A l’extrem oposat del carrer Borgo San Jacobo hi ha la Font de l’Sprone. Aquesta font va ser construïda al final de les obres de l’aqüeducte encarregades per Ferran II, el 1638-1639, i executades per l’escultor Francesco Generini.
L’esperó de pedra està enriquit per un escut amb el símbol dels Mèdici i una font, que s’ha de considerar com un exquisit moble urbà, amb una conca en forma de petxina i un raig d’aigua que brolla d’una màscara grotesca, tot en un estil purament manierista tardà.
Va ser dissenyada per crear una cascada al davant, que desembocava a la conca inferior per a la recollida i eliminació de l’aigua.
Al principi del carrer del Borgo San Jacobo, a la base de la torre Rossi Cerchi, es va construir una fornícula el 1838, dissenyada per l’arquitecte Francesco Leoni.
Viquipèdia
A l’interior es va col·locar una antiga conca de marbre (que abans formava part de la base de l’escultura de Giambologna, de 1560, que representava Hèrcules i Nessus) sobre un pedestal que sobresortia de la vora de la façana i s’elevava per tres esglaons, i un Bacus de bronze de la base del qual rajava aigua a través d’un cap de lleó, de manera que constituïa efectivament una font pública.
La nit entre el 3 i el 4 d’agost de 1944, la font va ser destruïda, tot i que l’estàtua de Bacus es va salvar, ja que havia estat traslladada als magatzems de la Superintendència, mentre que la conca de marbre es va perdre.
Durant les obres de reconstrucció, es va recrear una fornícula similar a l’anterior que, el 1958, amb finançament de l’Oficina de Turisme, va tornar a allotjar el Bacus i una conca diferent, aquesta vegada formada per un sarcòfag romà.
Un gravat a la fornícula recorda la data i les circumstàncies de la reconstrucció. El 2006, després de la seva restauració, l’estàtua de Bacus va ser col·locada al Museu Nacional del Bargello sent substituïda a la font per un motlle.
Viquipèdia
Recull de Informació: Viquipèdia
Adaptació al Text i Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero
La Piazza Santo Spirito es una plaza situada en el barrio de Oltrarno de Florencia, Italia. Esta plaza se creó en el siglo XIII para acoger a la multitud que aistía a las oraciones de los agustinianos, dueños de la Basílica del Santo Spirito, al igual que otras plazas situadas delante de importantes edificios religiosos.
Sede frecuente de mercados y mercadillos (cada mañana se celebra uno diario, mientras que los fines de semana se celebran otros), está llena de restaurantes y locales nocturnos, tiendas artesanas y estudios de artistas.
Se destacan edificios de origen renacentista, el Monumento a Cosimo Ridolfi, la Basílica del Santo Espíritu i la Fuente en el centro de la plaza.
Es una fuente ornamental realizada con piedra serena y tiene una estructura octogonal.
En su interior hay una estructura a dos niveles circulares, el agua pasa por ellos y cae dentro de su balsa.
En la pared de uno de sus lados hay una Fuente de uso público,
tiene una cara y por su boca sale un tubo curvado donde el agua surge continuamente y cae a una pica semicircular a nivel del suelo.
La figura de Neptuno, hecha en mármol de Carrara, y cuyos rasgos reflejan los de Cosme I de Médici, era una alusión al dominio marítimo de Florencia. Se yergue sobre un pedestal decorado con las estatuas de Escila y Caribdis, en el centro de una fuente octogonal.
La estatua no fue particularmente apreciada.
Sin embargo, los trabajos prosiguieron durante los diez años siguientes, con la ayuda de los mejores escultores de la ciudad en los bordes de la fuente. Se aprecia la influencia del manierismo en sus estatuas de caballos de mar, sátiros danzantes y divinidades fluviales, pero el conjunto permanece armonioso y coherente, siendo un ejemplo para las posteriores obras del género.
Fue dañada en los bombardeos de los Borbones en 1848.
El 4 de agosto del 2005 un vándalo, tratando de trepar sobre el Biancone, dañó su mano derecha y el tridente.
La restauración fue concluida en la primavera del 2006.
Se cuenta que los florentinos presentes en la inauguración nocturna de la estatua, al descubrirse la obra notaron más su blancura que su belleza —de ahí el nombre de Biancone— y acuñaron el dicho “Ammannato, Ammannato, ¡cuánto mármol has desperdiciado!” (“Ammannato, Ammannato, quanto marmo hai sciupato!”).
Cinque Terre és una ciutat de la Província de La Spezia en Itàlia.
S’anomena Cinque Terre (en català: Cinc terres) una part de la costa italiana del mar de Ligúria, a la província de La Spezia d’una gran bellesa. Les Cinque Terre van des de punta Mesca fins a punta di Montenero, i comprèn els pobles de Monterosso, Vernazza, Corniglia, Manarola i Riomaggiore. El 1997, a instàncies de la província de La Spezia, les Cinque Terre, juntament amb Porto Venere i les illes de Palmaria, Tino i Tinetto, van ser declarades Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. Les Cinque Terre i Portovenere està recollides amb el codi 826-001. El 1999 es va crear també el Parco Nazionale delle Cinque Terre (‘Parc nacional de les Cinc Terres’).
Aquesta regió, gràcies a les seves característiques geogràfiques, constitueix un dels principals atractius de la Riviera Ligúria. El seu origen és un context orogràfic molt particular, que dona origen a un paisatge muntanyós constituït per diferents estrats o “terrasses” que descendeixen cap al mar amb un fort pendent. La mà humana, al llarg dels segles, ha modelat el terreny sense alterar el delicat equilibri ecològic, utilitzant aquestes terrasses en declivi per a desenvolupar una particular tècnica agrícola destinada a aprofitar tot el possible la disposició del terreny. Una de les característiques inusuals d’aquesta regió és que no està permès el trànsit d’automòbils, perquè així ho van decidir els seus mateixos habitants, i s’hi ha aconseguit una gran qualitat turística.
Us passo algunes de les seves fonts d’aquesta ciutat :
fonts naturals, aigua, muntanya i més 