Ningú no se sabia avenir que N’Hug de Mataplana, el molt noble senyor de la Pobla i Castellar, hagués triat aquella donota estrangera per casar-s’hi. Tot el que N’Hug tenia de noblesa i generositat, en aquella dona era altivesa i egoisme; tot el que ell era bondat, en ella era maldat de la més negre.Fins llavors, els vassalls de N’Hug havien viscut tranquils i en pau sota el govern del seu senyor; però l’arribada al castell d’aquella dons tibada i orgullosa ho va capgirar tot. La seva influència era tan malèfica que el senyor N’Hug va emmalaltir i, el cap de poques setmanes, moria sense remei sense arribar a conèixer la filla que esperaven. Els vassalls no s’explicaven aquella mort. Els semblava cosa de misteri i males arts. I així començà a córrer la brama que la dona del senyor N’Hug era una bruixa de les més dolentes.

I no devien anar pas gaire errats: uns mesos més tard va néixer la filla que esperaven i, com si fos un càstig per dolenteria de la mare, va resultar tan lletja que feia por de veure. Tenia els cabells vermells com el foc, i els ulls, petits i lluents com els de les bestioles que de nit corren pel bosc.
-La meva filla ha de ser la més bonica d’aquestes terres- pensava la bruixa, plena d’enveja.

I com que això era impossible, va decidir fer desaparèixer totes les nenes que naixessin als seus dominis llençant-les al fons d’una profunda i feréstega cova que va descobrir muntanya amunt, prop del seu castell.

Moltes nit, sobretot quan hi havia tempesta, la bruixa visitava la cova i reia, complaguda i satisfeta per la seva venjança, escoltant els plors d’aquelles criatures innocents. Fins que una nit ja no va sentir cap soroll. Què podia significar això? Encuriosida, la bruixa s’anà abocant més i més dins d’esvoranc, obrint bé els ulls com si volgués veure-hi enmig de la fosca, i afinant l’oïda com si pogués sentir altre cosa que no fos el silenci. Tan gran era el seu desfici i tant es va abocar aquell forat, que, al capdavall, va relliscar i va anar a raure, ella també, al fons d’aquella cova infernal. Però, com si les profunditats de la terra no volguessin saber res d’aquella donota maligna, un gran riu d’aigua sorgí de dins la cova, expulsant-ne el cos de la bruixa.

Diuen que aquesta feta en va néixer el riu Llobregat, i que les seves aigües són les llàgrimes d’aquelles pobres criatures.
També diuen que la força d’aquell riu va ser tanta, que la bruixa quedà convertida en un polsim rogenc que, des de llavors, tenyeix aquells paratges i, quan hi ha tempesta, també les aigües del Llobregat.

I qui no s’ho cregui ( que sempre hi ha algun desconegut que diu que aquestes llegendes són històries de la vora del foc) que vagi a les fonts del Llobregat i es passegi pels voltants de Castellar de n’Hug i la Poble de Lillet, i ja ens sabrà dir si hi ha o no hi ha pedres i sorra de color vermell.

Recopilació de la llegenda i fotos : Ramon Solé