Avui destaquem : Quan l’aigua arribà a l’Hospitalet de Llobregat

Esperanza Gil, ültima ermitana de Bellvitge junt al Pou – 1964

Des del segle X, quan comencem a tenir documentació, sabem de la existència de estanys a Provençana, una extensió de terreny més gran que l’Hospitalet, com el de Círculo a Montjuïc, amb cases al seu voltant, i de recs, com el d’Amalvígia que canalitzava l’aigua als Banyols o Marina deltaica, entre el Llobregat i Montjuïc, prop d’un altre estany anomenat “Llobregadell vell”. A  Montjuïc s’esmenten diverses fonts naturals com la de “Onrada” en 962, o la “Fonte Cova” en 963 (la popular font del gat). L’aigua de Montjuïc proveirà el primer mercat de la Boqueria de Barcelona (Bocateria) des del segle XIV.

La manera més comú d’accedir a l’aigua era des de rius, rieres i torrents, d’estanys i de mines i fonts naturals, mitjançant recs, basses, pous (a la zona de Banyols n’hi havia molts) o cisternes que recollien l’aigua de pluja. Aquestes primitives instal·lacions eren a les propietats importants. Quan es comença a instal·lar fonts públiques a les ciutats l’aigua serà traginada amb carros, d’aquí aniria als càntirs que duien les dones i/o als safareigs on feien la bugada.

Antic safareig i pou de can Riera – masia de 1684 – Hospitalet de LL.

Al nucli antic de l’Hospitalet es comença a canalitzar l’aigua el segle XVIII. El rector de Provençana entre 1715 i 1753, Josep Carreras i Viladomat, nascut a Cardona el 1677, fill d’un argenter i home versat als negocis, que va mantenir diversos plets pels límits amb el Prat o Esplugues, el mateix que va fer construir el pont de la rectoria, fa un tracte el 1729 amb el tercer baró de Maldà, Josep de Cortada i Bru, avi matern de l’escriptor de “Calaix de Sastre”, per obtenir la una part de l’aigua que el baró portaria des del torrent de la Font d’Esplugues a la seva torre del Xiprer o “Can Xerricó” a l’Hospitalet, a canvi de 550 lliures. Una part d’aquesta aigua seria per la rectoria i el seu hort i la resta la cedí per a ús comunitari. Llavors Hospitalet tenia uns 500 habitants i pocs ingressos.[1]

Brollador de la Plaça Mossen Homar – L’Hospitalet Ll.

Com explica Marcé i Sanabra a “petita història d’unes fonts” ,[2] s’encarregà al mestre de cases Josep Tarafa la construcció d’una canonada per a conduir l’aigua des del Mas Conill d’Esplugues, a través del torrent de can Cervera o d’en Nyat, fins el safareig de la seva masia (Can Cortada o Can Xerricó).

Vistes de Can Clota – Esplugues de Ll.

En un lloc oportú s’aixecà una caseta amb un pou al seu interior per a que “s’assoli tota immundícia i solatge” i, al costat del seu safareig, s’hi posaria una pica de pedra amb una planxa de bronze per al repartiment d’aigua. La porta d’entrada a aquest primer repartidor tindria dos panys amb claus diferents, d’acord amb el que s’havia convingut amb la parròquia.

La primera font pública començà a funcionar quatre anys després, en acabar les obres. Des de la caseta de repartiment es feia arribar l’aigua que sortia en dos rajos. Coneguda com “Font del comú” i situada a la Placeta de la Carnisseria, tenia un abeurador pel bestiar, amb un corral a prop, dues anelles per fermar pels cavalls i una imatge de Santa Eulàlia dalt de la font.

Dibuix de la Font del Comú de L’Hospitalet de Ll.

Més endavant, el cinquè baró de Maldà, Rafael d’Amat Cortada i Senjust (1746-1818), descriu al “Calaix de Sastre” les seves observacions de l’època, entre les que parla de l’Hospitalet quan s’està al seu mas Xerricó en temps de festes. Deixant de banda com l’aristocràcia anava acumulant cognoms, títols i propietats, els seus escrits són una font històrica d’aquells temps.

Al seu dietari ens diu que la festa major es fa en aquells moments per Sant Roc (18 d’agost), patró de l’Hospitalet junt a Santa Eulàlia. També es feia festa per la Mare de déu de la Font de la Salut a l’església del Centre i per la de Vellvitja, a la seva ermita. Als peus de la imatge d’aquesta Madona de la Font de la Salut “s’ou de continuo murmullo d’aigua que mana d’una font, no veient-se en ninguna altra iglésia fora de esta”, relata el baró explicant que al carrer Major n’hi ha la font del comú.[3] Per tant, aquestes són les dues fonts públiques més antigues de l’Hospitalet de les que no queda ni el record, una d’elles sota una imatge d’una “marededeu de la Font de la Salut”, un cas ben curiós.

Antiga rectoria i font de Santa Eulàlia de Merida – L’Hospitalet de Ll.

En 1789, entre les respostes al qüestionari de Francisco Zamora, es diu que n’hi ha cinc fonts dins del poble, quatre són particulars (com la de Can Cortada) i una d’ús públic (la font del comú, refeta el 1766) i tres més a mitja hora del poble. També parla de la font als peus de la Verge de la Salut que, des d’allí, passa al “Laboratori de la Sagristia! (Codina, III, doc. XXIV).

De les tres que eren a les afores una seria la de Can Rigalt, de la que sabem que, en 1741, quan es reconstrueix la casa, n’hi havia davant de l’edifici una font amb un curiós rellotge en forma d’esfera. Aquest mateix any comença l’activitat de les tropes de remunta a la masia-caserna que prendrà aquest nom.

can Rigalt i la seva Font

Josefa Casas, la Pubilla Casas edifica el seu palau en 1771, després d’obtenir un permís del comte de Darnius, propietari de la torre Picalqués d’Esplugues “perquè pogués aconduir i aprofitar l’aigua dels torrents de les Cucales i dels Albarells, amb la qual regà les extenses terres de la hisenda i les convertí en jardins i horta”.[4]

De Can Xerricó ens queda el nom d’un passatge perpendicular al carrer Baró de Maldà, on estava situada la casa. A Esplugues queda la casa també anomenada Can Cortada, on feien estada els barons de Maldà. Respecte del mas Conill, hem trobat, a la ressenya d’una conferencia de 2009 sobre l’activitat al segle XIX de Joan Amades a Esplugues, Can Conill al carrer Laureà Miró, 192[5], on actualment està el pont d’Esplugues, sota el molí d’en Fàbregues dels jardins de l’Hospital i per sobre del parc dels torrents i de Can Clota (coneguda des de 1503, quan el propietari era Simó Canyet), un lloc idoni per a conduir l’aigua. De fet en aquesta zona es construirà, a finals del segle XIX, l’aqüeducte i bòbila de Can Nyac (o “Nyat”?).

Aqüeducte de can Nyac entre L’hospitalet i Esplugues – al fons can Cervera

Una mica abans, el 1864, quan L’Hospitalet tenia ja 3.000 habitants, el baró d’aquell moment cedeix l’aigua de la seva mina, reservant la tercera part pel seu ús. El mateix fa el rector oportú a canvi de que l’Ajuntament subministrés aigua de franc per a la rectoria. Som als anys de les desamortitzacions.

En 1867 es modernitza la conducció d’aigua. L’antiga caseta d’aigües es converteix en una torre-repartidor i s’instal·len cinc noves fonts a la zona: una al carrer Sant Joan; una altra al Centre; dues a la carretera, una prop de la riera de la Creu i l’altra a tocar de la sèquia del Molí i una més al carrer Major, a l’entrada del terme per Cornellà. Al sector Sant Feliu s’obre “la fonteta” que, amb aquest nom i al barranc on s’ubica, sembla ser una deu natural, quan en realitat es va treure de conducció general. El “camí de la Fonteta”, entre la riera del Canyet i la Carretera d’Esplugues, bordejant Can Buxeres, la recorda.

Horts al camí de la Fonteta de can Buxeres – L’Hospitalet de Llobregat

En 1871, en Collblanc s’instal·la la Empresa concesionaria de aguas subterraneas del río Llobregat, una de les vàries que s’instal·len en Barcelona amb capital belga o francès i que aviat farien fallida. L’empresa n’extreia l’aigua de l’aqüífer superficial del Llobregat i la impulsava amb màquines de vapor cap a Sants i Barcelona. Fruits d’aquesta infraestructura són l’aqüeducte de Can Nyac i els traçats dels carrers de les Aigües del Llobregat i de la Mina (Collblanc-Pubilla Casas-Can Vidalet), en Can Vidalet, entre l’Hospitalet i Esplugues tenim també el suggestiu nom del carrer Molí. En 1881 comença a subministrar l’aigua a Sants. A la carretera de Collblanc, 117, estava la caseta del guarda del dipòsit que n’hi havia al costat. (foto de 1991 de Conchi López, Centre d’estudis de L’Hospitalet). 

Casa de les aigües en Collblanc de l’Hospitaler de Ll. ( desapareguda)

La Primera República espanyola (1873-1874) coincideix amb la necessitat d’obrir el traçat del barri antic per a ubicar nous espais comuns i millorar els accessos a la Marina. A principis del segle XX, es basteix el nou mercat del Centre desplaçant la font de ferro inaugurada el 1898 a l’actual la placeta de la Constitució (en memòria de la de Cadis de 1812), a mig camí del carrer Major. Aquesta font té dos brocs amb aixetes que surten de la boca d’uns animals fantàstics. Originalment havia sostingut un fanal (probablement de gas) del que encara queda un segment.[6]

Font de la Plaça de Constitució al carrer Major- L’Hospitalet de Ll.

A partir de 1888, amb gran alegria per a les dones, l’aigua corrent començava a arribar a les cases, serà poc a poc, però, tot i que es seguiran instal·lant fonts a la ciutat, com la de la Torrassa al 1905, les fonts públiques seran ja un bé necessari, però complementari.

Font de la Torrassa -1905 – L’Hospitalet de Ll.

En 1927 la caseta del Repartidor, prop d’un altre servei públic molt necessari en aquells moments i complementari actualment, l’edifici de Correus, es restaurà afegint els brolls de la font i els fanals que encara avui podem veure.

Torre de les Aigües a la Plaça del Repartidor – L’Hospitalet de Llobregat.

Text i Fotografies: Maria Àngels García-Carpintero, octubre, 2024

Als i a les que teniu cura de l’aigua com un bé comú


[1] Aquest documents de 1729 són al tercer volum d’en Jaume Codina: Els pagesos de Provençana (984-1807), doc. XIX i XX i a l’article: Construcció de canonades per portar aigua des de Mas Cunill fins a la Torre del Xiprer: edició diplomàtic-interpretativa d’un text administratiu català del segle XVIII”.Dins Quaderns d’estudi l’Hospitalet de Llobregat: Centre d’Estudis, 1987- Núm. 25 (novembre 2011), p. 19-53.

[2] Marcé i Sanabra, Francesc (1979) “Petita història d’unes fonts” a: 25 imatges de la historia de l’Hospitalet, capítol 10. Museu d’Història de la Ciutat.

[3] “El Baró de Maldà i L’Hospitalet (1746-1996) 250è aniversari del seu naixement”. Ajuntament de L’Hospitalet.

[4] https://historiasdebellvitge.com/2022/11/02/els-torrents-desplugues-i-els-casalots-de-can-rigalt-i-la-pubilla-casas-de-lhospitalet-de-llobregat/

[5] https://joanamades.cat/wp-content/uploads/2020/05/Amades_Esplugues_conferencia.pdf

[6] Solé, Ramon. https://fontsaigua.wordpress.com/2021/03/06/avui-coneixerem-la-font-de-la-placa-de-la-constitucio-de-lhospitalet-de-llobregat/

Que en sabem de l’Ànec collverd?

Segur que aquest ànec de collverd, n’heu vist molts al fer una passeig pel costat d’un riu o llac.

L’Ànec collverd o ànec de bosc, de collblau (pel mascle) i àneda rossa (per la femella).

El mascle és de color gris amb el cap verd fosc, el bec groguenc, el pit marronós, el ventre grisós i la cua blanca.

Té una franja blavosa lilosa amb els marges blancs a cada ala.

Durant l’estiu canvia el plomatge i el color verdós de coll es torna marronós.

La femella és de color marronós amb taques; té el bec marronós amb els marges ataronjat

és una espècie d’ànec que viu a prop de zones aquàtiques com aiguamolls, estanys, rius, rieres i grans basses.

Es troba a tot l’hemisferi nord i és l’arrel de moltes races domèstiques.

Ocell bàsicament aquàtic , que fa uns 60 cm de llargada i uns 95 cm amb les ales obertes.

La seva alimentació són plantes aquàtiques i també granotes i insectes, per tant viu en aigües “netes”.

Fa el niu entre les herbes dels marges aquàtics o en forats d’arbres i el revesteix de plomissol. La femella pon entre 7 i 18 ous de color verdós clar i els incuba durant unes 4 setmanes. Els aneguets comencen a volar a les 7 setmanes.

Al ser un animal molt tranquil, axó fa que visquí en zones urbanes  com a parcs on hi hagi petits llacs i no se’ls molesti.

També n’hem vist adaptats plenament en una granja o masia, que tingui una bassa mes o menys gran,  axó si, separats o independents d’altres animals propis de la granja.

Com a curiositat, en una Masia, vàrem veure que també hi vivia un pato arlekin propi d’Asia, (es van portar molts a Anglaterra i dels escapes alguns criant en llibertat, no esta clar si porten a terme l’emigració… )

Els ànecs collverd, se’l pot veure passar volant amb molta rapidesa i agilitat en grups nombrosos.  Solen viure entre 20 i 30 anys.

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

El Pantà de l’Estany de Vila-sana

Avui us presento dos articles

El més conegut de tots els estanys és el d’Estany d’Ivars i Vila-sana, que té una superfície d’aigua de 126 ha, es tracta de l’estany interior de Catalunya més gran quant a dimensions.

Però a la zona hi ha molts estanys, basses i petits pantans, que bàsicament la seva aigua és per regar els conreus i  camps,

aquesta Comarca disposa d’una gran xarxa de recs i canals.

El Pantà de l’Estany, esta situat al Pla del Mestre, a mitat de la carretera L-334 i a l’esquerra, que porta des del nucli de Vila-sana a ca l’Aragonés, finca important de la zona.

La seva estructura es relativament estreta i allargada.

Podem veure que sobre volent algunes aus i petits animals, també una gran varietat a la primavera – estiu de insectes.

També, a l’estiu pot quedar a molt baix nivell d’aigua, fins la temporada següent.

Text i Fotografies : Ramon Solé  – Vistes aèries : Google Maps

Parc de Vallparadís de Terrassa – 1 ª Part #

Avui us passo dos articles

El Parc de Vallparadís és el parc central de Terrassa, comprèn la vall dels torrents de Vallparadís i Montner i creua la ciutat de nord a sud.Amb una extensió de 395.500 m2 (any 2011) incloent-hi el Parc del Nord, és un dels parcs urbans més extensos de Catalunya.Marca la línia divisòria entre els barris del Centre, el Segle XX, Can Palet, el Cementiri Vell, Vallparadís, l’Antic Poble de Sant Pere i Sant Pere Nord,disposa de moltes entrades per tot el seu contorn,I acces amb ascensor en algun desnivell.Amb una gran varietat d’arbres i plantes per tot el Parc, i molt cuidat.Al seu vessant es troben el conjunt monumental de les esglésies de Sant Pere el castell de Vallparadís, el Centre de Documentació i Museu Tèxtil, la Casa Baumann i els hospitals de Sant Llàtzer i de la Mútua de Terrassa.Disposa d’un estany que funciona com a piscina, un auditori, un trenet i un restaurant, entre altres serveis.Al final de l’any 2005, en el decurs d’unes excavacions als terrenys de l’antiga fàbrica de Cal Guardiola, es va produir el descobriment d’un important jaciment amb milers de restes d’animals i d’eines fetes per homínids d’una antiguitat entre els 800.000 i el milió d’anys. Es tracta del jaciment amb presència humana, detectada per indústria lítica i marques als ossos dels animals, més antic de Catalunya i probablement de la península Ibèrica i d’Europa.Àrea de jocs infantils, amb l’església de Santa Maria a dalt a l’esquerra.Podem conèixer les fonts naturals situades en el fondal del torrent i a la part de darrera de les esglésies de Sant Pere, que no es pot avui en dia beure aigua, son utilitzades per els estanys.La primavera del 2007 s’inaugurà l’ampliació fins als 313.000 m² actuals, en una fase que abasta ja els barris del Segle XX i de Can Palet.En aquesta nova zona, coneguda com les Hortes Velles i el torrent de la Font d’en Sagrera, s’hi instal·la el Jardí de les Percepcions, el primer museu científic a l’aire lliure de l’Estat espanyol, amb escultures de Marc Boada on els ciutadans poden tocar, olorar i experimentar amb l’ús dels cinc sentits.

Pont antic

Des de març de 2011 el parc està completat totalment, amb una longitud total de 3,124 km des de la capçalera fins al final.Per a mes dades podeu consultar la web de l’Ajuntament de Terrassa, amb català o castellà i que us adjunto l’enllaç :

https://www.terrassa.cat/vallparadis

Us passo informació sobre el trenet del Parc de Vallparadís :

https://www.youtube.com/watch?v=bzGo4VXE76c

Si no coneixeu aquest Parc, val molt la pena fer-hi un bon tom, i podeu anar tota la família i/o amb amics.

 

Recull de dades : Ajuntament de Terrassa i Viquipèdia

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

El Parc Municipal de Moià, romàntic, amb fonts i estanys

Aquest Parc, està situat en els Carrers de Salt, de Santa Magdalena i de Sant Josep. L’actual Parc Municipal es correspon amb els antics jardins de la casa Coma (Cal Cristo).L’antiga mansió, alberga el Museu del Parc, una Biblioteca i l’Escola Municipal de ceràmica, és un gran casal de planta rectangular de planta baixa i dos pisos. La façana posterior té davant un gran jardí amb un estany rodó amb brollador al centre. En un extrem del jardí es conserva junt a l’edifici del nou casal de cultura un templet neoclàssic d’harmonioses proporcions. Quatre medallons recorden les dades en que fou aixecat l’edifici (1877-1935), l’anagrama de la família de Jaume Coma i l’escut de Moià.Fent un repàs breu de la seva Historia :

  • L’industrial Josep Coma va adquirir en 1873 i posteriorment en 1877 els horts i solars que hi havia al darrera de la casa i els va transformar en un gran jardí burgès, de tipus romàntic, amb fonts, estanys, coves i glorietes. També hi ha un colomar, de maó vist i ceràmica.
  • En morir Josep Coma l’any 1915 el jardí va passar a mans de l’escola Pia.
  • Als anys trenta va ser adquirit per l’Ajuntament de Moià.
  • A partir de 1935 es convertiren en el parc municipal Francesc Viñas.

Disposa de moltes fonts, llacs i llocs de descans, per poder llegir un llibre, a l’estiu te zones d’ombra que fa l’estada molt agradable.Disposa d’una diversitat de tipus d’arbrat amb fulles caduques o perennes, amb camins per passejar-hi.Fins i tot, un monument dedicat a la Font.

 

Recull de dades, Text i Fotografies : Ramon Solé