Massís de Montserrat

Montserrat és un massís muntanyós de Catalunya, situada a cavall de les comarques del Bages, l’Anoia i el Baix Llobregat.

És força prominent i té un paper destacat en la tradició catalana, entre altres motius gràcies a una geologia i una topografia pròpies molt característiques que han estat valorades estèticament de manera positiva.

S’hi aixeca el monestir de Montserrat, una abadia benedictina consagrada a la Mare de Déu de Montserrat: una mare de déu trobada, i també coneguda popularment amb el nom de “la Moreneta”.

Així mateix hi ha el Monestir de Sant Benet de Montserrat que és de monges benedictines.

Etimologia

El nom prové de la paraula mont, “muntanya”, i serrat, “cadena muntanyosa”.

Tant serrat com serralada provenen de serra (un seguit de muntanyes) i, precisament, aquesta paraula deriva del llatí serra, que és el nom de l’instrument per a serrar (o xerrac), per la forma que tenen les muntanyes encadenades l’una al costat de l’altra, que fan pensar en dents de serra.

Precisament, en les representacions heràldiques, Montserrat apareix com un grapat de muntanyes d’or sobre camper de gules, amb una serra d’or tallant-les pel damunt.

L’illa de Montserrat, situada al Carib, va ser anomenada així per Cristòfol Colom el 1493, i també té una extensa serralada de muntanyes.

Com a advocació mariana, Montserrat també és emprat com a nom propi femení, habitualment abreujat MontMontseMuntsaSerrat o Rat. Fins al segle XIX, també va ser un nom propi masculí.

Geografia i geologia

És un massís de formes singulars que s’enlaira bruscament a l’oest del riu Llobregat fins als 1.237,9 m del cim de Sant Jeroni, sent aquest pic el lloc més alt de l’Anoia i del Bages

Altres cims montserratins són el Cavall Bernat, les Agulles, el Serrat del Moro, el Montgròs, Sant Joan, la Palomera, etc.

Va ser declarat parc natural el 1987 per garantir-ne la conservació.

Des del cim de Sant Jeroni, a 1.237 metres, es pot arribar a veure, en dies molt nets i sense calitja, la serra de Tramuntana de Mallorca, situada a més de 200 km de distància. Montserrat des del massís del Puigmal, a una distància de 80 quilòmetres al nord-est.

Al llarg dels mil·lennis, els moviments isostàtics i tectònics, els canvis climàtics i l’erosió han acabat modelant un relleu brusc, amb grans parets i blocs arrodonits de conglomerat rosa i argiles.

A les seves entranyes, l’erosió de tipus càrstic ha creat coves, avencs i torrenteres.

Vegetació

El bosc mediterrani per excel·lència és també el tipus de vegetació predominant a Montserrat.

Dels arbres principals en destaquen les alzines i el pi blanc d’entre altres.

En quant a arbustos i vegetació herbàcia, se’n troben milfullesarboços o algun llentiscle refugiat a les solanes, més càlides que les obagues, fredes i humides.

Fauna

Pel que fa a la fauna, actualment hi podem trobar aus com el roquerol, el ballester o el pela-roques, entre d’altres. Pel que fa als mamífers, hi destaquen l’esquirol, el gat mesquer, el ratpenat o el porc senglar, així com les cabres salvatges.

Activitats al medi natural

Per les seves característiques úniques, Montserrat és un lloc idoni per practicar-hi activitats a l’aire lliure. En aquesta cadena muntanyosa, l’esport per excel·lència és l’escalada, però, en els últims temps, també han agafat importància les vies ferrades.

Així mateix, Montserrat és un punt de partida de moltes excursions a peu, activitat coneguda com a senderisme. Les vies més importants i famoses són:

  • Escalada: un lloc mític de l’escalada a Catalunya és la zona de les Agulles, on es poden pujar desenes d’agulles de diferents dificultats. La zona que hi ha sobre el monestir (Gorros i Sant Benet) és una de les més concorregudes. L’escalada al Cavall Bernat és una de les més interessants i emblemàtiques de Montserrat. Altres zones d’escalada habitual són les parets del vessant nord, especialment el Serrat del Moro o la Paret de l’Aeri (l’antic aeri del vessant N es va desballestar definitivament als anys noranta).
  • Vies ferrades: La via ferrada més famosa (Teresina) està permanentment tancada. La via ferrada més coneguda actualment és Via ferrata Canal de las Damas o de l’Artiga Baixa (nivell de dificultat D). Reoberta amb restriccions desde novembre de 2020 [3] Es troba a Collbató i travessa un canal.[4]
  • Senderisme: els múltiples senders i corriols permeten fer des de petites excursions fins a grans caminades per tot Montserrat. Els punts de partida són el monestir, Santa Cecília, Can Maçana i Collbató. Es pot pujar a Sant Jeroni des del monestir (1 h 30 min) o fer la Transmontserratina (de Can Maçana al monestir) en 7 hores. També es pot fer el GR172 (sender de gran recorregut), que travessa Montserrat per la cara nord.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Visitem la Vall d’Horta de Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental)

La Vall d’Horta està dins del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac del municipi de Sant Llorenç Savall.

Història :

  • Tot i no tenir-se clar des de quan va començar a haver-hi presència humana a la vall d’Horta, les troballes d’algunes eines lítiques treballades al massís de Sant Llorenç del Munt, i concretament una peça trobada a la vall d’Horta, permeten afirmar-hi la presència d’éssers humans almenys des de l’època del paleolític.

La vall d’Horta és una vall situada al vessant nord-est del massís de Sant Llorenç del Munt.

Es troba al municipi de Sant Llorenç Savall, al Vallès Occidental.

Té una àrea aproximada d’unes 887 hectàrees i el límit perimetral fa uns 14,8 km.

Hi discorre el torrent de la Vall d’Horta, tributari del riu Ripoll, que és afluent del Besòs.

És dins del límit del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, creat el 1972. Des del 2000 també forma part de l’Inventari d’espais d’interès geològic de Catalunya (IEIGC) inventariat com espai d’interès geològic en el conjunt de la geozona Sant Llorenç del Munt i l’Obac, la qual forma part del parc natural majoritàriament.

La vall d’Horta és al sector occidental del terme municipal de Sant Llorenç Savall i es tracta d’una de les valls més grans i amples del municipi.

Discorre de sud-est a nord-oest, pràcticament en paral·lel a la carena del Pagès, la qual uneix els cims de la Mola i del Montcau.

Té una longitud d’uns 4,5 km i una amplada màxima d’uns 3,5 km. El tàlveg, o fons de vall, té una alçada que va des dels 450 m als 550 m aproximadament i les carenes que envolten la vall tenen alçades molt diverses des dels 500 m aproximadament als 1.056 m del cim del Montcau, un dels límits careners de la vall.

Roca Sareny (804,4 m) i el castell de Pera (740,6 m), a la dreta, des del contrafort sud-oest de Baiarols (uns 670 m).

El límit carener està format per diverses serres i carenes que van perdent altitud en direcció sud-est fins a arribar al punt de sortida de totes les aigües de la vall, a una alçada d’uns 430 m i situat a la confluència del torrent de la vall d’Horta amb el riu Ripoll. Des d’aquest lloc i en sentit nord hi ha la carena de Ricó, que tanca la vall pel cantó est fins a arribar al Puig Cornador (586,5 m) al cap d’1,5 km. Des d’aquí el límit carener gira cap al nord-oest fins a arribar al turó de Baiarols (696,1 m) després de gairebé 1 km.

La carena continua primer en sentit nord, passant pel coll de la Muntada (611,8 m), i després cap al nord-oest, passant pel coll del Castell (654 m), i 1,7 km més tard arriba al turó on hi ha el castell de Pera (740,6 m). El límit nord-oriental el tanca la serra del castell de Pera, la qual, després de passar per dos colls més, el coll d’Agramunt (673,5 m) i el coll de la Costa (682,5 m), arriba al turó de Roca Sareny (804,4 m) al cap d’1,7 km.

Al segle XX, la industrialització i el canvi de models econòmics han anat provocant el despoblament de la vall.

Actualment encara queda algun mas dedicat a l’agricultura, els molins han estat abandonats, altres masos s’han recuperat com a segones residències i encara uns altres són elements de dinamització cultural i turística.

És un racó muntanyós, amb planes fèrtils aprofitades per conreu i probablement l’indret de poblament més antic.

Per les seves característiques naturals ha viscut sempre d’una manera autàrquica i autosuficient. L’excursionisme i l’interès per la natura poden acabar revifant aquesta fèrtil vall, sobretot després que els devastadors incendis del 2003 li restessin interès paisatgístic.

Farem el mateix camí per tornar a la carretera.

Recull de dades : Viquipèdia i Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Adaptació al text i Fotografies : Ramon Solé

Mirador de la plaça dels Quatre Vents d’Ullastrell

El Mirador de la plaça dels Quatre Vents, està emplaçada en l’extrem de ponent del nucli urbà, pel camí de les Monges en la Plaça dels Quatre Vents d’Ullastrell.

El turó, actualment urbanitzat, s’alça a 319 metres per sobre del nivell del mar i presenta un perfil més aviat arrodonit.

El mirador s’ubica a la cantonada nord-oest del turó, amb unes vistes panoràmiques fantàstiques dels pobles de la contrada i del massís de Montserrat.

El mirador presenta una planta rectangular i es troba ben arranjat, amb diversos bancs per seure i una tanca metàl·lica que el separa del fort desnivell envers ponent i tramuntana.

Compta amb un plafó metàl·lic senyalitzat, amb els pobles i les muntanyes que es poden observar des d’aquest enclavament.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural  – Diba.

Autor de la fitxa : Adriana Geladó Prat

Adaptació del Text i Fotografies: Ramon Solé