Arxiu de la categoria: Cultura ambiental

La Bogada, també es feia al riu !

Publicat el per
Respon

Avui us presento dos articles

Moltes vegades m’he referit als safarejos públics i a les dones rentant en ells,

avui em referiré a quan es rentava la roba en un riu.

Us imagineu vosaltres, dones o homes rentant en un riu?

No, ja sé que avui en dia seria impossible pensar-ho i fer-ho.

Les aigües de molts rius i destacades rieres, no són massa netes i no ens deixaria tranquils la roba rentada allí …

Si ja era dur a qualsevol època de l’any anar a fer la bogada a un safareig, sobre tot a l’hivern,

ara poseu-vos a la pell d’aquelles dones que no disposaven d’un safareig prop on vivien,

havien d’anar al riu o a la riera carregades amb un gran cistell amb la roba bruta, el sabó, fins una de les vores del riu,

Havien de buscar un lloc, agenollar-se i estar així mentre durava el procés d’ensabonar i esbandir la roba,

en molts cassos, es buscava una pedra o roca gran, s’hi fregava la roba a sobre,

o també, disposaven d’una fusta amb ondulacions per aquest mateix fet,

algunes disposaven d’aquesta fusta amb potes a un nivell alt  i podien estar incorporades en aquest període del rentat.

Aprofitant el sol, posaven la roba a eixugar sobre unes roques o penjada en un arbre,

Mentre seguien rentant més roba…

Si el poble disposava d’un canal, com en el cas de Manlleu, prop del poble, les dones anaven a rentar-hi la bogada tenint molta cura de que no caigués la pesa de roba que, el més segur, seria arrastrada per la corrent i es perdria.

També, un altre dels punts per fer la bugada era en una resclosa en l’entrada de l’aigua a un rec o canal, com en el cas d’Olot.

La pregunta continua present, aniríeu a rentar la roba al riu ?

En canvi, preferiu més la comoditat d’una rentadora moderna d’última tecnologia ?…

 

Text, Fotografies  i Imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Que sabem del Ficus? Es un Arbre o un arbust?

Publicat el per
Respon

Com cada dissabte us presento dos articles sobre arbres

El Ficus és un gènere de plantes amb flor dins la família de les moràcies, no es un arbre però adopten la forma d’arbres, arbusts i lianes.

És el mateix gènere al qual pertany la figuera i moltes plantes utilitzades com ornamentals anomenades popularment com Ficus.

Són originàries de la zona de clima tropical amb unes poques espècies en zones de clima temperat càlid.

És una planta nativa del nord-est de l’Índia, Nepal, Bhutan, Birmània, Xina (Yunnan), Malàisia, i Indonèsia.

Les plantes d’aquest gènere fan el fruit en forma de siconi.

El ficus de cautxú, Ficus elastica, són els que podem veure en carrers, com si foren arbres , en parcs i jardins.

Fa de 30 a 40 m d’alçada un gran tronc d’uns 2 metres de diàmetre. El tronc desenvolupa arrels aèries.

Les seves fulles són ovals i brillants de 10 a 35 cm de llargada i tenen forma acuminada.

Com en altres espècies de figueres els cal unes espècies de petites vespes per a ser pol·linitzades.

El fruit és un petit siconi oval de color verd groguenc d’un cm de llargada no gaire comestible i només té una sola llavor viable.

Ficus elastica es considera una planta ornamental que pot viure a l’exterior en zones sense glaçades i com planta d’interior en altres llocs.

Ficus elastica proporciona un làtex de color blanc però verinosa mortalment si s’ingereix que antigament servia per fer cautxú.

Us passo com plantar i cuidar un Ficus, estret de mijardin :

https://www.mijardin.es/ornamentales/follaje/ficus/como-cuando-plantar-ficus/

 

Recull de dades : Viquipèdia i Mijardin

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

El Card, que en sabem ?

Publicat el per
Respon

Avui us presento dos articles

El Cardo o Card, és el nom comú d’un grup de plantes florals caracteritzades per fulles amb punxes afilades als marges, majoritàriament de la família de les Asteràcies.

També es poden produir ceps a tota la planta, a la tija i a les parts planes de les fulles.

Tant les podem trobar en el camps, com en jardins públics o privats, quant mes cuidats mes granés la planta i la seva flor; en època de flor, aquesta te una bellesa singular  i amb color intens.

Us adjunto les diferents especies de card que hi ha :

https://dle.rae.es/cardo?m=30_2

Per a mes informació sobre el Card, podeu consultar a:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Herbacol

I també a :

https://ca.wikipedia.org/wiki/Card_mari%C3%A0

Text : Ramon Solé

Fotografies de Cards : Dora Salvador

Fotografia ocell : Tito Garcia

També podeu seguir el Blog : fonts naturals d’aigua i +

Noms de dones del segle X al Baix Llobregat.

Publicat el per
Respon

Avui us presento tres articles

Riera de la Betzuca a Sant Quirze del Vallès

Una cosa que ens sorprèn quan ens endinsem en la lectura dels documents de dret català dels segles X-XI són les possessions que els potents (entitats religioses, laics i laiques) tenien repartides a diferents llocs.

Per exemple Moció o Muç, que mor en tornar de captivitat després de la presa d’Almansor, dóna terres que tenia a Vallvidrera, el Penedès, St. Just Desvern, el Besós o Sarrià a diferents persones i esglésies .

Per una altra banda, quan arribem a esbrinar la identitat d’algun personatge dels esmentats als documents, el podem trobar actuant a diferents zones entre el Vallés i el Llobregat, per exemple.

Serra dels Galliners,una via de comunicació natural entre la Serra de Collserola i el Vallés.

Els historiadors expliquen que eren anys de penúries i fams i que tot i que s’anaven fent obres per a propiciar el conreu, la feina era molt dura i el resultat molt minso. Els homes es guanyaven millor les mongetes venent-se per lluitar i havien de preparar les defenses. Les dones seguien conreant les terres i fent les tasques necessàries com l’establiment de molins hidràulics per a moldre el cereal i canalitzar les aigües. Ho hem vist amb la Quixilo, a l’entrada d’aigües des de Montcada a l’anomenat “rec comtal”, seguint la tasca del seu pare, Sanla faber, i del seu germà, Gigila, caigut al 985, ho vèiem amb la Lívul i el seu espòs, Teudart o amb l’Ermenganda amb molinars al riu Sec, com també amb na Savilo i na Goltregod a Eramprunyà, quan parlàvem del monestir de Santa Maria de Castelldefels, on trobaren moltes dones soles al seu voltant.

Sabem que el nom d’una dona, Amalvigia, perdurà associat a un rec dels Banyols del Delta del Llobregat, fins el segle XIII.

Placa que recorda el nom de l’Amalvigia, propietària d’un rec al segle X a la Marina de l’actual Hospitalet de Llobregat. AGC.

Avui volem destacar altres noms de dona que podrien ser l’origen d’alguns llocs relacionats amb l’aigua a prop nostre, un d’ells és el de la ja esmentada Goltregod, nom germànic que podria haver generat el topogràfic de “Gotremon”, nom originari del torrent de la Fontsanta entre Sant Just i Esplugues de Llobregat  mencionat en 1055 en una donació de Giscafred i Adelaida a la Seu de Barcelona d’unes terres a Esplugues .

A prop del límit entre St. Feliu i St. Just.

Na Goltregot donava al 986 una vinya que en tenia del seu difunt marit i dels seus fills (caiguts segurament al 985). Aquesta vinya és al Mojò o “Molione” entre vinyes que tenia el monestir de Sant Cugat. L’any 1000 na Goltregod permuta amb l’abat de Sant Cugat terres junt al Mont Pedrós i l’estany de Lanaria al lloc que en diuen Alcalà (Sant Boi) per alous a Magarona (Sabadell) i una vinya junt el torrent de Tapioles (Besós), també rep un cavall per les dues onces d’or que el cenobi va emprar en les obres de restauració .

Sigui o no na Goltregot l’origen de Gotremon, es confirma el patró de les dobles transaccions que ja havíem vist a altres llocs: donacions i permutes, permutes i vendes, transaccions entre potents i emprenedors i emprenedores que no dubten en traslladar-se d’un lloc a l’altre per fer les seves millores en un temps en que els diners, no sempre consignats, començaven a córrer.

Un nom que prové clarament d’una dona és el de “Bonamica” o “Bonamocia” (recordem que un mateix nom pot tenir diferents versions escrites en un temps en que el llenguatge oral era diferent al llatí dels documents).  Aquest és el nom d’un gual del Llobregat entre Sant Feliu i Sant Joan, esmentat al 997, quan Ennec “Bonfill”, un noble de la zona, permuta amb Sant Cugat l’illa que fou de Mocione, excepte el terç que fou d’Illia (nom que hem trobat com a femení), junt al Llobregat, prop del gual que diuen “Bonamica” més terra a Micià (Sant Joan Despí) per casa, torre i terra a Santa Creu d’Olorda. Al document següent trobem la mateixa permuta però des del punt de vista de Sant Cugat, sense fer menció al terç que s’exceptua.

Recuperació del Llobregat amb Saboga ( Fotografia internet)

El renom de “Bonamoça” el veiem associat a algunes dones que anem trobant al segle X. Garsinda “Bonamoça” permuta amb Sant Cugat terres junt al riu Sec per un alou a Manresa, però ja no ens sorprenen aquests canvis. Trobem a Origelle “Bonamocia” amb el seu espòs, Joan, a Olèrdola a la Marca del Penedès al 988 i al 994. Al 989 Elfred ven la penyora que tenia a Badalona de “Bonamoça”. Diferents identitats amb un renom comú.

També trobem noms gòtics d’home que originen topogràfics, la diferència és que si els noms femenins es relacionen freqüentment amb l’aigua, els dels homes, tot i que els trobem fent les mateixes activitats, han quedat lligats a terres, torres i edificacions, com la torre de Moció, la casa de Gustrimiro, la de Ferrocint o el camp de Recosind, noms que trobem als documents del segle X i que persisteixen com a tals, mentre que els de les dones pateixen més canvis, potser perquè els d’ells queden més fixats als documents i a unes possessions més estables, mentre que els d’elles fan referència a uns límits que al segle XI es fixaran amb mesures i noves referències. És el que pot passar amb el cognom Campreciós, que fa referència a un camp a Sant Joan Despí, un nom perdut que sembla evocar a la dona anomenada Preciosa, que veiem al Vallés (ja sabem que no cal preocupar-nos per aquestes distàncies), al costat d’altres dones, Riquildis i Ermengarda i del monestir de Sant Pere de les Puel•les.

Can Ferriol a Collserola, podria ser la font que “és sobre la casa de Ferrocint”.

En 991 Gustrimiro permutava amb Sant Cugat terres en Reixac per altres en Terrassa i en 998, Ermenir, veguer permuta amb el monestir un “verdaguer” amb aigua i arbres a Ripollet que limita amb un molí que va ser de Guinsemir, rebent a canvi vinyes al Mont Gallinario.

Quan comencem a veure el nom d’Ermenir (a vegades Eroig) lligat a les vendes d’aigua a finals del segle X, els noms de les dones soles van desapareixent, amb el que implica cap al seu reconeixement. Ermenir, veguer, controla un bé molt valuós al servei del comte, un bé que feien servir les dones de manera més comunitària.

Fent un pas més llarg en l’evolució del temps, deixem constància de que la serra Galliners a Sant Quirze del Vallés, entre Collserola i el Vallés, és un bé que s’està intentant preservar amb la valuosa col•laboració altruista de veïns i de gent que estima la natura.

Riera de la Betzuca a Sant Quirze del Vallès

 

Àngels García-Carpintero, L’H, maig-2020

Fotografies : Ramon Solé

De nou,  Àngels, ens ha ofert un article interessant sobre les Dones del segle X, i li agraïm aquesta aportació al Blog.

——————————————————————————————-

1 Feliu i Montfort, Gaspar (1971). El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, doc. 74

2 Juli Ochoa i Coral Torra. (2002) “El llegat del prevere Pere. Noves aportacions documentals sobre els orígens de Sant Just Desvern”. https://www.academia.edu/12512735/

3 Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 37-41. Doc. 878

4 Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n. CLXV i CCCVI

5 Ibídem, n. CCLXXIX i CCLXXX

6 Ibídem CCXXXIV i CCXCIV

Espai de Fonts, Aigua, Muntanya i Mes… : La contaminació de l’aigua dolça

Publicat el per
Respon

Avui us presento tres articles !

Podem dir que l’aigua està contaminada o no és potable,  quan conté una quantitat de residus tòxics o patològics suficients per posar en perill l’organisme humà,

Bidons en el riu Ter

Bidó amb substancies tòxiques

provocant-li alguna malaltia o, fins i tot, la mort.

Riera d’Osona, contaminada

Les causes principals de la contaminació de l’aigua dolça a la terra pot provenir d’orígens diferents:

  • Domèstic: aigües procedents de la neteja personal, la neteja de la llar, entre altres.
  • Agrícola i ramader: aigües contaminades pels adobs i pesticides, i per les deposicions i els purins dels animals de les granges.
  • Industrial: aigües alterades per residus d’origen diferent, com els residus metàl·lics pesants, com mercuri, plom, i una llarga llista.

Un polígon industrial genera molta contaminació i molts residus

Els residus humans i d’origen animal, quan es barregen amb l’aigua, originen les aigües residuals o fecals.

Riells del Fai, fa anys en rere – Rec contaminat –

També, les aigües contaminades, a traves del subsòl, pel rec de camps, o per medi de pluges fortes, accidents industrials…

Desguàs d’una industria de Sant Celoni, avocant aigua contaminada al riu Tordera

es pot contaminar a altres deus o naixements, pous, llacs, terres, aqüífers, etc., que les seves aigües fins a les hores eren potables.

Pou

Aquestes aigües han de ser tractades per eliminar tant els residus sòlids com la matèria orgànica que arrosseguen,

abans d’abocar-les als rius o a la mar, en plantes depuradores.

Depuradora de La Roca

Aigua depurada va al riu Mogent

D’Agència de Residus de Catalunya, us passo informació sobre les Causes i efectes de la contaminació del sòl, podeu consultar-ho a l’enllaç que adjunto :

http://residus.gencat.cat/ca/ambits_dactuacio/sols_contaminats/causes_i_efectes_de_la_contaminacio_del_sol/

i també a :

http://residus.gencat.cat/ca/ambits_dactuacio/sols_contaminats/causes_i_efectes_de_la_contaminacio_del_sol/efectes_de_la_contaminacio_del_sol/

Tots en part som responsables de no contaminar l’aigua dolça !

 

Font de la informació: Viquipèdia i Generalitat de Catalunya i altres
Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Caminar es fer Salut, i de franc

Publicat el per
Respon

Avui us presento dos articlesCaminar es fer Salut, no es una dita, és una realitat, cal caminar per mantindré una bona salut cardiovascular, moltes enfermetats cròniques es podent rebaixar els nivells, si cada dia es fa una estona de caminar, entre mitja hora a una hora mínim.L’Organització Mundial de la Salut (OMS), indica i subratlla que la manca d’activitat física és un dels factors de risc principals per a la salut, n’hi ha prou amb dedicar-li 30 minuts al dia- és l’esport més practicat i recomanat,i a més, no et costarà ni un euro.Casi tots els Ajuntament de Catalunya, a la llarg de l’any porten a terme campanyes per sensibilitzar a la gent per que porti a terme una caminata diària, sigui per la ciutat o poble, o per fora, com zona de muntanya o platja.Es important que cada persona sigui jove, gran o de la tercera edat, segueixi les indicacions del seu metge i/o infermera abans de començar a fer caminades diàries o periòdiques.Caminar i una dieta adequada a cada persona, pot ser una teràpia bona per allargar la vida o evitar enfermetats i rebaixar de nivell les cròniques.Dins de ciutats o en pobles, s’ha creat circuits, no massa llargs especialment o prioritàriament perquè la gent camini i en seguretat,alguns d’ells ja us els he fet algun article, son circuits conjuntament amb bicicletes,generalment planers i aptes per a tothom, inclòs usuaris amb cadires de rodes.Podeu participar, en caminades populars,passejar i caminar per un parc,fer un petit circuit cada dia per la muntanya,a tocar de la sorra de la platja, simplement, pels carrers en zona urbana.El mes important que la gent es mentalitzi de fer-ho i no deixar-ho per mes endavant, cada un amb les seves possibilitats.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Recull d’imatges de cartells : Ajuntaments i Entitats Oficials

Que són les Maresmes ?

Publicat el per
2

Avui us presento dos articlesLes Maresmes són zones deprimides situades vora el mar, són territoris que fan com a frontera entre l’aigua i la terra.En el passat, ocupaven àrees extenses d’un delta, com exemple passa en les maresmes de Les Filipines.Avui en dia només en resten petits fragments aïllats.Concretament, la Maresme de les Filipines que està en el municipi de Viladecans a tocar del Prat de Llobregat i de l’Aeroport,és la mes gran Maresme de la província de Barcelona.També, és considera probablement, l’indret que conserva els paisatges més naturals del Delta del Llobregat.La vegetació de les maresmes depèn de varis factors, com del seu grau d’inundació, del tipus de sòl, de la salinitat de les seves aigües i del terreny.Quina vegetació és pot trobar en les Maresmes? Principalment hi dominen els canyissars, les jonqueres i els salicornars.A banda de les aus que tenen niu tot l’any o són migratòries, en les Maresmes acull una varietat molt diversa d’altres sers vius,podem observar diferents grups d’invertebrats que viuen a les aigües dels estanys i les Maresmes.La varietat de les especies està relacionada amb les condicions de l’aigua, per exemple, salinitat, fondària, oxigen, matèria orgànica entre altres…Moltes especies voladores passen una fase larvària aquàtica en les Maresmes.Malgrat algunes espècies exòtiques, com carpes i gambúsies, encara hi ha poblacions de peixos autòctones, com llises o anguiles, que entren als estanys des del mar.Sabíeu que el nom de Remolar, prové del rèmol, que és un peix amb aquestes característiques.El fartet és un petit peix exclusiu de zones humides del litoral mediterrani ibèric.És una espècie en perill d’extinció que al delta del Llobregat, s’està recuperant gràcies a un programa en el que també intervenen les escoles de les poblacions locals de les rodalies.Us recomano que aneu a fer una visita a les Maresmes del  Espai Natural del Remolar – les Filipines a Viladecans.

 

Recull de dades : Espai Natural del Remolar – les Filipines

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé i Dora Salvador

Terrassa amb essència ramadera

Publicat el per
Respon

Avui us presento dos articles

No és difícil veure algun ramat d’ovelles i cabres pels límits d’algun barri de Terrassa, com Poble Nou, can Roca, can Boada, d’on són fetes les fotografies,

així com, veure-les passar per la riera de Palau, com podeu observar en aquest video de finals de febrer de 2020 :

http://www.diarideterrassa.es/terrassa/2020/02/25/riera-palau-convertida-estable-dovelles/132978.html

L’Ajuntament de Terrassa va construir un abeurador destinat al ramat de 700 ovelles i cabres que pasturen per les finques de Torrebonica, Can Bonvilar ,  us passo la informació :

https://terrassadigital.cat/lajuntament-construeix-un-abeurador-pels-ramats-dovelles-a-la-finca-de-can-bonvilar/

El silvopastoralisme  es la prevenció d’incendis forestals gracies a la pastura del sotabosc que aportant les ovelles i les cabres, deixant un bosc o camps no conreats molt més nets de vegetals i de forma natural.

 

Text i recull de dades : Ramon Solé – Fotografies : Darling Escoto

El judici de Déu o l’Ordalia de Sentemir

Publicat el per
Respon

Avui us presento tres articles

Sabem dels nombrosos plets entaulats amb Sant Cugat pels senyors de la zona i dels que engega el mateix monestir reclamant terres i propietats que desitja. Aquest és el cas del judici per “Caldaria” que el pobre Sentemir reclama el 19 de març de 988 convençut de que diu la veritat i que Déu actuarà impedint que es cremi, ja que aquest judici consistia en ficar les mans al foc, origen de l’expressió de posar -o no- les mans al foc per algú.

Annex del Monestir de Sant Cugat del Vallès

Veiem com va anar. Tribunal presidit pel mateix abat de Sant Cugat i bisbe de Girona, un jutge, Bonhom i altres preveres, frares i laics. Es presenta Ponç, mandatari de l’abat reclamant unes propietats que el germà de Sentemir, Fredemund, havia llegat al monestir en morir durant l’assalt d’Almansor. Sentemir és acusat d’haver amagat el testament, ell diu que no l’havia vist ni l’havia esquinçat, cremat o distret, ni sabia on fos perdut.[2] Un sacerdot afirma que havia vist el testament i li havia lliurat a Sentemir. Donat que el tribunal es posa més de part del testimoni que del acusat, Sentemir reclama el judici per Caldaria. Evidentment va sortir cremat de la prova, llavors reconeix que havia amagat el testament i, davant la sentència d’esclavitud que comportava aquest delicte, implorà li sigui canviada aquesta pena, emparant-se en que devia ser la dona qui ho va fer malbé, pel lliurament de part dels seus bens.

Fredemund donava, en aquest suposat testament, la meitat de les vinyes i de tot el que tenia al lloc de Vall Major, Montcada, a Sant Cugat. Ara Sentemir dona les vinyes del seu germà, els estris que tenia a la casa del riu Ripoll i les vinyes que ell mateix té al planter de Sant Cugat, més la casa, cort, molí i planter de vinya que un tal Unifred havia legat al monestir junt al mateix riu.

El pobre Sentemir surt cremat i desposseït, el monestir guanya unes bones possessions en unes terres on va concentrant propietats.

Aquest tipus de judici era un costum germànic, dels pagans, segons l’església, però l’església, amb el seus bisbes, abats i clergues l’accepten, sabent el que passaria. Era una prova destinada als pobres, els cavallers es batien. Sentemir, té unes propietats que ha guanyat treballant amb la família, unes propietats propicies pel monestir, però no és un senyor, segurament seria un d’aquells aloers lliures que anaven desapareixent engolits pels grans. En aquest document es diu que les eines eren a la casa del riu Ripoll, potser un lloc comunitari que deuria controlar el veguer. Les eines, junt els animals i altres estris i mobles són elements que es donen als testaments junt a les terres, vinyes, corts, horts, pous…

La qüestió moral no està en si havia vist o no el testament del germà, podia ser que l’hagués vist i no l’hagués acceptat pensant que era un frau, Sentemir està segur de que té la raó, sinó no es sotmetria a aquesta infernal prova. Podria ser que hi hagués hagut el testament del germà, però també podria ser que ho hagués fet pressionat a l’hora de la mort, no gosem dir que fos una falsificació.

En tot cas Sant Cugat és qui acusa, qui jutja, qui dicta sentència i… qui relata per a la posteritat els fets, quedant com compassiu ja que li estalvia a Sentemir la pena d’esclavitud. La veritat és que tot el que anem veient ens porta a pensar que som davant els passos previs de la Inquisició.

Aiguabarreig del riu Ripoll amb riu Besos

Montcada, a l’encreuament entre el riu Ripoll i el Besós deuria ser un bon lloc per plantar vinya, horts i per la pastura. Amb aquestes propietats el monestir va apropant-se a un altre lloc fèrtil i ric, prop de la urbs, ho aconseguirà amb la permuta que Na Mello fa al 992 donant diverses peses de terra i vinya a Sant Andreu i Horta (Santa Eulàlia de Vilapicina) que afronten amb propietats de l’ abat del monestir de Sant Cugat, Gotmar, a canvi d’unes terres al Vallés[3].

Mello signa el testament del prevere Barceló, que és jurat a la basílica de Sant Pere de Reixac[4]. El prevere Barceló fa diverses deixes, entre les que cal destacar les que fa a una dona, na Truitel·la i els seus fills, i la que fa al seu nebot, Goltred, que aviat serà un dels més rics del àrea de Reixac.

Sant Pere de Reixac

Probablement Truitel·la era la dona no reconeguda com a tal del prevere. L’església de Roma condemnava els matrimonis dels clergues que abans es permetien. Les dones d’aquests aniran sent considerades com a concubines. Ja hem vist també com es fàcil donar la culpabilitat a la dóna i més fàcil encara que els clergues ho acceptin.

Mello, peregrina a Roma en 1002 (1003 segons les notes de Josp Mas), anomena marmessor a l’abat de Sant Cugat i altres preveres, ho deixa tot al monestir amb la condició de que si tornessin algun dels seus fills, Guimarà i/o Ermenelle del captiveri, ho tindran aquests en règim d’usdefruit, donant la tasca acordada al monestir[5].

 

Àngels García-Carpintero, L’H, maig-2020

Viatjant per la història en temps de confinament.

Aportació de Fotografies : Ramon Solé

Fotografia de Sant Pere de Reixac : Fidel Rodríguez

————————————————————————————

[1] Salrach, J. M. i Montagut, T., dir. (2018). Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya Medieval. Col. Diplomàtica s. IX-XI. Fundació Noguera, Textos jurídics catalans, 2.

[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat vols IV, n. CLXXXIII.

[3] Ibídem, CCXXXIX

[4] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera 5. Doc. 39

[5] Mas, J., oc, n. CCCXXIV.

La dura feina del camp i la vida rural de principis del segle XX

Publicat el per
Respon

Avui us presento dos articles

Sempre ha estat dura la feina del camp, del bosc i de la granja per la gent que hi viu d’això, però avui centrarem la mirada d’aquesta feina a principis del segle XX.

Tothom de la família estava implicat, amb més o menys intensitat, en el treball, tant els homes com les dones, tant els vells com els joves i diríem que, fins i tot, els menors.

Quantes més terres en tenien més dur era, quan més animals de granja, més feina hi havia, amb moltes hores de treball cada dia i així tots els dies de l’any,

per tant, no es disposava de dia de festa, només, amb motiu d’algun esdeveniment, com podia ser un naixement, un casament o la defunció d’un familiar, es parava unes hores de treballar, però la vida rural era exigent, si es volia seguir vivint del camp, del bosc i/o de la granja,

i no havia una data de jubilació, mentre es pogués treballar i el cos tirés endavant, la gent cada dia anava al camp, al bosc o a la granja a ajudar-hi.

A primers del segle XX, la feina era bàsicament manual, amb eines molt rudimentàries, axó sí, es feia servir animals per ajudar en les grans feines, com llaurar o fer de tir, com bous, cavalls, ases …

Quan era el moment de màxim treball, si s’ho podien permetre els amos, es contractava gent de fora, per unes setmanes o per varis mesos, segons la feina a fer, molts eren els mateixos cada any,

en aquelles èpoques, es podia veure, sobre tot als camps, molta gent amb quadrilla a primera hora, quan despuntava el sol i fins que es feia fosc,

i molts d’aquests grups eren dones que ho recollien manualment, era una dura feina aquesta,

havien d’estar tot el dia amb l’esquena molt doblegada, amb una pausa molt curta per fer l’àpat…

Anaven passant les dècades i als grans camps ja es veia algun tractor substituint la feina que sempre s’havia fet amb animals.

Les dones rurals participaven activament a les granges, donant de menjar als animals, cuidant de la neteja d’aquests o munyint les cabres, ovelles i/o vaques.

També s’ocupaven de matar algun animal per cuinar-lo.

Fer el menjar de la casa, era feina de la dona, havia de tenir-ho preparat per quan arribés a casa tota la família i fins hi tot, a vegades, pels treballadors/res fitxes o temporers.

També, s’ha d’incloure com a feina dels llocs rurals, el transport de tot el que es recollia al camp o a la granja, amb carros o, anys més tard, amb camions.

I, sovint, vendre les fruites i hortalisses al mercat, també era feina de dones.

Us deixo amb unes imatges curioses :

 

Text : Ramon Solé

Imatges antigues : Internet