Arxiu d'etiquetes: coves

Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac – Vacarisses

Publicat el per
Respon

Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac sector de Vacarisses.

Historia:

  • L’any 1987 es va declarar el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac.
  • Aquest mateix any la Diputació de Barcelona va comprar a la família Faura-Ubach (descendents de l’antiga masia que dóna nom al massís) la finca de l’Obac, amb una superfície de 623 ha.
  • D’aquesta manera s’ampliava notablement la propietat pública del Parc Natural.
  • Aquestes terres, una part de les quals havien estat afectades per l’incendi forestal de 1986, pertanyen als termes municipals de Terrassa (277 ha) i Vacarisses (346 ha).
  • La dècada de 1990 es portà a terme un procés que va portar a una notable ampliació del territori del Parc, aprovat el 1998. Al terme de Vacarisses s’amplià cap al sud fins al límit del mateix poble i la carena del Roure Monjo.
  • La zona de l’Obac va tenir una important ocupació a l’època alt-medieval. Amb la crisi del segle XIV moltes de les cases que hi havia es convertiren en masos rònecs, i la casa de l’Obac va engrandir-se formant una gran propietat. Abans de la fil·loxera, bona part del territori estava plantat de vinya i era una de les principals zones productores de vi. També hi van ser molt destacades les activitats dels carboners.

El Parc està format per dos massissos muntanyosos que formen una mateixa entitat orogràfica i geològica: el de Sant Llorenç i la serra de l’Obac

(aquest últim pren el nom de l’antic mas situat en terme de Vacarisses) i inclou terrenys de 12 municipis, entre ells Vacarisses.

La part corresponent a Vacarisses abasta 1.354 ha que inclouen l’antiga finca de l’Obac, a l’extrem nord-oriental del terme, més bona part del sector situat més al sud, fins la carena del Roure Monjo i els cingles de Vacarisses.

Per aquesta banda el límit de la zona del Parc és, aproximadament, la carretera que va de la Barceloneta a la urbanització dels Caus.

L’orografia de la serra de l’Obac és escarpada i plena de cingles i canals, amb predomini dels conglomerats, que formen un relleu semblant al del massís veí de Montserrat.

La zona compresa dins el terme de Vacarisses és precisament un dels indrets més agrestes, amb turons emblemàtics pel seu perfil singular,

com ara el Paller de Tot l’Any, la Roca Salvatge, Collsapera o el Turó Roig.

També són destacables, per la seva orografia característica, els cingles de Vacarisses, situats a l’esquena del poble.

La fisuració que caracteritza els conglomerats afavoreix la circulació d’aigües càrstiques, mentre que les intercal·lacions de margues entre conglomerats han donat lloc a nombroses coves i avencs.

Un exemple d’aquest fenomen és el conjunt de fonts intermitents que, en determinades temporades, expulsen un borboll d’aigua procedent del subsòl.

La font de la Saiola, en terme de Vacarisses, és la més important, seguida de la Barbotera i la Pedregosa, en terme de Rellinars.

Així mateix, alguns torrents o rieres de la zona configuren congostos amb espectaculars salts d’aigua i zones de ribera d’un notable interès, com ara el torrent de can Còdol o la riera de Sanana.

El clima és mediterrani subhumit i per això hi predomina l’alzinar, que per sobre dels 800 m

s’enriqueix amb espècies pròpies dels llocs humits, i també les pinedes (pi blanc).

L’existència de grans masses forestals que alternen amb esplèndides cingleres i espadats ofereixen unes condicions òptimes per al refugi i la cria de nombroses espècies vertebrades.

Entre d’altres: el senglar, l’esquirol, els conills, el gat mesquer, la guineu, el toixó i la cabra. Les aus més comunes són la merla, el tudó, el gaig, el pit-roig, les mallerengues, el pinsà, la cadernera, els sits, la puput i el tord.

També s’hi poden trobar corbs i altres aus rapinyaires. Pel que fa als rèptils, hi sovintegen la serp verda, la serp blanca, l’escurçó o la salamandra.

Dins el terme de Vacarisses hi trobem la Casa Nova de l’Obac, que ha estat habilitada com a centre cultural i punt d’informació del Parc i ha esdevingut un dels principals punts de referència dels visitants.

Observacions:

En bona part de la zona hi ha restringit l’accés als vehicles motoritzats

Recull de dades: Mapes patrimoni Cultural – Diba i propi

Autoria de la fitxa per a MPC.: Jordi Piñero Subirana

Adaptació del Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels García – Carpintero

Àrea d’esplai La Salut de Collbató

Publicat el per
Respon

Cal des de l’A-2 prendre la sortida 576A enllaçant amb la carretera B-112, després d’un quilòmetre hi ha un trencall a l’esquerra que indica l’Àrea d’Esplai de la Salut i les Coves del Salnitre.

Situada en el camí de les coves de Salnitre, i a 5 minuts del nucli antic del poble,

aquest espai és situat en una zona verda i a prop de l’Ermita.

On hi trobarem servei de bar, zona de pic-nic, lavabos, i zona per l’esbarjo per als més petits.

El dilluns de Pasqua, se celebra el tradicional aplec de La Salut.

Se inicia amb una missa a l’ermita i continua amb una ballada de sardanes.

Com ja és habitual, aquesta trobada de germanor se celebrarà a l’àrea d’esplai de La Salut.

L’Àrea d’esplai de La Salut de Collbató, es molt freqüentat, sobre tot els dissabtes i festius.

Recull de dades : Ajuntament  de Collbató

Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Entorn Natural en les Coves del Toll de Moià

Publicat el per
Respon

Les coves del Toll estan situades en les terrasses fluvials excavades pel torrent Mal, en la roca calcària de la zona,

formant un conjunt natural integrat per quatre cavernes i un avenc.

També es pot observar el recorregut del Torrent Mal, els meandres, un gorg.

Tot l’entorn del Parc Prehistòric té una extensió de 48.674, m2, entre els que s’inclou també la zona d’aparcament.

Quant a la vegetació que hi ha a l’entorn, correspon a la característica de la zona mediterrània, predominant el roure martinenc en zones més humides i a les més seques l’alzina.

Altres arbres que es troben en aquest indret són el pi roig, el ginebre, el garric, l’avellaner, el pollancre…d’arbustos hi ha presència d’esbarzers, el boix,

i argelagues, auró negre, galzeran, garric, carrasca, l’heura, el sanguinyol.. i plantes com l’espígol, la farigola, el romaní…

Quant a la fauna es coneix que hi viu el conill, el porc senglar, la guineu, els esquirols, les mosteles vora el riu, la perdiu, l’àliga, rèptils com els escurçons, la serp verda, els gripaus, les salamandres, una fase larval d’una eruga molt característica de l’indret…

Dintre de les coves es pot observar, depenent de l’estació, algun grup de rat-penats negres, mosquits de potes llargues i llimacs.

D’aquesta riquesa natural es pot gaudir passejant pels itineraris que hi ha complementats amb petits panells explicatius integrats a la natura.

Us animo a visitar tot aquest paratge, de coves, natural i més…

Recull de dades : Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Cristina Casinos

Adaptació del Text al Bloc : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Cova de les Toixoneres del Paratge de les coves del Toll de Moià

Publicat el per
Respon

La cova de les Toixoneres és una cova càrstica, una de les dues coves que formen el complex de les Coves del Toll, al terme municipal de Moià (Moianès). Conte tant restes de carnívors que van viure a la cova com restes de presència de neandertals. Forma part dels conductes de drenatge del torrent Mal. Aquesta cova està formada per tres galeries que juntes fan una forma d’U, fent que hi hagi dues entrades a la cova.

La Cova de les Toixoneres o de les Teixoneres és un jaciment arqueològic i paleontològic del Plistocè superior. El 16 d’agost de 2016 s’hi van descobrir les primeres restes d’un homínid en aquest jaciment: una dent canina inferior i un parietal d’un neandertal, que s’estima podrien ser d’un individu d’entre 7 i 9 anys, batejat pels arqueòlegs com «el nen de Moià». La troballa es va fer pública el dia 20.

La cova era refugi de diferents carnívors, en especial de hienes, i s’hi han trobat restes d’ossos tant de carnívors morts com de preses d’aquests animals, així com copròlits. La presència de carnívors es veu trencada per la presència de neandertals que ocupaven temporalment la cova, sobretot a l’entrada, on hi ha vestigis de llur presència.

Per incrementar l’interès per la visita de les coves, s’ha reconstruït un poblat Neolític, en un espai proper, que reprodueix diferents tipus de cabanes i la manera de viure en un poblat d’aquesta època. És una manera de donar a conèixer la vida al neolític conjuntament amb la visita del museu on, a més de les troballes que s’han fet a les coves, hi ha una reproducció de la manera de viure en el neolític i de l’arquitectura megalítica trobada a la rodalia.

Per a mes informació podeu consultar a:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Cova_de_les_Toixoneres

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Bloc : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Les covetes del Toll de Moià

Publicat el per
Respon

Les covetes, de fet es tracta de dues Balmes i dues covetes,

situades mes avall de la principal cova del Toll.

També cal destacar la Balma del Torrent Mal amb 65 metres de recorregut,

amb una surgència intermitent, i una bonica cascada.

(Quan vàrem anar estava seca per manca de pluges).

Text : Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Coves del Toll de Moià

Publicat el per
Respon

Les coves del Toll són unes coves prehistòriques situades al municipi de Moià, al Moianès.

Es divideixen en dos sectors:

La galeria sud (108 m), zona ocupada per l’home prehistòric.

La galeria est (80,55 m), que voreja sobre un curs fluvial intermitent.

Recepció

En total fan 1.148 m de profunditat, no obstant això la part visitable, en forma d’ela, és de 180 m.

És una de les coves prehistòriques d’Europa més rica en fauna del Quaternari, durant les glaciacions würmianes.

S’hi han trobat restes fòssils d’hipopòtam, rinoceront, ós de les cavernes, lleó, hiena, bou primitiu, isard, etc.

També s’han descobert restes d’un foc i d’alguns estris de sílex corresponents al Mosterià,

les quals demostren la presència humana de l’home Neandertal durant el Paleolític Mitjà (entre 100.000 i 40.000 anys d’antiguitat).

Les troballes, relatives a l’Epipaleolític, al Neolític i a l’edat de bronze, mostren canvis en l’activitat dels pobladors.

S’hi va trobar un individu masculí i robust, no gaire alt i branquimorf, de tipus alpí,

del qual s’ha trobat l’enterrament i que s’acompanya d’un fermall metàl·lic d’origen centreuropeu.

Actualment totes les restes arqueològiques que s’hi han trobat s’exposen al Museu de Moià.

Recull de dades: Viquipèdia

Adaptació al Text del Bloc: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpintero

Avui destaquem : La Font de Clara o de Ca l’Olivella a Lavern de Subirats

Publicat el per
Respon

Per anar a La Font de Clara o de Ca lOlivella cal situar-se al nucli de Lavern, dins del municipi de Subirats,

cal anar al passatge de la Font Clara, al punt de la carretera BV-2428,

allí baixar pel costat d’una casa per unes escales

fins al Torrent de la Font Clara.

Historia:

  • D’aquesta font hi ha documentació que data de l’any 1756.
  • L’actual construcció data de l’any 1913, quan el Sr. Pere J. Maristany, comte de Lavern, realitzà les obres amb la finalitat de “recoger mejor las aguas i las dos balsas cerca de la fuente”, així com per “tratar de aumentar el caudal del agua y la mejor forma de su captación”.
  • La Font Clara o Font de Ca l’Olivella havia estat propietat dels Olivella de Lavern, tal i com consta en documentació que, a causa del propòsit del comte de Lavern d’acondicionar la font i portar l’aigua a diferents nuclis de Lavern, es redactar per testificar la propietat de la font per part de la família Olivella.
  • Un primer document fou sol·licitat per Josep Olivella l’any 1895, per demostrar que la font fou concedida als seus avantpassats a títol d’establiment precari l’1 de desembre de 1756. El document especifica que es concedeix a Don Jaume Olivella “la correspondiente escritura de Precario de la facultad de usar y valerse de las aguas que constituyen la fuente de Font Clara, las que nacen de una Peña a la que linda una heredad propia de dicho Olivella sita en dicho término para el riego de esta, para el uso de la Fábrica de aguardiente que tiene en dicha heredad y demás usos casolanos privativamente a cualesquier otros, mediante dos pequeñas balsas pagando de entrada Quarenta Reales de ardites que han de depositarse en Arcas de la Real (…) y como censo anual tres sueldos de la misma moneda.”
  • Aquest tipus de cartes precàries es comencen a redactar als segles IX i X, i s’estenien als pagesos emfiteutes que, per gaudir d’una part de les possessions del senyor feudal, havien de lliurar una certa quantitat a favor de l’ús que en feien.
  • S’observa, doncs, que les aigües entren de ple en les relacions de tipus feudal fins ben entrat el segle XIX.

Font situada enmig d’una petita cinglera de 5-7 m. d’alçada, la paret natural està plena de concavitats en forma de cova.

La font està situada en un cos pla de maó enganxat a la paret de 2,40 m d’alçada i 1,10 m d’amplada.

L’aigua raja a través d’un broc metal-lic.

L’espai està arranjat amb murs de pedra de poca alçada (més o menys 1 m.) que serveixen per canalitzar l’aigua quan hi ha pujades del curs fluvial que passa en direcció a la riera de Lavernó.

L’espai està cobert per plataners de mida gran i algunes espècies de ribera que segueixen la riera.

La zona està adaptada per rebre visitants amb una taula amb bancs i una paperera.

Recull de dades: Mapes de Patrimoni Cultural – Diba.

Autor de la fitxa: Oriol Vilanova

Adaptació al Text: Ramon Solé

Fotografies: Mª Àngels Garcia – Carpinterio

Edifici Jufré de Folgueroles (Osona)

Publicat el per
Respon

L’edifici Jufré està situat en el carrer de l’Onze de Setembre, 9 amb cantonada amb el carrer de Puigjaner de Folgueroles.

És un edifici molt original, la construcció està inspirada en les formes orgàniques “gaudinianes”.

En les finestres, terrasses, balcons, coves… són de formes de geometria variable, estan complementades amb una variada  vegetació natural i artificial que entra i surt d’aquestes obertures.

La façana de ponent s’estructura a partir de tres grans columnes en forma d’arbre que s’allarguen fins a la coberta.

Al centre de l’estructura hi ha una cascada de vidre aïllada tèrmicament. Disposa de plaques solars i la recuperació de l’aigua de l’edifici.

Text i Fotografies : Ramon Solé

Avui destaquem : La Font d’en Vilà de Serinyà

Publicat el per
Respon

Durant el mes d’agost cada dia una font

La Font d’en Vilà està situada a la llera esquerra del riu Serinyadell i sota del camí que porta de Serinyà cap al Parc de les Coves Prehistòriques de Serinyà.

Per anar-hi  des de Serinyà, cal seguir el carrer de la Font d’en Vilà continuareu fins poc abans de creuar el pont que salva el riu Serinyadell, continueu per un camí de passejada que arrenca per la dreta i circula en direcció sud, en paral·lel amb la riba esquerra del riu Serinyadell.  

A uns metres més veureu una passera que travessa el riu i al costat unes escales que ens baixen a la font d’en Vilà.

L’aigua raja a través d’un curiós broc de pedra esculpit amb forma de cap, omple una petita pica i d’allí passa al riu.

Al capdamunt de la font hi ha una inscripció al ciment on hi figura, entre d’altres coses, el nom de la font, l’any de la restauració 1983 i el nom d’en Josep Felip.

Es un espai on invita a passar una estona a l’ombra dels arbres o per fer un àpat.

Text : Ramon Solé

Fotografies: Dora Salvador

Llibre recomanat : D’excursió per les coves de Catalunya

Publicat el per
Respon

Fitxa técnica :

Autor : Gener Aymaní i Domingo

ISBN: 9788493165161

Editorial: La Butxaca de Muntanya

Fecha de la edición: 2003

Lugar de la edición: Barcelona.

Número de la edición: 1ª

Encuadernación: Rústica con solapa

Nº Pág.:175

 

Resumen del libro

Esta guía está dividida en dos partes :

En la primera, el autor nos propone 12 excursiones que nos llevan a diversos tipos de cavidades. La diferenciación de hace según la finalidad por la cual van a ser utilizadas: santuarios, refugios… en resumen, unas excursiones para conocer lugares bastante interesantes de nuestras cuevas que tienen en común el hecho de que el hombre ha aprovechado lo que la naturaleza ha modelado. Los itinerarios tienen una duración que oscila entre dos horas y cuatro horas y media, pero no hay ninguna que presente dificultades remarcables. Ésta no es sólo una guía de espeleología, aunque en algún momento el autor nos propone escalar en alguna cueva. También encontraremos una visión amplia del entorno de estas cavidades y bastantes notas históricas y datos curiosos.

En la segunda parte nos propone la visita a las cavidades de Cataluña que están preparadas para las visitas turísticas. Aquí encontraremos cuevas, pero también, pinturas rupestres y minas. De cada cavidad se hace una descripción de sus motivos de interés y se dan los horarios, precios y teléfono, cosa que nos facilitará la visita.

 

 

Recull de la informació del Llibre : Ramon Solé