Arbres – Els 4 Plataners de la Rambla de les Fonts, a Les Fonts de Terrassa

Com cada dissabte us presento tres articles 

Avui us dono a conèixer quatre antics Plataners que estan situats en la Rambla de les Fonts, a Les Fonts de Terrassa.

Situats desprès d’una alzina que hi al començament de la Rambla, on fa una certa pujada, en el vell mig del carrer , i un darrera de l’altre.

Son arbres corpulents amb llargues branques que pujant cap a munt, i podrien ser molt mes allargades, però hi ha un control de poda anual que ha limitat que creixin mes pel seu benefici i salut.

Cal dir, en els anys s’ha plantat algun plataner més,  però son molt mes joves.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Espai de Fonts, Aigua, Muntanya i Mes… : La Trenca, un ocell gairebé extingit, torna al Parc dels Aiguamolls de l’Empordà

Com cada divendres us presento dos articles !

Amb aquest titular a mitjans del mes de juliol de l’any passat, alguns medis de difusió donaven la noticia de que  La Trenca, ocell que hi ha molt pocs exemplars en llibertat, torna al Parc dels Aiguamolls de l’Empordà.

La Generalitat de Catalunya amb  l’Associació Trenca,  van reintroduir deu polls d’aquesta espècie al parc, procedents del centre de fauna de Vallcalent.

Fotografia Generalitat de Catalunya

La Trenca és una espècie protegida, com diem està en situació crítica en desaparèixer per sempre, i que en el Parc dels Aiguamolls de l’Empordà , no hi havia cap des de l’any 2002.

Des de l’inici del projecte de conservació i recuperació de la trenca, la Generalitat, amb el suport de l’Associació Trenca, ha reintroduit en total 580 exemplars en dos punts d’alliberament diferents, en la Plana de Lleida.

Us passo l’enllaç de l’Associació Trenca per si algú pot estar interessat amb el seu projecte per la conservació i protecció d’aquest ocell, personalment us aconsello que el visiteu, porten una tasca molt destacada en el medi natural sobre tot en aus :

http://trenca.org/

 

 

 Font de la informació: Generalitat de Catalunya i Emporà.info

Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Parc – Forestal de la carretera de Montcada a Terrassa

Avui com cada divendres us passo dos articles

El Parc – Forestal de la carretera de Montcada  esta en la confluència amb l’avinguda de Madrid de Terrassa a prop del Cementeri,

es a tocar del camí dels Monjos que passa per Terrassa.

Aquest parc, no és massa gran en extensió,

però si necessari per trencar l’impacte de les naus existents per les rodalies.

És un Parc que s’ha aprofitat el vells pins existents en la zona i amb la vegetació pròpia del terreny,

en algunes clarianes s’ha plantat mes pins i roures joves, així com variada vegetació.

El pins vells són molt alts qual cosa ens fa pensar que són antics.

Disposa de bancs metàl·lics, papereres

i una font d’aigua de xarxa pública.

Ens crida l’atenció un gran roc a un costat del parc.

També s’ha col·locat elements per fer gimnàstica els adults,

i uns jocs pels infants.

Gracies al lloc on esta situat, en dies de sol, es pot gaudir d’ell.

Sens dubte la gent del barri agraeix disposar  d’un espai verd com aquest.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

La Finestra oberta a Cànoves i Samalús: El Racó de la Cris

Avui us presento dos articles

En els casi quatre anys que vaig viu al nucli de Cànoves, un dels llocs que més tindre ara a la memòria des de Terrassa, és el Racó de la Cris.

Es l’únic forn de Pa que hi ha dins el poble, es una granja, cafeteria,

i … lloc de tertúlia i reunions.

El seu pa es artesà, com el d’abans, fet a mà, i des del taulell es pot veure de reüll, la seva elaboració, però no sol del pa viu el ser humà, bufff, de pastes les que vulgueu… boníssimes, no sols els típics crusants i enciamades, no, una varietat “dolsa” que cada dia era una sorpresa…i els caps de setmana, ja no us explico.

Al viure a sobre del mateix edifici, era a un pas per anar-hi tots els dies, generalment a mitja tarda, des del primer moment ens van atendre, mimar i casi cuidar, d’una forma excel·lent,

com bona part de la gent que conec a Cànoves, amb una cordialitat total.

Entre setmana, majoritàriament hi va i es present la gent que viu al poble, i urbanitzacions de les rodalies,

els caps de setmana, a l’estar com a punt de partida de itineraris, per la riera del Vallfornes , el Castanyer del Cuc i altres llocs, hi va molta gent amb bicicleta, excursionistes, de passeig amb la mascota …

No cal dir, que fan uns entrepans molt deliciosos, senzills però complerts,

Amb tot tipus de begudes, amb unes infusions que son per repetir-ne.

Jo tenia la meva marca de cervesa preparada i a punt de solfa…

I molts dies a la mateixa hora, coincidíem varies persones a fer la xerradeta, de forma distesa i sense complicacions.

Bàsicament,  te dues sales interiors amb taules i cadires, a l’exterior també poden posar-ne.

Ah, sobre tot, si demaneu un “bocata sorpresa”, vigileu, amb el xoriç, perquè podria ser picant, i com pica, carai !!!

Vàrem coincidir amb l’Aniversari, amb “ barra lliure…” , aquell dia vaig deixar la Woll-Damm, per prendrà Cava.

Com dic, el Racó de la Cris, és un lloc acollidor, que val la pena fer-hi una parada.

Des de Terrassa us dic ànims i endavant , que aviat estareu em plena marxa i més que abans !!!

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

La dura feina del camp i la vida rural de principis del segle XX

Avui us presento dos articles

Sempre ha estat dura la feina del camp, del bosc i de la granja per la gent que hi viu d’això, però avui centrarem la mirada d’aquesta feina a principis del segle XX.

Tothom de la família estava implicat, amb més o menys intensitat, en el treball, tant els homes com les dones, tant els vells com els joves i diríem que, fins i tot, els menors.

Quantes més terres en tenien més dur era, quan més animals de granja, més feina hi havia, amb moltes hores de treball cada dia i així tots els dies de l’any,

per tant, no es disposava de dia de festa, només, amb motiu d’algun esdeveniment, com podia ser un naixement, un casament o la defunció d’un familiar, es parava unes hores de treballar, però la vida rural era exigent, si es volia seguir vivint del camp, del bosc i/o de la granja,

i no havia una data de jubilació, mentre es pogués treballar i el cos tirés endavant, la gent cada dia anava al camp, al bosc o a la granja a ajudar-hi.

A primers del segle XX, la feina era bàsicament manual, amb eines molt rudimentàries, axó sí, es feia servir animals per ajudar en les grans feines, com llaurar o fer de tir, com bous, cavalls, ases …

Quan era el moment de màxim treball, si s’ho podien permetre els amos, es contractava gent de fora, per unes setmanes o per varis mesos, segons la feina a fer, molts eren els mateixos cada any,

en aquelles èpoques, es podia veure, sobre tot als camps, molta gent amb quadrilla a primera hora, quan despuntava el sol i fins que es feia fosc,

i molts d’aquests grups eren dones que ho recollien manualment, era una dura feina aquesta,

havien d’estar tot el dia amb l’esquena molt doblegada, amb una pausa molt curta per fer l’àpat…

Anaven passant les dècades i als grans camps ja es veia algun tractor substituint la feina que sempre s’havia fet amb animals.

Les dones rurals participaven activament a les granges, donant de menjar als animals, cuidant de la neteja d’aquests o munyint les cabres, ovelles i/o vaques.

També s’ocupaven de matar algun animal per cuinar-lo.

Fer el menjar de la casa, era feina de la dona, havia de tenir-ho preparat per quan arribés a casa tota la família i fins hi tot, a vegades, pels treballadors/res fitxes o temporers.

També, s’ha d’incloure com a feina dels llocs rurals, el transport de tot el que es recollia al camp o a la granja, amb carros o, anys més tard, amb camions.

I, sovint, vendre les fruites i hortalisses al mercat, també era feina de dones.

Us deixo amb unes imatges curioses :

 

Text : Ramon Solé

Imatges antigues : Internet

Informació Urgent

Informació apareguda ahir :


Avui destaquem : La Font del Ferro de Villalonga de Ter

Avui us presento dos articles

Sortim de Llanars direcció Setcases per la carretera  i abans de creua el Torrent Gran, trobareu  a la dreta una pista, una mica més endavant podeu deixar el cotxe a l’esquerra i tot abans del creuament de La Roca.

Seguiu per la pista i al poc deixareu a l’esquerra la casa de Vinardell.

A poca distancia trobeu  l’entrada a un altra finca just abans d’un cartell que ens dona l’avís de finca privada,

hi ha una segona esplanada,  on també podríeu deixar el vehicle.

Seguiu endavant, per  la dreta resseguiu el Torrent Gran i a la esquerra teniu camps.

A partir d’aquí, hi ha que estar atents fins trobar una pilona que li diuen la Milla Verd,

en aquest punt, us endinseu cap el bosc, si ha plogut molt, el camí casí el teniu de intuir, estarà tot ple de vegetació, i cal tenir cura que pot haver un filat no electrificat.

Al poc heu de creuar el Torrent Gran i seguir recta amunt per un senderó que entre per un bonic bosc.

Passareu  per on agafant aigua per necessitats de la finca,

seguiu camí amunt per la dreta,

i desprès d’un revolt del camí arribeu a la Font  del Ferro

coneguda també per la Font del Vicari, en un bosc de faig molt aclarit.

D’una paret d’obra l’aigua surt per un tub gruixut i s’escola camí i muntanya avall,

tot formant un mantell ataronjat típic de les fonts de ferro.

Al costat de la font, disposa d’unes pedres grans que fan la funció de seients.

 

Text : Dora Salvador i Ramon Solé – Fotografies : Dora Salvador

Llibre Recomanada : 13 ÀREES DE PÍCNIC PER VISITAR ELS ESPAIS DE LA BATALLA DE L’EBRE

Avui us presento dos articles

Dades :

Autora : Marta Dachs

Editorial Piolet

Preu : 13,00 €

L’estructura de la guía és:

  • Índex
  • Pròleg : Josep Gironès
  • Presentació
  • Fem memòria
  • Normes de civisme
  • Els 13 capìtols
  • Fonts de consulta i bibliografía
  • Equipaments

A l’apartat Fem Memòria hi ha un petit resum de la Guerra Cívil i de la Batalla de l’Ebre perquè ens ubiquem històricament en els aconteixements que van originar els espais que visitarem.

Cada capìtol està dividit en 2 parts:

Àrea de pícnic: amb la descripció i els serveis que té, així com una explicació de com arribar-hi i un mapa.

Espai visitable: primer us descric el context històric de la poblacio o del propi vestigi  en el marc de la Batalla de l’Ebre; en segon lloc us explico com arribar-hi des de l’àrea de pícnic, en tercer lloc us descric el vestigi i finalment us relaciono altres espais visitables propers.

 

Recull del llibre : Ramon Solé

El monestir de Santa Maria de Castelldefels i les dones del segle X

Avui us passo dos articles

La primera menció de “Santa Maria de Castell de Félix” és de 966, quan Lobeto (un nom habitual de dona que, en aquest cas, sembla ser d’home), fa una donació al cenobi. Als límits en trobem a Nadesinda que, al 981, vendrà amb els seus fills una vinya al cenobi[1].

Al 970 és una família: la d’en Llobet (probablement el Lobeto d’abans) que, amb la seva dona Juliana i els seus fills Recosind i Sunyer, fa donació d’un alou al terme del Castell de Ródenas, al lloc d’Eramprunyà que anomenen Castell de Félix[2]. El nom de “Ródenas”, pot venir del color vermellós de les argiles que baixen pel Llobregat i que donen color a Eramprunyà. Aquest nom serà utilitzat també per una altra dona que fa, ella sola, dues donacions: Ermengola (al 967 dona una vinya i al 976 dona cases, hort i vinya que hi tenia a aquest “castell de Ródenas” .

En 975 una dona, Avizena, fa donació testamentària d’una terra al cenobi de Sta. Maria, als límits trobem a Savilo, Onrada i Virgilia (dones). En 978, en una donació que fa Sunyer (potser el fill d’en Llobeto), trobem a Goltregod, Argeleva i a Recosinda[4] (també dones). Les dones que surten a les afrontacions solen ser les que habiten el lloc, per tant trobem que Santa Maria de Castelldefels és un monestir entorn del qual treballen i viuen dones.

Al 971 ho fan els marmessors del testament de Petroni. Entre aquests hi ha dues dones: Emo i Engòncia. Entre 972 i 974 fan donació a Santa Maria tres matrimonis: Daniel i Espetosa, amb Savizello (segurament dona), donen terres que tenen a Begues; Bonhome i Ermengarda unes que tenen al castell de Cervelló i Ennec i Flodeberga, donen com a marmessors del difunt Mascaró[5].

En 972 el vicari comtal Galí de Santmartí (-994) i la seva dona Ermengarda fan una important donació al monestir. En aquest document es descriu que l’església tenia tres altars dedicats a Sant Joan Evangelista, Santa Maria i Sant Miquel més dos laterals dedicats a Sant Pere i Sant Pau.

En morir Galí, la seva dona, com a marmessora del seu testament, tornarà a fer importants donacions al cenobi, entre aquestes es menciona un molí a La Sentiu que els havia venut una dona, na Savilo[6].

Savilo és una dona que fa obres hidràuliques per a millorar la irrigació de les terres, permuta terres amb el monestir de Sant Cugat de les que, en millorar-les, donarà la meitat al monestir, rebent una altra terra a canvi i venent l’altra meitata Galí  (hort, casa, molí –amb resclosa- i arbres) que després aquest donarà al cenobi de Santa Maria[7]. Així es guanyen la vida, al segle X, grups familiars entre els que les dones tenen un paper destacat, com ja vam veure amb Na Quixilo en relació al riu Sec.[8]

Abans de la presa d’Almansor (985) es fan moltes donacions de matrimonis i també de dones soles o de dones amb fills, de fet crida l’atenció el gran nombre de dones soles que es veuen als primers documents del Cartulari de Sant Cugat en relació al monestir de Santa Maria de Castelldefels.

Després de la donació testamentària de Galí ja no veiem donacions sinó vendes. En 981 Saborella ven a Santa Maria amb el seu marit Ermegelde i en 982 ho fa ella sola amb els seus fills, Ballomar, Sunyer, Grazilia i Recosind, en aquest cas per cinquanta sous. Un any després ho fan una dona, Bella, amb dos matrimonis (un dels quals és el de Ballomar i Venrella), potser el que venien ho havien rebut en herència[9].

I aquí s’acaba, pràcticament, la curta història d’aquest monestir.

Hi ha un document de 984-985 en el que es confirmen els bens del monestir de Sant Cugat del Vallés, curiosament una mica abans de la ràtzia d’Almansor[10]. El cas és que, a partir d’aquesta data els bens del monestir de Castelldefels passen al de Sant Cugat sense que s’expliqui com.

Les nostres dones soles com Savilo o Goltregod faran les seves permutes, a partir de l’any 1000, directament amb Sant Cugat[11].

Quines conclusions en traiem d’aquesta petita trajectòria? En primer lloc cal parar esment als altars de l’església, d’un temps anterior a les donacions, permutes i vendes que veiem entre 966 i 985. Sant Pere era el nom que es donava a les antigues “mansiones”[12] romanes, llocs estratègics establerts a una jornada de camí, per tal que es pogués passar la nit, per això són freqüents les referències a Sant Pere de… perquè van continuar mantenint aquesta funció d’alberg.  Sempre que hi ha un Sant Pere hi ha un Sant Pau (la tradició hebrea junt a la incorporació hel·lènica al cristianisme). Sant Miquel era una figura molt apreciada pels francs. Sant Joan Evangelista, a qui se li atribueix la redacció de l’evangeli que duu el seu nom i l’apocalipsi, és, dels quatre evangelistes, l’únic que no fa tant un relat de fets, com l’exposició de un simbolisme en clau de coneixement “ocult” als perseguidors dels cristians, reservat al coneixement del “logos” i dels símbols, és un text que té moltes relacions amb les corrents gnòstiques. Sant Joan Evangelista no és una figura molt freqüent. Tot sembla indicar que per allí havien passat aquelles corrents que fugien de la ortodòxia imperial. Santa Maria, tot i que ocupi el lloc central, és una figura santa com els altres personatges, encara no ha arribat el temps de la Mare de Déu com a figura predominant per sobre de totes les altres, tampoc trobem cap figura martirial a aquesta església. Podem pensar que es tracta d’un lloc de culte que hi havia al segle X al marge del bisbat de Roma. Un monestir no reglat on s’apleguessin dones i homes en règim d’igualtat.

Evangeli en grec: ευαγγελιον Joan: Ἰωάννης o יוחנן

Quan Galí, vicari comtal, fa donació al monestir, potser ho fa amb la intenció de controlar els fluxos econòmics que generen les esglésies i que passarien a les seves mans, com a senyor, potser la seva dona, Ermenganda, li va posar més devoció, però els que li tenien de veritat eren les dones i homes que vivien i treballaven, des de molt abans, al seu redós, que feien petites donacions als moments importants de la seva vida. Després de la important donació testamentària del vicari Galí ja no veurem més que unes poques vendes que sovint es fan en grups. Aquestes vendes poden significar, com veiem en altres llocs de Catalunya, que aviat deixarien de ser aloers (propietaris lliures), com se’ls hi va prometre en repoblar les fronteres després de la conquesta sarraïna i passarien al règim d’usdefruit amb un senyor que els hi “permetrà” treballar, però al que hauran de pagar la tasca i amb una terra que ja no serà seva.

Després de la ràtzia d’Almansor de 985 Santa Maria de Castelldefels passà a Sant Cugat, un monestir que, segons ens diuen, havia quedar desfet. Quan na Quixilo (aquella constructora de molins) fa donació, en 990, de la herència del seu germà Gigila[13], caigut a la batalla de 985, la fa a l’altar de Santa Maria de San Cugat, no seria aquest altar el de Castelldefels?. La donació de na Quixilo és al riu Sec, a Cerdanyola una zona llavors més desitjada, doncs la frontera havia resultat ser un terreny perillós.

Per la seva part, el fill gran d’en Galí i Ermengarda, en Guillem de Santmartí, va ocupar altres terres, convertint-se en el vicari de Sant Martí de Sarroca. Una altra història en la que les dones tindran un gran protagonisme enfrontant-se a l’abús del monestir de Sant Cugat que, aliat amb el poder comtal i emparant-se en el document escrit, tindrà les de guanyar.

 

Autora del Text :  Àngels García – Carpintero Sánchez – Miguel L’H, maig, 2020 – Col-laboradora del Bloc.

Fotografies : Ramon Solé

 

[1] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. IV,n. LXXV (966) i CXXX (981)

[2] Ibídem, n. LXXXII

[3] Ibídem, n. LXXVIII (967) i CIV (976)

[4] Ibídem, n. XCV (975) i CXVI (978)

[5] Ibídem, n. LXXXIV (971), LXXXVII i LXXXVIII (972) i XCIII (974)

[6] Ibídem, n. LXXXVI (972) i CXXI (979)

[7] Campmany, J. (2013) “Dones a Eramprunyà al segle X”. Centre d’Estudis de Gavà.

[8] Històries des de Bellvitge. Na Chixilo. Una familia de constructors de molins. https://historiasdebellvitge.wordpress.com/

[9] Mas, J., oc, n. CXXVIII (981), CXXXV (982) i CXL (983)

[10] Ibídem, n. CLIX

[11] Ibídem, n. CCCVI, CCCVIII.

[12] De “mansió” o mansum que significa “passar la nit”.

[13] Ibídem, n. CCXIII,

Aiguamoll de la Bòbila de Santpedor- 2ª Part #

Avui us passo dos articles

L’Aiguamoll de la Bòbila es localitza als afores de Santpedor  a 500 metres al sud del poble, entre la via dels Ferrocarrils de la Generalitat i el camí del Coll de l’Om.

L’Aiguamoll habita una fauna i vegetació pròpies de les zones humides.

L’Aiguamoll ocupa una extensió de 3 ha. de zona inundable i de 5 ha. de zona per reforestar.

L’existència del aiguamoll té el seu origen en l’extracció d’argiles que realitzava una antiga bòbila instal·lada en l’indret.

En rebaixar-se els terrenys  en la dècada de 1920, les aigües del subsòl van aflorar a la superfície, i que va propiciar un rebaixament del sòl fins a arribar al nivell d’aigües freàtiques.

Als anys 80 la indústria va fer fallida i la zona es va convertir en un abocador.

L’any 1992 la Junta de Residus va clausurar l’abocador i va retirar-ne les deixalles i un any més tard l’organització ecologista local Gestió i Estudi del medi procedí a reconvertir l’antiga argilera en aiguamoll, gràcies a una subvenció del Departament de Medi Ambient.

Els treballs de restauració executats l’any 1994, van incloure la creació de microhàbitats, aconseguint convertir la zona en un espai natural amb una gran diversitat d’espècies animals i vegetals.

S’hi ha detectat més de 130 espècies, algunes d’elles molt rares o fins i tot mai observades a la conca mitjana del Llobregat.

Destaquen, per exemple, i com a nidificants, el martinet menut  o el rascló, espècies com el flamenc , el capó reial o el morell xocolater hi han estat observades durant l’hivern o en migració.

 

 

Recull de dades : Ajuntament de Santpedor i Viquipèdia

Adaptació al Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador