Avui us presento tres articles
Sabem dels nombrosos plets entaulats amb Sant Cugat pels senyors de la zona i dels que engega el mateix monestir reclamant terres i propietats que desitja. Aquest és el cas del judici per “Caldaria” que el pobre Sentemir reclama el 19 de març de 988 convençut de que diu la veritat i que Déu actuarà impedint que es cremi, ja que aquest judici consistia en ficar les mans al foc, origen de l’expressió de posar -o no- les mans al foc per algú.
Annex del Monestir de Sant Cugat del Vallès
Veiem com va anar. Tribunal presidit pel mateix abat de Sant Cugat i bisbe de Girona, un jutge, Bonhom i altres preveres, frares i laics. Es presenta Ponç, mandatari de l’abat reclamant unes propietats que el germà de Sentemir, Fredemund, havia llegat al monestir en morir durant l’assalt d’Almansor. Sentemir és acusat d’haver amagat el testament, ell diu que no l’havia vist ni l’havia esquinçat, cremat o distret, ni sabia on fos perdut.[2] Un sacerdot afirma que havia vist el testament i li havia lliurat a Sentemir. Donat que el tribunal es posa més de part del testimoni que del acusat, Sentemir reclama el judici per Caldaria. Evidentment va sortir cremat de la prova, llavors reconeix que havia amagat el testament i, davant la sentència d’esclavitud que comportava aquest delicte, implorà li sigui canviada aquesta pena, emparant-se en que devia ser la dona qui ho va fer malbé, pel lliurament de part dels seus bens.
Fredemund donava, en aquest suposat testament, la meitat de les vinyes i de tot el que tenia al lloc de Vall Major, Montcada, a Sant Cugat. Ara Sentemir dona les vinyes del seu germà, els estris que tenia a la casa del riu Ripoll i les vinyes que ell mateix té al planter de Sant Cugat, més la casa, cort, molí i planter de vinya que un tal Unifred havia legat al monestir junt al mateix riu.
El pobre Sentemir surt cremat i desposseït, el monestir guanya unes bones possessions en unes terres on va concentrant propietats.
Aquest tipus de judici era un costum germànic, dels pagans, segons l’església, però l’església, amb el seus bisbes, abats i clergues l’accepten, sabent el que passaria. Era una prova destinada als pobres, els cavallers es batien. Sentemir, té unes propietats que ha guanyat treballant amb la família, unes propietats propicies pel monestir, però no és un senyor, segurament seria un d’aquells aloers lliures que anaven desapareixent engolits pels grans. En aquest document es diu que les eines eren a la casa del riu Ripoll, potser un lloc comunitari que deuria controlar el veguer. Les eines, junt els animals i altres estris i mobles són elements que es donen als testaments junt a les terres, vinyes, corts, horts, pous…
La qüestió moral no està en si havia vist o no el testament del germà, podia ser que l’hagués vist i no l’hagués acceptat pensant que era un frau, Sentemir està segur de que té la raó, sinó no es sotmetria a aquesta infernal prova. Podria ser que hi hagués hagut el testament del germà, però també podria ser que ho hagués fet pressionat a l’hora de la mort, no gosem dir que fos una falsificació.
En tot cas Sant Cugat és qui acusa, qui jutja, qui dicta sentència i… qui relata per a la posteritat els fets, quedant com compassiu ja que li estalvia a Sentemir la pena d’esclavitud. La veritat és que tot el que anem veient ens porta a pensar que som davant els passos previs de la Inquisició.
Aiguabarreig del riu Ripoll amb riu Besos
Montcada, a l’encreuament entre el riu Ripoll i el Besós deuria ser un bon lloc per plantar vinya, horts i per la pastura. Amb aquestes propietats el monestir va apropant-se a un altre lloc fèrtil i ric, prop de la urbs, ho aconseguirà amb la permuta que Na Mello fa al 992 donant diverses peses de terra i vinya a Sant Andreu i Horta (Santa Eulàlia de Vilapicina) que afronten amb propietats de l’ abat del monestir de Sant Cugat, Gotmar, a canvi d’unes terres al Vallés[3].
Mello signa el testament del prevere Barceló, que és jurat a la basílica de Sant Pere de Reixac[4]. El prevere Barceló fa diverses deixes, entre les que cal destacar les que fa a una dona, na Truitel·la i els seus fills, i la que fa al seu nebot, Goltred, que aviat serà un dels més rics del àrea de Reixac.
Sant Pere de Reixac
Probablement Truitel·la era la dona no reconeguda com a tal del prevere. L’església de Roma condemnava els matrimonis dels clergues que abans es permetien. Les dones d’aquests aniran sent considerades com a concubines. Ja hem vist també com es fàcil donar la culpabilitat a la dóna i més fàcil encara que els clergues ho acceptin.
Mello, peregrina a Roma en 1002 (1003 segons les notes de Josp Mas), anomena marmessor a l’abat de Sant Cugat i altres preveres, ho deixa tot al monestir amb la condició de que si tornessin algun dels seus fills, Guimarà i/o Ermenelle del captiveri, ho tindran aquests en règim d’usdefruit, donant la tasca acordada al monestir[5].
Àngels García-Carpintero, L’H, maig-2020
Viatjant per la història en temps de confinament.
Aportació de Fotografies : Ramon Solé
Fotografia de Sant Pere de Reixac : Fidel Rodríguez
————————————————————————————
[1] Salrach, J. M. i Montagut, T., dir. (2018). Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya Medieval. Col. Diplomàtica s. IX-XI. Fundació Noguera, Textos jurídics catalans, 2.
[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat vols IV, n. CLXXXIII.
[3] Ibídem, CCXXXIX
[4] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera 5. Doc. 39
[5] Mas, J., oc, n. CCCXXIV.
M'agrada S'està carregant...
Les Maresmes són zones deprimides situades vora el mar, són territoris que fan com a frontera entre l’aigua i la terra.
En el passat, ocupaven àrees extenses d’un delta, com exemple passa en les maresmes de Les Filipines.
Avui en dia només en resten petits fragments aïllats.
Concretament, la Maresme de les Filipines que està en el municipi de Viladecans a tocar del Prat de Llobregat i de l’Aeroport,
és la mes gran Maresme de la província de Barcelona.
També, és considera probablement, l’indret que conserva els paisatges més naturals del Delta del Llobregat.
La vegetació de les maresmes depèn de varis factors, com del seu grau d’inundació, del tipus de sòl, de la salinitat de les seves aigües i del terreny.
Quina vegetació és pot trobar en les Maresmes? 
Principalment hi dominen els canyissars, les jonqueres i els salicornars.
A banda de les aus que tenen niu tot l’any o són migratòries, en les Maresmes acull una varietat molt diversa d’altres sers vius,
podem observar diferents grups d’invertebrats que viuen a les aigües dels estanys i les Maresmes.
La varietat de les especies està relacionada amb les condicions de l’aigua, per exemple, salinitat, fondària, oxigen, matèria orgànica entre altres…
Moltes especies voladores passen una fase larvària aquàtica en les Maresmes.
Malgrat algunes espècies exòtiques, com carpes i gambúsies, encara hi ha poblacions de peixos autòctones, com llises o anguiles, que entren als estanys des del mar.
Sabíeu que el nom de Remolar, prové del rèmol, que és un peix amb aquestes característiques.
El fartet és un petit peix exclusiu de zones humides del litoral mediterrani ibèric.
És una espècie en perill d’extinció que al delta del Llobregat, s’està recuperant gràcies a un programa en el que també intervenen les escoles de les poblacions locals de les rodalies.
Us recomano que aneu a fer una visita a les Maresmes del Espai Natural del Remolar – les Filipines a Viladecans.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 