El santuari del Miracle és un centre religiós dedicat a la Mare de Déu del Miracle, situat a la banda de ponent del municipi de Riner, al Solsonès. El conjunt està format per una església, una capella i un monestir benedictí depenent de Montserrat. A més, hi ha diversos llocs d’acollida: cel·les, Casa d’Espiritualitat i serveis turístics, inclòs un centre d’interpretació del Barroc.
L’indret on s’alça majestuós el conjunt del Miracle era antigament un lloc amb una bassa conegut com el prat deBassadòria, on els veïns portaven a abeurar el ramat.
Durant l’any 1894 es va construir un viver d’aigua que ens recorda l’antiga Bassadòria.
La bassa està darrere la creu commemorativa entre la mateixa i la carretera, està obrada en pedra i té una forma el·líptica.
Recull de dades: Monestir del Miracle i Wiquipèdia
Per anar a La Font del Lledó, cal agafar la carretera de Puig-reig a Casserres, abans del Km. 10, seguir pel camí a mà esquerra, continuar 500 mt, aparcar el vehicle i entrar per un tancat de fusta, i al fons de l’explanada veureu la font.
Historia:
A la font del Lledó tenia lloc la Tornaboda, la festa de cloenda de la Festa Major de Puig-reig que es celebra per Pasqua Granada; la gent s’hi aplegava per dinar i a la tarda tenia lloc un lluit concurs de Sardanes.
La font del Lladó, una de les més populars del terme municipal de Puig-reig i de Casserres, es prou generosa com per fer néixer la riera del mateix nom.
A començaments del s. XX fou condicionat l’entorn com a zona d’esbarjo i lleure,
creant un espai interior empedrat que permet accedir a la font amb comoditat a partir d’unes escales.
Els murs fets amb pedra polida i de grans proporcions, sostenen els margues i delimiten l’espai de la font, que també compta amb un dipòsit d’aigua que ajuda a mantenir la seva regularitat.
Recull de dades: Mapes del Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero
La Poua de Glaç de La Ginebreda nº: 4 està situada a uns 200 m al nord-oest de l’ermita de Sant Gaietà, a l’altre costat de la carretera.
Historia:
Les poues de la Ginebreda, formen un conjunt únic i singular en tota l’àrea mediterrània, pel fet d’estar formades per quatre grans poues annexes sense estar connectades interiorment entre si.
Sembla ser que la primera poua es va construir a mitjans del segle XVII i que, progressivament, fins a principis del segle XVIII, es van anar construint les altres tres.
Estaven dins dels límits de l’antiga pairalia de la Ginebreda, però s’arrendaven a diferents famílies entre les que destaca, pel gran rendiment i ús continu que en va fer, la família Planella de Castellnou de la Plana (Moià).
Per tal de proveir les poues de gel, es van construir unes grans basses a tocar de la riera de Fontscalents. Actualment, les restes de les basses es troben colgades sota dels camps de conreu, però es conserva el topònim de “Estanys de la Ginebreda”
A la tardor es netejaven les basses i s’omplien amb l’aigua del riu. Un cop congelada, era tallada en blocs, que s’emmagatzemaven a les poues.
Es tracta de les restes d’una de les poues del conjunt de la Ginebreda. És una construcció semisoterrada, amb aparell de pedra irregular reforçada amb morter de calç, de planta rodona, de la que no es conserva la cúpula.
Només en queda part de l’estructura soterrada, d’uns 7,90 m de diàmetre i 4 m d’alçada. Es desconeix la seva alçada total i el número d’obertures de que disposava.
Observacions:
Les poues de la Ginebreda formen part del projecte Ecomuseu del Moianès.
El Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya ha inclòs aquestes poues en el seu llistat dels 150 Millors Elements del Patrimoni Industrial de Catalunya.
Camí de l’ermita de Sant Gaietà des de les Poues.
Recull de dades: Mapes del Patrimoni Cultural – Diba.
La Poua de Glaç de La Ginebreda nº: 3 està a uns 200 m al nord-oest de Sant Gaietà, a l’altre costat de la carretera.
Historia:
Les poues de la Ginebreda, formen un conjunt únic i singular en tota l’àrea mediterrània, pel fet d’estar formades per quatre grans poues annexes sense estar connectades interiorment entre si.
Sembla ser que la primera poua es va construir a mitjans del segle XVII i que, progressivament, fins a principis del segle XVIII, es van anar construint les altres tres.
Estaven dins dels límits de l’antiga pairalia de la Ginebreda, però s’arrendaven a diferents famílies entre les que destaca, pel gran rendiment i ús continu que en va fer, la família Planella de Castellnou de la Plana (Moià).
Per tal de proveir les poues de gel, es van construir unes grans basses a tocar de la riera de Fontscalents. Actualment, les restes de les basses es troben colgades sota dels camps de conreu, però es conserva el topònim dels “Estanys de la Ginebreda”.
A la tardor es netejaven les basses i s’omplien amb l’aigua del riu. Un cop congelada, era tallada en blocs, que s’emmagatzemaven a les poues.
Es tracta d’una de les poues de gel que formen part del conjunt de la Ginebreda. És una construcció semisoterrada, amb aparell de pedra irregular reforçada amb morter de calç. És de planta rodona i coberta amb una cúpula semiesfèrica colgada de terra.
Presenta les obertures tapiades amb lloses i ciment i està coberta de vegetació, fet que impedeix la seva descripció precisa. Per comparació amb les altres poues, probablement la part soterrada fa aproximadament uns 6-7 m de diàmetre, i la seva profunditat segurament oscil·la entre els 7 i 9 m.
Observacions:
Les poues de la Ginebreda formen part del projecte Ecomuseu del Moianès. El Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya ha inclòs aquestes poues en el seu llistat dels 150 Millors Elements del Patrimoni Industrial de Catalunya. L’inventari del patrimoni arquitectònic de la Generalitat l’anomena “Pou de glaç 3”.
Recull de dades: Mapes del Patrimoni Cultural – Diba.
La Poua de Glaç de La Ginebreda nº: 2 està a uns 200 m al nord-oest de Sant Gaietà, a l’altre costat de la carretera.
Historia:
Les poues de la Ginebreda, formen un conjunt únic i singular en tota l’àrea mediterrània, pel fet d’estar formades per quatre grans poues annexes sense estar connectades interiorment entre si.
Sembla ser que la primera poua es va construir a mitjans del segle XVII (Descrita ahir ) i que, progressivament, fins a principis del segle XVIII, es van anar construint les altres tres.
Estaven dins dels límits de l’antiga pairalia de la Ginebreda, però s’arrendaven a diferents famílies entre les que destaca, pel gran rendiment i ús continu que en va fer, la família Planella de Castellnou de la Plana (Moià).
Per tal de proveir les poues de gel, es van construir unes grans basses a tocar de la riera de Fontscalents. Actualment, les restes de les basses es troben colgades sota dels camps de conreu, però es conserva el topònim dels “Estanys de la Ginebreda”.
A la tardor es netejaven les basses i s’omplien amb l’aigua del riu. Un cop congelada, era tallada en blocs, que s’emmagatzemaven a les poues.
Es tracta d’una de les poues de gel que formen part del conjunt de la Ginebreda. Va ser objecte d’obres de rehabilitació per poder-ne visitar l’interior: s’hi va obrir una porta i es va equipar amb unes escales que permeten baixar fins al fons de la poua.
És una construcció semisoterrada, amb aparell de pedra irregular reforçada amb morter de calç. És de planta rodona i coberta amb una cúpula semiesfèrica.
En destaca l’esveltesa dels seus dos arcs interiors de suport a la volta. Es conserva la caseta annexa, per on entrava i sortia el gel de la poua, mitjançant politges, torns, cordes o llibants d’espart.
Observacions:
Les poues de la Ginebreda formen part del projecte Ecomuseu del Moianès.
El Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya ha inclòs aquestes poues en el seu llistat dels 150 Millors Elements del Patrimoni Industrial de Catalunya. L’inventari del patrimoni arquitectònic de la Generalitat l’anomena “Pou de glaç 2”.
Recull de dades: Mapes del Patrimoni Cultural – Diba.
La Poua de Glaç de La Ginebreda nº: 1 està a uns 200 m al nord-oest de Sant Gaietà, a l’altre costat de la carretera.
Història:
Les poues de la Ginebreda, formen un conjunt únic i singular en tota l’àrea mediterrània, pel fet d’estar formades per quatre grans poues annexes sense estar connectades interiorment entre si.
Sembla ser que la primera poua es va construir a mitjans del segle XVII.
Estaven dins dels límits de l’antiga pairalia de la Ginebreda, però s’arrendaven a diferents famílies entre les que destaca, pel gran rendiment i ús continu que en va fer, la família Planella de Castellnou de la Plana (Moià).
Per tal de proveir les poues de gel, es van construir unes grans basses a tocar de la riera de Fontscalents. Actualment, les restes de les basses es troben colgades sota dels camps de conreu, però es conserva el topònim dels “Estanys de la Ginebreda”.
A la tardor es netejaven les basses i s’omplien amb l’aigua de la riera. Un cop congelada, era tallada en blocs, que s’emmagatzemaven a les poues.
Es tracta d’una de les poues de gel que formen part del conjunt de la Ginebreda.
És una construcció semisoterrada, amb aparell de pedra irregular reforçada amb morter de calç. És de planta rodona i coberta amb una cúpula semiesfèrica colgada de terra.
No se’n poden determinar les seves dimensions exactes ja que presenta les obertures tapiades. La part soterrada fa aproximadament uns 6-7 m de diàmetre, i la seva profunditat segurament oscil·la entre els 7 i 9 m.
Observacions:
Les poues de la Ginebreda formen part del projecte Ecomuseu del Moianès.
El Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya ha inclòs aquestes poues en el seu llistat dels 150 Millors Elements del Patrimoni Industrial de Catalunya.
Recull de dades: Mapes del Patrimoni Cultural – Diba.
La Poua del Vapor Vell esta a tocar del Polígon industrial el Vapor, al costat est sobre un turonet.
Historia:
La manufactura del gel va adquirir una gran importància a Castellterçol des del segle XVII fins a inicis del segle XX, a causa del seu clima propici i la proximitat amb la ciutat de Barcelona.
Les poues, que es construïen a prop dels cursos d’aigua, entre els mesos de desembre a febrer s’omplien de glaç, que es duia amb carros a Barcelona, durant la primavera.
Castellterçol va organitzar la producció i comercialització del gel, amb l’únic gremi de pouers de gel de Catalunya, que tenia la seu a la capella de Sant Gaietà.
La poua del Vapor Vell és una construcció semisoterrada, amb aparell de pedra irregular reforçada amb morter de calç.
És de planta rodona i coberta amb una cúpula semiesfèrica.
KODAK Digital Still Camera
Com a característiques pròpia destaca la cúpula nervada: és a dir, amb dos arcs construïts amb blocs de pedra tallats regularment que reforçen la cúpula feta de maçoneria amb la resta de la poua.
KODAK Digital Still Camera
La cúpula és nervada, amb dos arcs de mig punt col·locats perpendicularment l’un de l’altre, construïts amb blocs de pedra.
KODAK Digital Still Camera
Les dues obertures que disposa són zenitals (estan col•locades a dalt de la cúpula en direcció vertical)
malgrat que actualment no s’observen gaire bé perquè part de la cúpula està ensorrada.
Pel que fa a les dimensions, la part soterrada fa 8,20 m de diàmetre i l’alçada total de la poua és de 7,86 m.
Es tracte d’una poua de dimensions més reduïdes que les de les seves veïnes, com de “la font de la vinyota”.
Recull de dades : Mapes de Patrimoni Cultural – Diba
Per anar al Pou de Glaç us cal que des del carrer Pou de Glaç de Begues Park, creuar la riera de Begues i seguir les indicacions, és al paratge de les Tallarises de Begues.
Historia:
Els pous de gel es construïren i obtingueren la seva major rendibilitat en el decurs els segles XVII, XVIII i part del XIX, quan la fabricació i comercialització del gel representava una bona font d’ingressos (Nuet, 1970). Hi havia pous destinats a recollir neu i pous destinats a recollir gel.
Els primers acostumaven a ser emplaçats a l’alta muntanya, mentre que els segons es situaven a menor altitud, vora rieres o estanys. El pou de glaç de Begues era un d’aquests darrers (VVAA, 2003).
Es desconeix la data de construcció del pou de gel, i si bé el més probable és que dati d’algun moment indeterminat dels segles XVI-XIX, podria ser més antic.
Hi ha documents no datats que parlen de la freqüent compra de gel a l’estiu per part de l’Hospital d’Olesa de Bonesvalls, construït el s. XIII.
Els pous de glaç van caure en desús a partir de finals del s. XIX, quan es va generalitzar la producció “industrial” de gel.
Situat estratègicament a tocar del Camí Ral que de Begues duia a Olesa, el seu transport es podia fer amb més rapidesa i comoditat.
Sens dubte aquest punt era el més favorable per construir-lo de tota la Via Mercadera, camí carreter prou important al seu temps, doncs comunicava Barcelona amb Vilafranca i Tarragona (passant per Sant Boi, Begues, Olesa i Olèrdola).
Justament arrel de la importància d’aquest camí, i per ajudar als viatgers, al segle XIII el baró de Cervelló hi va fer construir a mig camí l’Hospital medieval d’Olesa.
Es tracta d’una estructura de planta circular de grans dimensions que no conserva la coberta, que possiblement era en forma de cúpula. Mesura 13 m de diàmetre exterior (10,95 m d’interior) i té 10 m de profunditat conservada.
Està en bona part excavat en el subsòl calcari, mentre que els potents murs estan fets amb carreus de pedra calcària i gres, lligats amb morter de calç.
A la part alta disposa de dues portelles, una orientada a l’oest i una altra a l’est, per les que s’accediria a l’interior. A la part alta de la cara sud, hi ha una tercera obertura, de petites dimensions i en forma de torba, que potser s’utilitzava per introduir-hi la palla i el boll amb el que cobrien el gel.
A la part més baixa del pou, a la façana nord, hi havia un clavegueró que drenava l’aigua cap a la Riera de Begues. Aquest però no és visible actualment, ja que possiblement està cobert de runa (VVAA, 2003).
La ubicació d’aquest pou no és gratuïta: es troba al costat de la riera, just al final del Pla de Begues, on la riera ja ha recollit bona part de l’aigua dels torrents tributaris. En aquest punt, a més, existirien pèlags naturals que acumulaven l’aigua, afavorits pel substrat argilós i impermeable del sector .
Es troba l’obaga, a pocs metres per sobre de la riera i ben a prop de la Via Mercadera, el camí carreter que unia Barcelona amb Vilafranca i Tarragona, passant per Begues).
A més, aquest és el sector on el pla té menor altitud, i on per tant, la inversió tèrmica creada per encerclament de les muntanyes produeix les gelades més fortes (-10 a -12º no són excepcionals) i freqüents (actualment de 40 a 60 dies de gelada anuals).
Observacions:
Aquest element apareix a l’article 22 de la normativa urbanística del Pla General aprovat definitivament el 15 d’octubre de 1997, el qual preveu un llistat d’elements d’interès històric que seran protegits mitjançant la fórmula d’un Pla Especial, sempre que no estiguin directament afectats per sistemes del planejament.
Recull de dades: Mapes del Patrimoni Cultural – Diba.
Per anar els dos Roures de can Coromines, sortiu de Viladecavalls per la carretera B-120, a l’arribar a l’altura de la planta depuradora d’aigües residuals,
cal agafar un camí ample de terra que es la carretera vella a Olesa de Montserrat, cal seguir i passar pel costat de mas Garriga, continueu pel camí que us portaria a masia de can Coromines,
poc abans d’arribar-hi en un costat del camí i a la dreta, veureu els dos gran Roures.
Son dos Roures corpulents i molt alts, amb branques grosses.
Curiosament, estan units per un banc de fusta,
on es pot seure a descansar o fer un àpat.
Aparentment, tenen una bona salut, vent conservats,
el racó on estan situats, disposa de bona humitat.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 