El Llac de Como de Llombardia en Itàlia

El llac de Como o Làrio (antigament Lacus Larius o Lacus ComacinusLlach de Comm en llombard) és un llac de la Llombardia, al nord d’Itàlia. Té una superfície de 146 km² i una profunditat màxima de 410 metres. Té origen glacial i la part inferior queda a uns 200 metres sota el nivell del mar. A la vora té la ciutat de Como que li dona el seu nom actual.

Toponímia

A l’antiguitat els escriptors llatins l’anomenaven lacus Lārius i els grecs, Λάριος (Larios) El nom podria ser d’origen prellatí o, segons Alfreo Trombetti, el nom deriva d’una arrel protoindoeuropea lar- («lloc excavat»). A partir de l’Edat Mitjana es va començar a dir lacus commacinus o comensis, prenent el nom de la propera ciutat de Como i que va evolucionar fins a l’actual nom en italià lago di Como.

La costa entre Mandello del Lario i Varenna s’anomena la Costa d’Oro i és considerada la més bella, amb les millors condicions climàtiques i la que té la vista més espectacular de tot el llac. La Costa d’Oro s’utilitza per referir-se extraoficialment a una part de la costa est del llac de Como. Per la seva transcendència, les guerres per intentar conquerir aquesta costa del llac de Como van ser nombroses i van durar dècades, fins i tot per part dels exèrcits de Milà i de la República de Venècia.

Morfologia

El llac de Como, que es troba 199 m sobre el nivell del mar, té una llargada de 46 km i una amplada que varia de 650 metres a 4,3 km. Amb una superfície de 145 km², és el tercer llac italià i el primer tenint en compte el perímetre, que fa 170 km. És el cinquè llac més profund d’Europa, amb 410 metres. La seva longitud màxima és de 46 quilòmetres.[cal citació] El seu origen és un fiord bífid, és a dir que es va formar per una glacera que va formar una vall en forma de Y, totalment excavada en els prealps llombards.

Un refrany popular de la regió el defineix amb forma humana: Il lago di Como ha la forma di un uomo, una gamba a Lecco e quell’altra a Como, il naso a Domaso ed il sedere a Bellaggio (el llac de Como té la forma d’un home, una cama a Lecco i l’altra a Como, el nas a Domaso i el cul a Bellagio).

La morfologia del territori varia des d’uns pendents arrodonits coberts d’herba a les Dolomites fins a les zones de rocalla. Els dipòsits al·luvials, transportats per rius i torrents, van començar a formar-se durant les postglaciacions i van ser la causa de la separació dels llacs menors (el Mezzola al nord i al sud el Garlate i l’Olginate).

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Al llac hi ha una illa anomenada Comacina, d’una llargada de poc més de 600 metres. Actualment està deshabitada, però s’hi conserven les restes de fins a cinc esglésies.

La conca hidrogràfica

La conca està configurada per tres parts diferenciades: al sud-oest el ramal de Como, a sud-est el ramal de Lecco i al nord el ramal de Colico, el més obert dels tres. El fiord està tancat al sud per la cadena muntanyosa anomenada Triangolo Lariano i això fa que la ciutat de Como, a diferència de les altres, pateixi inundacions. La divisió en tres ramals és clarament observable des de Sasso di San Martino, un cim de 862 m del municipi de Griante. En la confluència dels tres ramals hi ha tres petites ciutats: Bellagio, Menaggio i Lierna. El principal afluent és el riu Adda, que entra al llac a prop de Colico i segueix el seu curs a la vora de Lecco. El riu Lambro neix al Triangolo Lariano.

Especialment típica és la riba est del ramal de Como, molt accidentada i boscosa. El paisatge encara està format per cases antigues situades entre el llac i les muntanyes, amb escales escarpades que porten a la riba. La resta del llac, però, es caracteritza per un paisatge escarpat que obliga a una separació entre els habitatges construïts.

El llac forma algunes badies, una d’elles és l’anomenada laghetto de Piona, entre els municipis de Colico i Dori, delimitada per la península d’Olgiasca i el Montecchio Sud. A la badia desemboca a la riera Merla, les aigües són abundants només durant la temporada de pluges.

Mercat immobiliari

El valor dels immobles al llac de Como oscil·la entre els 5.000 i els 7.000 euros per metre quadrat i arriba als 25.000 euros per metre quadrat per a les viles amb vistes al llac. L’element de la vista del llac és el que dona valor real a les propietats al llac. Algunes viles. superen els 100 milions d’euros per la seva particularitat i ubicació. Lierna al Llac de Como és considerat el barri europeu més exclusiu per a multimilionaris que desitgen residir en la màxima privacitat. El cèlebre actor George Clooney ha comparat Lierna amb Montecarlo. El poble també és conegut per ser el més segur d’Itàlia, amb una taxa de criminalitat igual a zero. Per garantir un turisme seleccionat i d’alt perfil, el poble no disposa d’aparcaments públics; l’accés està limitat als taxis aquàtics amb una tarifa de 1000 euros per trajecte.

Clima i vegetació

El llac de Como és conegut per tenir un clima generalment temperat, que afavoreix el creixement de plantes típiques del clima mediterrani encara que també s’hi han adaptat bé algunes plantes pròpies de clima subtropical instal·lades per jardiners. A l’hivern l’aigua del llac ajuda a mantenir una temperatura una mica més alta que en altres territoris de la regió. La temperatura mitjana oscil·la dels 2 °C al gener fins als 30 °C del juliol. La temperatura de la superfície del llac pot arribar als 24 °C durant el mes de juliol. Les nevades són esporàdiques i normalment només afecten les parts muntanyoses que envolten el llac. Les pluges són més abundants al maig i es redueixen durant els mesos d’hivern.

Per la seva situació, envoltat de muntanyes separades per valls que arriben fins al llac, sempre hi ha corrents d’aire. Els principals vent són el tivano, un vent del nord-est que bufa al matí, de les 6 a les 10 i la breva, un vent del sud, suau, que bufa de les 10 del matí a les 6 de la tarda. Aquest dos vents són senyal de bon temps. En canvi, n’hi ha uns altres, com el ventone, el menaggino o el bellanasco, que indiquen mal temps i poden ser molt violents i causar forts temporals.

La vegetació es diferencia segons l’altitud, amb els arbres típics de la costa mediterrània, roures i castanyers als turons (fins a 500-800 metres), mentre que més amunt hi ha faigsavets, làrix i pins. El nivell més alt (fins a 2.000 metres) es caracteritza per la presència d’arbusts com les ginebresrododendres, la murtra i el vern verd.

Recull de dades: Viquìpedia

Recull al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

El Mestre de les Fonts de Barcelona (1620 – 1650)

En abril del 2020 ja us recomanava: El llibre de les fonts de Barcelona, un text de l’any 1650 escrit pel mestre de les fonts, Francesc Socies, que s’havia conservat als arxius de la ciutat:

https://fontsaigua.com/2020/04/19/informacio-el-llibre-de-les-fonts-de-barcelona-del-mestre-francesc-socies-de-lany-1650/

En 2022 aquest text antic es va publicar dins d’un recull en el que participen diversos autors de diferents especialitats, donant una visió de conjunt molt complerta. Aquest llibre es va presentar el gener de 2023, com us vaig indicar:

https://fontsaigua.com/2023/01/24/presentacio-del-llibre-el-llibre-de-les-fonts-aigua-clima-i-societat-a-la-barcelona-del-segle-xvii/

Ara us vull recomanar un parell de resums que ha fet la meva companya, la Maria Àngels García-Carpintero, per a que us feu una idea dels temes que tracta aquest complert llibre i us animeu a llegir-lo: El primer tracta del mestre Socies i d’alguns dels fets que va viure, com la necessitat de portar aigua de boca de les mines de Collserola a Barcelona, ja que les del Rec Comtal tenia usos industrials.

https://historiasdebellvitge.com/2024/08/10/el-mestre-de-les-fonts-a-barcelona-1630-1650-una-dedicacio-al-be-comu-que-ens-fa-pensar/

El més recent: “Breu història del proveïment d’aigües a Barcelona fins l’Edat Mitjana” explica els inicis medievals del Rec Comtal, amb la implicació d’algunes dones, i els orígens de les fonts gòtiques de la ciutat, algunes de les quals encara perduren.

https://historiasdebellvitge.com/2024/09/06/breu-historia-del-proveiment-daigua-a-barcelona-fins-ledat-mitjana/

El passat queda unit al present amb aquests texts…

Text: Ramón Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Presentació del llibre : El Llibre de les fonts. Aigua, clima i societat a la Barcelona del segle XVII.

Ens plau fer-vos saber que avui dimarts 24 de gener a les 18 hores a l’Arxiu Històric de la Ciutat (Casa de l’Ardiaca, carrer de Santa Llúcia 1, davant la Catedral) tindrà lloc la presentació pública del llibre El Llibre de les fonts. Aigua, clima i societat a la Barcelona del segle XVII, coordinat per Maria Antònia Martí Escayol, Santiago Gorostiza i Xavier Cazeneuve; coedició de l’Editorial Afers i Serveis Editorials de l’Ajuntament de Barcelona.

El Llibre de les fonts és un volum manuscrit de 1650 escrit pel mestre de les fonts Francesc Socies per encàrrec del Consell de Cent. En ell es descriu i s’explica tot el sistema d’abastiment d’aigua de boca a la Barcelona de l’època.

Francesc Socies, amb el seu manuscrit, ens dóna a conèixer les mines situades a Collserola des de les que Barcelona es proveïa d’aigua, i també totes i cadascuna de les fonts a les que, ja dins la ciutat, arribava aquesta aigua. No només explica quines són, sinó, fins i tot, els mecanismes interiors que les feien funcionar. Llegint les seves pàgines podem recórrer els camins que feia l’aigua pels carrers i places de Barcelona, i dins dels seus principals edificis públics i privats, en el que és, segurament, el primer gran itinerari escrit de la ciutat.

No només això, durant aquesta descripció del circuït de l’aigua per la Barcelona de mitjan segle XVII, Francesc Socies explica fets de la vida quotidiana relacionats amb l’aigua –com el cas de la font que s’assecava tres mesos l’any de manera inexplicable o els abusos i fraus sobre l’aigua comesos per alguns convents– i com eren els interiors d’alguns edificis avui desapareguts o molt transformats a la ciutat.

I sempre, amb un discurs on és constant la preocupació per l’aigua com a bé comú dels barcelonins i barcelonines, amb una gestió d’aquest recurs amb uns criteris que avui en diríem de sostenibilitat i consum responsable.

El Llibre de les fonts. Aigua, clima i societat a la Barcelona del segle XVII, ofereix la transcripció completa del manuscrit del Llibre de les fonts del mestre Francesc Socies, fins ara inèdit, junt amb set estudis sobre el context de l’època i l’obra, l’autor i diversos aspectes del que s’hi explica, des de la mirada de la història urbana, la història ambiental, cultural i tecnològica. Articles escrits per Maria Antònia Martí Escayol, Santiago Gorostiza, Xavier Cazeneuve, Manel Guàrdia i Oriol Hostench, Mariano Barriendos i Albert Cubeles. La publicació és una coedició de l’Editorial Afers i Serveis Editorials de l’Ajuntament de Barcelona,

Recull de dades: Amadeu Pons i Serra

Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals