Els Municipis de Vidreres, Llagostera i així com, Caldes de Malavella, en moltes masies dels seus municipis disposen del seu propi petit pantà per les necessitats de rec dels camps de les seves propietats.
Centrant –nos en Caldes de Malavella, cal tenir en compta que en la major part del municipi es planera i les muntanyes molt baixes que comportant pocs recs o torrents que hi baixi l’aigua quan plou,
o be, en pocs dies d’haver-ho fet ja no hi ha una continuïtat i queden secs en llargs períodes.
Això, va fer que molts propietaris per recollir l’aigua de la pluja fessin aquest petits pantans en les seves propietat aprofitant un o varis torrents, i una d’aquests es el pantà de la masia de can Caldes.
Tot dependrà de la pluja que es pugui emmagatzemar en les èpoques d’important puges i així poder regar a la primavera i sobre tot a l’estiu els camps.
Per anar-hi cal deixar la carretera C-35, i agafar per la Urbanització de can Carbonell o des de l’estació de servei, una pista ample que portaria a la carretera GI-674,
cal seguir una tanca fins la tercera cruïlla a la dreta i seguir-la i al poc deixar-la per un camí mes estret a la dreta i tancat per una cadena, que us portarà entre el bosc al pantà de can Caldes.
Recordeu que esteu en finca privada, per tant cal respectar el medi natural i el bens.
Text i Fotografies : Ramon Solé
(Totes les fotografies corresponent al pantà de can Caldes)
Tenim uns bons dies per anar a recollir bolets !!!
Un bolet és l’aparell esporífer (carpòfor) de diversos tipus de fongs superiors.
No comestible
La tipologia més familiar, que pertany a alguns ordres de la classe dels basidiomicets, consta d’un casquet esfèric que s’anomena barret o capell (pileus), sostingut per una cama o peu (estípit). És la part visible d’aquests organismes.
Bolets comestibles que podeu trobar a reu dels boscos a Catalunya:
Abró de bedoll , Abró vermell, Alzinoi, Amanita rubescent (amb precaucions), Apagallums de cama blanca, Bola-de-neu, Bolet de noguer, Cama de perdiu,Cama-sec,Camperol dels carrers, Cassoleta taronja, Cogoma groga, Cortinari gros, Cualbra retgera, Farinera, Fetge de vaca, Fetjó, Flammulina, Fredolic, Fredolic gros, Greixa d’avet, Lleterola roja, Lleterol de bedoll (amb precaucions), Llora blanca, Maneta arrissada, Mataparent de cama roja, Moixernó, Molleric clapat, Molleric granellut, Pampa, Pampeta, Pebrassa vellutada, Pentinella rosada, Pinatell, Pinetell de calceta, Rossinyol, Siureny, Tòfona negra, Verderol anisat,Xampinyó.
Avui us passo la descripció de dos bolets comestibles molt bons :
El rovelló, esclata-sang, pebràs, pinenc, pinenca o paratge (Lactarius sanguifluus, del llatí lactarius: que té llet; sanguifluus: que raja sang.), és un bolet de la família de les russulàcies, dels més apreciats gastronòmicament a Balears i Catalunya.
Sovint s’anomena rovelló un altre bolet del mateix gènere: el pinetell (Lactarius deliciosus), també molt apreciat gastronòmicament, que no te el rovell carecteriístic del propi rovelló i és mes ataronjat tot ell.
Ambdós són, sens dubte, els bolets de bosc comestibles més coneguts a Catalunya. De la mare del Rovelló se’n pot dir Potifler, o simplement Mare del Rovelló.
No s’han de confondre amb la Lleterola de llet groga (Lactarius chrysorrheus), bolet no comestible, aparentment com el rovelló però més petit i amb un color més clar i que quan es trenca en surt llet blanca.
El camagroc (Cantharellus lutescens, del grec Cantharellus diminutiu de kántharos: copa; del llatí lutescens: que es torna groc), rossinyolic, camasec , rossinyol de pi, vaqueta de pi, misto, picornell de càrritx, picornell de pi o ginesterola de pi, és un bolet que viu als boscs de pins, principalment als de pi roig, i és ben comestible. Creixen formant grans colònies a les molsoses obagues, per la qual cosa són molt fàcils de trobar.
De barret bru grisenc, en un principi convex-umbilicat i després imbutiforme, de 3 a 6 cm de diàmetre i marge molt ondulat.
La cara inferior, que és d’un bell color taronja suau, primer llisa i després venada, sense làmines definides, s’uneix sense solució de continuïtat amb la cama, afuada i del mateix color.
La carn, que és elàstica, s’asseca fàcilment i desprèn aleshores un perfum intens, de brou de carn. Un cop assecat també es pot moldre. També es pot conservar havent agafat el bull i congelat.
Si dubteu, no l’agafeu !!!
Que passeu una bona jornada trobant bolets bons !!!
Des de la Font Ferro, un caminoi va a un altre mes ample a tocar de camps, continueu endavant fins que trobareu el Pla del Molí (pal indicatiu), cal girar a la dreta, i al cap d’uns metres trobem un pal on indica el Molí Nou,
Cal seguir unes marques grogues, i al cap de poc i a dins d’un bosc molt net de vegetació, arribeu a la Font del Bernadal.
La Font esta a cert nivell mes baix del terra del bosc, surten dos gruixuts tubs, amb poca aigua, que cau a una pica arran del seu terra.
Un mur baix i semi circular fa a la vegada de seient.
Des d’aquest punt, podeu tornar a Santa Pau reculant fins al pal de Pla del Molí i seguiu les indicacions que us portaran en uns 40 minuts a Santa Pau.
Per arribar-vos a la Font Fresca de Santa Pau, cal anar al Càmping de mas Patxet, l’entrada és situada al costat de la carretera GI-524 d’Olot a Banyoles.
Us recomano que entreu caminant, és l’accés mes directa a la Font, una vegada passeu per la masia (esquerra) i del recinte del càmping (dreta) arribareu a la riera de Sant Martí o torrent de la Terrada,
trobareu una passera de fusta que hi ha que creuar, des d’aquest punt veureu a la llera esquerra la Font Fresca.
La Font està adossada a un mur de la paret, forma una explanada gran, amb un allargat banc d’obra a un costat.
En una paret feta d’obra i a dins d’una petita arcada de la mateixa estructura de pedra, surten 6 grans brocs, en temps d’època de pluges pot sortir molta aigua,
aquesta cau a una pica allargada molt arran del terra, i desguassa directament a la riera.
A la seva dreta unes escales pugen a un nivell superior on hi ha una taula quadrada i seients de pedra rodejat d’arbres, lloc ideal per fer-hi un àpat.
Durant molts de segles la muntanya de Montjuic de Barcelona, era molt apreciada per les seves aigües naturals, la gent cansada de beure aigua dels pous de la ciutat o de les poques fonts que tenia Barcelona, anava fora de muralla a busca l’aigua d’algun brollador d’aquesta muntanya.
Però, a finals del segle XIX, en les fonts que quedaven actives, van construir els Berenadors, per oferir l’aigua fresca juntament amb altres begudes com aigua amb anís o menta, així com algun menjar cassolà.
La gent d’aquella època pujava amb família o amb amics a la muntanya de Montjuic sobretot els dies festius, sigui a peu o amb carro,
i es repartien a fer un àpat per la muntanya,
com a la Font dels Pins o en llocs ombrívols o solejats, segons la temporada,
altres anaven directament a algun dels Berenadors a passar una estona o tot el dia…
Això sí, sense deixar d’anar a recollir aigua a la popular Font de Canaletes !
Havien berenadors que tenien obert tota la nit oferint la possibilitat de música perquè la gent, sobre tot les parelles joves, poguessin ballar, eren les “Discoteques” d’aquells temps i a l’aire lliure, sobre tot a l’estiu.
Algunes dels Berenadors mes coneguts eren la Font Trobada, La Walkiria, la Font del Gat i un dels més populars, i que tenia mes gent, era el Berenador de la Font d’en Conna.
en aquesta imatge podem apreciar la gran quantitat de gent que anava a muntanya en dia festiu,
fins i tot es posaven paradetes venent menjars i begudes.
Paulatinament, amb els anys i la guerra civil, van anar tancant els Berenadors i desapareixent les fonts naturals, axó va ser fins els anys 60 del segle XX. La gent amb més poder adquisitiu, anava als Berenadors de Vallvidrera i Les Planes, a la Serra de Collserola, molts van desaparèixer al construir-se els Túnels de Vallvidrera.
No deixarem de costat que en la muntanya de Montjuic hi havia gent molt humil que vivia en barraques…era el seu refugi fora de la ciutat de Barcelona.
Text : Ramon Solé
Fotografies: Arxiu Nacional de Catalunya, Arxiu Fotogràfic de Barcelona i Arxiu Rasola
Aquesta guia ens porta per la història viva d’aquesta infraestructura hidràulica mil·lenària, ens n’explica els antecedents i ens proposa un recorregut a peu per les seves traces: des del naixement a Montcada i Reixac, on les aigües encara avui flueixen a la superfície, passant pels barris de Can Sant Joan i Vallbona, on la sèquia rega les darreres hores urbanes de la ciutat, fins a arribar a les restes arqueològiques del Born.
Un viatge per una canalització que movia molins i regava hortes mentre les seves aigües, com un riu, dibuixaven la ciutat que avui coneixem.
El Convent de Santa Mònica és un dels convents que, fruit de la reforma tridentina, s’establiren a la Rambla barcelonina a partir de mitjan segle XVI i contribuïren a la seva urbanització.
Us passo breument dades mes destacades de la seva historia (*) :
Els agustinians s’establiren a Barcelona el 1618, fora muralla.
El 1619 adquiriren una nova propietat, vora el portal de Santa Madrona, on bastiren una petita església,
Beneïda el 18 de desembre d’aquell mateix any.
L’obra del temple definitiu s’inicià el 1626.
En la postguerra, després de la destrucció de l’església el 1936, el claustre fou utilitzat com a església provisional.
El pou o cisterna que hi havia al mig del pati, i que datava del 1804, fou desmuntat.
Sols tenim aquestes imatges com a testimoni, de finals del segle XX.
Recull de dades : Viquipèdia
Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu històric Rasola
(*) per a mes informació sobre aquest Convent de Santa Mònica podeu accedir i consultar al Blog Rasola de : Terra, aigua i racons. – Article publicat el 25/09/2019.
Per anar a visitar aquesta font de muntanya dedicada a Prat de la Riba, cal que sortiu de Castellterçol per la carretera BV-1245 direcció a Granera, però abans de finalitzar la població hi ha el carrer Sant Francesc a la dreta,
un cartell indica el camí i més endavant hi ha un altre de fusta molt més complert amb indicacions de la zona.
Cal fer camí per arribar al Collet i Creu de Sant Fruitós, es veu un paisatge molt bonic de bosc i camps.
Heu de seguir i passar pel Pla de les Boixes, més tard pel Pla de les Forques, continuar pel camí conegut de Pedrós i ja el Collet de mas Clamí, a un costat del bosc hi ha la Font d’en Prat de la Riba, trobareu algun cartell al llarg del recorregut.
La Font d’en Prat de la Riba, també és coneguda per la Font Gimona. És una font de cisterna, disposa d’una aixeta de maneta i a la seva part superior dreta hi ha el sobreeixidor.
Cal destacar que a la dreta té un posa-gots de la mateixa estructura de la font i al costat contrari, una verge de Montserrat.
Els Municipis de Vidreres, Llagostera i així com, Caldes de Malavella, en moltes masies dels seus municipis disposen del seu propi petit pantà per les necessitats de rec dels camps de les seves propietats.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 