A primers del segle XX, hi van haver les primeres maquines per l’embotellament en manantials d’aigua natural o al costat d’una font natural.
Arreu de Catalunya, a moltes fonts i pous s’embotellava l’aigua pura tal com sortia, per ser distribuïda a gran pobles o ciutats, algunes de les aigües eren considerades com a medicinals.
Aquest procés en un principi es feia de forma manual, botella a botella, i es tapava de la mateixa forma.
Al creixér la demanda en la producció es va crear maquinária per netejar, embotellar i per tapar la botella de vidre.
Us passo un recull d’imatges d’aquella època :
Text i imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola
Conocidas en la localidad como La Reana, las Fuentes Tamáricas se suelen situar en la localidad de Velilla del Río Carrión (Palencia), situada 101 km al norte de la capital provincial, y 173 km al sur de Santander, junto a una de las márgenes del Río Carrión, y en un entorno de montaña de gran valor natural.
Las Fuentes Tamáricas son tres fuentes próximas ubicadas por el geógrafo e historiador romano Plinio el Viejo en la Cantabria clásica, y que desde el siglo XVIII se han identificado con la fuente de La Reana, en Velilla del Río Carrión (Palencia), España.
Información de su historia:
Se sabe que los cántabros tamáricos que habitaban la zona desde el siglo III a. C. rendían culto a las aguas y a las fuentes sagradas.
No se conoce con exactitud el año de su construcción, pero está claro que cuando los romanos conquistaron Cantabria (año 19 a. C.), hallaron estas fuentes que llamaron poderosamente su atención.
El irregular brote de sus aguas y vaciado inesperado, acompañado del ruido subterráneo que precede a su llenado, tuvieron que ser en aquella época motivo de respeto y adoración.
Posiblemente fueron utilizadas como baños de inmersión, lavadero y augurio. También se ha sugerido que el conjunto pudo estar dedicado a algún dios de las aguas, donde se realizaban predicciones basándose en su irregular ciclo de llenado y vaciado.
En el siglo XIII se construyó a su lado una ermita consagrada a San Juan Bautista, para cristianizar el lugar y borrar toda relación con ritos paganos.
Perdidas en el tiempo durante siglos, las descripciones hechas por el geógrafo y naturalista romano Plinio el Viejo en el siglo I cautivaron a quienes las conocieron, y llevaron a su búsqueda infructuosa durante cientos de años y en multitud de lugares, desde La Rioja hasta León, sin ser hallada ninguna que coincidiera en su comportamiento hasta que en 1768, el historiador y geógrafo Enrique Flórez las situó en su localización actual.
Durante los veranos de 1960 y 1961 se realizaron trabajos de excavación promovidos por el Servicio Nacional de Excavaciones Arqueológicas del Ministerio de Educación Nacional, dirigidos por el prestigioso arqueólogo Antonio García y Bellido, sin lograr aclarar la procedencia de las aguas de la fuente. En ese momento solo se conservaba un arco de la edificación original, y fueron incorporados dos más para adaptarse a la misma, además de rehabilitar todo el entorno.
Losa de advertencia:
Se trata de un estanque rectangular con tres arcos de piedra, de loscuales solamente uno es original, los otros dos fueron incorporados entre 1980 y 1981 para reproducir fielmente lo que fue la fuente en su construcción. Su gran particularidad es que se llena o vacía a su antojo, sin seguir ningún ciclo ni lógica. Su llenado viene precedido de un rumor subterráneo que es señal inequívoca de que comienza a manar. Tiene tres aliviaderos que aprovechan el agua para regadío, y en uno de sus extremos un ara romana hallada en las proximidades. A su lado se encuentra la ermita de San Juan del siglo XII. Toda la zona es de césped y arbolado, y rodeada por un pequeño muro de piedra que delimita el conjunto. A la entrada, una losa con la inscripción:
La intermitencia irregular del brote de las aguas de estas fuentes tiene el don de profetizar la pronta muerte de todo aquel que, al visitar por primera vez la fuente, la encuentre en su fase seca.
El misterio de su llenado y vaciado todavía perdura hoy en día; los estudios realizados sobre la procedencia del agua y sus ciclos no han obtenido ningún resultado, y siguen confiriendo al lugar un halo de misticismo.
La fuente de La Reana fue declarada Monumento provincial el 9 de mayo de 1961, y Bien de interés cultural el 11 de julio de 2002.
Bellaombra (Phytolacca dioica) és una espècie d’arbre. En realitat es tracta d’una espècie herbàcia molt gran.
A Amèrica del Sud se’l coneix amb el nom guaraní d’ombú que significa “ombra”.
Originari de Les Pampes d’Amèrica del Sud. Actualment és difícil trobar-ne de silvestres.
És el símbol de l’Uruguai, l’Argentina, i la cultura dels gautxos.
Arriba a fer de 12 a 18 m d’alt amb una capçada de 12 a 15 m. Les arrels són visibles.
La fusta és esponjosa i tova. Les fulles són el·líptiques, de fins a 20 cm de llarg. De disposició alternada.
Les flors són dioiques en raïms terminals blancs. El fruit és una baia de color vermell intens que conté llavors ovoides de 3 mm de llarg i de color negre.
Planta ornamental usada a carrers de ciutats i parcs. També, utilitzada per a fer bonsais.
La saba és verinosa i no l’afecta la plaga de la llagosta i altres plagues.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació del Text : Ramon Solé
Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel
Totes les fotografies van ser realitzades en el Parc de Bellvitge
Aquesta obra descriu els punts d’aigua que es troben, en forma de fonts, pous, galeries o bassots, a la serra de Sobremunt, entre els municipis de Sant Hipòlit de Voltregà, les Masies de Voltregà, Santa Cecília de Voltregà i Sobremunt.
Són quaranta-quatre punts situats sovint al costat de masies i constitueixen un indicador de la relació entre la disponibilitat d’aigua i el poblament.
L’obra es completa amb quatre rutes de recorregut circular que permeten visitar els diferents punts d’aigua.
Han sigut 365 dies, hem tingut uns dies bons i altres no tant…; avui fem un recull de imatges de com ha sigut en aquest Blog durant aquest any 2020, i on ha sortit un article o mes, cada dia del present any que avui direm a deu :
Fonts, Mines, Cisternes i Pous
Fonts destacables d’aigua de xarxa
Espais Naturals protegits
Torres d’Aigua i grans Dipòsits d’Aigua
Muntanya
Pantans, Rescloses, Recs
Sèquies, Aqüeductes
Salts i Grogs
Arbres
Parcs, Jardins, Àrees de Lleure
Molins d’agua
Articles de fora de Catalunya
I molt mes…
Senzillament, us desitjo a totes i tots els seguidors i col·laboradors/res del Blog,
un Bon Any 2021.
Text : Ramon Solé
Fotografies : Dora Salvador, Oriol-Ramon Solé i Ramon Solé
Els Jardins de ca n’Arús estan en la Rambla de la Marina, 415 -427 de l’Hospitalet de Llobregat.
Els jardins de ca n’Arús tenen un marcat estil romàntic, propi de la segona meitat del segle XIX. Estan situats en la confluència de la Rambla de la Marina i l’Avinguda del Carrilet.
El parc està configurat en un pla dividit en sis espais enjardinats relacionats entre ells per avingudes que conflueixen en un espai central arrodonit amb una font d’aigua al mig feta de maó emmarcada per un parterre de llamborda moderna i envoltada quatre arcades al peu de les quals hi creix un xiprer.
L’accés original al parc es fa per una avinguda més ample on hi ha el barri original de la casa senyorial.
Fineix davant de la façana principal de la casa per una balustrada.
Les espècies representades són del tipus mediterrani, amb presència destacada de til·lers que aporten ombra i un agradable perfum durant l’època de floració, xipressos, varies espècies de pícees i magnòlies i alguna olivera i palmeres del tipus canariensis, datilera i algun margall.
Els parterres, es conserven verds, amb gespa i planta verda del tipus com les cintes verdes (Clorophytum comosum) que a més a més de ser considerades plantes purificadores de l’aire, aporten frescor a l’estiu.
Alguns dels seus racons s’han arranjat per fomentar la lectura, el recolliment i el descans o simplement com a un lloc de trobada.
El parc de Ca n’Arus obre del primer de maig al 31 d’octubre de les 9 del matí fins les 8 del vespre, i des de Tots Sants fins al 30 d’abril de 9 del matí a 6 de la tarda, amb els caps de setmana, de dos quarts de deu del matí a les dues de la tarda.
Recull del text : Diputació de Barcelona – Mapes de Patrimoni Cultural
Adaptació al Text : Ramon Solé
Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel
Des de Banyoles agafarem el camí del Santuari de Rocacorba i passarem pel lloc conegut com el Pla de Sant Nicolau.
Seguint la carretera i a 11,7 km. de Banyoles i a 725 m. d’altitud, trobarem un petit pla ermat amb una tanca, a prop de la casa a dins del bosc trobarem tres elements principals a destacar, la Font de Sant Nicolau, les Fagedes,
i el Castanyer de Sant Nicolau que està catalogat com a arbre monumental. Un arbre que segons la fitxa de la Generalitat fa 18 metres d’alçada i 16 m de capçada mitja.
Generalitat de Catalunya – Viquipèdia
Fa uns anys va trencar-se una important branca, aparentment la resta del castanyer esta prou sa.
Està en un dels indrets de més altitud de la comarca, que es constitueix com a mirador excel•lent del Pirineu al Ripollès. Cal remarcar que es un lloc declarat com a espai d’interès natural aquestes Muntanyes de Rocacorba.
Els arbres i vegetació en general poden estar exposats a les inclemències dels efectes de l’hivern, com gelades, boires prolongades i grans nevades, arribant a posar en perill la seva existència o produir danys importants.
De l’enciclopèdia.cat llegim en “ L’hivern silenciós “ :
A les boscanes decídues l’hivern és l’estació més tranquil·la, l’època de la quietud i el silenci. El bosc descansa en molts sentits i de diferents maneres; la majoria d’ocells han migrat i la seva xerradissa sorollosa s’ha aturat fins a la primavera. Molts mamífers, amfibis i rèptils entren en una fase de letargia o hibernació i pràcticament sembla que hagin desaparegut del bosc.
Els insectes i altres artròpodes moren, o bé passen l’hivern en estat letàrgic o en forma de larves o pupes immòbils. Fins i tot les llavors entren en una fase de letargia: tot i que podrien haver germinat en el moment de madurar i caure, retarden la germinació fins a la primavera per diferents mètodes.
Els arbres i els arbustos es troben inevitablement exposats al fred i a altres condicions adverses. Les plantes herbàcies, en canvi, passen l’hivern en forma de llavors, de bulbs o de rizomes i d’aquesta manera eviten els rigors de l’estació: les llavors sota la virosta, i bulbs i rizomes sota terra.
Per a arbres i arbustos, l’estació freda comporta el risc addicional de la possible formació de glaç als teixits de les seves parts aèries, que pot causar la mort del vegetal, bé per deshidratació i danys físics causats per la formació de cristalls de glaç, bé per alteracions en l’estat col·loïdal del citoplasma cel·lular o en la permeabilitat de les membranes plasmàtiques a baixa temperatura.
Els mecanismes destinats a prevenir aquests danys constitueixen un procés anomenat enduriment, l’única manera de resistir amb eficàcia les glaçades.
En aquest procés se succeeixen diferents fases: en primer lloc un pre-enduriment, que es dóna quan la temperatura encara és per sobre dels 0°C, i comporta un ràpid increment de la concentració de sucres en els sucs cel·lulars.
L’enduriment pròpiament dit es produeix durant la primera setmana de glaçades, al final de la tardor, quan la temperatura se situa entre els -3 i els -5°C. Comporta canvis en l’estructura col·loïdal del citoplasma cel·lular (principalment reduint el contingut d’aigua) i en la permeabilitat de la membrana plasmàtica, cosa que assegura que no es produeixin danys cel·lulars per formació de cristalls de glaç i permet a la planta suportar temperatures de fins a -30°C.
La fase d’enduriment final incrementa la resistència a la congelació i les parts aèries de la planta esdevenen pràcticament inactives.
En condicions de laboratori, s’ha comprovat que es pot sotmetre una planta a congelació amb nitrogen líquid a -196°C sense que es formin cristalls de glaç i es pot invertir el procés de vitrificació o congelació absoluta sense dany si es descongela la planta de manera adequada, pas a pas. Les arrels, que mai no es veuen exposades a l’acció del fred com les parts aèries de la planta ni han de resistir inclemències tan extremes, sempre es mantenen poc o molt actives i constitueixen una reserva important de saba i de substàncies nutritives que es podran utilitzar durant la següent estació de creixement fins que les fulles puguin reprendre la seva activitat sintetitzadora.
Les espècies acomoden els seus processos d’enduriment a la temperatura de les regions on viuen. El roure pènol (Quercus robur) i el plàtan fals (Acer pseudoplatanus), per exemple, són molt més resistents a la congelació que altres espècies dels gèneres respectius pròpies de zones més occidentals d’Europa, de clima menys continental…
…Més avall, sota la neu, l’activitat al sòl s’ha reduït però no s’ha aturat del tot. Les fulles caigudes van desapareixent, consumides i digerides per cucs, bacteris, fongs i una miríade d’artròpodes, que al seu torn serveixen d’aliment a musaranyes (Sorex, Crocidura, Blarina) i talps (Talpa, Mogera, Parascalops, Condylura). Moltes de les llavors que han quedat mig colgades a la virosta són desenterrades, una darrere l’altra, pels ocells que es passen l’hivern al bosc i per petits mamífers com ara els talpons (Microtus, Eothenomys).
Hi ha ocells que emmagatzemen determinats tipus de llavors, com és el cas del gaig europeu (Garrulus glandarius), que té el costum d’enterrar aglans per menjar-se’ls a l’hivern i contribueix així, sense voler però ben activament, a la regeneració de les rouredes.
Els ocells i els mamífers de bosc que es mantenen actius durant l’hivern pateixen taxes de mortalitat elevades, sobretot en hiverns rigorosos durant els quals molts moren de fred o de gana. Per a aquests animals algunes espècies d’arbres i arbustos de les boscanes decídues que no perden la fulla a l’hivern, com ara els grèvols (Ilex) i el teix europeu (Taxus baccata), són particularment importants; els proporcionen refugi, sobretot als ocells i, en el cas dels grèvols, les seves fulles i llavors són una font d’aliment essencial.
D’Alerta Forestal, us passo una informació sobre, “ Les nevades a cotes baixes són més greus per als boscos” :
Per anar a la Font Picant us cal sortir des del nucli urbà de Santa Coloma de Farners pel passeig Sant Salvador, per un pont crear la riera de Santa Coloma, en l’altre costat estareu en el parc de Sant Salvador.
Allí teniu que anar pel passeig arbrat de més a la dreta, passareu pel costat de la Resclosa, cal seguir uns 400 metres sempre paral·lels a la riera, al poc esteu en la Font Picant.
L’antiga estructura d’aquesta Font està en una explanada amb algun banc de pedra per seure i un mur que l’embolta.
En aquesta estructura i en la seva part superior hi ha una escultura dedicada a Sant Dalmau Moner, que va viure entre l’any 1291 al 1341a Santa Coloma de Farners.
Actualment l’aigua surt abundant per un broc en la part baixa i a peu de riera,
donat que a vegades la riera baixa crescuda, pot quedat anegada, com va passar el dia que es van prendrà les imatges
La seva aigua es considera mineral, amb un to picant, per axó te aquest nom,
fonts naturals, aigua, muntanya i més 