El Pou de glaç Horta d’Avinyó, està en la ctra. d’Artés – Avinyó, km 47,5 d’Avinyó.
Us passo la seva Història:
És una construcció d’època moderna (probablement del segle XVIII), situada a una alçada de 290 metres.
Donades les seves reduïdes dimensions, deuria servir per abastar gel a les poblacions més properes (Avinyó i Oló bàsicament, poblacions on no es té la notícia de cap pou de gel.
Avui es conserva només la meitat del que havia estat el pou de glaç, ja que en eixamplar la carretera van partir el pou pel mig.
Es tractava d’un pou de dimensions més aviat petites si es compara amb el d’altres pous de la comarca que poden arribar als 14 metres d’alçada i poden superar els 9 metres de diàmetre. El mur té un gruix de 43 cm. Conserva una de les dues obertures que tenia el pou.
El Pou de glaç d’Horta d’Avinyó és un pou de glaç del municipi d’Avinyó (Bages), una obra inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Can Mercader és una peça d’importància vital com a única gran zona verda dels 80.000 habitants de Cornellà de Llobregat. Limita pel nord amb el Reial Canal de la Infanta, pel sud amb la carretera de L’Hospitalet, per l’est amb la ronda de Dalt i per l’oest a l’avinguda de Can Mercader.
A la part més baixa hi ha la gran esplanada de jocs amb el trenet.
Més amunt, el llac, els jardins amb glorietes i miradors, els camins, les zones d’estada i la piscina. A la part central trobem una antiga estructura de terrasses i jardins que inclou les dues peces emblemàtiques del parc: el palau i la plataneda.
Però avui el dedicaré als dos temes mes destacats, els nous jocs infantils,
que es fa poc van renovar amb fusta per ser mes harmoniosos en el medi on estan ubicats i amb els arbres del Parc.
Com els colompis, casetes, animals, tobogans …. I molts altres tots fets de fusta…
On entre ells, podem disposar de taules i seients, també de fusta, on poder fer un àpat.
I l’altra joc, com no…, que agrada a petits i a grans es el Trenet.
El Ferrocarril de Can Mercader va néixer d’una idea del Club d’Amics del Ferrocarril-Cornellà atès l’èxit que aquest tipus d’instal•lacions tenia a diferents indrets d’Europa.
Va ser proposat a l’Ajuntament de Cornellà perquè fos realitat aprofitant la construcció del Parc de Can Mercader a principis de l’any 1987 i que el va assumir gratament.
Des d’aleshores, “el trenet” s’ha convertit en el símbol del Parc i el principal reclam dels visitants.
Els dies festius milers de persones es passegen al llarg de l’esplèndida zona verda que predomina en el parc i molts d’ells aprofiten l’ocasió per viatjar en el tren que recorre 834 metres per la part baixa del parc i on passa per ponts i túnels.
El tren està en constant creixement, ja que els membres del Club segueixen construint noves locomotores de vapor, elèctriques o tèrmiques i col·laboren amb entusiasme en els treballs de millora i renovació de les instal·lacions.
Un invito a conèixer i anar en família al Parc de Can Mercader de Cornellà de Llobregat.
Recull de dades: Parc de can Mercader i Baix Llobregat Turisme
La Font de l’església està en la Plaça de Santa Eulàlia s/n d’Esparreguera.
Us passo la seva historia:
Cristòfol Vidal l’any 1864 fundà la companyia “Aigües Esparreguera Vidal” reunint a l’entorn seu uns quants companys i fundant una societat amb accions que pertanyien a la classe humil del poble.
L’any 1861 havien començat les obres de proveïment d’aigua a la vila d’Esparreguera a càrrec de la Societat d’Aigües Subterrànies Vidal i Cia.
Els obstacles que trobaren foren nombrosos ja que la gent tenia por que s’esgotessin altres afloraments d’aigua.
Inaugurada l’any 1925, a la Festa Major.
Cristòfol Vidal comprovà que al subsòl de la vila hi havia múltiples deus i construí la mina que prové de la zona de Ca n’Àngel i de Can Roca. Aquesta mina d’aigua, de la qual aquesta font és un sobreeixidor, té una llargada de 2 km.
La font de la Plaça de l’Església és un monument en homenatge a Cristòfol Vidal que s’erigí l’any 1925.
Es tracta d’una font-monument composta d’un base de pedra on existeix una placa amb un retrat de Cristòfol Vidal gravat en bronze.
Darrera de l’estructura hi ha adossat un seient de pedra.
Recull de dades: Mapes Patrimoni Cultural – Diba.
Autor de la fitxa: ArqueoCat SL- Josefa Huertas i Natalia Salazar
El Safareig de Xercavins està situat entre la masia de can Feliu i la masia de Xercavins al costat de la llera del torrent Xercavins
i en un camp en el municipi de Rubí.
Per anar-hi, podeu accedir amb vehicle per la carretera coneguda per Camí d’Ullastrell, trobareu el camí indicat que porta a la masia i restaurant de can Feliu, en la primera corba, cal que deixeu el vehicle en un costat sense molestar la circulació,
I agafeu a ma dreta una corriol o camí estret que us portarà a un bosc jove de pins pinyers,
cal seguir, fins que a mà dreta ja veureu en un camp el Safareig de Xercavins.
Construcció d’obra en forma de receptacle de planta rectangular,
amb un espai més petit que li surt d’una de les cantonades.
Quan estava en actiu, s’omplia d’aigua que s’emprava per a regar,
essent, a més, el lloc on anaven les dones a rentar la roba, per la qual cosa aprofitaven les lloses que hi havia a dos dels seus costats.
Es coneixia també com El safareig de l’hort del Teies.
Es podria dir que era un safareig comunitari, ja que eren les dones de Can Feliu, Can Ximelis i Can Casanoves (antiga masia desapareguda situada a Sant Genís) qui l’utilitzaven per rentar-hi la roba.
Les dones de Can Xercavins, per contra, no hi anaven, ja que elles tenien un safareig propi a l’interior de la masia, gràcies als tres pous que els proveïen.
Ja us vaig presentar aquesta antiga font, dins de la programació d’activitats de Temps de Flors que es celebra en Girona pel mes de maig cada any, podem veure les fonts d’aquesta ciutat, engalanades amb plantes i flors.
Avui, veurem aquesta font tal com és sense estar engalanada, està dins d’una arcada i adossada a la paret de la casa nº 8; tenia tres cossos on havien les tres aixetes, ara sols funciona una, la del mig i es de polsador, amb dos piques. L’aigua cau a una reixa a nivell del terra.
A sobre de la Font, hi ha l’any 1881, data de la seva construcció.
La Sèquia dels Manresans és un canal d’aigua construït al segle XIV que porta aigua del Llobregat des d’aquesta resclosa situada sota el castell de Balsareny, fins a la ciutat de Manresa (actualment fins al Parc de l’Agulla, on hi ha un estany artificial).
Es tracta d’una infraestructura de 27 km de longitud, que encara subministra aigua a Manresa i a altres poblacions veïnes.
Us passo la seva historia:
L’any 1336 Manresa patí una gran sequera que deixà els manresans a la misèria, fins i tot alguns van haver d’emigrar a altres contrades.
El mes d’abril de l’any 1339 els consellers de la ciutat Jaume d’Artés, Beltran de Castellbell, Bernat de Sallent, Pere Vilella, Jaume Amergós i Berenguer Canet, decidiren construir la gran obra de la séquia. El rei Pere III de Catalunya, atenent les justes i fonamentades súpliques dels síndics de Manresa, concedí el 23 d’agost del mateix any el privilegi de construir la séquia. El 9 d’octubre de 1339 es va fer la subhasta o preu fet de l’obra.
Immediatament es començaren les obres de construcció del canal sota la direcció del mestre major o arquitecte Guillem Catà de Barcelona. La presa d’aigües del riu Llobregat es va fer per sota del castell de Balsareny i s’inicià amb la construcció de la resclosa davant el molí anomenat de Mateu de Vilallonga. Més tard, el bisbe de Vic, Galcerà Sacosta, molest per les obres, prohibeix que la sèquia passi pels terrenys propietat del bisbat.
Però els manresans estaven decidits a continuar l’obra i els consellers i jurats van manifestar que estaven disposats a indemnitzar tots els danys i perjudicis que ocasionés. Davant d’això, el bisbe executà sentència d’excomunió contra la Universitat de Manresa, contra els consellers i jurats i contra els mestres de pedra.
L’any 1348 la cruel epidèmia de pesta negra va paralitzar altra vegada l’obra de la séquia durant deu anys. Finalment l’any 1375 el canal arribava a l’agulla, terme municipal de Manresa. Des d’aquest punt es van construir els ramals que portaven les aigües a les partides de Santa Clara i Piugterrà fins a les muralles de la ciutat. L’obra de la sèquia fou acabada l’any 1383 amb l’arribada de les aigües del riu Llobregat a dins de la ciutat de Manresa.
L’any 1815 el rei Ferran VII d’Espanya aprovà per decret el nou pla d’administració del canal que instituïa una Junta composta per un president, que havia de ser l’alcalde, i uns vocals que serien persones de diferents classes socials.
Per poder fer ús domèstic de les aigües, l’any 1862 es van construir uns dipòsits en la partida de la Creu Guixera, obra que es va acabar l’any 1865. Amb l’augment de la població, aquests dipòsits d’aigua potable, resultaren insuficients i la Junta va decidir l’any 1888 de construir dos dipòsits més a la partida de Can Font.
Han sovintejat els conflictes entre la Junta de la sèquia de Manresa i els propietaris dels horts de les seves vores; la pràctica de foradar la canalització per regar a través d’unes obertures que després es tornaven a tapar acuradament va ser prohibida per la Junta l’any 1787. Tot i així els conflictes han continuat. L’any 1583 una forta crescuda del riu va destruir la resclosa. Inicialment aquesta era de fusta i pedra fins que a mitjans del segle XX es va construir l’actual, de formigó.
La transèquia :
La transèquia és una caminada popular no competitiva, més aviat de caràcter familiar, festiu i ecològic que ressegueix el camí de la Sèquia de Manresa des de Balsareny a Manresa i que té lloc un cop a l’any.
Es pot fer a peu, a cavall o amb bicicleta. El 2008 va celebrar la seva 25a edició. El 2014 la Transèquia viu novetats tant pel que fa als organitzadors com a les rutes corrent i en bicicleta dissenyades per Leksport i per Som365, respectivament.
Muntanya de Sal – Sallent
Recull de dades: Viquipèdia
Adaptació al Text: Ramon Solé
Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero i Ramon Solé
Es una font de nova i moderna construcció, situada en uns jardins al costat del carrer del Camí de Can Comelles d’Esparreguera i propers a una antiga zona agrícola-forestal.
Esta formada per tres blocs blancs d’obra, el mes petit, esta situat en la part superior subjectat per quatre columnes metàl·liques de color negre.
Disposa d’una aixeta polsador, l’aigua cau al bloc de pedra inferior o del mig, on hi ha una pica i d’allí desguassa.
En aquesta zona enjardinada disposa de bancs i papereres.
La Font de la Petxina, també coneguda com a Font de Fora, esta situada al peu del baluard de Santa Maria. Tot i que es va modificar l’any 1950, tal com consta en la inscripció, va ser construïda el 1578. Juntament amb la muralla.
L’aigua procedeix del brollador de la Font de Dins, i arriba a la Font i al llavador a través d’un conducte amb volta, que discorre sota la Bateria de Santa Anna i arriba fins aquí, per abocar a la mar. Alguns autors consideren que aquesta canalització procedeix de l’època romana.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 