La Sèquia dels Manresans és un canal d’aigua construït al segle XIV que porta aigua del Llobregat des d’aquesta resclosa situada sota el castell de Balsareny, fins a la ciutat de Manresa (actualment fins al Parc de l’Agulla, on hi ha un estany artificial).

Es tracta d’una infraestructura de 27 km de longitud, que encara subministra aigua a Manresa i a altres poblacions veïnes.

Us passo la seva historia:

L’any 1336 Manresa patí una gran sequera que deixà els manresans a la misèria, fins i tot alguns van haver d’emigrar a altres contrades.

El mes d’abril de l’any 1339 els consellers de la ciutat Jaume d’Artés, Beltran de Castellbell, Bernat de Sallent, Pere Vilella, Jaume Amergós i Berenguer Canet, decidiren construir la gran obra de la séquia. El rei Pere III de Catalunya, atenent les justes i fonamentades súpliques dels síndics de Manresa, concedí el 23 d’agost del mateix any el privilegi de construir la séquia. El 9 d’octubre de 1339 es va fer la subhasta o preu fet de l’obra.

Immediatament es començaren les obres de construcció del canal sota la direcció del mestre major o arquitecte Guillem Catà de Barcelona. La presa d’aigües del riu Llobregat es va fer per sota del castell de Balsareny i s’inicià amb la construcció de la resclosa davant el molí anomenat de Mateu de Vilallonga. Més tard, el bisbe de Vic, Galcerà Sacosta, molest per les obres, prohibeix que la sèquia passi pels terrenys propietat del bisbat.

Però els manresans estaven decidits a continuar l’obra i els consellers i jurats van manifestar que estaven disposats a indemnitzar tots els danys i perjudicis que ocasionés. Davant d’això, el bisbe executà sentència d’excomunió contra la Universitat de Manresa, contra els consellers i jurats i contra els mestres de pedra.

L’any 1348 la cruel epidèmia de pesta negra va paralitzar altra vegada l’obra de la séquia durant deu anys. Finalment l’any 1375 el canal arribava a l’agulla, terme municipal de Manresa. Des d’aquest punt es van construir els ramals que portaven les aigües a les partides de Santa Clara i Piugterrà fins a les muralles de la ciutat. L’obra de la sèquia fou acabada l’any 1383 amb l’arribada de les aigües del riu Llobregat a dins de la ciutat de Manresa.

L’any 1815 el rei Ferran VII d’Espanya aprovà per decret el nou pla d’administració del canal que instituïa una Junta composta per un president, que havia de ser l’alcalde, i uns vocals que serien persones de diferents classes socials.

Per poder fer ús domèstic de les aigües, l’any 1862 es van construir uns dipòsits en la partida de la Creu Guixera, obra que es va acabar l’any 1865. Amb l’augment de la població, aquests dipòsits d’aigua potable, resultaren insuficients i la Junta va decidir l’any 1888 de construir dos dipòsits més a la partida de Can Font.

Han sovintejat els conflictes entre la Junta de la sèquia de Manresa i els propietaris dels horts de les seves vores; la pràctica de foradar la canalització per regar a través d’unes obertures que després es tornaven a tapar acuradament va ser prohibida per la Junta l’any 1787. Tot i així els conflictes han continuat. L’any 1583 una forta crescuda del riu va destruir la resclosa. Inicialment aquesta era de fusta i pedra fins que a mitjans del segle XX es va construir l’actual, de formigó.

La transèquia :

La transèquia és una caminada popular no competitiva, més aviat de caràcter familiar, festiu i ecològic que ressegueix el camí de la Sèquia de Manresa des de Balsareny a Manresa i que té lloc un cop a l’any.

Es pot fer a peu, a cavall o amb bicicleta. El 2008 va celebrar la seva 25a edició. El 2014 la Transèquia viu novetats tant pel que fa als organitzadors com a les rutes corrent i en bicicleta dissenyades per Leksport i per Som365, respectivament.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé