cànem | fonts naturals, aigua, muntanya i més

Durant el segle XIX hi havia una gran producció de cànem, per fer cordes, espardenyes, teixits, veles…

Per això can Brustenga i can Barbany de Santa Eulalia de Ronçana, van construir les dues basses,

una de cada propietat i una al costat de l’altre.

S’omplen amb l’aigua del rec del Molí d’en Vendrell.

Són unes basses casi quadrades, i de poca profunditat.

Servien per amarrar el cànem entre deu o dotze dies desprès es posava assecar i amb una bregadora separaven les fibres, finalment es pentinaven per fer una tria de més qualitat,

Actualment abandonades s’omple de vegetació i fa difícil observar-les,

estan separades per una tanca de filferro gruixut.

Text: Pere Ciurans i Ramon Solé

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Col-laborador: Pere Ciurans

La ciutat de Banyoles, fins fa poc, ha estat tradicionalment dividida entre la vila i el terme.

Al terme es vivia de manera diferent a com ho feien els habitants de la vila. Eren majoritàriament pagesos que residien en terres disperses o en masos.

Un mas era un territori que menava una família i comprenia la casa d’estatge, la cort, l’hort annex, les terres i les vinyes.

Conreaven vinyes, arbres fruiters, blat, ordi, civada, mill, cànem, lli i llegums. Criaven vaques, bous, porcs, muls, cavalls, xais i aviram. Pagaven, en festivitats assenyalades de l’any, unes prestacions senyorials a l’abat, o altres oficis dependents del monestir, per les seves terres i cases. Solien ser treball personal, gallines, ous o altres espècies.