Fa unes setmanes, us vaig presentar la Llacuna de Can Duran situada al barri de Mas Rampinyo de Montcada i Reixac.
En aquesta ocasió, fem una visita al Parc de la Llacuna o del Guru-Gú, que esta situat en un costat de la Llacuna , amb una extensió molt gran, mes de 55.000 metres quadrats, forma part dels jardins de l’antiga finca i altres terrenys de les rodalies, delimita amb la mateixa Llacuna , el torrent, la carretera a Ripollet i fins el camp.
Es bàsicament un terreny planer, no esta gaire enjardinat, tot el contrari, hi han zones obertes que la vegetació neix lliurament.
Trobarem plàtans centenaris, que en dos llocs diferenciats formen com uns cercles entre ells amb explanades interiors.
El recorregut per aquest Parc, es apte per a gent amb cadira de rodes, amb accessibilitat còmoda per pràcticament tot el recinte.
Bancs i seients de fusta o pedra hi han per les rodalies de la Llacuna, a la resta no ni han gaires.
Alguna resta d’escales, murs, enrajolats al terra i una capella sense imatges, podrem veure encara de l’antiga finca.
Trobarem alguna font d’aigua de xarxa publica i un quiosc a l’entrada principal on podrem comprar entrepans, pastes dolses, begudes …
Aquest lloc, en el seu moment va estar amenaçat amb el creixement de blocs de pisos de les rodalies a principis de la dècada del 2000, l’Avinguda d’Europa fa de fre o barrera de contenció a l’expansió de nous edificis.
Si no el coneixeu, val la pena a l’estar a prop de Barcelona, fer un tom per aquest espai Natural.
Per conèixer com va ser inaugurat aquest Parc, podeu consultar a :
La Llegenda de Les Cent Donzelles de Riells del Fai
En un graó del cingle on hi havia un gorg que al bell mig de la timba deixa anar les aigües cap al fons de Vallderrós, la catabauma dels llacs i cascades :
Era el gorg de les Donzelles.
En el temps dels moros, el senyor del castell de Montbui, a l’estrep de la muntanya de Sant Feliu, entre els rierals de Bigues i Caldes, havia imposat al territori que dominava, entre altres tributs, el de cent donzelles que cada any devien lliurar-li. Vingué que un dia els cristians, simulant amb canyes un torneig o festa al peu de les muralles del castell, quan sos guardadors més distrets estaven, es tragueren cada un d’ells, de sota la roba, l’arma que duien amagada, i escometent aquells, mogueren forta brega, fins a apoderar-se altra volta de la fortalesa.
Els moros que quedaren amb vida fugiren cadascú per la seva banda, i el senyor o castellà, amb uns quants que el seguiren, anà a refugiar-se, com a lloc veritablement inaccessible, a la cova que hi ha passat el gorg i que des de llavors es digué la Cova del Moro.
Els cristians, no obstant, a pesar de la victòria obtinguda, eren encara massa poc forts per a imposar-se a la terra; així és que sos enemics es referen aviat i tornaren altra volta a subjectar-la. No per això el senyor de Montbui es mogué de la nova habitació per ell escollida, ja per estar desposseït de son castell, ja per considerar aquell lloc a propòsit per a una bona defensa, car sols té entrada pel caminet estretíssim que passa entre el gorg i la timba; i seguint vexant el país des de sa cova, allí es feia dur cada any les cent donzelles, que trametia després a un dels altres caids d’Espanya.
Era un cap al vespre d’un d’aquells anys, quan les millors noies de tota la comarca, menades per sos saions feien cap a la Cova del Moro.
En voleu, de plors! Els pares i germans les seguien, i les llàgrimes vessaven per totes llurs cares; fins la naturalesa semblava voler prendre part en aquella escena de desolació i tristesa.
Negrosos núvols corrien d’un cantó a l’altre, el vent xiulava amb força mai vista, i a son impuls s’ajeien arbres i viandes; els verds còvits i les formoses cogullades, espaordits fugien dels terrosos nius fets en les vinyes, i els paorosos mussols s’anaven responent amb compassat so d’un a l’altre, prenent tot una faisó trista i malaurada.
I la comitiva cap amunt, fins a ésser al pas del gorg que ja havia entrat la fosca, quan prenent peu la tempesta, un esgarrifós tro vingué a fer ressonar la timba i, commovent-la tota, alçà les aigües del gorg i engolí d’un sol cop totes cent donzelles.
De seguida s’aixecà d’ell una blanca llum que tot oh omplí de resplendor, i sorprès per ella i atordit per la tempesta, el moro i sos servents, perdut el seny, caigueren daltabaix de la timba, sense que mai més s’hagi parlat d’ells, ni dominessin més aquella terra.
Recopilació de la Llegenda i Fotografies antigues : Ramon Solé
L’espai Natural, de La Font del Radium de Granollers

L’espai de La Font del Radium, a l’any 1974 va esdevenir un lloc ple de runes i de brutícia, donat que estava a tocar del nou polígon industrial en construcció i expansió, provocant la desaparició de la Font natural del Radium.
Aquella font, era molt apreciada , segons es deia tenia propietats medicinals, molta gent de Granollers i rodalies, hi anava a recollir amb garrafes d’aquella aigua.Com veiem en la fotografia de fa cent anys en rere, estava en una explanada dins del bosc, l’aigua sortia en la part baixa d’una columna d’una mica mes de dos metres d’alçada feta d’obra i decorada amb petites rajoles a 3 diferents nivells. Disposava d’un mur baix circular on pel centre havia el desguàs de la font. Al seu dos costats disposava d’uns seients de pedra formant una lleugera semi circumferència.

L’aigua havia estat comercialitzada durant una època, segons la propaganda de principis del segle passat, es deia que era una aigua excel•lent i medicinal amb els diferents elements químics i un component principal radioactiu, que es considerava beneficiós per la salut.

A partir de la dècada de l’any 2000, es va portar a terme una remodelació d’aquest lloc, aprofitant que encara és conservava un petit bosc de ribera i bosc de diferents especies d’arbres per les rodalies, i mirant de protegir aquesta zona que forma part d’un petit paratge o espai Natural.
És van crear diferents entrades al paratge, principalment per anar-hi a peu o BTT., i unes escales per accedir a la nova Font del Radium des del Polígon industrial.


Aquesta nova font, es d’aigua de xarxa- clorada, per ho, ens permet recordar com havia sigut l’antiga font i en el lloc aproximat on estava situada.

Disposa en les rodalies de dos fonts mes 
i taules amb seients de fusta amb papereres per mantindrà el lloc net i per si volem fer un àpat Dos Cartells fan referencia a la seva remodelació i conservació.
S’ha aconseguit que de nou sigui desprès d’anys, un lloc de passeig i poder gaudir del descans i tranquil•litat, i tenir de nou La Font del Radium.
Text i Fotografies : Ramon Solé
Avui destaquem : Les Cinc Fonts de Sant Joan de les Abadesses
Les Cinc Fonts, esta a l’inici abans de creuar el pont vell ( ara peatonal ) d’una banda a l’altra de la població.
Al tindre cinc brocs de sortida de l’aigua, ha sigut una font que els vilatans i excursionistes hi anaven molt a beure aigua.
Des de fa uns anys, es recomana no beure-hi.
Ara, a quedat un lloc molt agradable i també, ideal per prendre el sol i es troba ben conservat.
Text : Ramon Solé
Fotografies : Ramon Badia
Visitem un espai natural, el Sot del Bac de Figaró
Sortirem a fer aquest itinerari matinal, des de l’estació de tren de la RENFE de Figaró.
Agafarem el carrer Verge de Montserrat fins el carrer Tagamanent que fem un gir a l’esquerra i tot seguit pel carrer Camí del Bac,
al poc esdevé una pista de terra, al poc creuem la via del tren tot vigilant i tenint cura.
El camí va guanyant una certa altura, deixarem algun camí a l’esquerra.
A la dreta ja percebin que a mesura que guanyem altura es va formant una vall amb una vegetació densa i bonica, es un lloc molt ombriu.
La pista esdevé corriol que va enfilant-se cada cop de forma més vertical i amb moltes pedres i rocs pel terra del camí, que cal anar en mes cura si a plogut recentment.
Cal que ens fitxem que a mitja hora aproximadament del nostre recorregut surt una caminoi a la dreta que ens duu al Sot del Bac (475m), on trobem el torrent i una bonica cascada, no sempre baixa gran quantitat d’aigua, dependrà de les pluges hagin sigut molt recents i generoses.
Tornem al camí principal i segui pujant envoltats entre Alzines i marfulls.
Passem per un lloc que a l’esquerra del camí, hi ha unes roques molt blanques que ens criden molt l’atenció.
Poc mes a munt, i també a ma esquerra del camí hi a una balma o cova amb moltes pintades que fan un lleig a la natura que ens envolta.
En pocs minuts i amb una certa pendent arribarem a un mirador natural on veiem la Vall del Sot del Bac i al fons part del Massís del Montseny.
Tenim una perspectiva magnifica i veiem la majestuosa roca de l’Agulla del Salt amb estalactites en un costat de la paret.

Les Dues Germanes, son també dos roques allargades que sorgeixen del mig de la vall entre la vegetació.

Aquestes roques, des de fa moltes dequedes son uns punts típics d’iniciació per els escaladors.

Des d’aquest lloc, si seguim el camí principal podrem aproximar-nos als Cingles de Berti i anar cap a Sant Martí de Centelles o a l’Ametlla del Vallès, entre altres pobles, en aquest cas prepareu-se be en saber agafar i seguir indicacions que trobeu pel camí.
Una vegada que em descansat en el mirador del Sot del Bac, retrocedirem pel mateix camí fins Figaró, inici d’aquest recorregut .
Text i fotografies : Ramon Solé
El Pantà d’Argençola a Callus
Per arribar al pantà d’Argençola , cal anar a la Masia de La Vila d’Argençola que esta situada al costat esquerra de la carretera BP-4313, que comunica Balsareny amb Súria.
El llac o pantà artificial es troba darrera de la propietat, cal baixar per un camí pel costat de la casa.

Esta situat al pas de la riera del Tordell, va ser construït durant els anys vint del segle passat.
La presa principal és de volta, tenint una alçada aproximada d’uns cinc metres.

Durant aquestes ultimes dècades, que la riera avist baixar molt el seu cabal per la manca de precipitacions, ha acumulat sediments fins a provocar una notable reducció de la superfície estanyada, que ha provocat que el canyissar s’està convertint en un ecosistema pràcticament terrestre.
El canyissar constitueix un hàbitat propici per a aus aquàtiques, com són l’ànec collverd, el bernat pescaire, la fotja i l’agró roig.

Hi han dos embassaments mes, molt mes petites en extensió i capacitat i son mes aviat rescloses. Amb el seu mur i sobreeixidor, pel seu desguàs.
Per tant, entre el pantà, les rescloses i el bosc d’Argençola constitueixen un corredor ecològic entorn de les zones humides destacat, essent l’hàbitat de diverses espècies tant autòctones com estacionàries
.Text i Fotografies : Ramon Solé
Poema : Paisatge del Pirineu, neu i aigua
Ara a les nits al Pirineu
sembla nevar de tanta lluna
-és cert que als pics hi ha encara neu
i és cert també que ho fa la pruna
tota florida que ara es veu.
Sembla quieta i va brunzent
tota empolvada de fortuna,
mira’s a l’aigua d’un torrent
i es veu ben blanca
però és bruna
que els roquissers senten turment.
Diu la granota el seu cant ronc
-cant a la molsa i a la runa-
i sembla un home cada tronc,
fidels soldats que té la lluna:
soldats que amaga el núvol bronc.
Cada filera és un camí,
llances esteses una a una;
si el núvol bronc passa per aquí
cada filera pren tot d’una
l’aire d’emprendre un nou destí.
Autor :Joan Salvat Papasseit
Informació sobre l’Autor :
https://es.wikipedia.org/wiki/Joan_Salvat-Papasseit
Recopilació del Poema i fotografies : Ramon Solé
El Molí d’en Ral de Caldes de Montbui
Es un Moli hidràulic molt ben conservat, fa anys va haver una remodelació de la seva estructura i l’ajuntament de Caldes de Montbui a l’any 2003, ho va cedir a l’Assemblea de l’Ateneu, per a realitzar espectacles, actes públics i sobre tot, per el poble.
El molí es va construir entre l’any 1270 i el 1313. A l’any 1601 el seu propietari d’aquella època, va ser en Joan Real, i a partir de llavors se’l va conèixer com a Molí d’en Ral, per tant no es per que fora situat en un camí Ral.
El 1720, es diu que el molí estava en una situació d’abandó i casi enrunat, va ser propietat del marquès de la Manresana, que no deuria preocupar-se pel seu manteniment i conservació.
El 1805 va ser aixecat de nou per en Joan Puigdomènech i el 1860 va passar a les mans d’en Ramon Aymerich, qui va fer-hi obres i es va fer càrrec del funcionament del molí.
Durant l’inici de la guerra civil en 1936, el comitè antifeixista de Caldes de Montbui va expropiar el Molí d’en Ral per tal d’augmentar el patrimoni de la vila.
Encara avui en dia, cal destacar les basses que hi ha a la part de darrere. L’aigua arribava a través d’un rec a les basses, cal dir que la riera de caldes no estava eixuta mai, tot el contrari, portava durant tot l’any molta aigua.
Aquestes basses servien per fer funcionar el molí, però actualment , ja no esta, ni el Molí ni les basses en us.
Freqüentment, poden veure que hi viuen, ànecs i altres ocells i també peixos.
Mes informació detallada :
http://xsb-articles.blogspot.com.es/2010/07/el-rimona-un-rec-amb-historia-1-de-3.html

Recopilació de la informació, text i Fotografies : Ramon Solé
La Llegenda de Les tres Creus i l’ona d’Aigua de Banyoles
L’Hostalot, un establiment derruït el 1924 que hi havia a prop del santuari del Collell, era ple de gom a gom. Enmig de la gent hi havia tres personatges de molt mal aspecte que no paraven de beure i xerrar i, quan sonaren les campanes anunciant l’hora del rosari, mentre tothom entrava al santuari per l’oració, ells continuaren amb la seva sòrdida actitud, mofant-se i blasfemant com uns condemnats.
En marxar s’encaminaren cap a Sant Miquel de Campmajor continuant la seva burlesca gresca sota un sol asfixiant.
De cop i volta els va semblar escoltar un soroll estrany i mentre esbrinaven d’on provenia el camí va començar a bellugar-se. Els arbres es van moure i les pedres van començar tremolar sota els seus peus. Varen voler córrer però la terra que trepitjaven cedí de cop i volta i a l’instant va aparèixer una gran onada d’aigua que els va sacsejar violentament i que els engolí.
No es va saber mai més res d’aquells tres irreverents, només varen quedar les jaquetes que, a causa de la calor, portaven sota el braç. Algú va posar les tres creus per recordar aquells infortunats amb la intenció, diuen, que els vianants els dediquin una oració per a les seves ànimes.
Una altre versió de la Llegenda es :
Aquesta història em fou contada pel tartaner del Collell, el qual a més em digué que això deu fer molts anys, els vells no se’n recorden i per l’arxiu parroquial no se’n troba esment.
Es conta que en una bassa que es troba al peu de la carretera que va al santuari del Collell, un dia tres estudiants anaren a banyar-s’hi, mes per haver-hi un xuclador en ella s’ofegaren.
De llavors ençà, s’ha posat unes tres creus sobre el marge que hi ha a prop de la carretera i de la bassa.
Recopilació de la Llegenda i fotografies : Ramon Solé
El Calendari del Lluçanès, Any 2004, dedicat a Les Fonts Naturals

Va ser una iniciativa dels ajuntaments del Lluçanès, i varen editar el Calendari de l’any 2004, amb un recull de les fonts mes representatives de cada Municipi.
Va ser imprès a un sol color.
Avui he volgut que conegueu aquest calendari, que en cada mes hi ha un poble, i dues fonts de les mes destacades i visitades per la gent del Lluçanès :
Gener : Prats de Lluçanès, amb la Font del Clotet i les Tres Fonts
PareraFebrer : Perafita, amb la Font de la Bauma i la Font de la Parera
Març : Sant Bartomeu del Grau, amb la Font del Vicari i la Font del Boix
Abril : Sant Agustí de Lluçanès, amb la Font dels Veïns i el Safareig Públic
Maig : Sant Boi del Lluçanès, amb la Font de la Mina i la Font de les Donzelles
Juny : Sobremunt, amb la Font de la Roca i la Font de Santa Llúcia
Juliol : Oristà, amb la Font de la Baga. La Torre d’Oristà, amb la Font de la Torre.
Agost : Olost, amb la Font de la Casanova i la Font de la Patrocínia
Setembre : Alpens, amb la Font del Colomer i la Font de la Llena
Octubre : Sant Feliu Sassera, amb la Font del Molí dels Arnaus i la Font de les comes ( La Font Forriola no hi ha fotografia)
Novembre : Sant Martí d’Albars, amb la Font de Sant Martí i la Font de les Escaredes ( Es mencionen altres fonts)
Desembre : Lluçà i Santa Eulalia de Puig-oriol, amb la Font de les Coves i la Font de la Garsa
Darrera pagina, esta dedicada al Gener de 2005, i el Municipi de Santa Maria de Merlès,amb la fotografia de la Riera de Merlès amb el Pont gòtic.
Recopilació del calendari i Text : Ramon Solé

