Ja sabem que el patró de Banyoles és… Sant Martirià !
Segons la tradició, en Martirià va néixer a Florència (la Toscana, Itàlia) a mitjan segle IV en el si d’una família noble, pagana (fa més de 1600 anys!). Atret pel cristianisme, s’hi va convertir, va regalar el seu ric patrimoni als pobres i va ser batejat per l’abat Fructuós del monestir benedictí de Magdala, a prop d’Albenga, on va entrar com a monjo.
La seva saviesa va causar gran admiració i en morir l’abat Fructuós, va ser triat com a nou abat del monestir.

Més tard va ser nomenat bisbe d’Albenga i al cap d’uns anys es va retirar al desert a fer-hi vida d’ermità, dedicat a l’oració i portant una vida austera. Al cap de tres anys, cridat pels cristians d’Albenga, hi va tornar perquè el governador perseguia els cristians, obligant-los a renegar de la seva fe. El governador el va fer empresonar i el va fer llançar als lleons que, en veure’l, no se’l varen menjar, no, sinó que el varen respectar, llepant-li les mans i els peus. El governador, enfurismat, va ordenar que el degollessin. El seu cos va ser enterrat en el terra d’una església, on va rebre la veneració dels cristians.

Al segle X hi hagué una invasió a la regió d’Albenga per part d’un exèrcit estranger que saquejava els pobles i les esglésies. Dos monjos que estaven resant a la capella on havia estat enterrat en Martirià varen sentir una veu que provenia de la tomba del sant que els deia: ‘Recolliu les meves restes i traslladeu-les a un lloc segur , a un indret on hi hagi una deu abundosa d’aigua que no s’hagi eixugat mai’. Els monjos, sorpresos, compliren el desig del sant. Posaren les seves restes dins una petita bóta que col•locaren dalt d’una mula i començaren a fer camí. Allà on trobaven una font s’aturaven i preguntaven als qui hi trobaven si recordaven si havia deixat de rajar alguna vegada. Tot i que algú deia que li semblava que no, sempre trobaven algú d’edat avançada que recordava que aquella font sí que s’havia eixugat en alguna ocasió.I així un dia i un altre…

Després de molts de dies de fer camí, arribaren a un puig des d’on es divisava un estany, l’estany de Banyoles. No veient-hi cap riu que hi aboqués aigua, pensaren que aquella aigua tan abundosa provenia d’una font que brollava del fons d’aquell bonic estany. Havien arribat, ja, al final del seu camí? En aquestes, varen sentir com començaven a tritllejar les campanes de la vila que es veia a prop de l’estany. Seria un senyal diví? Alhora, dins d’aquella vila, tothom sortia de casa seva , sorprès de veure com les campanes s’havien posat a tocar totes soles , sense que ningú no hagués pujat al campanar.Esglaiats, uns als altres es preguntaven perquè o per a qui repicaven soles les campanes. Alguna cosa, doncs, estava passant. Fent processó, tothom va sortir pel portal de la vila en direcció a l’estany. Essent a mig camí, es varen trobar els dos monjos que baixaven amb la seva mula carregada amb la bóta. Aquests, explicaren als vilatans d’on venien i com era que havien arribat fins allí.
El poble va acollir amb gran alegria les restes d’aquell sant que havien estat portades de tan lluny. Més tard, els banyolins varen bastir una petita capella en el seu honor, just dalt del bonic puig on els monjos varen intuir que havien arribat al lloc que buscaven, el puig de Sant Martirià.
Actualment, les relíquies es troben al monestir de Sant Esteve de Banyoles, dins d’una caixeta de fusta de xiprer, guardada a la capella dedicada al sant. És de gran valor l’anomenada ‘Arqueta de Sant Martirià’. Es tracta d’una funda que cobreix la caixeta que conté les relíquies quan aquesta és treta en processó, ja sia amb motiu de la festivitat del sant o quan abans, també en processó, el poble de Banyoles portava el sant a l’estany per demanar la seva intercessió en èpoques de sequera o de grans inundació.

Recull de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé