En un mes Novembre podem fer molta feina, com sembrar i plantar a l’hort, així podrem tindre collita durant els propers mesos d’hivern – principis de primavera, si ha aguantat les gelades, o possible neu, en general totes les inclemències del temps que pot patir el camp.
Per tant, la verdura recomanable per sembrar i/o plantar seria : alls, api, bledes, cols, coliflor, escaroles, enciams, espinacs, faves, pastanaga, pèsols, porros, xicoira, xirivies.
I si hem plantat fa uns mesos, es pot recollir : albergínies, cols, escaroles, enciams, fesols, pebrots, porros, ravenets, remolatxa.
Altres feines a fer durant el mes de Novembre, seria adobar la terra per als nous cultius i disminuir els regs segons es presenti el mes, que a vegades és molt plujos, axó comporta molta humitat a l’hort.
Hi ha molta gent que no es vol arriscar o patir, i durant aquest propers mesos no hi planta res i l’hort queda fins a principis de febrer sense fer-hi res.
Segur que aquest ànec de collverd, n’heu vist molts al fer una passeig pel costat d’un riu o llac.
L’Ànec collverd o ànec de bosc, de collblau (pel mascle) i àneda rossa (per la femella).
El mascle és de color gris amb el cap verd fosc, el bec groguenc, el pit marronós, el ventre grisós i la cua blanca.
Té una franja blavosa lilosa amb els marges blancs a cada ala.
Durant l’estiu canvia el plomatge i el color verdós de coll es torna marronós.
La femella és de color marronós amb taques; té el bec marronós amb els marges ataronjat
és una espècie d’ànec que viu a prop de zones aquàtiques com aiguamolls, estanys, rius, rieres i grans basses.
Es troba a tot l’hemisferi nord i és l’arrel de moltes races domèstiques.
Ocell bàsicament aquàtic , que fa uns 60 cm de llargada i uns 95 cm amb les ales obertes.
La seva alimentació són plantes aquàtiques i també granotes i insectes, per tant viu en aigües “netes”.
Fa el niu entre les herbes dels marges aquàtics o en forats d’arbres i el revesteix de plomissol. La femella pon entre 7 i 18 ous de color verdós clar i els incuba durant unes 4 setmanes. Els aneguets comencen a volar a les 7 setmanes.
Al ser un animal molt tranquil, axó fa que visquí en zones urbanes com a parcs on hi hagi petits llacs i no se’ls molesti.
També n’hem vist adaptats plenament en una granja o masia, que tingui una bassa mes o menys gran, axó si, separats o independents d’altres animals propis de la granja.
Com a curiositat, en una Masia, vàrem veure que també hi vivia un pato arlekin propi d’Asia, (es van portar molts a Anglaterra i dels escapes alguns criant en llibertat, no esta clar si porten a terme l’emigració… )
Els ànecs collverd, se’l pot veure passar volant amb molta rapidesa i agilitat en grups nombrosos. Solen viure entre 20 i 30 anys.
Els Municipis de Vidreres, Llagostera i així com, Caldes de Malavella, en moltes masies dels seus municipis disposen del seu propi petit pantà per les necessitats de rec dels camps de les seves propietats.
Centrant –nos en Caldes de Malavella, cal tenir en compta que en la major part del municipi es planera i les muntanyes molt baixes que comportant pocs recs o torrents que hi baixi l’aigua quan plou,
o be, en pocs dies d’haver-ho fet ja no hi ha una continuïtat i queden secs en llargs períodes.
Això, va fer que molts propietaris per recollir l’aigua de la pluja fessin aquest petits pantans en les seves propietat aprofitant un o varis torrents, i una d’aquests es el pantà de la masia de can Caldes.
Tot dependrà de la pluja que es pugui emmagatzemar en les èpoques d’important puges i així poder regar a la primavera i sobre tot a l’estiu els camps.
Per anar-hi cal deixar la carretera C-35, i agafar per la Urbanització de can Carbonell o des de l’estació de servei, una pista ample que portaria a la carretera GI-674,
cal seguir una tanca fins la tercera cruïlla a la dreta i seguir-la i al poc deixar-la per un camí mes estret a la dreta i tancat per una cadena, que us portarà entre el bosc al pantà de can Caldes.
Recordeu que esteu en finca privada, per tant cal respectar el medi natural i el bens.
Text i Fotografies : Ramon Solé
(Totes les fotografies corresponent al pantà de can Caldes)
Tenim uns bons dies per anar a recollir bolets !!!
Un bolet és l’aparell esporífer (carpòfor) de diversos tipus de fongs superiors.
No comestible
La tipologia més familiar, que pertany a alguns ordres de la classe dels basidiomicets, consta d’un casquet esfèric que s’anomena barret o capell (pileus), sostingut per una cama o peu (estípit). És la part visible d’aquests organismes.
Bolets comestibles que podeu trobar a reu dels boscos a Catalunya:
Abró de bedoll , Abró vermell, Alzinoi, Amanita rubescent (amb precaucions), Apagallums de cama blanca, Bola-de-neu, Bolet de noguer, Cama de perdiu,Cama-sec,Camperol dels carrers, Cassoleta taronja, Cogoma groga, Cortinari gros, Cualbra retgera, Farinera, Fetge de vaca, Fetjó, Flammulina, Fredolic, Fredolic gros, Greixa d’avet, Lleterola roja, Lleterol de bedoll (amb precaucions), Llora blanca, Maneta arrissada, Mataparent de cama roja, Moixernó, Molleric clapat, Molleric granellut, Pampa, Pampeta, Pebrassa vellutada, Pentinella rosada, Pinatell, Pinetell de calceta, Rossinyol, Siureny, Tòfona negra, Verderol anisat,Xampinyó.
Avui us passo la descripció de dos bolets comestibles molt bons :
El rovelló, esclata-sang, pebràs, pinenc, pinenca o paratge (Lactarius sanguifluus, del llatí lactarius: que té llet; sanguifluus: que raja sang.), és un bolet de la família de les russulàcies, dels més apreciats gastronòmicament a Balears i Catalunya.
Sovint s’anomena rovelló un altre bolet del mateix gènere: el pinetell (Lactarius deliciosus), també molt apreciat gastronòmicament, que no te el rovell carecteriístic del propi rovelló i és mes ataronjat tot ell.
Ambdós són, sens dubte, els bolets de bosc comestibles més coneguts a Catalunya. De la mare del Rovelló se’n pot dir Potifler, o simplement Mare del Rovelló.
No s’han de confondre amb la Lleterola de llet groga (Lactarius chrysorrheus), bolet no comestible, aparentment com el rovelló però més petit i amb un color més clar i que quan es trenca en surt llet blanca.
El camagroc (Cantharellus lutescens, del grec Cantharellus diminutiu de kántharos: copa; del llatí lutescens: que es torna groc), rossinyolic, camasec , rossinyol de pi, vaqueta de pi, misto, picornell de càrritx, picornell de pi o ginesterola de pi, és un bolet que viu als boscs de pins, principalment als de pi roig, i és ben comestible. Creixen formant grans colònies a les molsoses obagues, per la qual cosa són molt fàcils de trobar.
De barret bru grisenc, en un principi convex-umbilicat i després imbutiforme, de 3 a 6 cm de diàmetre i marge molt ondulat.
La cara inferior, que és d’un bell color taronja suau, primer llisa i després venada, sense làmines definides, s’uneix sense solució de continuïtat amb la cama, afuada i del mateix color.
La carn, que és elàstica, s’asseca fàcilment i desprèn aleshores un perfum intens, de brou de carn. Un cop assecat també es pot moldre. També es pot conservar havent agafat el bull i congelat.
Si dubteu, no l’agafeu !!!
Que passeu una bona jornada trobant bolets bons !!!
Des de la Font Ferro, un caminoi va a un altre mes ample a tocar de camps, continueu endavant fins que trobareu el Pla del Molí (pal indicatiu), cal girar a la dreta, i al cap d’uns metres trobem un pal on indica el Molí Nou,
Cal seguir unes marques grogues, i al cap de poc i a dins d’un bosc molt net de vegetació, arribeu a la Font del Bernadal.
La Font esta a cert nivell mes baix del terra del bosc, surten dos gruixuts tubs, amb poca aigua, que cau a una pica arran del seu terra.
Un mur baix i semi circular fa a la vegada de seient.
Des d’aquest punt, podeu tornar a Santa Pau reculant fins al pal de Pla del Molí i seguiu les indicacions que us portaran en uns 40 minuts a Santa Pau.
Per arribar-vos a la Font Fresca de Santa Pau, cal anar al Càmping de mas Patxet, l’entrada és situada al costat de la carretera GI-524 d’Olot a Banyoles.
Us recomano que entreu caminant, és l’accés mes directa a la Font, una vegada passeu per la masia (esquerra) i del recinte del càmping (dreta) arribareu a la riera de Sant Martí o torrent de la Terrada,
trobareu una passera de fusta que hi ha que creuar, des d’aquest punt veureu a la llera esquerra la Font Fresca.
La Font està adossada a un mur de la paret, forma una explanada gran, amb un allargat banc d’obra a un costat.
En una paret feta d’obra i a dins d’una petita arcada de la mateixa estructura de pedra, surten 6 grans brocs, en temps d’època de pluges pot sortir molta aigua,
aquesta cau a una pica allargada molt arran del terra, i desguassa directament a la riera.
A la seva dreta unes escales pugen a un nivell superior on hi ha una taula quadrada i seients de pedra rodejat d’arbres, lloc ideal per fer-hi un àpat.
Durant molts de segles la muntanya de Montjuic de Barcelona, era molt apreciada per les seves aigües naturals, la gent cansada de beure aigua dels pous de la ciutat o de les poques fonts que tenia Barcelona, anava fora de muralla a busca l’aigua d’algun brollador d’aquesta muntanya.
Però, a finals del segle XIX, en les fonts que quedaven actives, van construir els Berenadors, per oferir l’aigua fresca juntament amb altres begudes com aigua amb anís o menta, així com algun menjar cassolà.
La gent d’aquella època pujava amb família o amb amics a la muntanya de Montjuic sobretot els dies festius, sigui a peu o amb carro,
i es repartien a fer un àpat per la muntanya,
com a la Font dels Pins o en llocs ombrívols o solejats, segons la temporada,
altres anaven directament a algun dels Berenadors a passar una estona o tot el dia…
Això sí, sense deixar d’anar a recollir aigua a la popular Font de Canaletes !
Havien berenadors que tenien obert tota la nit oferint la possibilitat de música perquè la gent, sobre tot les parelles joves, poguessin ballar, eren les “Discoteques” d’aquells temps i a l’aire lliure, sobre tot a l’estiu.
Algunes dels Berenadors mes coneguts eren la Font Trobada, La Walkiria, la Font del Gat i un dels més populars, i que tenia mes gent, era el Berenador de la Font d’en Conna.
en aquesta imatge podem apreciar la gran quantitat de gent que anava a muntanya en dia festiu,
fins i tot es posaven paradetes venent menjars i begudes.
Paulatinament, amb els anys i la guerra civil, van anar tancant els Berenadors i desapareixent les fonts naturals, axó va ser fins els anys 60 del segle XX. La gent amb més poder adquisitiu, anava als Berenadors de Vallvidrera i Les Planes, a la Serra de Collserola, molts van desaparèixer al construir-se els Túnels de Vallvidrera.
No deixarem de costat que en la muntanya de Montjuic hi havia gent molt humil que vivia en barraques…era el seu refugi fora de la ciutat de Barcelona.
Text : Ramon Solé
Fotografies: Arxiu Nacional de Catalunya, Arxiu Fotogràfic de Barcelona i Arxiu Rasola
Aquesta guia ens porta per la història viva d’aquesta infraestructura hidràulica mil·lenària, ens n’explica els antecedents i ens proposa un recorregut a peu per les seves traces: des del naixement a Montcada i Reixac, on les aigües encara avui flueixen a la superfície, passant pels barris de Can Sant Joan i Vallbona, on la sèquia rega les darreres hores urbanes de la ciutat, fins a arribar a les restes arqueològiques del Born.
Un viatge per una canalització que movia molins i regava hortes mentre les seves aigües, com un riu, dibuixaven la ciutat que avui coneixem.
En un mes Novembre podem fer molta feina, com sembrar i plantar a l’hort, així podrem tindre collita durant els propers mesos d’hivern – principis de primavera, si ha aguantat les gelades, o possible neu, en general totes les inclemències del temps que pot patir el camp.
