La Font que us presento avui esta situada com a rotonda on conflueixen tres carrers : d’en Josep Pla, d’Agustí Escuder i de Pere Raurell de Matadepera.
En l’estructura cal destacar en la part central una columna de forma triangular, en la seva part baixa i en una de les cantonada, la Font amb aixeta polsador on l’aigua cau a una pica semi circular.
En les altres dos cantonades disposa d’un seient, tot el seu conjunt és de pedra.
Balsareny i el seu castell, sota el que s’inicia la sèquia dels manresans. AGC, 2022
La «sèquia dels manresans» és una construcció que es va construir entre 1339 i 1383 per dur les aigües del Llobregat a Manresa. Neix sota el castell de Balsareny a la denominada “resclosa dels manresans”[1] i travessa els pobles de Sallent, Santpedor i Sant Fruitós fins arribar a Manresa, al parc de l’Agulla.[2]
És una infraestructura d’uns 26 Km. Travessa paisatges diferents, com boscos de ribera, rouredes, horts o muntanyes de sal pròpies de la zona.[3] Al seu inici és conduïda, durant uns 600 m., per una mina artificial.
Tot i que de vegades passa per conduccions subterrànies, és visible en molts trams. A vegades passa sota ponts o per sobre d’aqüeductes que permeten salvar el desnivell provocat per rieres o torrenteres. Es pot veure en molts trams del que es coneix com el “Parc de la Sèquia”, sempre prop del Llobregat.
La sèquia a Balsareny. AGC, gener de 2022
L’aqüeducte de Santa Maria, a Balsareny, salva la riera del Mujal a la seva trobada amb el Llobregat.
Aqüeducte de Santa Maria de Balsareny. AGC, 2022
En aquest tram, trobem la font i la capella de Sant Roc. Ja sabem que aquest sant era molt apreciat en temps de pandèmies. En tot cas, l’arribada de les aigües en aquests temps de moltes calamitats segur que va ser un bé molt preuat pels manresans. Un bé que mai pot mancar als éssers vius. Un bé comú que ara, com abans, hem de preservar.
Capella i Font de Sant Roc, sobre la carretera d’Avinyò. AGC, 2022
El llac artificial del parc de l’Agulla de Manresa emmagatzema l’aigua recollida. És una reserva d’uns 200 milions de litres d’aigua.[4]
Aquesta obra d’enginyeria industrial que es va fer a l’Edat Mitjana és, avui en dia, gestionada per la fundació Aigües de Manresa. La tradició es manté viva gràcies als sequiaires, encarregats del seu manteniment. En homenatge a totes les persones que han cuidat i cuiden de la sèquia es fa, des de 1985, la “Transèquia”, un recorregut a peu o en bicicleta d’aquest itinerari.
Sèquia, horts i aqüeducte a Balsareny. AGC, 2022
Segons explica una llegenda, els manresans havien demanat al rei que es portés l’aigua del Llobregat des de Balsareny a Manresa i el rei havia accedit, però el bisbe de Vic es va oposar a que la obra passés per Sallent, d’on era senyor…, però una Misteriosa Llum… en fi, podeu llegir la llegenda seguint aquest enllaç. [5] Tot i que les llegendes no són història documentada, sinó que expressen literàriament el desig més que els fets reals, trobo que aquesta relació d’una llum que commou un cor dur permetent el fluir d’un bé tan necessari és tot un símbol vàlid també pels nostres dies.
A la gent de Balsareny, d’on va venir la llum aigües avall.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 8-1-2022
A les persones que cuiden del bé comú i a les que no es cansen de demanar.
El Pou del Comú està en el barri de el Bruc de Dalt davant de la casa núm. 37 en El Bruc.
Us passo dades sobre la seva historia:
És l´únic pou que es conserva al municipi dels que abastien d’aigua abans que fos canalitzada a les cases.
Segons informació oral, tot i que a moltes cases hi havia pous, l’aigua d’aquest era molt millor que la dels pous de les cases que quedaven la banda oposada del carrer. L’aigua era molt apreciada sobretot per coure el menjar.
A la casa del costat, de nova construcció on hi havia hagut un solar, hi ha una placa ceràmica amb el nom del “Pou dels Frares”.
Pou adossat a la façana de la casa. És de forma semicircular realitzat amb pedra desbastada i maons. A la coberta s’hi va posar una capa de ciment per consolidar-la. A la part dreta s’eixampla degut a que es va fer una canalització des de la teulada de la casa. La porta és de fusta amb un forrellat. A l’obertura te una peça de ceràmica per poder sostenir la galleda.
Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – DIBA.
Per anar a l’Església de Palaudaries, us cal accedir o be per Palau- solita i Plegamans o be, per lliça de vall o lliça de munt, això si, teniu d’anar a l’accés a la Urbanització de Palaudaries, i trencar per una pista de terra a la vostra dreta que es el camí a l’església de Palaudaries, durant un kilòmetre i mig, esta indicat per cartells el recorregut,
Quan s’arriba als antics camps de la finca, al costat del camí, estan els tres pins, be, millor dit els dos que actualment hi quedant, veureu un tronc sec d’un d’ells mort fa temps al costat del altres,
Que se aixecant malgustosos i sans.
Són Pins pinyoners, un al costat d’altre, amb tronc gruixut i amb ramatges ben coberts de fulles.
Estan en una vall molt ombrívola i tranquil·la, a pesar que a prop seu esta molt urbanitzat.
La Font d’en Nando la trobareu fàcilment en la zona d’esbarjo que porta el seu nom, situada entre la carretera i el riu Ter en Montesquiu.
L’estructura de la font és feta d’obra bastida amb còdols o pedres de riu; l’aigua surt per una aixeta de polsador que cau a una pica ovalada que l’envolta.
L’àrea de lleure disposa de barbacoes, taules i bancs de pedra on podreu fer un àpat.
La Font de la Pegunta esta situada en el municipi de Vistabella del Maestrat, L’Alcalatén (Castelló de la Plana).
Aquesta font, emplaçada a una altitud de 1340 metres, en el massís del Penyagolosa, és una de les més altes de les comarques de Castelló. Així mateix, es troba dins el terme municipal de Vistabella del Maestrat, que és el poble valencià situat a més altitud (1246 m).
La font es troba en el barranc de la Pegunta, enmig d’un bosc de pins rojos (Pinus silvestris). El nom de “Pegunta” té l’origen en l’abundància de visc, del que s’extrau una substància apegalosa, utilitzada, entre altres usos, per a caçar, en la modalitat del parany.
La font, es troba a la vora del sender utilitzat habitualment pels excursionistes, per a pujar des de l’ermitori de Sant Joan de Penyagolosa, al cim de Penyagolosa, que amb 1813 m. és el segon cim més alt del País Valencià.
Aquest text es fonamenta a l’article de 2017 de Mireia Vila Cortina i Jordi Falip Sabartés sobre las famílies Llissach i Jorba, les obres que es van fer en la finca de la que van ser, i són actualment, propietaris i, especialment, les intervencions del que va ser arquitecte, artista, investigador i regidor Josep Puig i Cadafalch (1867-1956) en la època de la última descendent dels LLissach: Serafina Jover de Llissach (1850-1928) en relació a la torre d’aigua.
1 D’entrada ens situem al nucli de la població medieval de Santpedor (Sant Pere d’Or, degut al riu d’Or que travessa el terme). Sembla que les cases medievals i la portada romànica de l’església de Sant Pere va inspirar l’arquitecte en la obra d’autoria conjunta: “L’arquitectura romànica a Catalunya”.
Fotografia: Viquipèdia
L’actual torre d’aigua va substituir un antic molí que funcionava amb la força del vent i un sistema de pistons a l’època de la mare de Serafina, Concepció de Llissach. L’actual torre, un element emblemàtic de Santpedor, combina elements medievals amb el modernisme però sense deixar de banda una enginyeria funcional que utilitzava la energia elèctrica quan encara aquesta, com l’aigua corrent, no era a l’abast de la població; tot just començava a instal·lar-se a les fàbriques tèxtils de la zona.
El dipòsit d’aigua a dalt de la torre (on es veu l’escala de cargol), podía emmagatzemar 8.000 litres d’aigua. L’interès de Serafina per millorar el jardí va fer que contractés a un jardiner expert, Manel Armengol, originari de l’Hospitalet de Llobregat que va instal·lar, amb la seva família, a la part de dalt de la casa.
Serafina va fer posar una bassa, millorant així el reg del seu jardí, va estar preocupada per l’aigua que trobava tèrbola, mentre la gent de Santpedor emmalaltia de tifus i moria. Puig i Cadafalch va ser diputat entre 1907 i 1909, s’ha trobat un full amb la capçalera de “Congreso de los diputados”, amb esborranys de projectes per a millores d’aquesta casa.
1 Falip Sabartés, J. i Vila Cortina, M. (2017) “L’empremta de Puig i Cadafalch a Can Jorba (Santpedor). Intervencions de l’arquitecte i altres artistes del seu entorn a l’antiga casa Llissach”.
Serafina, vídua, mor sense descendència en 1928 deixant la casa per a que es traslladés una escola religiosa per a nenes, de la mateixa manera que la seva mare va cedir l’ús d’una part de la propietat per a una escola de nens. El projecte no es va poder fer per una fallida del banc hipotecari en 1933.
La fundació del llegat dels Llissach va vendre la casa als Jorba de Manresa (dels magatzems Jorba de Barcelona) que van tenir cura del que van trobar i, per aquest motiu, podem gaudir d’uns elements de la història que en molts altres indrets s’han abandonat i perdut.
Conèixer les històries de l’art, de la tecnologia, dels interessos dels propietaris, de les feines de diferents sectors… ens ajuda a veure, darrera d’aquestes obres, objectes d’interès per a totes i tots, les penúries i els anhels d’una gent anònima que ens ha deixat el seu esforç. Els propietaris van ser uns benefactors, però també uns privilegiats, homes i dones del seu temps, van tenir uns objectius i els van desenvolupar de la millor manera que van poder.
Text : Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 11-12-2021
Fotografies : Ramon Solé
Dedicat : Als treballadors i a les treballadores anònimes.
