Es un mes ideal per recollir : alls, albergínies, cebes, escaroles, espinacs, pèsols, patates primerenques, cigrons, enciams, mongetes tendres, cogombres, carbassons, maduixes, pèsols i faves.
Podem plantar : carbassons, cebes, espinacs, tomates tardanes, mongetes, enciams, moniatos, bitxos, api, col morada, col i flor, col, porro.
Sembrar: bleda, axicòria, blat de moro, julivert, remolatxa i pastanaga.
Atenció a les adventícies, començar a esporgar les tomaqueres, alberginieres i recalçar les mongeteres i les patateres.
Estació del Cremallera de Núria, 2006. A Núria només s’accedeix a peu o en Cremallera.
Núria és un lloc emblemàtic de Catalunya, tothom que hi ha anat, hi vol tornar i qui no ho ha fet encara, té el desig de veure-ho amb els seus propis ulls.
Núria és un lloc per mirar i per respirar a fons.
Part del santuari, l’ermita de San Gil i el llac artificial de Núria des del Pic de l’Àliga.
Respirar a fons és el que hem trobat a faltar els que hem estat confinats a ciutat i no hem pogut més que repassar les nostres fotos i records.
Els meus records més recents són de l’alberg de la Generalitat “Pic d’Àliga” on vam fer un parell d’estades familiars i compartides amb amigues i amics.
L’Alberg “Pic d’Àliga” duu el mateix nom de la muntanya en la que es troba.
Un parell de caps de setmana llargs, tots dos amb temps plujós i fred, però plens de bons records: xerrades en bona companyia, jocs amb la canalla, vistes de les que, sense allunyar-nos massa, podíem gaudir, passejades amb pluja o núvols i el respirar a fons. Al matí fèiem Chi-Kung a l’esplanada de darrera l’alberg.
Una tarda, passejant, vam veure una vaca parint, vam quedar tan absorts que ningú va fer la foto. Els millors moments de la vida són aquests que hem gaudit amb tots els nostres sentits.
Passejada després de la pluja.Part posterior de l’alberg. Al costat: les instal·lacions del telecabina Coma del Clot que puja a l’alberg Pic de l’Àliga
Els records, una mica més llunyans, de les excursions que fèiem de joves, l’esforç per arribar, sempre amb el goig de les vistes i del respirar. Pedres i pujades que després, ja esgotada, es tornaven baixades que feien patir els genolls. L’aigua freda on em mullava els peus.
Els pics que voltegen Núria es coneixen com “l’olla de Núria”.
Uns records una mica confusos del viatge a Núria d’adolescent amb els pares i la meva millor amiga del moment. La primera impressió del Cremallera que pujava vertical entre roques, muntanyes i rieres, el riure permanent dels quinze anys.
La visita al museu, l’olla i la campana on les dones demanen fertilitat, novament les rialles amagant la por a tot allò desconegut que ens havia de passar.
Una dona demanant fertilitat. Postal antiga.
Mai m’ha agradat la estètica de la església actual. Tot el santuari en conjunt sembla una instal·lació militar –ho va ser en certs moments de la història-. Ja de joveneta em tirava el romànic i tot el que era o semblava ser antic, com l’ermita de Sant Gil. La bellesa es troba en allò que se’ns mostra fràgil i senzill.
Ermita i font de Sant Gil Postal antiga.
Tenia un altre record amagat en algun racó de la consciència, devia ser als tretze o catorze anys, només vam fer una estada de nit, fèiem una ruta amb l’esplai i ens allotjàrem a la part dels excursionistes més pobres.
Tots els vàters estaven obturats. Una situació horrible amb la que de vegades he somniat, que vaig mig recordar llegint l’Assaig sobre la ceguera de Saramago i que ara, mirant les fotos de Núria he aconseguit situar.
Em ve la imatge d’una noia d’un barri obrer de les perifèries de Barcelona que, portada d’excursió sense saber massa bé on, mirava per unes finestres, amb una mica d’enveja, els que dormien a l’hotel i esmorzaven calent.
No ens van deixar colar als seus lavabos, érem pàries. Era el temps en que l’Opus Dei venia estampetes i altres objectes clericals, un temps en que, ara s’ha sabut del cert, es volia fer amb el complex.
L’església del santuari (1960), respon a una estética que se’ns fa estranya. Foto: Ramon Solé
Amb aquests records que entre llums i ombres s’han fet una mica més clars, espero tornar a Núria.
M’enduré la nena aclaparada per un món hostil, l’adolescent amb moltes ganes de viure malgrat les amenaces ambientals, la jove que gaudia amb la Natura tant com amb l’amistat, la mare de família que va saber trobar bons moments entre la duresa de compaginar les feines de les cures amb el treball fora de casa. Me la enduré amb els records i amb la història que ara conec una mica millor.
Esglèsia antiga enderrocada al 1911.
Façana neogòtica amagada per l’actual. Postal antiga.
Me’n duré aquesta que vaig ser i la deixaré als peus d’alguna font, perquè la deessa de la mare vida no rau als objectes fabricats pels homes, sinó a la terra i al fang, a la fusta del noguer amb la que, segons la llegenda, Sant Gil va fer la primera talla de la marededéu, als rituals ancestrals per demanar fertilitat, als aplecs de pastors i peregrins que menjaven la sopa dels monjos fent fila pobres i rics per igual.
M’acomiadaré de tot el viscut, somniat o imaginat i tornaré a ser.
Text i Fotografies: Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 30-abril-2021
A qui gaudeix i procura bellesa, sense amagar la realitat ni oblidar les necessitats
La Riera de Fontscalents és una riera dels termes municipals de Castellcir i Castellterçol, de la comarca del Moianès.
Es forma en el lloc on s’ajunten el torrent de la Mare de Déu amb el Sot del Forn, a prop i a ponent del Mas Montserrat, al sud-est del Verdeguer. Des d’aquell lloc davalla cap al sud-est, deixant a la dreta els Camps de Portet. Poc després rep per l’esquerra el Xaragall de la Cuaranya.
Cal destacar les Banyeres, que són unes cavitats naturals de la mateixa roca on es reté l’aigua de la riera.
Tot seguit travessa la Quintana d’Esplugues, deixa a l’esquerra la font de Fontscalents;
en aquell lloc deixa a l’esquerra, en el mateix marge de la riera, la Poua Montserrat.
Poc després, deixa a la dreta la masia d’Esplugues, passa per sota del Pont d’Esplugues i deixa a l’esquerra el Pou d’Esplugues. Encara, rep per l’esquerra el Sot d’Esplugues, deixa a l’esquerra les restes del Molí Vell i continua cap al sud-oest, amb la Font del Molí Vell.
En el moment que rep per l’esquerra el Sot de la Vinyota, deixa enrere Castellcir per entrar en el terme de Castellterçol a ponent del Pla de la Terma.
Ja en terme de Castellterçol, deixa a la dreta -nord- la Vinyota i el Molí Nou, mentre que a l’esquerra queden la Font de la Vinyota i la Poua del Molí Nou.
De seguida deixa a l’esquerra Cal Murri, rep per l’esquerra el Xaragall dels Pollancres, i s’aboca en el torrent de l’Àngel per tal de formar la Riera de la Fàbrega just a llevant del Polígon industrial El Vapor.
Aquesta és una riera viva, que sempre porta aigua. Travessa racons molt bonics: boscos de ribera, pinedes, camps on hi pasturen ramats de bestiar.
Recull de dades: Ajuntament de Castellterçol , Viquipèdia.
Situeu-vos a la carretera N – 260 amb direcció al Ripollès des de la Vall de Bianya, passat el restaurant La Mercè, a la dreta surt un camí cimentat amb el cartell de Sant Martí.
Passareu les marques grogues a la cruïlla cap la Font bonica.
Seguim recta arribem a can Pujolar on hi ha un cartell que indica a l’esquerra per anar a Sant Martí del Clot, l’agafareu passareu per can Bunot, al poc a les envistes de la casa de la Plana, just al sortir del bosc a la dreta tot resseguin el rec,
veureu una barana de fusta i a sota està la Font de la Plana.
De fet es com una cisterna on hi ha a dins l’aigua.
En un lateral i en una part més superior podem veure un broc gran de pedra en desús.
Com que esta entre el bosc i la pista forestal, no fa de bon estar.
El Pi que avui volem destacar és un exemplar, situat en el centre de la plaça del Mestre Serrat en Terrassa, amb els carrers Catalunya i del Pla de l’Ametllera.
És un Pi Pinyer de gruixut tronc, amb branques fortes i bona copa arrodonida.
Es considera en bon estat de salut. A l’estar en un jardí petit destaca sobre la resta d’arbres.
Se puede acceder al Salto de Poveda hasta casi el mismo curso del embalse en coche por el Norte a través de la CM-210, que enlaza con un camino que lleva directamente a la cascada.
En el Parque Natural del Alto Tajo se encuentra uno de los enclaves más bonitos, lo forman las aguas del río Tajo en el conocido Salto de Poveda.
Muestra un salto de agua impresionante, de unos veinte metros de altura y diez de ancho.
En su base forma como una pequeña laguna natural.
La red hidrográfica ha configurado este impresionante espacio de cañones y hoces fluviales, singulares formas de laderas: cuchillos, agujas y monolitos sobre rocas calizas y areniscas rojas; la red de cañones y hoces continua más extensa de Castilla-La Mancha.
Para más información sobre el Parque Natural del Alto Tajo podéis consultar a:
El molí de Baix es troba situat al sud del molí de Llobateres, a la riba dreta del Tenes. S’hi accedeix mitjançant un camí empedrat des del molí de Llobateres, dins del municipal de Sant Quirze Safaja, a la comarca del Moianès.
També era conegut com el Molí de Llobateres de Baix. Era molt a prop del límit del terme, a ran del Gorg Negre.
Hi ha restes de runes de l’habitatge del molí. Queden estructures inferiors bastant ben conservades, com el carcabà, la sala de la mola o la sortida d’aigua cap a la riera. Va ser un negoci important que involucrava una part significativa de la població rural.
És una edificació de planta rectangular de planta baixa i dues plantes amb soterrani on hi ha ubicada la zona del carcabà, amb una obertura a la zona inferior del mur de llevant per desaiguar l’aigua novament al Tenes. A la façana de migjorn hi ha una porta de llinda que dona accés a la sala coberta en volta de canó que dona lloc a l’obrador, on s’hi conserva una mola i la caixa de farina realitzada amb grans lloses verticals. Aquesta mateixa façana, a l’alçada del primer pis hi ha dues portes més.
La que es troba situada l’extrem de ponent és de llinda de pedra amb l’any 1793 inscrit i dona accés a un segon obrador, el qual conserva dues moles i una de les caixes de farina construïda amb grans lloses col•locades verticalment. La segona porta, d’arc de mig punt, dona accés a la zona d’habitatge on encara es conserva in situ la pica i el forn de pa tapiat.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 