Mini-guia completa i il·lustrativa sobre plantes medicinals i aromàtiques silvestres que es poden trobar a Catalunya
Les plantes remeieres, amb aplicacions medicinals i tot sovint també amb qualitats aromàtiques i usos gastronòmics, formen part del nostre patrimoni natural i etnogràfic. El nombre i varietat d’espècies amb aquestes qualitats és enorme en un país com el nostre, amb una gran diversitat d’ambients, des de la terra baixa mediterrània fins al Pirineu.
En aquesta guia s’hi han recollit 101 espècies silvestres que cal conèixer, d’entre les que creixen espontàniament al camp i al bosc. Una eina per iniciar-se, saber quines són i reconèixer-les, amb una aproximació molt sintètica. S’han prioritzat les més fàcils d’identificar, les més populars i aquelles sense contraindicacions per toxicitat severa. Tot i això, els seus usos varien geogràficament i segons la cultura popular de cada indret.
El Moli de Vent del carrer Catalunya esta en una illeta amb cantonada al carrer de Mossèn Joan Abarcat front la rotonda de la Ronda de Llevant de Castellar del Vallès.
No fa massa temps la veiem sense les aspes.
Ara, una vegada restaurada, podem contemplar un Molí de vent tal com fa algo mes d’un segle el van construir.
Cal saber que a principis del segle XX, tota aquesta contrada era terrenys agrícola i s’explotava l’horta; se’ns fa difícil pensar que era així, quan ara totes les rodalies veiem que estan urbanitzades.
L’Ajuntament de Castellar del Vallès, ho ha volgut conservar-ho com un record d’un temps passat.
Com moltes Rambles arreu dels municipis de Catalunya, hi ha una font que destaca, en el cas de la ciutat de Tarragona esta en la Rambla Nova.
Es metal-lica, amb dos aixetes, que donen l’aigua de xarxa pública a unes piques arrodonides i en relleu al seu conjunt amb diferents imatges esculpides.
Estació del Cremallera de Núria, 2006. A Núria només s’accedeix a peu o en Cremallera.
Núria és un lloc emblemàtic de Catalunya, tothom que hi ha anat, hi vol tornar i qui no ho ha fet encara, té el desig de veure-ho amb els seus propis ulls.
Núria és un lloc per mirar i per respirar a fons.
Part del santuari, l’ermita de San Gil i el llac artificial de Núria des del Pic de l’Àliga.
Respirar a fons és el que hem trobat a faltar els que hem estat confinats a ciutat i no hem pogut més que repassar les nostres fotos i records.
Els meus records més recents són de l’alberg de la Generalitat “Pic d’Àliga” on vam fer un parell d’estades familiars i compartides amb amigues i amics.
L’Alberg “Pic d’Àliga” duu el mateix nom de la muntanya en la que es troba.
Un parell de caps de setmana llargs, tots dos amb temps plujós i fred, però plens de bons records: xerrades en bona companyia, jocs amb la canalla, vistes de les que, sense allunyar-nos massa, podíem gaudir, passejades amb pluja o núvols i el respirar a fons. Al matí fèiem Chi-Kung a l’esplanada de darrera l’alberg.
Una tarda, passejant, vam veure una vaca parint, vam quedar tan absorts que ningú va fer la foto. Els millors moments de la vida són aquests que hem gaudit amb tots els nostres sentits.
Passejada després de la pluja.Part posterior de l’alberg. Al costat: les instal·lacions del telecabina Coma del Clot que puja a l’alberg Pic de l’Àliga
Els records, una mica més llunyans, de les excursions que fèiem de joves, l’esforç per arribar, sempre amb el goig de les vistes i del respirar. Pedres i pujades que després, ja esgotada, es tornaven baixades que feien patir els genolls. L’aigua freda on em mullava els peus.
Els pics que voltegen Núria es coneixen com “l’olla de Núria”.
Uns records una mica confusos del viatge a Núria d’adolescent amb els pares i la meva millor amiga del moment. La primera impressió del Cremallera que pujava vertical entre roques, muntanyes i rieres, el riure permanent dels quinze anys.
La visita al museu, l’olla i la campana on les dones demanen fertilitat, novament les rialles amagant la por a tot allò desconegut que ens havia de passar.
Una dona demanant fertilitat. Postal antiga.
Mai m’ha agradat la estètica de la església actual. Tot el santuari en conjunt sembla una instal·lació militar –ho va ser en certs moments de la història-. Ja de joveneta em tirava el romànic i tot el que era o semblava ser antic, com l’ermita de Sant Gil. La bellesa es troba en allò que se’ns mostra fràgil i senzill.
Ermita i font de Sant Gil Postal antiga.
Tenia un altre record amagat en algun racó de la consciència, devia ser als tretze o catorze anys, només vam fer una estada de nit, fèiem una ruta amb l’esplai i ens allotjàrem a la part dels excursionistes més pobres.
Tots els vàters estaven obturats. Una situació horrible amb la que de vegades he somniat, que vaig mig recordar llegint l’Assaig sobre la ceguera de Saramago i que ara, mirant les fotos de Núria he aconseguit situar.
Em ve la imatge d’una noia d’un barri obrer de les perifèries de Barcelona que, portada d’excursió sense saber massa bé on, mirava per unes finestres, amb una mica d’enveja, els que dormien a l’hotel i esmorzaven calent.
No ens van deixar colar als seus lavabos, érem pàries. Era el temps en que l’Opus Dei venia estampetes i altres objectes clericals, un temps en que, ara s’ha sabut del cert, es volia fer amb el complex.
L’església del santuari (1960), respon a una estética que se’ns fa estranya. Foto: Ramon Solé
Amb aquests records que entre llums i ombres s’han fet una mica més clars, espero tornar a Núria.
M’enduré la nena aclaparada per un món hostil, l’adolescent amb moltes ganes de viure malgrat les amenaces ambientals, la jove que gaudia amb la Natura tant com amb l’amistat, la mare de família que va saber trobar bons moments entre la duresa de compaginar les feines de les cures amb el treball fora de casa. Me la enduré amb els records i amb la història que ara conec una mica millor.
Esglèsia antiga enderrocada al 1911.
Façana neogòtica amagada per l’actual. Postal antiga.
Me’n duré aquesta que vaig ser i la deixaré als peus d’alguna font, perquè la deessa de la mare vida no rau als objectes fabricats pels homes, sinó a la terra i al fang, a la fusta del noguer amb la que, segons la llegenda, Sant Gil va fer la primera talla de la marededéu, als rituals ancestrals per demanar fertilitat, als aplecs de pastors i peregrins que menjaven la sopa dels monjos fent fila pobres i rics per igual.
M’acomiadaré de tot el viscut, somniat o imaginat i tornaré a ser.
Text i Fotografies: Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 30-abril-2021
A qui gaudeix i procura bellesa, sense amagar la realitat ni oblidar les necessitats
Aquest llibre pretén donar una àmplia visió dels parcs pirinencs i els parcs de les serralades prelitorals de Catalunya.
De cada parc es descriuen els millors paisatges i les característiques del relleu, a més de la fauna i la flora que contenen, el patrimoni monumental i la influencia humana.
A més, l’autor suggereix un itinerari a peu de cada parc, generalment apte per a tothom, amb la finalitat de conèixer el parc i poder gaudir de tota la seva essència, que és la natura mateixa.
Tot plegat, acompanyat d’un munt de curiositats diverses, estranyes, divertides, culturals o científiques que ajuden a comprendre cadascun d’aquests indrets.
Des de fa anys sabem, per les analítiques periòdiques que es fan, ens indiquen que moltes fonts naturals d’aigua d’arreu de Catalunya no son potables, perquè presenten nivells de contaminació alts o molt alts.
La contaminació de l’aigua és la contaminació dels cossos d’aigua, generalment com a conseqüència d’activitats humanes.
Les masses d’aigua inclouen, per exemple, llacs, rius, oceans, aqüífers i aigües subterrànies (fonts naturals).
La contaminació de l’aigua resulta quan s’introdueixen contaminants al medi natural.
Així es distingeix la contaminació segons sigui calorífica, física, química o biològica que afecta l’aigua dolça o salada a la natura.
És a dir, és la modificació de les característiques d’unes aigües donades de manera que es provoqui una alteració mesurable d’aquestes, en especial si això comporta un perill de canvi a l’ecosistema al qual pertany o de salut a l’home o d’altres espècies.
Les causes principals de la contaminació de l’aigua dolça a la Terra pot provenir d’orígens diferents:
Domèstic: aigües procedents de la neteja personal, la neteja de la llar,etc. Els residus humans i d’origen animal, quan es barregen amb l’aigua, originen les aigües residuals o fecals. Aquestes aigües han de ser tractades per eliminar tant els residus sòlids com la matèria orgànica que arrosseguen, abans d’abocar-les als rius o a la mar.
Agrícola i ramader: aigües contaminades pels adobs i pesticides i per les deposicions i els purins dels animals de les granjes (vegeu també: zona vulnerable).
Industrial: aigües alterades per residus d’origen diferent, com els residus metàl·lics pesants (mercuri, plom, etc.).
Un tipus molt marcat de contaminació tèrmica industrial de l’aigua és la utilització d’aquesta com a refrigerant en centrals tèrmiques de producció d’energia elèctrica.
Els efectes que pot produir la contaminació d’aigües poden ser els següents:
Efectes físics: com la pudor, canvi de color, enterboliment, fermentació, canvi de temperatura.
Efectes químics: com la disminució de la concentració necessària d’oxigen per a la vida aquàtica.
Efectes biològics: com la mort de plantes i animals o com la generació de malalties per a les persones.
Us passo la Web del Grup de Defensa del Ter (GDT) , són una associació ecologista formada per ciutadans compromesos que estimem el Ter, la vida i el medi natural, en la Web trobareu notícies vinculades a la recuperació de les fonts i a la denúncia per la contaminació de l’aigua per nitrats :
Editat amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat
Preu : 21,75 €
Sinopsis
Aquesta guia ofereix tot un seguit d’itineraris pels 308 cims que conformen actualment el catàleg dels 100 Cims de Catalunya. Es tracta de diferents muntanyes representatives de totes les comarques catalanes, que s’han escollit per les seves possibilitats panoràmiques, pel seu interès excursionista i per la seva importància geogràfica.
L’activitat dels 100 Cims, proposada per la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, té com a objectiu donar a conèixer el país i les seves muntanyes tot practicant l’excursionisme. Així, de cadascun dels cims es proposa un itinerari i se n’indiquen d’altres de possibles per accedir-hi.
La guia, estructurada per comarques, presenta els cims més emblemàtics de Catalunya, però també d’Andorra i de la Catalunya Nord, i n’indica, de cadascun, l’itinerari, la cartografia, el desnivell, la dificultat i altres característiques.
Saps quan es van obrir els banys Orientals de Barcelona? Quan va néixer la Costa Brava? Com eren els càmpings de Gavà i Viladecans? A quin any s’instal·laren els primers banys de Tarragona? Com sorgí la Costa Daurada?
L’objectiu d’aquest llibre és aproximar-nos al litoral, entre principis del segle XIX i finals del segle XX, per assistir a la seva evolució fins a esdevenir un espai d’oci i de banys de mar. Ens endinsarem en la descoberta dels establiments balnearis i cercarem el com i el perquè de la seva existència, quan la gran majoria han desaparegut a conseqüència de les recents transformacions. Visitarem i reviurem els banys de Sant Sebastià, els de Sant Miquel i els Orientals de Barcelona; els banys Colón i els de Santarromana de Caldetes; les casetes desmuntables de Montgat; els establiments termals de Llavaneres; el balneari Monte Bello d’Arenys de Mar; els de Sant Elm de Sant Feliu de Guíxols; la vila de Roses i la cala Montjoi, com a llocs de referència de la denominada Costa Brava; el complex turístic de la Pineda, entre Gavà i Viladecans; la platja de Castelldefels; el nucli del Garraf, el complex Terramar de Sitges; Vilanova i la Geltrú; el municipi de Calafell, el balneari d’aigües medicinals de Coma-ruga i la platja de Sant Salvador del Vendrell, que contribuïren a configurar el caràcter de la costa de Ponent; la platja del Miracle de Tarragona; Salou i el naixement de la Costa Daurada.
En definitiva, un recorregut a través d’unes instal·lacions que, des de finals del segle XIX, van ser capaces de competir amb les ja existents a la Mediterrània francesa i les costes atlàntica i cantàbrica. El text va acompanyat amb 145 imatges, postals de l’època i fotografies.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 