URIAN Guies de Muntanya, començarà a realitzar activitats en el medi natural als llocs de Catalunya amb Fase 1 !!!

Avui us presento dos articles

Davant de la situació excepcional que estem vivint aquests últims mesos, les activitats d’URIAN Guies es van veure obligades a aturar-se el passat 14 de Març, en l’inici de l’estat d’alarma.

Aquests darrers mesos hem estat treballant per actualitzar i crear noves activitats, i alhora, adaptar-les als protocols de salut per prevenir la Covid-19, en les activitats a la natura (guiatges de muntanya, barranquisme, ornitologia…).

En el moment que s’entra a la Fase 1 del desconfinament, URIAN Guies pot començar a realitzar activitats en el medi natural, seguint uns estrictes protocols de seguretat per protegir la salut dels clients i dels guies. Per aquest motiu, hem creat uns protocols específics a les nostres activitats, seguint els oficials de l’estat, per poder-nos protegir durant la pràctica dels esports d’aventura i alhora, tornar a gaudir-los al màxim després d’aquests mesos d’aturada.

A continuació expliquem els protocols de les activitats d’URIAN: Barranquisme, Senderisme i Ornitologia, Enoturisme d’aventura i Casal d’Estiu d’hípica.

Us passo totes les dades sobre les actuacions davant la Covid -19, que porta a terme URIAN Guies de Muntanya :

https://www.urianguies.com/actuacions-davant-la-covid-19

Per a mes informació o inscripcions :

oriol.urian@gmail.com

690 81 86 87- Horari d’atenció telefònica:  9h a 20h

 

Recull de dades : Ramon Solé

Text de l’article i Imatges : Oriol-Ramon Solé

Copyright © Todos los derechos reservados.

Que es un Sender de Petit Recorregut (PR) ?

Avui us passo dos articles
Les sigles PR designen un sender de petit recorregut,

és a dir, un sender senyalitzat, d’entre 10 i 50 km, utilitzat principalment per excursionistes.

Els PR són senyalitzats i mantinguts per les federacions excursionistes locals de cada tram.

A tot el món els PR se senyalitzen amb els colors groc i blanc.

Dues ratlles horitzontals de 15cm x 5cm, la de dalt blanca i la de baix groga indiquen la continuïtat del camí.

Dues ratlles formant una “X” indiquen que la direcció és equivocada.

Quatre franges paral·leles de colors alterns amb una fletxa apuntant a un costat o altre, indiquen un pròxim canvi de direcció.

Com està senyalitzat i on ?

Prioritàriament en cartells

i/o  petits pals de fusta.

També, i que no seria recomanable, però per manca de medis, es troben en qualsevol superfície que es pugui pintar, com un arbre, paret,

roca o pedra gran, una vorera de carrer…

em trobat que s’ha pintat en una farola i /o torre elèctrica…

En algun cas, coincideix el mateix camí amb un GR (senders de Gran Recorregut) o senders locals o d’un altre tipus,

Però en un moment concret cada camí pot dividir-se en direcció diferents per anar a llocs diferents.

Podem trobar en algun poble o ciutat, que esta ven senyalitzat elo els PR que hi ha en el seu municipi,

per medi d’un cartell o plafó.

Podeu accedir  al llistat de PR de Catalunya elaborat per la FEEC. – (FEDERACIÓ D’ENTITATS EXCURSIONISTES DE CATALUNYA) en l’enllaç que us adjunto :

http://senders.feec.cat/senders-pr

Com veieu son molts els recorreguts de senders PR arreu de Catalunya.

Us passo en aquest enllaç, El Manual de senyalització de camins per a la mobilitat no motoritzada, elaborat per la Generalitat de Catalunya :

http://empresa.gencat.cat/web/.content/20_-_turisme/coneixement_i_planificacio/senyalitzacio/arxius/ManualSenyalitzacioCamins-MobilitatNoMotoritzada.pdf

També podeu consultar els llibres sobre Senders de Petit Recorregut, que us donaran una exacta orientació pels llocs que passa, com camins, masies, fonts, ermites, etc, del recorregut seleccionat.

Com sempre, les recomanacions són les mateixes al fer un itinerari, calçat còmoda, portar àpats i beguda, un o dos bastons, motxilla adequada, gorra, maquina fotogràfica si us agrada fer fotos, i res de fer foc.

I a seguir …el PR !

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

Pels rodals de Terrassa, de La Grípia, can Montllor i Torre Mossèn Homs – Itinerari 1er.

Em parlat de l’Anella verda de Terrassa, com a camí circular pel perímetre exterior del nucli de Terrassa, entre la gran ciutat i el bosc i/o camps; així com d’arbres destacats que hi ha per les seves rodalies.

Avui però,  us detallaré un primer itinerari a poder fer a peu o amb bicicleta i apte per a qualsevol edat, amb un recorregut no massa llarg, com és el recorregut del barri de La Grípia, can Montllor i Torre Mossèn Homs.

Podeu iniciar-ho en el Passeig del Vint-i-dos de Juliol amb carrer de Joaquim Vayreda de Terrassa, on hi ha un Pipican Camp del Roure i tot seguit de conreus.

Des d’aquí hi ha un camí de terra que va entre les cases i un bosc, que us cal seguir.

Arribareu al carrer del Pintor Casas, on trobareu  una desviació que pel torrent us portaria en rere direcció al Baixador de Torrebonica i a l’Anella Verda.

Seguiu i arribeu-vos a la confluència del carrer del Besos, podeu baixar a la Font de La Grípia que esta al tocar, i que ja us he fet un article fa uns dies.

Cal mencionar, que el Berenador de La Grípia NO existeix, en la remodelació de fa uns anys l’Ajuntament el va convertir en aquell espai en un parc amb jocs infantils.

Seguiu pel carrer ďIbáñez de Aldecoa, on al seu costat dret teniu bosc

i camps que van paral-lels al Torrent de La Grípia.

Un cartell us indica la masia de can Montllor, varis camins hi portant, rodegeu-la la casa pel costat dels camps

i des d’aquest punt teniu varies opcions, per anar a la Torre Mossèn Homs, segons els cartells podeu anar-hi  per varis camins.

Prenem el recorregut, tot seguin un camí que va pel costat de la carretera de Castellar  la C-1415a,

i la deixarem per anar a l’àrea e lleure, per un camí indicat, no és massa gran i algo descuidat, sobre tot les taules i bancs.

Cal ara pujar fins els jardins de l’aparcament de la Torre Mossèn Homs, que la trobareu tot seguit, actualment és una escola de cuina.

En front, teniu la petita capella dedicada al Sagrat Cor, faig menció dels dos edificis en el Blog Terra, Aigua i Racons.

Una vegada aquí podeu tornar al punt d’inici pel mateix camí o agafar algun altre alternatiu que us porti a Terrassa, l’autobús  urbà que arriba fins aquí te horaris molt limitats.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé

L’Aqüeducte de Ciutat Meridiana i la seva historia

Mireu la Nota informativa dels Blocs Rasola, aparaguda a les 00,05 d’avui, Gracies

Nou Barris, és situat al peu de les muntanyes de Collserola, sempre ha tingut infraestructures vinculades amb l’abastiment d’aigua de Barcelona, que han deixat un llegat arquitectònic sorprenent.

Un dels principals exponents és l’aqüeducte de Ciutat Meridiana, avui dia en desús, que s’eleva imponent en el districte.

A finals del segle XIX Barcelona creixia i l’antic rec Comtal i els pous resultaven insuficients per satisfer la creixent demanda d’aigua.

Rec Comtal

Per aquest motiu van sorgir iniciatives públiques i privades per portar aigua a la ciutat.

A Nou Barris es van dur a terme tres actuacions importants:

  • les conduccions privades d’aigües del Vallès
  • de Dosrius.
  • l’aqüeducte públic Alt de Montcada.

A més, hi havia altres canalitzacions que pertanyien a petites companyies de Sant Andreu, a mines de masies i particulars.

L’aqüeducte de Ciutat Meridiana forma part de les conduccions privades d’aigües del Vallès.

El canal va ser projectat per Andreu Marí, qui posseïa drets sobre les aigües a les rieres de Ripoll i de Caldes, i va ser finançat pel banquer Manel Girona.

L’aqüeducte del Baix Vallès feia més de 18 quilòmetres i conduïa més 1.700 metres cúbics d’aigua cada dia.

Aquests aqüeductes utilitzaven les carenes de la muntanya de Collserola per poder facilitar-ne la penetració des dels afores fins a l’interior de Barcelona.

Encara es poden veure els Aqüeductes amb què salvaven els desnivells de les rieres, estant situats a :

  • Aqüeducte del carrer Palau Solità
  • Aqüeducte del carrer Llerona.
  • Aqüeducte Torrent de la Torre Vella
  • Aqüeducte Torrent de Font Muguera
  • Aqüeducte Torrent del Bosc Llarg
  • Aqüeducte Torrent de Tapioles o del Cargol

L’aqüeducte de Ciutat Meridiana forma part d’una gran infraestructura hidràulica per abastir la ciutat.

L’any 1881 l’empresa va ser venuda a la societat Compañía de Aguas de Barcelona, qui se’n va fer càrrec.

Però quan la ciutat va superar el milió i mig d’habitants els aqüeductes es van veure superats i es va iniciar la canalització del riu Ter.

Algunes parts n’han estat restaurades, però encara a la muntanya hi ha trams dels antics aqüeductes que els veïns i l’arxiu històric de Roquetes – Nou Barris no volen que es perdin.

L’aqüeducte de Ciutat Meridiana destaca com un dels monuments històrics que conserva el districte.

Per aquest motiu, l’any 2012 l’Escola Mestre Morera va treballar en un projecte conjunt amb el Museu d’Història de Barcelona anomenat “Patrimonia’m”, que va servir per fomentar la conservació de l’aqüeducte de Ciutat Meridiana i fer-ne valer la rellevància històrica.

Abans, a principis dels anys 90 es va rehabilitar l’aqüeducte que passa per Ciutat Meridiana.

Anys després, el 2003, amb la construcció de la segona fase del Parc Central de Nou Barris, es va rehabilitar l’aqüeducte del parc i es va transformar en un pont que travessa un dels llacs.

 

Recull de dades : Viquipèdia, Ajuntament de Barcelona

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé

Nota informativa dels Blocs Rasola

L’Article d’avui sortirà a les 08.00 hores

Vull sortir al pas de que algunes persones em pregunten si jo surto durant aquests dos mesos llargs de confinament per ordre Estatal, i per fer fotografies i fer-vos arribar cada dia un o mes articles.

Us voldria explicar, i així consta en el programa de wordpress, que estic utilitzant en els blogs, que els articles estan gravats a mesos vista, per exemple, ja hi han en aquests moments, articles fins el dia 01de novembre de 2020; axó em garanteix tenir una llarga tranquil·litat perquè totes i tots pugueu seguir amb la seguretat de tindre articles i gaudir d’ells durant un període prou llarg.

No obstant, he tingut de reinventar-me maneres perquè un article pugues tindre les imatges adients, gracies moltes vegades a l’Arxiu Rasola, que durant  mes de 40 anys he anat fent un recull fotogràfic d’arreu de Catalunya, de més de 100.000  de diapositives (antigues) i fotografies digitals, del medi natural i sobre tot de l’aigua dolça. !!!

Dit tot axó, vull reafirmar que jo personalment he estat i estic a hores d’ara, confinat i respectant el confinament “a Casa “ pel Coronavirus.

Vull en tot moment a totes i tots el seguidors dels Blogs Rasola agrair-vos que seguiu els articles que us vaig posant amb il·lusió cada dia.

Gracies !!!

 

Ramon Solé – Fotografies : Anna Maria Molinero i Ramon Solé

Recordeu : l’Article d’avui sortirà a les 08.00 hores

Les dones i els molins del Riu Sec al s. X.

Avui us presento tres articles

Riu Sec – Montflorit_-Cerdanyola del Vallès

Guifré Borrell (874-911), fill de Guifré el Pilós, concedeix a 904 privilegis al monestir de Sant Cugat d’acord amb Teuderic, bisbe de Barcelona entre 904 i 937 i procedent de Vic.[1] Així se’ns presenta la “generositat” dels nobles i la tasca repobladora dels monestirs, però la història basada en els documents escrits que ells mateixos controlaven, no és com ens l’han explicat. Per a fer-nos una idea hem d’anar a allò tant petit que no van parar atenció, allò que era necessari consignar: les propietats, els llocs, les dates, els noms.

Anem a la zona de “Palatio Auzido” (actual Ripollet) per on passa el “riu Sec” que no era tan sec, especialment en temps de pluja, una zona on la gent treballava fent molins hidràulics per canalitzar l’aigua. Un riu que ha estat en temps recents molt maltractat per la contaminació i, actualment, millorat.

Amb la història de Na Chixilo[2] explicaven que sovint un potent: monestir, noble… deixava una terra a canvi de que es fessin obres i els hi retornessin la meitat de la propietat amb les millores que hi havien fet, donant a canvi una altra terra per a continuar la tasca, que feia, com veiem, el poble ras, sovint dones. Ho anem veient contínuament en les transaccions dobles que es fan en aquesta zona a final del segle X, en relació al monestir de Sant Cugat.

Una d’aquestes dobles transaccions la fan Teudat i la seva esposa Lívul amb el monestir de Sant Cugat. Al 973 permuten les parts que tenen junt al molí de “Palatio Auzido”, tot el que té allí Sant Cugat que va ser de Sesesmund, difunt, d’Ermengarda i de Guitard fins el riu Ripoll, per una terra del monestir. Sembla que donen a Sant Cugat els trossos que han millorat (que té Sant Cugat però eren d’una altra gent) rebent, a canvi, una altra terra. Al 982 trobem una donació a Sant Cugat d’aquesta mateixa parella[3].

Hem trobat un llistat dels molins que surten al Cartulari de Sant Cugat, amb aquest llistat que Pere roca va fer al 1990 molts d’ells a aquesta zona, podem seguir aquestes referències, però cal tenir en compte que en molts casos no es citen les dones ni es troben relacions[4].

Al 987, per una permuta de terra i molins que fa Garsinda “Bonamoça” amb el mateix monestir i al mateix lloc, sabem que Teudart ja era difunt, potser degut a la ràtzia d’Almansor. És el mateix patró que veiem amb el germà de Chixilo, Gigila, que fa una donació i, tot seguit, una permuta amb Sant Cugat en 983 i del que, ja difunt a causa de la ràtzia (d’aquest sí que ho sabem), serà la seva germana qui continuï les obres[5].

Un altre personatge que fa aquestes dobles transaccions al 983, Ellemar, també devia morir al 985, perquè al 987 és el seu fill Ató qui dóna a S. Cugat tot el que tenia el seu pare als Gorgs i al riu Sec que limitava amb terra de Seniofred, levita, “on té les sues sitges, junt a la cisterna” i amb terra de, entre d’altres, Sanla faber, constructor, segurament el pare de na Chixilo[6].

Pierre Bonnassie[7] diu que els que fan les transaccions no necessàriament viuen al lloc, però sí els que es mencionen als límits. Són aquests noms dels probables habitants, els que van configurant les relacions que trobem en la conjunció dels noms, dates, fets i llocs, distingit identitats de diferents persones amb el mateix nom, però també identificant els que utilitzen indistintament nom i renom o són consignats als documents amb diferències grafies.

Un Seniofred és el que va morir al 985, on trobàvem, als límits, la Chixilo filla de Sanla faber, i un altre és el que ven les propietats dels pares i germans, tots morts a conseqüència de la ràtzia de 985, on trobem, als límits, tres dones: Durabile, els molinars d’Ermengada i Teudeverga a qui ja havien trobat a la primera permuta de Teudat i Lívul. També anem trobant a Durabile i a Ermenganda, però aquest últim és un nom força comú i no podem dir quina o quines eren les identitats que hi ha darrera del nom[8].

Quines conclusions podem treure d’aquest petit estudi?

Primer de tot és que l’immens i astorador treball, d’aquells, com de tots els temps, l’han fet els homes i les dones del poble ras, no els potents. Que aquells homes i aquelles dones eren també qui feien les planificacions de les feines.

Segon, que el relatiu aixopluc que proporcionava un monestir en un temps incert i violent, generava també una violència estructural davant el petit propietari i, especialment, dels treballadors.

Tercer i motiu principal del meu treball, cal posar de relleu el que és una evidència als documents de dret dels segles IX-X i principis del XI però de la que no s’ha deixat constància, el paper de les dones en les feines, la seva planificació i les transaccions econòmiques de l’època a la Catalunya Nord i als llocs de frontera.

Riu Sec al pas per Cerdanyola del Vallès

 

Escrit per Àngels García-Carpintero, L’H, maig-2020

Fotografies : Ramon Solé

( Des del Blog, vull agrair a l’Àngels, aquest treball propi, que ens ha facilitat  poder conèixer la importància de les Dones en el segle X. )

Viatjant al nostre passat en temps de confinament.

 

[1] Feliu i Montfort, Gaspar (1971). “El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010”. Tesis. U.B. vol II, docs. 4 i 5

[2] Na Chixilo, finals segle X. Les dones i la canalització de l’aigua a la Catalunya de l’alta Edat Mitjana. Histories desde Bellvitge. Les dones i l’aigua. WordPress.

[3] Mn. Mas, J. (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, n, LXXXIX (973) i CXXXVI (982)

[4] Roca, P. (1990) Referències a molins en el Cartulari de Sant Cugat. 202958-Text de l’article-280542-1-10-20101125

[5] Mn. Mas, oc, vol. IV, n. CLXVIV

[6] Ibídem, n. CXLI, CXLII (983) i CLXXVII (987)

[7] Bonnassie, Pierre (1964) “Une familia de la campagne barcelonaise et ses activités économiques aux alentours de l’an mil”. Annales du Midi.

[8] Mn. Mas, oc, vol. VI, n. MCCXL (Testament de Seniofred de 987) i vol IV, n. CLXXXIX (Venda d’un altre Seniofred de 988)

Avui destaquem : La Deu Vella de la Moixina d’Olot

Avui us presento tres articles

Cal dir que hi ha la Deu Nova i la Deu Vella a Olot, situades a prop del paratge dels Aiguamoixos de la Font Moixina, declarat Parc Artístic Nacional.

Font de la Deu Nova

La Deu Nova ja hi vàrem dedicar un article fa anys, avui el dedicarem a la Deu Vella.

Per anar-hi deixeu el vehicle l’aparcament de la Font Moixina i Restaurant, agafeu la pista asfaltada en direcció al Restaurant la Deu, teniu de deixar aquest camí, abans d’arribar a un encreuament de camins, cal trencar a l’esquerra per un corriol que en pocs metres us porta a la font, situada al capdamunt dels aiguamoixos

i teniu bon paisatge ple d’aigua si ha plogut fa poc temps i amb generositat .

L’aigua no arriba a sortir del broc de la Font des de fa temps,

però si ho fa al costat  per la sortida o desguàs de sota la mina, que a traves d’un curt rec va els aiguamoixos.

L’aigua de la Font, cauria a una pica rectangular de pedra.

Com diem, en la part de darrera de la Font hi ha la mina, la qual queda sota terra, aquesta te una gran coberta arrodonida,

adossada a la mina queda una petita construcció de pedra amb porta, que donaria accés a la Mina.

La Deu Vella es troba envoltada d’aiguamoixos i abundant vegetació que fan un lloc singular i idíl·lic, molts pintors i poetes s’han inspirat en aquest paratge.

 

Text ; Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

La Vall de Nuria, ideal a qualsevol època de l’any

Avui us presento tres articles

El Santuari de Nuria i en totes les Rutes,  es pot  gaudir d’una riquesa natural i paisatgística única, està situada dins del Pirineu Oriental, en el terme municipal de Queralbs.

Dominant un dels punts més elevats de la Vall de Ribes, està envoltada per cims de gairebé 3.000 metres i d’on neixen multitud de deus d’aigua i torrents.

S’arriba amb El cremallera, que té un recorregut de 12,5 km i supera un desnivell de més de 1.000 metres.

En el paisatge de l’alta muntanya els arbres dominants sempre són els pins.

El pi roig no puja gaire més dels 1.500 m,

i ben aviat el pi negre és l’arbre dominant, en la zona entre els 1.700 m i els 2.400 m correspon al tipus de vegetació conegut com a estatge subalpí.

En les carenes i els collets orientats al nord s’ha estès un matollar dens i ras dominat per l’azalea procumbent.

El prat alpí està constituït per un bon nombre d’espècies d’herbes, sobretot de la família de les gramínies i les ciperàcies, de fulla estreta i lineal, acompanyades d’altres herbes que sovint prenen forma de masses compactes encoixinades.

En quan a animals salvatges, com mamífers grans son presents a Núria, però que resulten més difícils d’observar directament, són el senglar, la guilla, la marta, la fagina  i la llebre; de rèptils hi ha l’escurçó pirinenc,

i és fàcil veure ocells, com l’oreneta cuablanca, la merla d’aigua, el xoriguer, el trencalòs, els voltors, i la perdiu blanca.

Moltes i variades son les rutes a poder fer, des del Santuari, segons el nivell de preparació de cada persona,

per exemple :

  • Torreneules – Cim de la Coma del Clot – Puig de Font Negre – Pic de l’Àliga – NURIA – 100 cims n 105
  • L’Olla de Núria pujant els 17 cims de la carena
  • Núria-Noufonts-Núria
  • Núria – Llacs, Refugi, Gorges i Passarel·les de Carançà – Thuès-Entre-Valls
  • Olla de Núria Parcial: Núria – Pic d’Eina – Pic de Noufonts – Pic de Noucreus – Pic de la Fossa del Gegant – Núria
  • Núria – Puigmal

I moltes mes rutes…

Simplement,  cal deixar el cotxe a Ribes de Freser o Queralbs, agafar el tren-cremallera i passar un bon dia per Nuria i les seves muntanyes…

 

Recull de dades : Viquipèdia i Altres

Adaptació al Tex i Fotografies : Ramon Solé i Oriol-Ramon Solé

La Dona d’Aigua del Figaró, real o llegenda ?

Avui us presento tres articles 

Era un diumenge de mitjans de gener, jo tenia com a objectiu anar a fer fotos, amb la càmera digital, d’unes fonts naturals al  poble del Figaró, al peu del Montseny.

Vaig agafar el tren de les 8,10 del matí i, amb poc menys d’una hora, curiosament , baixava tot sol a l’estació del Figaró.

No feia fred i amb un cel totalment blau, es presentava un dia magnífic.

Al costat mateix de l’estació vaig seguir la pista asfaltada que, en uns pocs més de quatre quilòmetres, ens porta fins el Mas del Montmany.

Abans d’arribar-hi, en una corba del camí, surt un sender que porta fins la Font de Montmany o de l’Estalviada.

Em va agradar a l’instant. Vaig fer unes fotos del conjunt de la vegetació, de la Font i del petit salt d’aigua que es recollit per un gorg.

Em va sorprendre la quantitat d’aigua que baixava per la torrentera, ja que feia temps que no plovia.

Vaig seure al costat de la Font i vaig començar a esmorzar.

En pocs minuts la boira era present i el sol s’enfosqui, curiosament, sols ho era en aquell lloc del torrent, i a la vegada vaig notar que entre la vegetació, a prop del gorg, algú m’estava observant … Vaig preguntar amb veu alta si hi havia algú,

va sortir una dona d’uns… trenta anys, prima, no massa alta, amb una llarga cabellera ben pentinada i ulls blaus. Em va sorprendre com anava vestida, amb una roba com blava i molt fina de seda transparent.

Tot seguit em va preguntar tímidament :

qui ets… i perquè fas fotos d’aquest lloc ?

Sóc en Ramon, respongué, i m’agrada molt fer fotos de tot el que està relacionat amb l’Aigua i la Natura.

I  tu,  qui ets ?    vaig replicar, desprès d’uns instants de silenci, digué,

sóc la Gorguina …una Dona d’Aigua del Puiggracios.

En aquells moments, no sabia si encara estava al llit tenint un somni i volia despertar-me, donat que tot allò no podia estar passant,  en canvi, em trobava ben… ben despert !     …i davant meu estava  … Ella.

Em vaig adonar que hi havia un silenci mai viscut abans per mi. Sols sentia la remor de l’aigua passant pel  torrent i el soroll que sortia de la font, interromput sols per les nostres veus, sobre tot per la d’ella, que era molt, molt… dolça!

Al meu cap s’estaven acumulant moltes preguntes que li volia fer. Era l’ocasió privilegiada de conèixer molt mes sobre elles, tot i que alguna cosa ja sabia per haver llegit sobre el tema, feia anys…

I vaig fer el pas,

Gorguina, puc fer-te unes quantes preguntes sobre  vosaltres, les Dones d’Aigua ?

Vaig rebre un Sí, per resposta.

Quines característiques teniu, les Dones d’Aigua ?

Som només éssers femenins, que habitem en indrets d’aigua dolça. Com a rius, torrents, gorgs, aigües subterrànies, estanys, fonts, pous, deus… i boscos molt humits. Com veus, arreu on hagi aigua dolça.

Segons on vivim, ens anomenem de diferent manera: als rius, les ondines i nàiades,  al bosc, les alseides, a les valls, les napees, a les grans muntanyes, les orèades, als boscos de roure, les dríades.

No és el cas de Catalunya, però les que viuen a la costa o dins la mar, són les nereides, i als oceans, les oceànides.

Ramon, tu hauràs sentit uns altres noms… són els que els humans coneixeu més popularment :

Aloges, goges, encantades, paitides, nimfes dels llacs, fades d’aigua, estunes… depèn molt del lloc de Catalunya on habitem.

Tenim certs poders màgics, tant per fer el bé com per castigar als humans. Compte! no som bruixes…! Algunes tenim una vareta màgica feta, això si, de la fusta d’avellaner. És l’única que ens val per fer els encanteris i encisos.  Som bones dones que ens agrada portar riquesa i benestar als humans.

En canvi, si som ofeses o enganyades, podem castigar els mortals.

Ah! parlant de mortals, dir-te que nosaltres sempre som d’aspecte jove, juganeres, ens agrada ballar, fer gresca al costat d’un gorg o estany, tot i que, en els transcurs de centenars d’anys, podem arribar a morir…

Moltes de les Dones d’Aigua que existeixen a Catalunya, són de les mateixes característiques físiques que jo. Ens agrada no aparèixer quan el humans esteu pel nostre territori, sortim sovint durant la nit de lluna plena, ens emmirallem amb l’aigua per pentinar les nostres llargues cabelleres daurades o pèl-roges.

De dia, en alguna ocasió com avui, amb un sol radiant, sortim dels nostres palaus o de les ciutats amagades dins les aigües o de les coves d’entre els boscos per rentar la roba i cantar cançons.  Com et deia, vivim en llocs inaccessibles pels humans, generalment en grups,  per protegir-nos millor.

Quan volem voltar una mica durant el dia podem transformar-nos en ocells, com merles d’aigua o orenetes.

En quins punts de Catalunya esteu?

De fet, arreu de tot Catalunya. Principalment, als Pirineus o en grans Muntanyes, com el Montseny, el Montnegre o el Puigmal entre d’altres. També a rius nets com el Noguera… i a pobles concrets, com Odèn, Sant Iscle de Vallalta, Vall del Freser, Gualba, Viladrau, Sant Hilari, Arbúcies, Riells, Sant Miquel del Fai, Porqueres, La Garrotxa, Caldes d’Estrac, Torroella de Montgrí, Masies de Voltregà, Puigcerdà…….

Era un no parar de dir llocs on habitaven! …I per últim, va dir,  Puiggraciós, on estàvem… i on ella vivia…!

Vaig mirar el rellotge amb compte per a no ofendre-la i em va semblar que el temps quasi no havia passat…

Em podries explicar alguna llegenda o historia?

Si! 

Puc explicar-ne de cada un dels llocs que t’he dit… Si és que tens temps per escoltar-me…!

Vaig comprendre de seguida que havia vist com mirava l’hora, i ràpidament li vaig demanar disculpes.

Així va ser com, durant una bona estona, anava explicant sense pausa una llegenda darrera una altra. Quasi no tenia capacitat de recollir tota la informació que m’estava facilitant.

Curiosament, en cap moment, em va explicar cap llegenda del lloc on ella vivia, Puiggraciós.

Semblava que era el moment de dir adéu. Ja ho estava allargant tot el que podia per estar mes estona amb ella.

Vaig fer-li una última petició:

Gorguina, em deixaries fer-te unes fotos al costat del gorg?

Ella va accedir, amb la condició que mai les ensenyés a ningú.

Allà es va quedar assentada al costat de la Font. Semblava que el sol, que havia tornat a sortir entre la boira, li donava un resplendor molt més brillant.

Vaig tornar pel mateix camí que havia anat. Durant el viatge de tornada amb el tren, tenia ganes de veure les fotos que havia fet, sobretot on ella, Gorguina, sortia.

Els meus pensaments, però, estaven traint la promesa. Volia ensenyar les fotos de la Gorguina  a la família, als amics, als companys de feina… fins i tot, per que no, publicar-ho al diari o anar a la TV…

A casa, no vaig esperar ni un moment, i un cop passades totes les fotos digitals a l’ordinador, vaig  mirar-les i… quin ensurt!  A les fotos on havia de sortir la Gorguina, apareixia només  la imatge del gorg i de la vegetació, de la seva bella figura, res de res, estaven cremades amb molta llum…

Em deia una i mil vegades, que havien estat els meus mals pensaments, això havia succeït per voler ensenyar les seves fotos a tothom.

Em sentia malament amb mi mateix i decidí tornar al dia següent a la Font on feia unes hores l’havia deixat.

Però aquesta vegada no aniria sol, m’acompanyaria en Bernat, un amic meu que és un entusiasta dels enigmes i misteris.

Cap dels dos vàrem anar a la feina, l’important era arribar a primera hora del matí.

Quan érem al lloc, vaig descobrir una cosa que em va deixar fred com el gel: el torrent, el gorg i la mateixa Font, estaven totalment secs i amb esbarzers! No trobàvem explicació a aquest misteri i cap rastre d’on podia estar la Gorguina.

Pel camí passava un ramat d’ovelles, en Bernat va preguntar al pastor si coneixia alguna llegenda de les Dones d’Aigua de les Muntanyes del Puiggraciós.

El vell pastor li va contestar breument :

El meu avi m’havia dit alguna vegada, que una jove  Dona d’Aigua havia habitat en aquell torrent, però no en sé res més… i menys de llegendes… Carai…!

Es va acomiadar amb una mirada com si digués que estàvem una mica tocats. Va anar baixant pels camps amb el ramat d’ovelles.

En Bernat continuà preguntant a la gent de les Masies properes, …i res de res.

Vàrem buscar per llocs, casi… casi… inaccessibles per aquelles contrades.

En Bernat i jo, prenguérem una decisió, era qüestió de deixar-ho, si més no, de moment…!

Tenia el convenciment de que era l’únic ser humà que havia tingut l’extraordinària sort de veure i parlar amb una Dona d’Aigua en el nostre segle XXI… De fet, això, és el que jo volia creure !

 

Text i Fotografies : Ramon Solé – Versió actualitzada

Dibuix de la Gorguina : Bernat Serrat

( La primera versió es va publicar en el Bloc antic i anterior a aquest, el 31 d’Octubre de 2013) 

Arbres – Projecte arbres del Cementeri Vell de Terrassa

Avui us presento tres articles 

Des dels barris de Vallparadis i Plaça Catalunya – Escola Industrial van voler impulsar l’educació i el civisme en tots els nens i nenes de la ciutat, el dia 7 de març del 2018 varen celebrar la festa :

“UN ARBRE PER UNA BONA INFÀNCIA”.

Aquest projecte era basat en:

  • Ensenyar als infants que sense els arbres els humans no podríem viure, ja que ells són els que ens aporten l’aire pur, l’aigua neta i la natura. Tal com defineix el triangle de la vida “aire, aigua i boscos”.

I la Festa va consistir :

  • La festa va consistir en plantar en diferents llocs de Terrassa uns arbres per part dels nens d’unes escoles
  • L’arbre de Vallparadís és una Magnòlia i els alumnes de l’Escola Santa Teresa de Jesús el varen plantar en la Plaça dels Museus tot just al costat del Museu Tèxtil de Terrassa.
  • L’arbre de Plaça Catalunya – Escola Industrial és
  • Magnòlia
  •  i els alumnes de l’escola Liceu Egara el varen plantar a la Plaça Catalunya.
  • I finalment, l’arbre del Barri Universitari – Cementiri Vell és un Lledoner i els alumnes de l’escola Ramón i Cajal el varen plantar a la cantonada del carrer Wagner amb carrer Igualtat.

En els barris de Vallparadis i Plaça Catalunya – Escola Industrial la festa va acabar amb una xocolatada per tots els nens i nenes de les dues escoles.

 

 

Recull de la informació : Associació barris de Vallparadis i Plaça Catalunya – Escola Industrial

Adaptació al Text i Fotografies : Ramon Solé