Malastrugança que perdura fins que treuen la sal de les aigües de Sant Quintí i s’acaben les ironies sagnants dels pagesos dels environs que mofaven les collites, els atuells i els ases amb que les treballaven.cam01307_01( Les fotografies no és correspon al lloc de la llegenda)

Recull de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé

 

La Llegenda : El Gorg blau

Segons és diu, es troba pel camí de Sarrià de Ter a Torroella de Montgrí.  En altres temps havia estat un senzill toll de poquíssima fondària.dscn7728_01Un dia un fadrí prengué una peça de roba d’unes goges quan estaven rentant i que vivien en una cova propera.dscn6287_01Les goges, per castigar-lo, el tiraren dintre el sot i demanaren que el seu fons es fes insondable perquè mai més no pogués sortir-ne.img-20161031-wa0006_01El sot es tornà gorg i l’aigua té un color blau, de tant toll que hi havia.

 

Costumari Català : Joan Amades

Recull de llegenda i Fotografies : Ramon Solé

Llegenda – Les aigües de Tarragona

Un pastor pirinenc visità un dia la ciutat de Tarragona i en beure aigua d’una font,  reconegué que tenia el mateix gust que la d’una altra font muntanyenca propera on ell guardava les ovelles. Sospità que pogués ésser la mateixa aigua.benasque-balneariDe retorn al seu país, desvià el corrent  de la font abundosa i ben aviat la ciutat de Tarragona es quedà sense aigua. Es produí un greu conflicte que no se sabia com solucionar-ho les autoritats de Tarragona.ft-placa-catedralEs presentà el pastor de nou a Tarragona i s’oferí a tornar l’aigua si li donaven una forta quantitat de diners i fou acceptada la seva proposició. Ell tornà al seu país, encarrilà novament l’aigua de la font de muntanya i la ciutat de Tarragona tingué aigua bona una altra vegada.angelica-f-los-ignacios-1

Joan Amades -Editorial Farell

Recull de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé

La Llegenda de la Font del Vedell d’or

Són així anomenats uns enderrocs que hi ha al peu de la muntanya de Montjuïc, propera a Girona. La Font del Vedell d’or, havia rajat de la boca d’un vedell de pedra, la font era molt concorreguda.bou-1_01Un dia el diable va embruixar l’aigua i per atreure més la gent canvià la tosca pedra del vedell per un gran i preciós vedell d’or, de boca del qual rajava també aigua. La gent, però, veié en el canvi una intervenció diabòlica i no acudí a la font. Irat el Diable en veure el seu fracàs, un dia enrunà la font i fugí enfellonit muntanya de Montjuïc amunt.dscn7235_01La font resta encara com la deixà en Banyeta, tot un munt de rocs i a sobre a nascut un arbre. A la muntanya es veuen encara les petjades que feia el Diable en sa fugida.dscn7237_01

Joan Amades  (Costumari Català)

Recopilació de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé

(Nota : Les fotografies no corresponent a la llegenda)

La Llegenda de les bruixes de la balma de la Quintana i els temporals

Us passo una altra llegenda de El Lluçanès i que diu així :

Les reunions que celebraven les bruixes lluçaneses eren conegudes amb el nom de “samaniat”.

Un d’aquests indrets era la balma de les bruixes de la Quintana d’Oristà. Allà es diu que hi preparaven les malifetes que farien fins que la lluna tornés a ser ple.

Quan hi havia un temporal sortien de la balma i anaven fins a la Gavarresa, un lloc d’aigües tranquil·les i manses, cosa que les bruixes aprofitaven per als seus conjurs.DSCN5362_01Quan el temporal arribava damunt mateix de la Gavarresa, sortien de l’aigua i pujaven damunt de les bromes. Si el temporal no travessava la Gavarresa, no hi tenien res a fer; si aconseguien que el temporal travessés la Gavarresa de llevant a ponent, pedra segur. La pedregada que queia destrossava totes les collites.

La pagesia de la banda de llevant afirmava :

“ja podeu anar a fer fum de llorer i encendre el ciri del monument, que les bruixes no puguin travessar la Gavarresa i, d’aquesta manera, puguem aturar la pedregada”. CAM00951_01Si els campaners dels pobles tocaven ben fort les campanes, entre el fum i el so de les campanes, les bruixes quedaven molt atabalades.

Aquesta creença va arrelar de tal manera que encara avui hi ha persones que hi creuen…!

 

Recull de la llegenda popular i Fotografies : Ramon Solé

La Llegenda : La naveta dels Tudons i el Pou de ses angoixes de Menorca

  • Avui us passo una llegenda molt popular a Menorca :

“ Dos joves que vivien molt prop de Ciutadella pretenien l’amor d’una pubilla que, amb la seva indecisió, no feia més que complicar les coses a aquells enamorats.

Com que no es tractava de resoldre a les males aquella qüestió amorosa, els dos pretendents decidiren que la seva habilitat resoldria el problema, i de mutu acord, es varen imposar realitzar dues obres importants. Un hauria de construir, amb pedres ben tallades, una naveta, i l’altre, només amb la força dels seus braços, hauria de foradar un pou. Qui primer acabés la feina completar l’edifici de la naveta o trobar aigua en el fons resultaria guanyador del repte i s’enduria com a premi la noia, que, mentrestant, cada nit, repartiria a parts iguals atencions i amorosies entres els dos pretendents. Pou Mas Casas Blanques- L'Arboçar de Dalt_01

Dit i fet, els dos joves començaren les seves obres. Un, abraonat, va començar a foradar les dures penyes del terra. L’altre arrencava pedres d’una pedrera propera, se les carregava a les espatlles, les posava ben col·locades tot formant l’estructura d’aquella estranya naveta.

La feina progressava cada dia. El jove del pou havia desaparegut ja davall la superfície del terra i seguí perforant la roca vivia, amb la il·lusió del premi que l’esperava. El seu rival, carregat amb els enormes blocs de pedra, guaitava sovint al forat i comprovava els progressos del seu company. Així un dia i un altre, sense aturar-se mai i sempre amb ganes renovades.

En el darrer viatge, carregat amb la pedra que acabava la naveta, va guaitar per donar-li la notícia al seu adversari. Des del fons li va arribar la veu alterada de l’altre jove:

No importa que l’acabis. He guanyat jo: acabo de trobar aigua!

Cegat per la gelosia, pres d’una gran ràbia incontenible, va aixecar la darrera pedra per amunt i la va tirar amb força a l’interior del pou. Una renou infernal, va sortir de les entranyes de la terra, on va romandre el jove que havia fet el pou.

De l’altre jove, mai més ningú no en va saber res.

Aquesta es l’explicació de per què a la naveta des Tudons hi falta una pedra.DSCN1179_01

Diuen que es troba en el fons del pou de Ses Angoixes, prop d’allà, però ningú no ha estat capaç de treure-la…”

 

Recull de la Llegenda  i Fotografies : Ramon Solé

La Llegenda : El naixement del riu Ter

Segons la llegenda, un estiu molt sec, un vell va trucar a la porta d’una cabana de pastor per demanar-los aigua.st+joan+abadesses+riu+terEl pastor, en comptes de guardar-se-la per a ell, tot i que bona falta li feia, li’n va donar de bon grat, tot i que li havia calgut anar-la a buscar molt lluny.

En recompensa a aquest acte altruista, el nouvingut li va donar una botella d’aigua inexhaurible.50447896Un dia, el pastor va perdre la botella enmig d’una tartera i, com que no ha deixat mai de rajar, vet aquí l’origen de les fonts on el Ter neix.

Joan Amades, 193646375826Recopilació de La Llegenda i Fotografies : Ramon Solé

La Llegenda del Bosc Màgic

A caigut a la meves mans una llegenda de Bosnià, i que diu així :  

Hi havia una vegada un bosc màgic. La seva llegenda explica que quan en aquell bosc entri una persona que estimi més la seva misèria que tota la felicitat d’aquest món, el bosc perdrà la seva màgia i passarà a ser un bosc normal.DSCN5354_01Molt a prop d’aquest bosc vivien una àvia i el seu fill gran. Vivien tots dos en una casa petita i mai no entraven al bosc màgic. Tot continuava igual, amb felicitat i tranquil·litat fins que un dia necessitaven llenya per a fer foc i van haver d’anar a l’altra banda de la muntanya a cercar-la.DSCN2266_01El fill era una mica mandrós i curt de gambals , i va pensar:

– Per què he d’anar a l’altra banda de la muntanya per agafar la llenya, tenint el bosc aquí a prop?

La seva mare li prohibia d’anar al bosc i sempre li deia que si hi anava li passaria una cosa molt dolenta. Però el fill hi va anar i va portar la llenya. També ho va fer al dia següent sense dir-li res a la mare. Al tercer dia, quan va anar al bosc, es va asseure en un tronc per descansar i, en aquell moment, de sota el tronc, va sortir una serp que es va convertir en una dona meravellosa de cabells rossos i llargs, vestida amb un vestit blanc i preciós. Però era una serp i li va quedar llengua de serp. El noi, fascinat de la seva bellesa, s’enamorà d’ella i decidí demanar-li que anés a viure amb ell a casa seva.

Mentrestant, per casa l’àvia, va passar una noia que venia llenya. La noia anava molt mal vestida, fora feia molt fred, l’àvia la va fer entrar per donar-li una jaqueta del seu fill, que ja li havia quedat petita perquè entrés en calor davant del foc. Al cap d’una estona, la noia es va aixecar, li va agrair molt que l’ajudés i li va regalar una mica de llenya per al foc. En aquells moments va tornar el fill amb la dona-serp. El noi va explicar a la seva mare que l’havia trobat pel camí i no tenia ningú al món i havia pensat que podria viure amb ells.

Al cap d’uns quants dies l’àvia va notar que la dona tenia la llengua d’una serp i decidí parlar amb el seu fill. Però ell, cada cop més i més enamorat de la dona-serp, no feia cas a ningú. Quan la mare va dir que volia que la dona-serp marxés de casa seva, el fill li va dir que estimava aquella noia i que n’estava tan enamorat que s’hi volia casar.IMG-20150406-WA0008_01El noi, malgrat tots els consells que li va donar la seva mare, es va casar amb la bonica noia. La dona-serp va notar que l’àvia se n’havia adonat de qui era ella i, per evitar tot el que podia passar, va començar a plorar davant del seu marit i dir-li que la seva mare no l’estimava.

Tant i tant va insistir que finalment el fill va decidir fer fora de casa la seva mare. L’àvia, tot i haver dedicat tota la vida al seu fill, es trobava a la intempèrie. Feia un fred que pelava i nevava tant que, mentre caminava, la neu li arribava fins als genolls. Tot i amb això l’àvia va continuar estimant-lo ja que sabia que la culpa era d’aquella dona-serp. L’àvia, a més a més, tenia molta fam i tenia els peus congelats. Estava molt cansada i finalment va caure a terra. Llavors recordà la llenya que li havia regalat aquella noia i decidí encendre-la per escalfar-se. Era molt vella i sabia que no podria sobreviure gaires dies més d’aquella manera. En encendre el foc, de dins els troncs sortiren un follets amb uns barrets punxeguts de color vermell com el foc. Els nans començaren a ballar, a saltar, a cantar i cridar, la qual cosa la va fer alegrar i agafar forces.DSCN5295_01Els follets es van posar al seu voltant i li van començar a parlar:

– El teu fill, àvia, va fer despertar els esperits del bosc màgic. Ara, aquests estan molt enfadats, per això el rei del bosc vol parlar amb tu. En aquell moment va aparèixer un cérvol, amb què l’àvia va viatjar a l’interior del bosc màgic, acompanyada dels follets que muntaven uns esquirols que els feien de cavalls. Allí no hi feia tan fred i no hi havia gens de neu. Els arbres semblaven vius, la terra tenia uns colors diferents, els animals eren estranys i, fins i tot, alguns parlaven entre si.En aquell moment aparegué una cadira impressionant de color negre.DSCN5309_01Aquesta era en un espai fosc i no es podia veure qui hi havia assegut. Llavors es va sentir una veu humana que va dir:

– Ja saps que el teu fill va despertar els esperits del bosc. Ara ja té el seu càstig. Tu podràs tornar al teu poble, en el temps de la teva joventut.

En aquell precís moment va aparèixer el seu poble, on la gent era molt feliç perquè feia molt sol i molt bon temps i tenien de tot allò que necessitaven.DSCN4196_01– Entra a l’interior del teu poble. Quan hi hagis entrat, et faràs jove i et trobaràs amb tota la teva família – digué el rei del bosc. L’àvia es va posar a córrer cap a l’interior del poble i just en el moment d’entrar es va girar i va veure el seu fill.

Ella va preguntar al rei:

– Què li passarà al meu fill?

– Quan passis aquesta porta oblidaràs que mai hagi existit. No te’n recordaràs de res. Però no et preocupis per ell. Ell ja rebrà el seu càstig.DSCN4013_01En aquell moment l’àvia dubtà sobre què havia de fer. Finalment va decidir no deixar el seu fill i va dir:

– Malgrat tot el que ha fet, jo no el puc abandonar.

Llavors, un vent huracanat ho va fer desaparèixer tot: els follets, la cadira, el rei, el poble, els animals… i la dona-serp es convertí en serp de debò.

L’àvia va ser la persona que estimava més la seva misèria que tota la felicitat del món. I la màgia del bosc va desaparèixer. El fill i l’àvia van quedar sols.

Ell plorava tot demanant-li perdó. A partir d’aquell moment van viure contents la resta de la seva vida.IMG-20151126-WA0013_01

Traductora  del Conte: Alexandra Seslija

Recull de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé

La Llegenda de Les Cent Donzelles de Riells del Fai

En un graó del cingle on hi havia un gorg que al bell mig de la timba deixa anar les aigües cap al fons de Vallderrós, la catabauma dels llacs i cascades :

                                   Era el gorg de les Donzelles.

DSCN0245_01En el temps dels moros, el senyor del castell de Montbui, a l’estrep de la muntanya de Sant Feliu, entre els rierals de Bigues i Caldes, havia imposat al territori que dominava, entre altres tributs, el de cent donzelles que cada any devien lliurar-li. Vingué que un dia els cristians, simulant amb canyes un torneig o festa al peu de les muralles del castell, quan sos guardadors més distrets estaven, es tragueren cada un d’ells, de sota la roba, l’arma que duien amagada, i escometent aquells, mogueren forta brega, fins a apoderar-se altra volta de la fortalesa.

Els moros que quedaren amb vida fugiren cadascú per la seva banda, i el senyor o castellà, amb uns quants que el seguiren, anà a refugiar-se, com a lloc veritablement inaccessible, a la cova que hi ha passat el gorg i que des de llavors es digué la Cova del Moro.

Els cristians, no obstant, a pesar de la victòria obtinguda, eren encara massa poc forts per a imposar-se a la terra; així és que sos enemics es referen aviat i tornaren altra volta a subjectar-la. No per això el senyor de Montbui es mogué de la nova habitació per ell escollida, ja per estar desposseït de son castell, ja per considerar aquell lloc a propòsit per a una bona defensa, car sols té entrada pel caminet estretíssim que passa entre el gorg i la timba; i seguint vexant el país des de sa cova, allí es feia dur cada any les cent donzelles, que trametia després a un dels altres caids d’Espanya.DSCN0242_01Era un cap al vespre d’un d’aquells anys, quan les millors noies de tota la comarca, menades per sos saions feien cap a la Cova del Moro.

En voleu, de plors! Els pares i germans les seguien, i les llàgrimes vessaven per totes llurs cares; fins la naturalesa semblava voler prendre part en aquella escena de desolació i tristesa.
Negrosos núvols corrien d’un cantó a l’altre, el vent xiulava amb força mai vista, i a son impuls s’ajeien arbres i viandes; els verds còvits i les formoses cogullades, espaordits fugien dels terrosos nius fets en les vinyes, i els paorosos mussols s’anaven responent amb compassat so d’un a l’altre, prenent tot una faisó trista i malaurada.
I la comitiva cap amunt, fins a ésser al pas del gorg que ja havia entrat la fosca, quan prenent peu la tempesta, un esgarrifós tro vingué a fer ressonar la timba i, commovent-la tota, alçà les aigües del gorg i engolí d’un sol cop totes cent donzelles.45898898_01De seguida s’aixecà d’ell una blanca llum que tot oh omplí de resplendor, i sorprès per ella i atordit per la tempesta, el moro i sos servents, perdut el seny, caigueren daltabaix de la timba, sense que mai més s’hagi parlat d’ells, ni dominessin més aquella terra.

Recopilació de la Llegenda i Fotografies antigues : Ramon Solé