Serra de Moixeró – Serralada Prepirineus catalans

La Serra de Moixeró és una serra del nord de Catalunya, als Pirineus Orientals, que s’estén en direcció oest-est, des del Coll de Pendís fins al Coll de Jou.

El Moixeró fa de límit de les comarques de la Baixa Cerdanya (Bellver, Riu de Cerdanya, Urús) i el Berguedà (a l’enclavament de Gréixer, a Guardiola de Berguedà).

La totalitat del Moixeró forma part del Parc Natural Cadí-Moixeró, juntament amb la Serra de Cadí, el massís del Pedraforca i gran part de la Tosa d’Alp i el Puigllançada.

Juntament amb la Serra del Cadí forma un contrafort d’oest a est i sovin es confon o s’atribuiex el nom de Cadí fins la Serra de Moixeró, la Tosa d’Alp i el Pedraforca. Fins i tot el túnel que travessa el Moixeró és anomenat túnel del Cadí.

Pel seu caràcter més antic (paleozoic i ja format en l’orogènesi varisca) respecte al Cadí, constitueix en aquest sector el començament dels Pirineus axials a partir del coll de Pendís (1.760 m altura), continuat per la Tosa d’Alp i el Puigllançada fins enllà de la collada de Toses.

Els nuclis orogràfics més destacats són el turó de Prat Agre (2.012 m alt), el Moixeró (2.078 m) i el pla del Moixeró (2.063 m), les Penyes Altes de Moixeró (2.276 m), el serrat de la Miquela (2.161 m), les Soquetes (2.181 m) i el coll de Jou (2.000 m), on arriben els estreps de la Tosa.

El vessant cerdà davalla gradualment cap a la plana herciniana de la Cerdanya per torrenteres que obren el camí.

El vessant del Berguedà, drenat pel riu de Gréixer, afluent del Bastareny, i que talla conseqüentment l’estructura, presenta línies de replans paral·lels a la carena. La pedra de Gréixer, riolites efusives bigarrades, és un cas isolat; dominen les calcàries devonianes als cims i els esquistos carbonífers al voltant i vers l’est.

La vegetació és de pi roig o avet, amb rodals de faig, fins a uns 1.800 metres, on comença el pi negre, i a partir dels 2.000 metres prats o roques blanquinoses, segons la forma de l’alteració atmosfèrica per formar sòls.

Senders presents a la serralada:

GR 107 Camí dels Bons Homes, creua la serra de Moixeró pel Coll de Pendís.

GR 150 Sender de circumval·lació al Parc Natural del Cadí-Moixeró, no creua la serra del Moixeró i l’envolta per fora.

PR-C 125  Recorregut circular que des de l’Hostalet arriba al refugi de Sant Jordi, al peu de la serra de Moixeró.

No hi ha nuclis de població dins de la serralada, únicament algunes cases aïllades i refugis de muntanya.

Recull de dades : Viquipèdia

Adaptació del Text : Ramon Solé

Fotografies : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Avui coneixerem : La Font de l’Església de Sant Josep de Moià

L’Església de Sant Josep i la seva antiga font estant en el carrer de Sant Josep, 1 amb cantonada al carrer de Sant Sebastià de Moià.

És una font d’aigua de xarxa pública, que les seves principals característiques, son que esta adossada i endinsada a la paret de l’església dins d’una arcada amb l’escut i la data de 1870 i l’aigua va a parar a una pica de pedra rectangular.

 

Text i Fotografies : Ramon Solé / Arxiu Rasola

Avui destaquem: La Font del Ferro de Sant Hilari Sacalm

Com cada Diumenge us passo dos articles

La Font del Ferro esta ubicada  en el nucli urbà de Sant Hilari Sacalm, concretament  dins d’una placeta enjardinada amb vells plataners, situada entre el passeig de la Font del Ferro amb el carrer Joan Maragall.

Cal baixar uns esglaons per arribar al nivell on es troba la font.

L’aigua ferruginosa surt per un broc d’acer inoxidable i cau a una pica rectangular per sota del nivell del sòl que està empedrat.

Antigament hi anava a recollir aigua molta gent de les contrades per les seves propietats, es deia que eren medicinal.

 

Text : Ramon Solé – Fotografies : Dora Salvador

Com era el Berenador de la Font de la Manigua de Vallvidrera de Barcelona ?

Com cada Diumenge us passo dos articles

De la Guia de “Fuentes en las montañas de Barcelona” de X.Coll , editat a mitjans del segle passat, hi llegim :

“…Font de La Manigua – A unos ocho minutos del apeadero, siguiendo aguas abajo el curso de la riera, se halla esta Fuente, una de las más antiguas del valle. Son en gran número las familias amantes del bullicio campestre que acuden a este merendero, donde al son de los altavoces se come y se baila”…

Com d’altres Berenadors de les rodalies, es podia arribar amb tren o carreta; disposava a prop de la Font, i d’una caseta on es dispensaven les begudes i menjar.

Disposava de taules i bancs de fusta, alguns sota d’un cobert, per evitar els rajos del sol sobre tot a l’estiu.

També, hi havia fogons per fer carns o peix a la brasa.

Era un lloc de bon ambient, i a les tardes del festius, havia música en directa i la gent s’animava a ballar al so de la música de l’època.

Ja no hi queda res que ens pugui indicar de la seva existència, ni berenador, ni la Font de la Manigua !.

 

Text i  Imatges antigues : Ramon Solé – Arxiu Rasola