La Font esta situada a un costat de la plaça de l’església d’Oristà.
Es una font de xarxa d’aigua urbana, es d’estructura molt senzilla, amb un pedestal on hi ha l’aixeta polsador, l’aigua cau a una pica rectangular.
La Font esta sota d’una Olivera, i disposa de dos seients de pedra al costat.
Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero
Per anar a la Font de la Baga cal seguir el carrer camí de la font des del nucli urbà d’Oristà uns 200 metres.
Historia:
La font de la Baga està situada al sud del nucli urbà d’Oristà, als peus d’una vessant obaga coneguda com el Bagot. S’accedeix a la font a través del carrer de la Font que s’ha de seguir fins sortir als afores del poble. Des d’aquest punt s’ha de seguir un corriol, de poc menys de 200 metres, que creua entre camps cap a la vessant humida i obaga del serrat, on es troba la font de la Baga.
La font està formada per un dipòsit de grans dimensions adossat a la vessant de la muntanya, bastit amb murs de maçoneria de pedra, reformats amb maó, i coronat amb volta de canó de lloses a plec de llibre. Les grans dimensions del dipòsit (uns 6 metres d’alt per 4 d’ample i 7 de fons) provoquen que a la part frontal hi quedi un mur de grans dimensions.
En aquest mur s’aprecien diferents reformes que denoten situacions diferents dels brolladors i dues obertures, una a l’extrem dret i l’altre a l’extrem esquerre. Actualment s’utilitza el brollador de l’extrem dret, al que es pot accedir a través d’un terra enllosat. Davant la font hi ha un petit espai delimitat amb pedra, amb dos bancs de pedra als laterals.
El voltant de la font és molt humit, amb abundant vegetació típica de vessant obaga i hi ha una zona amb taules i cadires pels visitants. L’aigua sobrant de la font és conduïda a través d’un rec que segueix el corriol d’accés a la font.
Observacions:
Segons anàlisis realitzades pel Grup de Defensa del Ter durant els hiverns dels anys 2002, 2004, 2005 i 2006 , la font de la Baga presentava un índex de nitrats de 15’00, 8’00, 32’60 i 17’3 mg/l respectivament per la qual cosa s’ha de considerar com una font potable, ja que es troba dins del límit tolerable de 50 mg/l establert per l’Organització Mundial de la Salut.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autoria de la fitxa per a MPC: Jordi Compte i Marta Homs
Adaptació al Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero
El Xup de Tornamira esta a 1000 metres per pista forestal de la carretera BV-4404, punt quilomètric 2’050 a l’entrada de La Torre d’Oristà.
El xup de Tornamira està situat uns metres a l’oest de l’antic castell, actualment masia, que li dóna nom, a tocar d’una bassa reformada modernament.
Historia :
Es tracta d’una estructura petita i pràcticament quadrada (uns 2’9 per 2’9 metres) bastida amb murs de càrrega de maçoneria de pedra, amb carreus treballats delimitant les cantonades i l’entrada principal reformada amb maó. El xup està coronat amb una teulada de doble vessant amb aigües a les façanes laterals.
La façana principal del xup, orientada al nord-est té una única obertura, emmarcada amb brancals de maó i llinda monolítica triangular de pedra treballada, que dóna accés a l’interior, on s’emmagatzema l’aigua. La resta de les façanes no tenen obertures, exceptuant la sud-est, on hi ha una petita finestra emmarcada amb pedra treballada que a l’interior es converteix en un desaigua de pedra treballada que sobresurt del mur.
Recull de les dades : Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Jordi Compte i Marta Homs
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies : Mª Angels Garcia – Carpintero
La Font del Carrer Nou és a 800 metres per pista forestal de la carretera BV-4404, punt quilomètric 2’050 de la Torre d’Oristà del municipi d’Orista.
Tradicionalment, els habitants del carrer Nou de la Torre d’Oristà utilitzaven aquesta font per a l’ús quotidià. Des de fa uns anys, a causa de la contaminació de l’aigua, la font s’ha deixat d’utilitzar. La font del carrer Nou està situada a l’oest del carrer Nou del nucli de la Torre d’Oristà, en una raconada que fa una pista forestal al passar prop d’unes granges modernes.
S’accedeix a la font a través de la pista forestal que comunica la masies de Puigsaulens, amb el carrer Nou per la banda oest. Seguint aquesta pista, s’arriba a unes granges modernes, just al nord de les quals hi ha la font, situada en la part interior d’un dels revolts de la pista.
La font està formada per una estructura de planta quadrada i teulada de doble vessant, bastida amb grans carreus de pedra treballada i coronada amb grans lloses de pedra. Del mur principal de la caseta, orientat al sud-oest, en sobresurt el brollador metàl·lic, completament recobert de molsa. Just a sobre del brollador hi ha un petit tros arrebossat (en alguna moment la caseta de la font havia estat arrebossada) on hi ha la data de 1981, que amb tota seguretat es refereix a una reforma.
A partir de la mateixa font, força abundosa, s’inicia un rec que davalla entre camps, essent resseguit per vegetació pròpia d’aquest tipus de recs. Tot i que ja no s’utilitza pel grau de contaminació que té, la font està ben condicionada.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Jordi Compte i Marta Homs
Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé
El gorg del Molí de la Riba, a Oristà, conegut també com el molí de la Llana, era un dels llocs on al capvespre els homes que tornaven de treballar tenien el costum d’anar-se a banyar allà i així aprofitaven per treure’s la suor.
Amb el pas del temps va ser un lloc on molts joves hi anaven: si hi anaven abans de la posta de sol no hi havia cap perill però si s’hi tiraven quan hi ha era post, algunes de les goges que hi havia al fons del gorg se’ls podia emportar a dintre l’aigua per tal de passar una nit esbojarrada plena de jocs amorosos i al dia següent, però, tornava a la superfície i el deixaven en llibertat, la llegenda diu que aquestes goges es quedaven als nois ben plantats i galants.
Un dia un grup de joves s’hi van anar a banyar i hi van estar-hi fins tard. Ben plantats i galants, es van despullar i hi van passar una estona. Competien per veure qui aguantava més temps sota l’aigua fins que van quedar dos dels tres amics que aguantaven el mateix, així que van decidir de tirar-se un últim cop per veure qui era el guanyador.
Quan es van haver tirat, un dels dos va sortir sa i estalvi, però l’altre no sortia, i va passar una bona estona i no va sortir.
Així que els dos amics van marxar amb el pensament al cap que el seu amic havia mort ofegat. Ells dubtaven que la llegenda de les goges fos veritat, però no se la creien, tot i així l’endemà tornarien per buscar-lo.
El dia següent, l’amic perdut va aparèixer nu, sa i estalvi. Deia que havia vist com unes noies molt joves i maques feien una dansa molt bonica i vestien amb una túnica blanca.
Quan va emprendre el camí altre vegada cap a Sant Feliu es va trobar els dos amics que anaven en la seva busca, els va explicar tot i va ser llavors quan els seus amics van creure la llegenda de les goges.
Recull de la Llegenda : Ramon Solé
Fotografies : Dora Salvador
Nota : Les fotografies no corresponen al lloc citat per la Llegenda
El Gorg Negre, conegut també pel gorg del pla d’Oristà, es troba sota del pont del riu Bassi. A la banda dreta del saltant del gorg, a la vora es trobava la Font de l’Animeta. A prop també hi passava el camí ral per on la gent hi passava molt sovint.
Un dia van començar a dir que a la Font del Gorg Negre hi sortia por…!
Que uns dies sortia una noia vestida de blanc però que al acostar-s’hi desapareixia.
Deien que era l’ànima d’una noia que havia mort ofegada al gorg.
Altres deien que l’ànima d’aquesta noia tornava per fer saber que allà hi havia hagut una mort violenta…
També, que era degut a un incompliment d’una deixa, que abans hi vivia un pagès que volia que una vegada sigues mort, es venguessin les terres i que amb els diners es fessin misses.
Llavors la seva ànima tornava per reclamar les misses.
Des de llavors la font és coneguda com la font de l’Animeta.
Recull de la Llegenda : Costumari Català
Fotografies : Dora Salvador
( Les fotografies no corresponen al Grog Negre d’Oristà)
Us passo una altra llegenda de El Lluçanès i que diu així :
Les reunions que celebraven les bruixes lluçaneses eren conegudes amb el nom de “samaniat”.
Un d’aquests indrets era la balma de les bruixes de la Quintana d’Oristà. Allà es diu que hi preparaven les malifetes que farien fins que la lluna tornés a ser ple.
Quan hi havia un temporal sortien de la balma i anaven fins a la Gavarresa, un lloc d’aigües tranquil·les i manses, cosa que les bruixes aprofitaven per als seus conjurs.
Quan el temporal arribava damunt mateix de la Gavarresa, sortien de l’aigua i pujaven damunt de les bromes. Si el temporal no travessava la Gavarresa, no hi tenien res a fer; si aconseguien que el temporal travessés la Gavarresa de llevant a ponent, pedra segur. La pedregada que queia destrossava totes les collites.
La pagesia de la banda de llevant afirmava :
“ja podeu anar a fer fum de llorer i encendre el ciri del monument, que les bruixes no puguin travessar la Gavarresa i, d’aquesta manera, puguem aturar la pedregada”. 
Si els campaners dels pobles tocaven ben fort les campanes, entre el fum i el so de les campanes, les bruixes quedaven molt atabalades.
Aquesta creença va arrelar de tal manera que encara avui hi ha persones que hi creuen…!
Recull de la llegenda popular i Fotografies : Ramon Solé
fonts naturals, aigua, muntanya i més 