Apaivagat
el sol de l’aigua
de cendra amb cor
el riu d’Heràclit
— el grec rebec
el presocràtic
l’etern corrent
i el desigual—
Davallament
de codolada
resclosa avall
so de granotes
silenci extrem
auguri fluid
deler que brolla
amb comptagotes
Autor : Lluís Calvo
Informació de l’Autor :
https://es.wikipedia.org/wiki/Llu%C3%ADs_Calvo
Recopilació de la Poesia i Fotografies : Ramon Solé
Qui no s’ha trobar d’excursió al voler creuar un torrent o riera, que baixa ple d’aigua i no em trobat un altre solució que creuar-ho mullar-nos els peus…
o de vegades, em tingut la sort de disposar d’algun roc o pedra gran dins del riu o riera,
hi em fet salts fins anar a l’altre costat, tot procurant no perdre l’equilibri o relliscar i caure dins de l’aigua.
Quan diem, “passem per sobre d’una palanca, passera o passarel•la”, ens referim a un pont rudimentari, fet amb un tauló o conjunt de taulons, que uneix les dues vores d’un riu, riera o torrent amb mes o menys important cabal d’aigua.
En ambdós casos permet passar per damunt de l’aigua sense mullar-se en condicions sovint precàries i amb precaució de no caure.
Als lloc rurals aquests ponts rudimentaris, eren molt senzills, solien consistir amb un o diversos troncs d’arbres col•locats un al costat de l’altre.
Sovint amb taulers a la part superior, per mantenir els troncs junts i perquè sigui més llis per caminar.
Es construïen amb materials del bosc, com ara troncs d’arbres i trossos de pedra, o qualsevol material adequat que es pugui trobar en aquell entorn.
Havien passeres fetes de pilons, un al costat de l’altre i la gent podia creuar, sempre que algun d’ells no se l’hagués emportat una avinguda aigua.
Permetien passar de forma convenient als vianants i animals, però no per als carruatges.
També, per anar a treballar o tornar al poble, d’una fabrica,
o Molí propers a un riu, els amos, feien construir alguna passera per l’accés dels seus treballadors.
O anar o venir a recollir aigua d’una font.
De cap de les maneres, es podia o es pot creuar per el mur d’un petit pantà o resclosa, excepció que ja estigui prepara per tal menester, donat que a pesar que baixi poca aigua, podria de sobte haver un augment imprevist del cabal i ens podria fer caure a dins petin un accident.
En el cas de vehicles es necessitava un pont d’obra amb pilons i ben arrelat al terra i amb la valoració que aguantes el màxim de pes.
Encara avui en dia, podem trobar passeres, fetes d’obra i amb mes consolidació que no les de troncs.
Us recomano que havans de creuar per una passera rudimentària que encara podem trobat arreu de Catalunya, mireu que no estigui deteriorada
o si esta gelat pe les baixes temperatures, evitar en relliscar i caure, i tindre un bon ensurt.
Actualment, la passeres en alguns llocs, son molt segures.
Text i Recopilació de les Fotografies Antigues i Actuals : Ramon Solé
Tot sovint penso que la meva infància
té una dolça i secreta remor d’aigua.
Parlo de la verdor d’un delta immens;
parlo dels vols dels ibis (milers d’ibis
com volves vives de la neu més blanca)
i del flamenc rosat (de l’íntim rosa
d’un pit de noia gairebé entrevist ).
I parlo del coll-verd brunzint per l’aire
com la pedra llançada per la fona,
de l’anguila subtil com la serpent,
la tenca platejada de les basses.
Parlo del llarg silenci on es fonien
l’aigua dolça del riu, la mar amarga.
Parlo d’un riu entre canyars, domèstic;
parlo -Virgili amic- de l’horta ufana,
dels tarongers florits i l’api tendre,
de l’aixada i la falç, del gos a l’era.
(Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses.)
Parlo d’un riu antic, solcat encara
pels vells llaguts: els últims, llegendaris
llaguts, tan afuats com una espasa,
i carregats del vi, de llana, d’ordi,
i amb mariners cantant sobre la popa.
Parlo d’un lent crepuscle que posava
or tremolós a l’aigua amorosida,
punts de llum a les ales dels insectes,
solars reflectiments als ponts llunyans.
Dolça remor de l’aigua en el record.
Autor : Gerard Vergés i Príncep
Informació de l’autor :
https://es.wikipedia.org/wiki/Gerard_Verg%C3%A9s
Recopilació del Poema i Fotografies : Ramon Solé
La neu fosa en degotall
fila avall per l’espadat
arquejant va el xaragall
sota mates i el brossat.
Salta, brinca, borbollant
tot cercant el rierol
car vol veure el so lluent
el cel ample i el sorral.
Terra avall
fonts i mines brollaran;
aigua avall
camps i planes regaran.
Arriba al pla i dormisqueja
pels racons tot fent mirall
al sol grogós que el caldeja
i al pollancre amb fort brancall.
Com amiga esvalotada
en jorns viats de tempestat
baixen aigües enllotades
i troncs d’arbre esbatanats.
Quan borrasques ja calmades
torna a vora el seu crestall
reneix la sorra daurada
i llueix el pedruscall.
Els infants hi xipollegen,
els grans hi cerquen repòs,
les vernedes hi verdegen
i els ocells hi fan son clos.
Vell rierol de la terra
dolç i clar com el cristall,
omples l’àmbit de fermesa
fins al mar, al capdavall.
Tenaç, envies endavant,
no torçant mai de camí
l’exemple a l’home donant
del què fer de l’esperit.
Terra avall
deus eternes van brollant.
Aigua avall
camps i planes fecundant.
Pont-Rémy (França), 11 de febrer de 1967.
Autor : Joan Ambròs i Lloreda
Informació de Poeta- Escritor :
Joan Ambròs i Lloreda (1906-1992) va ser poeta, cantaire, escriptor i polític. Va ser Conseller de l’Ajuntament republicà amb els alcaldes Feliu Tura i Josep Fortuny, i concretament Conseller de Cultura des de l’octubre de 1937 a l’abril de 1938. Després de la guerra civil es va exiliar a Abbeville (França).
Una composició poètica seva escrita l’any 1980 i titulada Himne a Mollet, va ser declarada per l’Ajuntament com a Himne Oficial de Mollet del Vallès, l’any 1994.
Recopilació del Poema i Fotografies : Ramon Solé
Aigües de la primavera
que degoten pels jardins,
posades damunt les branques,
les gotes es tornen brins.
Al cor d’una trista fotja
tremolen els cels divins.
S’acuita la neu a fondre’s
i baixa torrent en dins;
la fressa de les escumes
Com mou el full amb dels pins !
Com sot gen, les flors novelles !
Com dringuen aquests matins !
Al riu de les aigües noves
diuen que hi ha tres remolins:
”L’un molia or i plata,
l’altre perles i robins,
l’altre l’amor de les dames
que captiven els fadrins”.
Autor : Josep Carner
Dades sobre l’Autor :
http://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Carner_i_Puig-Oriol
Recopilació del Poema : Ramon Solé
Fotografies : Oriol-Ramon Solé i Ramon Solé
Mirar el río hecho de tiempo y agua
y recordar que el tiempo es otro río,
saber que nos perdemos como el río
y que los rostros pasan como el agua.
Sentir que la vigilia es otro sueño
que sueña no soñar y que la muerte
que teme nuestra carne es esa muerte
de cada noche , que se llama sueño.
Ver en el día o en el año un símbolo
de los días del hombre y de sus años,
convertir el ultraje de los años
en una música, un rumor, y un símbolo,
ver en la muerte el sueño, en el ocaso
un triste oro, tal es la poesía
que es inmortal y pobre. La poesía
vuelve como la aurora y el ocaso.
A veces en las tardes una cara
nos mira desde el fondo de un espejo;
el arte debe ser como ese espejo
que nos revela nuestra propia cara.
También es como el río interminable
que pasa y queda y es cristal de un mismo
Heráclito inconstante, que es el mismo
y es otro, como el río interminable.
Autor del Poema: Jorge Luis Borges
Recopilació de la Poesia i Fotografies : Ramon Solé
Tot sovint penso que la meva infància
té una dolça i secreta remor d’aigua.
Parlo de la verdor d’un delta immens;
parlo dels vols dels ibis
(milers d’ibis com volves vives de la neu més blanca)
i del flamenc rosat
(de l’íntim rosa d’un pit de noia gairebé entrevist).
I parlo del coll – verd brunzint per l’aire
com la pedra llançada per la fona,
de l’anguila subtil com la serpent,
la tenca platejada de les basses.
Parlo del llarg silenci on es fonien
l’aigua dolça del riu, la mar amarga.
Parlo d’un riu entre canyars, domèstic;
parlo -Virgili amic- de l’horta ufana,
dels tarongers florits i l’api tendre,
de l’aixada i la falç, del gos a l’era.
(Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses.)
Parlo d’un riu antic, solcat encara
pels vells llaguts: els últims, llegendaris
llaguts, tan afuats com una espasa,
i carregats de vi, de llana, d’ordi,
i amb mariners cantant sobre la popa.
Parlo d’un lent crepuscle que posava
or tremolós a l’aigua amorosida,
punts de llum a les ales dels insectes,
solars reflectiments als ponts llunyans.
Dolça remor de l’aigua en el record.
Autor : Gerard Vergés i Príncep
Recopilació del Poema i Fotografies : Ramon Solé
Riu, es d’aquells petits pobles tant pintorescs que estan repartits per tot el territori de la Comarca de La Cerdanya.
La Font de Riu o de les Rentadores, amb cinc notables dolls d’aigua, en primer lloc, la dona a la gent que va a la font a recollir-ne, l’aigua sobrant va a parar a un llarg abeurador pels animals adossat a la paret d’una casa i per últim, l’aigua va a parar al Safareig de Riu.
No es massa gran i de construcció senzilla, és de pedra que fa conjunt amb les cases del seu voltant, disposa d’un sol compartiment i a cel obert, es podia rentar la roba en els seus quatre costats. En una llosa hi ha gravada la data de 1860.
Axó si, com que l’aigua sempre surt molt freda, les dones que hi rentaven ho deurien passar-ho malament.
Durant la Festa Major a Riu, cada any, es fa la dansa en record a les Rentadores.
Text i Fotografies
Ramon Solé
La vida del home a costat d’un riu o riera important, ha sigut per una necessitat o conveniència per part de la gent de la zona, on s’han edificat masies, fabriques, i s’han creat pobles i també, ciutats que en els anys s’han anat engrandint.
L’aigua, és un be i un recurs necessari per l’humanitat, que a vegades a comportat mes d’alguna disputa i enfrontament, i també, motiu d’alguna guerra. Nosaltres ens ho mirarem pel caràcter beneficiós, de tindre el riu o riera per l’ús i benefici propi i comú, per una societat que ho necessita i per aquest motiu, el deu de respectar.
Gracies a les nombroses rescloses arreu del nostres país que s’han construït, molts pagesos disposen d’aigua suficient tot l’any pel conreu dels seus horts. Gràcies també, a les rescloses i canals, portant l’aigua a la Fabrica o Colònies Industrials, des de fa mes d’un segle i mig, per produir i donar treball.
Aquestes Colònies, és ubicaven molt a prop dels rius caudelosos, i disposaven de casi tots els serveis pels seus treballadors que no necessitaven anar al poble proper o a la capital.
A peu mateix d’un riu a les seves lleres, era normal fa cent anys en rere, trobar una Fira d’animals o Mercat setmanal, que eren molt visitats per ramaders i pagesos de la zona o la gent de la ciutat propera.
Allí, al riu o riera, que en aquells temps, pot ser que l’aigua baixava mes neta que no pas ara, les dones de la Masia o del petit poble, que no disposaven d’un safareig públic, les podríem torbar agenollades al costat del riu rentat la roba sobre una pedra gran del riu o riera a qualsevol època de l’any.
Esbandint amb l’aigua freda i estenent-la un bon rato, sobre els arbres popers abans de portar-la a la seva casa.
En aquelles èpoques, no havien ponts sòlits com ara, havien passeres per anar d’un cantó a l’altra del riu o riera.
Eren molt rudimentaris, a vegades tant sols unes fustes mal unides o be, una passera de fusta amb baranes o cordes, com a molt mes elaborat.
Rentar-s’hi o banyar-se a l’estiu al riu o riera, era tota una festa, poder gaudir d’aigua”correnta”, sense restricció, com era habitual en casi totes les cases que no disposaven d’un pou proper a casa o a la masia.
Veure en qualsevol riu o riera, algú pescant era molt habitual, i realment és pescava… i molt, no com ara, que inclòs, és deu de tornar al riu al peix sense donar-li la mort.
Els saltants i els grogs eren ben plens d’aigua, pràcticament tot l’any, per axó, molt molins a peu de riu o riera, van poder fer la seva feina, malgrat que la vida del moliner, mai va ser rentable…
Per últim, mes d’un balneari important esta prop d’un Riu, com La Fontcalda de Gandesa o La Puda d’Esparraguera.
Com em vist, tot forma part de la nostra historia de fa 100 o mes anys en rere…, per axó cal que perduri amb el coneixement per els nostres fills i nets…!
Els Rius i Rieres… van marcar la nostra existència prop d’ells.
Text i recopilació de Fotografies
Ramon Solé
fonts naturals, aigua, muntanya i més 