Refranyer sobre l’aigua del mes de gener i altres

Aigua al gener, omple bótes i graner i la pica de l’oli també

Aigua al gener, tot l’any va bé

Aigua de gener emprenya l’oliver

Aigua de gener mata l’usurer

No diguis d’aquesta aigua no en beuré, per tèrbola que sigui.

Aigua de gener, millor que la de febrer 

Aigua de gener omple la bóta, la gerra i el graner

Cadascú tira l’aigua al seu molí i deixa en sec el del veí.

Aigua de gener omple ses bótes i es paner

Aigua de gener per tot camp va bé

Aigua de gener prenya l’oliver

Guarda’t d’aigua que no corre i de gat que no miola.

Aigua de gener, porta el blat al graner

Aigua de gener, sempre fa bé

Aigua de gener, tot l’any va bé

Aigua del gener, poc blat al graner

L’aigua fa la vista clara

L’aigua al gener, omple el graner i emprenya l’oliver

L’aigua de gener cucala sol ser

Pluja de Cap d’any, duu mal averany  

El mal any entra nedant  

Gener amarat, mig any assedegat 

Aigua de gener, barba d’or al pagès

Aigua de gener, blat en la sitja i vi en el celler

Aigua de gener, bona pel sementer

Pel gener boires, pel maig pluges fortes 

Si pel gener plou, es desperta el cargol 

L’aigua sempre corre cap avall.

Recull : Refranyer i Costumari Català

Fotografies : Ramon Solé

Avui destaqueu : La Font de la Llet de Santa Pau

Per visitar la Font de la Llet, cal que aneu per la carretera GI-524 d’Olot a Santa Pau, a l’altura del restaurant de cal Xel, us caldrà desviar-vos

i girar pel primer camí forestal de la dreta, un cartell posa mas la Costa dedicada al turisme rural.

Cal seguir la pista i en una corba destacada hi ha la Font de la Llet, situada a prop de Mas la Costa.

Disposa d’una aixeta polsador, per així regular la seva aigua.

De munt seu, una portella nova de fusta, tanca l’accés a la deu d’aigua.

Donat que la font està a un nivell superior a la pista, cal accedir com dos graons de pedra de la seva mateixa estructura.

L’any passat es va portar a terme la seva restauració.

Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

Arbres – El Pi pinyer del pou de Glaç de Canyamars

Per arribar-hi, cal anar al poble de Canyamars, agafareu el carrer del camí del Pou, passareu per la fabrica i l’antic Molí.

Seguireu per la pista forestal que passa a prop de la riera, en uns deu minuts ens portarà fins a peu del Pou de Glaç.

Front d’aquest, en una gran explanada, s’alça un majestuós Pi pinyer, és el més gran de la contrada,

amb un gruixut tronc i capçada arrodonida.

Es veu molt sà i amb un bon brancatge.

El Pi i el Pou de Glaç formen un perfecte lloc per fer un descans i/o un àpat.

Text i Fotografies : Ramon Solé

Llibre recomanat : Els banys de mar a Catalunya

Fitxa tècnica

Autora : Mercè Tatjer

Pes del producte : 300 g

ISBN-10 : 8472460940

ISBN-13 : 978-8472460942

Tapa tova amb 184 pàgines

Dimensions : 15 x 2 x 23 cm

Editorial : Albertí Editor; N.º 1 edició (10 maig 2012)

Idioma: Català

Preu : 15,20 €

Sinopsi

Saps quan es van obrir els banys Orientals de Barcelona? Quan va néixer la Costa Brava? Com eren els càmpings de Gavà i Viladecans? A quin any s’instal·laren els primers banys de Tarragona? Com sorgí la Costa Daurada?

L’objectiu d’aquest llibre és aproximar-nos al litoral, entre principis del segle XIX i finals del segle XX, per assistir a la seva evolució fins a esdevenir un espai d’oci i de banys de mar. Ens endinsarem en la descoberta dels establiments balnearis i cercarem el com i el perquè de la seva existència, quan la gran majoria han desaparegut a conseqüència de les recents transformacions. Visitarem i reviurem els banys de Sant Sebastià, els de Sant Miquel i els Orientals de Barcelona; els banys Colón i els de Santarromana de Caldetes; les casetes desmuntables de Montgat; els establiments termals de Llavaneres; el balneari Monte Bello d’Arenys de Mar; els de Sant Elm de Sant Feliu de Guíxols; la vila de Roses i la cala Montjoi, com a llocs de referència de la denominada Costa Brava; el complex turístic de la Pineda, entre Gavà i Viladecans; la platja de Castelldefels; el nucli del Garraf, el complex Terramar de Sitges; Vilanova i la Geltrú; el municipi de Calafell, el balneari d’aigües medicinals de Coma-ruga i la platja de Sant Salvador del Vendrell, que contribuïren a configurar el caràcter de la costa de Ponent; la platja del Miracle de Tarragona; Salou i el naixement de la Costa Daurada.

En definitiva, un recorregut a través d’unes instal·lacions que, des de finals del segle XIX, van ser capaces de competir amb les ja existents a la Mediterrània francesa i les costes atlàntica i cantàbrica. El text va acompanyat amb 145 imatges, postals de l’època i fotografies.

Recull del Llibre : Ramon Solé

L’Estany de Vallter 2000 de Setcases

L’Estació d’esquí alpí de Vallter 2000 és la més oriental dels Pirineus catalans. Es troba situada a la comarca del Ripollès, al municipi de Setcases.

Des de la seva cota més alta (2.535 metres) s’arriba a veure en dies clars la mar Mediterrània.

La base de l’estació està situada a la cota 2.000, tot i que la cota mínima coincideix amb el refugi d’Ulldeter, a 1.959 metres.

Es tracta d’una estació petita, amb catorze pistes i 13 quilòmetres de recorregut esquiable.

Per de munt de les instal·lacions principals hi ha un estany artificial que s’omple l’aigua de la riera de Morens,

en temps de neu, pot donar l’aspecte d’un estany natural.

L’aigua recollida es fa servir per les necessitats pròpies de l’Estació d’esquí.

Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador – Imatge : Google

Un Hort diferent : L’Hort del mes de Gener -2021

Cal vigilar en gener, la climatologia, fred, gelades, massa aigua en la terra… que podria perjudicar el que tenim plantat i el que plantarem.

Es aconsellable sembrar : Julivert , pebrots, pèsols, faves, pastanagues i espinacs.

Cal plantar : Pèsols, faves, api, porros, julivert, cols, escarxofa, tot tipus d’enciams, escaroles, rúcula, bledes, cebes i patates primerenques.

Podem recollir al hort : Cols, coliflor, bròquils, bledes, apis, enciams, pastanagues, espinacs i porros.

Altres feines en aquesta època de l’any pot ser la preparació del terreny netejant de males herbes deixant-ho tot apunt per la sembra de finals de febrer i març, segons la climatologia que faci.

Text i Fotografies : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Maquines antigues pel procés d’embotellar l’aigua natural

A primers del segle XX, hi van haver les primeres maquines per l’embotellament en manantials d’aigua natural o al costat d’una font natural.

Arreu de Catalunya, a moltes fonts i pous s’embotellava l’aigua pura tal com sortia, per ser distribuïda a gran pobles o ciutats, algunes de les aigües eren considerades com a medicinals.

Aquest procés en un principi es feia de forma manual, botella a botella, i es tapava de la mateixa forma.

Al creixér la demanda en la producció es va crear maquinária per netejar, embotellar i per tapar la botella de vidre.

Us passo un recull d’imatges d’aquella època :

Text i imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola

Fem una Ullada fora de Catalunya : Fuentes Tamáricas – la Reana de Velilla del Río Carrión en Palencia

Conocidas en la localidad como La Reana, las Fuentes Tamáricas se suelen situar en la localidad de Velilla del Río Carrión (Palencia), situada 101 km al norte de la capital provincial, y 173 km al sur de Santander, junto a una de las márgenes del Río Carrión, y en un entorno de montaña de gran valor natural.

Las Fuentes Tamáricas son tres fuentes próximas ubicadas por el geógrafo e historiador romano Plinio el Viejo en la Cantabria clásica, y que desde el siglo XVIII se han identificado con la fuente de La Reana, en Velilla del Río Carrión (Palencia), España.

Información de su historia:

Se sabe que los cántabros tamáricos que habitaban la zona desde el siglo III a. C. rendían culto a las aguas y a las fuentes sagradas.

No se conoce con exactitud el año de su construcción, pero está claro que cuando los romanos conquistaron Cantabria (año 19 a. C.), hallaron estas fuentes que llamaron poderosamente su atención.

El irregular brote de sus aguas y vaciado inesperado, acompañado del ruido subterráneo que precede a su llenado, tuvieron que ser en aquella época motivo de respeto y adoración.

Posiblemente fueron utilizadas como baños de inmersión, lavadero y augurio. También se ha sugerido que el conjunto pudo estar dedicado a algún dios de las aguas, donde se realizaban predicciones basándose en su irregular ciclo de llenado y vaciado.

En el siglo XIII se construyó a su lado una ermita consagrada a San Juan Bautista, para cristianizar el lugar y borrar toda relación con ritos paganos.

Perdidas en el tiempo durante siglos, las descripciones hechas por el geógrafo y naturalista romano Plinio el Viejo en el siglo I cautivaron a quienes las conocieron, y llevaron a su búsqueda infructuosa durante cientos de años y en multitud de lugares, desde La Rioja hasta León, sin ser hallada ninguna que coincidiera en su comportamiento hasta que en 1768, el historiador y geógrafo Enrique Flórez las situó en su localización actual.

Durante los veranos de 1960 y 1961 se realizaron trabajos de excavación promovidos por el Servicio Nacional de Excavaciones Arqueológicas del Ministerio de Educación Nacional, dirigidos por el prestigioso arqueólogo Antonio García y Bellido, sin lograr aclarar la procedencia de las aguas de la fuente. En ese momento solo se conservaba un arco de la edificación original, y fueron incorporados dos más para adaptarse a la misma, además de rehabilitar todo el entorno.

Losa de advertencia:

Se trata de un estanque rectangular con tres arcos de piedra, de los cuales solamente uno es original, los otros dos fueron incorporados entre 1980 y 1981 para reproducir fielmente lo que fue la fuente en su construcción. Su gran particularidad es que se llena o vacía a su antojo, sin seguir ningún ciclo ni lógica. Su llenado viene precedido de un rumor subterráneo que es señal inequívoca de que comienza a manar. Tiene tres aliviaderos que aprovechan el agua para regadío, y en uno de sus extremos un ara romana hallada en las proximidades. A su lado se encuentra la ermita de San Juan del siglo XII. Toda la zona es de césped y arbolado, y rodeada por un pequeño muro de piedra que delimita el conjunto. A la entrada, una losa con la inscripción:

La intermitencia irregular del brote de las aguas de estas fuentes tiene el don de profetizar la pronta muerte de todo aquel que, al visitar por primera vez la fuente, la encuentre en su fase seca.

El misterio de su llenado y vaciado todavía perdura hoy en día; los estudios realizados sobre la procedencia del agua y sus ciclos no han obtenido ningún resultado, y siguen confiriendo al lugar un halo de misticismo.

La fuente de La Reana fue declarada Monumento provincial el 9 de mayo de 1961, y Bien de interés cultural el 11 de julio de 2002.

Recull de dades : Viquipèdia i altres

Adaptació del Text i Fotografies : Ramon Solé

Avui destaquem : La Font del Sagrat Cor de Serinyà

La Font del Sagrat Cor, es pot arribar des del final del carrer de les vinyes de Serinyà,

allí, cal seguir una camí que ens porta per dins del bosc que al poc el deixarem per un senderó que us portarà directament a peu de la font,

situada prop de la llera esquerra del riu Serinyadell.

La font està en el centre d’una paret de obra, on per un tub antic i gruixut de ferro surt un bon cabal d’aigua tot l’any i cau a una pica arrodonida,

al costat de l’estructura de la font, hi ha un banc de pedra.

Damunt del tub, hi ha gravat el nom de Font del Sagrat Cor.

Text : Ramon Solé

Fotografies : Dora Salvador

Arbres – Bellaombra

Bellaombra (Phytolacca dioica) és una espècie d’arbre. En realitat es tracta d’una espècie herbàcia molt gran.

A Amèrica del Sud se’l coneix amb el nom guaraní d’ombú que significa “ombra”.

Originari de Les Pampes d’Amèrica del Sud. Actualment és difícil trobar-ne de silvestres.

És el símbol de l’Uruguai, l’Argentina, i la cultura dels gautxos.

Arriba a fer de 12 a 18 m d’alt amb una capçada de 12 a 15 m. Les arrels són visibles.

La fusta és esponjosa i tova. Les fulles són el·líptiques, de fins a 20 cm de llarg. De disposició alternada.

Les flors són dioiques en raïms terminals blancs. El fruit és una baia de color vermell intens que conté llavors ovoides de 3 mm de llarg i de color negre.

Planta ornamental usada a carrers de ciutats i parcs. També, utilitzada per a fer bonsais.

La saba és verinosa i no l’afecta la plaga de la llagosta i altres plagues.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Totes les fotografies van ser realitzades en el Parc de Bellvitge