Per arribar hi, cal agafar el camí que esta indicat per un cartell front de Sant Julia d’Altura, amb una baixada bastant forta, passarem per la Font del Capellans i la Font del Suro.
Al poc, ja veurem a dalt d’un petit turó, les restes de la Masia-Castell de Ribatallada, que ahir us vaig comentar.
Arribarem a una cruïlla de camins, girarem a la nostra dreta, i al poc semi amagat per la vegetació i a la dreta a peu del mateix camí, esta el Pou de Glaç gran de Ribatallada
Data de la primera meitat del segle XVIII. És una estructura construïda sota terra, aprofitant l’aïllament que ofereix el subsòl.
El pou no es gaire gran, si el comparem amb altres existents per la Comarca; fa 7,60 m de diàmetre i 9,40 m de fondària.
És cobert per una volta rebaixada, part de la qual queda integrada dins de construccions.
En l’actualitat les portes d’accés estant tapiades, qual cosa impedeix accedir-hi.
Hi ha el Pou de Glaç petit de Ribatallada, queda poc de la construcció i es fa difícil de localitzar-lo per la vegetació existent, esta per sota del Pou gran.
Text, recull de dades i Fotografies : Ramon Solé
El Castell – Masia de Ribatallada de Sabadell
El Castell de Ribatallada és un Castell – Masia ubicat al municipi de Sabadell, al Vallès Occidental, situat al costat del torrent de Ribatallada i a prop del pantà del mateix nom.
Us passo les dades generals i Historiques :
“L’antic castell actualment és un mas mig enrunat situat al capdamunt d’un turó proper a Sant Julià d’Altura. El mas de Ribatallada té una planta irregular, resultat de la seva adaptació al terreny irregular i a successives ampliacions.
A la part nord-oest queden restes d’un mur atalussat que podrien ser d’un pany de muralla de l’antic castell.
Aquest mur té un aparell de pedres rodades, de mida mitjana i amb la cara desbastada, que han estat col•locades en filades regulars. 
El castell de Ribatallada apareix documentat per primera vegada l’any 1136, quan el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, donà en feu al senescal Guillem Ramon diversos castells, entre els quals hi havia aquest. Els Montcada van ser els propietaris de la fortalesa fins al 1310, després passà als Clasqueri i més endavant als Togores. A finals del segle XV, el llinatge dels Togores s’extingí”
Per a mes informació podeu consultar als enllaços :
i
http://www.catalunyamedieval.es/castell-de-ribatallada-sabadell-valles-occidental/
Per arribar hi, cal agafar el camí que esta indicat per un cartell Front de Sant Julia d’Altura,
amb una baixada bastant forta, passarem per la Font del Capellans i la Font del Suro.
Al poc, ja veurem a dalt d’un petit turó, les restes de l’edificació.
La vegetació dificulta bastant l’accés fins a dalt on estan les restes.
Darrera del turo, hi ha el pantà de Ribatallada, que des dels anys 1960, 
va deixar de subministrar aigua a Sabadell., en aquest Bloc que en el seu dia vàrem dedicar un article.
Recopilació de dades i Fotografies : Ramon Solé
Avui destaquem : La Font de Sant Sadurní d’Osormort o de Masferrer
Aquesta font datada a l’any 1857, esta situada a peu de la carretera de Sant Sadurní d’Osomort, a poca distancia abans d’arribar a la gran mansió de Masferrer i a l’Església.
Aquesta Font sempre ha sigut abundant de cabal d’aigua, anys en rere era molt freqüent veure molta gent amb garrafes agafant aigua.
Sant Sadurni d’Osomort és un municipi de la comarca d’Osona
Està situat a la vall de la riera Major, abans anomenada riera d’Osor, i envoltat de les poblacions de Viladrau, Espinelves, Vilanova de Sau, Folgueroles i Tavèrnoles. El terreny és, en la major part, forestal i de pastura.
La masia Masferrer cal destacar-ne per la seva arquitectura, del segle XVII, amb la façana esgrafiada i excel•lents treballs de forja a les balconades. L’església de Sant Sadurní d’Osormort és d’estil romànic-llombard. 
Text, recopilació de dades i Fotografies : Ramon Solé
La Llegenda de Mollet del Vallès
Us passo una bonica llegenda de com era Mollet al segle X :
“Al segle X Mollet era un immens llac on hi vivien uns peixos molt curiosos anomenats molls. Aquells molls eren diferents perquè eren uns molls màgics, és a dir, que si una persona menjava un d’aquests molls, tenia una vida eterna, i al mateix temps també hi habitava un estil de moll que, si t’equivocaves i l’agafaves i te’l menjaves, tenies una mort immediata.
Quan el rei Jaume es va assabentar de l’existència d’aquests peixos, no va dubtar de viatjar fins a Mollet: En arribar a Mollet, va manar a tots els seus soldats que anessin al llac a pescar molls. A mitjanit, tots els seus soldats ja n’havien pescat un parell o tres, i el rei Jaume va celebrar un sopar per a ell i els seus soldats. El rei va esperar que tots els seus soldats haguessin tastat el seu moll per saber si els molls que havien agafat durant tot el dia eren verinosos o no. I, de cop i volta, tots els soldats van morir i el rei es va quedar tot sol, amb la seva estimada Isabel.
El rei no sabia si tastar el seu moll o no. Va esperar que es fes de dia per tornar al llac i va pensar una idea per no equivocar-se de moll i morir. El rei Jaume va pensar a buidar el llac per agafar el peix indicat, i així ho va fer: va buidar tot el llac amb l’ajut de la seva estimada. Quan el llac va estar totalment sec, hi van aparèixer milers i milers de molls. El rei no sabia quin moll agafar i es va decantar per un que era a la muntanya de peixos més alta de totes. Aquell moll brillava molt. Tenia uns colors vermellosos com el foc.A la nit. per sopar, el rei es va menjar aquell moll, però immediatament va morir.
La llegenda diu que aquest moll que es va menjar el rei Jaume és el mateix peix que està exposat a la bandera de Mollet, i que el nom de Mollet ve de moll, aquest curiós peix que habitava les aigües d’aquell immens llac.”
Si voleu veure l’Historia pas a pas de Mollet, podeu consultar a :
https://ca.wikipedia.org/wiki/Mollet_del_Vall%C3%A8s
Recull de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé
Poema – La Rierada macabra del 1962
Mansa riera, enganyosa,
on davalla aigua mai neta,
de tons integrats acolorida
i d’una pudor que l’aire empastifa.
Enrunat rierol de poc pas,
barrat de canyes, ple d’herbam,
els dies plujosos s’omple amenaçant,
fet poc avaluat pel veïnat.
Confiats, sa casa a la ribera van bastir,
gaudint de sa casa i hortet,
tot guanyat amb treball i estalvi;
un somni curt, pel destí desfet.
Era l’hora de sopar, el 25 de setembre,
capvespre quiet, cel ennuvolat.
Baixen gotes, arrenca pluja, esdevé tempesta,
en la fosca nit ve l’esglai més sobtat.
Extens diluvi el Vallès ha inundat,
l’aigua s’escola per junts i forats.
El sopluig familiar l’aiguat ha arrabassat,
l’interior de la llar és un mar esvalotat.
Corredissa de la gent, al terrat, a la teulada.
L’aigua puja, obstinada, els persegueix,
res atura la gegantina rierada,
que tot ho engoleix, com riu immens.
Tothom s’enfonsa, rodolant sense remei,
els cossos floten, riera avall navegant.
Nit de suplici, macabre viatge infinit,
centenars de rubinencs partiren sense comiat.
Riu avall, escampats, perduts,
al mar arriben, solitaris i desconeguts.
Inesperada partença sense retorn,
trist crepuscle d’un viatge inesperat.

Terrassa Reportaje sobre ” la riada del Valles de hace 50 años Fotografia de la exposicion” La riuada del 62 .
Parents i veïns al cel s’hauran ajuntat,
En el recer etern ben acomodats.
Des de baix, mirem tot l’estelat,
Pregant que mai torni aital disbarat.
Autor : RAMON BATALLA I FARRAN (Esportista i Poeta)
Recull del Poema i de les Fotografies d’època : Ramon Solé
Per la Vora del Riu Ripoll , El Molí d’en Busquets de Castellar del Vallès
El Molí d’en Busquets és un molí del municipi de Castellar del Vallès inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Dades generals i Històriques del Molí d’en Bosquets :
“És una edificació industrial que donada la continuïtat d’ús ha sofert modificacions i ampliacions respecte al projecte original. Entre el conjunt de naus disposades desordenadament resten encara en ús edificacions del segle XIX. Aquestes segueixen el tipus arquitectònic freqüent en els molins que s’arrengleren als marges del riu Ripoll. Es tracta d’una senzilla nau de planta rectangular i teulada a dues vessants, amb una alçada de dos pisos; els murs presenten una distribució simètrica destacant el gran nombre de finestres. Moltes de les naus es disposen adossades, en sentit paral•lel o perpendicular. L’aparell emprat és el totxo, essent el mur arrebossat.
La base de la xemeneia del molí d’en Busquets la forma un cos de planta quadrada, sobre aquest s’inscriu la xemeneia que presenta una forma prismàtica amb 8 cares, essent el cos de proporcions esveltes. L’aparell emprat es el totxo vist, que s’utilitza també com a element decoratiu en forma de motllures. De la xemeneia i del conjunt de la fàbrica es conserven fotografies del 1895 (Vergés i Vernís, P. Topografia mèdica de Castellar).
En el lloc del actual molí existí un mas anomenat Astafort, establert l’any 1478 per Joan Astafort. Posteriorment passà a ésser propietat de la masia de Can Carner, que temps després el varen vendre a Francesc Déu. Al voltant construí el moli que després vengué al paraire terrassenc Valentí Busquets que continuà amb l’activitat drapera del molí. Pau Busquets i Barata, possible successor de l’anterior construí una capella que fou dedicada a Sant Pau, avui desapareguda. Aquesta capella, segons descripcions del segle XIX, posseïa un gran quadre dedicat a Sant Pau, així com altres petits quadres a l’oli. A finals del segle XIX, el Dr. Josep Tolrà feu les instal•lacions cotoneres al molí de Can Barba i també en aquest molí, que passà a formar part del patrimoni de l’empresa Vda. De J. Tolrà. Les velles instal•lacions foren ampliades i modernitzades, continuant avui dia en ús.
El molí pren el nom de Valentí Busquets, un paraire terrassenc que al començament del segle XVIII va fer una instal•lació drapera en un molí que segurament ja existia i del qual es desconeix el nom. Pel març de 1799 els barons de Castellar donaren permís a Pau Busquets –segurament descendent de Valentí– per afegir-hi un molí draper. Cap al final del segle XIX, Josep Tolrà hi posà nova maquinària cotonera, simultàniament a la que posà al molí de Can Barba. Consta que l’any 1895 al molí d’en Busquets hi havia cent telers de cotó i s’hi feien tints i acabats. Aquestes instal•lacions continuen en funcionament.”
Informació de la seva destrucció recent, podeu consultar a :
http://laltraveu.blogspot.com.es/2009/02/la-destruccio-del-moli-den-busquets.html
Les restes d’aquest Molí, esta a prop del camí que va per la vora del riu Ripoll des de Sabadell a Castellar del Vallès, i dins del terme Municipal d’aquesta última població.
Dades generals i històriques : L’Ajuntament de Sabadell i Viquipèdia
Fotografies : Ramon Solé
Encara hi ha Primavera ?….
Amb el canvi climàtic, actualment i des de fa uns anys i cada vegada mes, creiem que les quatre estacions que estudiàvem a l’escola…. ja no hi son; casi no compareixen puntualment en el seus cicles anuals… !
Per ho, la natura es manté per sobreviure, un exemple el tenim amb les flors que ens inunden aquesta any novament per els camps
i boscos de Catalunya de Primavera !
Aquesta Setmana Santa, hem fet un recorregut per veure, sentir i gaudir de les flors, plantes
i arbres d’arreu…
Efectivament, hi son… les tenim a ma, en cada racó d’un camp, bosc o jardí d’un poble, ni han i esta ple de Primavera !
De quins colors podem veure ?, realment de tots, es una simfonia clara … evident de molts colors, blanques, vermelles, liles, grogues, es un Sant Martí terrenal el que se’ns presenta als nostres ulls !
Voldríem volar per contemplar-ho des de sobre anar d’un canto a un altre i poder admirat aquest mantó florit que ens presenta la Primavera !
Ara després de l’hivern, tot sembla renéixer, els pagesos s’afanen a conrear els horts
i les seves terres i camps, perquè aviat donin els primers fruits.
Deixant ben preparades les vinyes perquè el raïm de l’estiu doni al màxim rendiment… i un bon vi !.
La natura a la Primavera es fa veure, els formiguers apareixen a reu,
les primeres orenetes ja arriben i buscant el lloc adient per a fer el niu, on viuran els proper mesos i naixeran les cries d’orenetes…
Be, crec que desprès d’aquest passeig per la primavera en Setmana Santa, sols cal dir, que mes o menys llarga,
novament tenim , la Primavera aquí !!!
Gaudiu-la !!!, qui sap si dintre d’uns anys sols notarem, l’hivern i l’estiu…, confiem que no sigui així.
Text i fotografies : Ramon Solé
El Salt d’en Vilar de Dalt de Pujarnol
Per accedir al Salt d’en Vilar de Dalt, agafarem la carretera GIV- 5247, de Banyoles a Pujarnol, fins el quilòmetre 1, on trobarem a mà dreta un espai per deixar el nostre vehicle.
Des d’aquí tornarem en rere uns metres fins trobar una entrada amb uns esglaons de pedra que més avall esdevé un caminoi que segueix serpentejant fins abans del riu, on trobem la Font del Salt d’en Vilar, per darrere del pedró surt un caminet que baixa fins el riu on hi trobem el Salt d’en Vilar de Baix, procedent de la riera Matamors i que us recomanem la seva visita, el camí d’accés te una certa dificultat. Fins aquí us vàrem explicar com anar en l’article del dia 14 de febrer de 2016.
Des de la Font, agafarem un altra camí que fa una certa pujada i també alguna dificultat per la vegetació existent, no obstant, ens permet accedir a la riera,
per ho, un tros mes a munt, on esta l’objectiu d’avui, El Salt del Vilar de Dalt.
El mirem com el mirem… de qualsevol angle, ens agradarà la seva bellesa, i mes si hi cau aigua amb abundància pel Salt.
Forma un caient amb una vegetació verda per tot el seu conjunt,
que no podrem deixar de mirar… i a la vegada fer fotografies.
Sols dir que aquest Salt es molt mes bonic que el de baix; si aneu aprofiteu de visitar els dos Salts.
Text : Ramon Solé
Fotografies : Oriol – Ramon Solé
La Llegenda del Bosc Màgic
A caigut a la meves mans una llegenda de Bosnià, i que diu així :
Hi havia una vegada un bosc màgic. La seva llegenda explica que quan en aquell bosc entri una persona que estimi més la seva misèria que tota la felicitat d’aquest món, el bosc perdrà la seva màgia i passarà a ser un bosc normal.
Molt a prop d’aquest bosc vivien una àvia i el seu fill gran. Vivien tots dos en una casa petita i mai no entraven al bosc màgic. Tot continuava igual, amb felicitat i tranquil·litat fins que un dia necessitaven llenya per a fer foc i van haver d’anar a l’altra banda de la muntanya a cercar-la.
El fill era una mica mandrós i curt de gambals , i va pensar:
– Per què he d’anar a l’altra banda de la muntanya per agafar la llenya, tenint el bosc aquí a prop?
La seva mare li prohibia d’anar al bosc i sempre li deia que si hi anava li passaria una cosa molt dolenta. Però el fill hi va anar i va portar la llenya. També ho va fer al dia següent sense dir-li res a la mare. Al tercer dia, quan va anar al bosc, es va asseure en un tronc per descansar i, en aquell moment, de sota el tronc, va sortir una serp que es va convertir en una dona meravellosa de cabells rossos i llargs, vestida amb un vestit blanc i preciós. Però era una serp i li va quedar llengua de serp. El noi, fascinat de la seva bellesa, s’enamorà d’ella i decidí demanar-li que anés a viure amb ell a casa seva.
Mentrestant, per casa l’àvia, va passar una noia que venia llenya. La noia anava molt mal vestida, fora feia molt fred, l’àvia la va fer entrar per donar-li una jaqueta del seu fill, que ja li havia quedat petita perquè entrés en calor davant del foc. Al cap d’una estona, la noia es va aixecar, li va agrair molt que l’ajudés i li va regalar una mica de llenya per al foc. En aquells moments va tornar el fill amb la dona-serp. El noi va explicar a la seva mare que l’havia trobat pel camí i no tenia ningú al món i havia pensat que podria viure amb ells.
Al cap d’uns quants dies l’àvia va notar que la dona tenia la llengua d’una serp i decidí parlar amb el seu fill. Però ell, cada cop més i més enamorat de la dona-serp, no feia cas a ningú. Quan la mare va dir que volia que la dona-serp marxés de casa seva, el fill li va dir que estimava aquella noia i que n’estava tan enamorat que s’hi volia casar.
El noi, malgrat tots els consells que li va donar la seva mare, es va casar amb la bonica noia. La dona-serp va notar que l’àvia se n’havia adonat de qui era ella i, per evitar tot el que podia passar, va començar a plorar davant del seu marit i dir-li que la seva mare no l’estimava.
Tant i tant va insistir que finalment el fill va decidir fer fora de casa la seva mare. L’àvia, tot i haver dedicat tota la vida al seu fill, es trobava a la intempèrie. Feia un fred que pelava i nevava tant que, mentre caminava, la neu li arribava fins als genolls. Tot i amb això l’àvia va continuar estimant-lo ja que sabia que la culpa era d’aquella dona-serp. L’àvia, a més a més, tenia molta fam i tenia els peus congelats. Estava molt cansada i finalment va caure a terra. Llavors recordà la llenya que li havia regalat aquella noia i decidí encendre-la per escalfar-se. Era molt vella i sabia que no podria sobreviure gaires dies més d’aquella manera. En encendre el foc, de dins els troncs sortiren un follets amb uns barrets punxeguts de color vermell com el foc. Els nans començaren a ballar, a saltar, a cantar i cridar, la qual cosa la va fer alegrar i agafar forces.
Els follets es van posar al seu voltant i li van començar a parlar:
– El teu fill, àvia, va fer despertar els esperits del bosc màgic. Ara, aquests estan molt enfadats, per això el rei del bosc vol parlar amb tu. En aquell moment va aparèixer un cérvol, amb què l’àvia va viatjar a l’interior del bosc màgic, acompanyada dels follets que muntaven uns esquirols que els feien de cavalls. Allí no hi feia tan fred i no hi havia gens de neu. Els arbres semblaven vius, la terra tenia uns colors diferents, els animals eren estranys i, fins i tot, alguns parlaven entre si.En aquell moment aparegué una cadira impressionant de color negre.
Aquesta era en un espai fosc i no es podia veure qui hi havia assegut. Llavors es va sentir una veu humana que va dir:
– Ja saps que el teu fill va despertar els esperits del bosc. Ara ja té el seu càstig. Tu podràs tornar al teu poble, en el temps de la teva joventut.
En aquell precís moment va aparèixer el seu poble, on la gent era molt feliç perquè feia molt sol i molt bon temps i tenien de tot allò que necessitaven.
– Entra a l’interior del teu poble. Quan hi hagis entrat, et faràs jove i et trobaràs amb tota la teva família – digué el rei del bosc. L’àvia es va posar a córrer cap a l’interior del poble i just en el moment d’entrar es va girar i va veure el seu fill.
Ella va preguntar al rei:
– Què li passarà al meu fill?
– Quan passis aquesta porta oblidaràs que mai hagi existit. No te’n recordaràs de res. Però no et preocupis per ell. Ell ja rebrà el seu càstig.
En aquell moment l’àvia dubtà sobre què havia de fer. Finalment va decidir no deixar el seu fill i va dir:
– Malgrat tot el que ha fet, jo no el puc abandonar.
Llavors, un vent huracanat ho va fer desaparèixer tot: els follets, la cadira, el rei, el poble, els animals… i la dona-serp es convertí en serp de debò.
L’àvia va ser la persona que estimava més la seva misèria que tota la felicitat del món. I la màgia del bosc va desaparèixer. El fill i l’àvia van quedar sols.
Ell plorava tot demanant-li perdó. A partir d’aquell moment van viure contents la resta de la seva vida.
Traductora del Conte: Alexandra Seslija
Recull de la Llegenda i Fotografies : Ramon Solé
Avui destaquem : La Font del Roser de Campdevànol
Per arribar a Campdevànol, podem fer-ho per la N-260, a l’entrada a la població deixarem el nostre vehicle, o be, si em vingut en tren, ens dirigirem de totes les maneres a peu pel carrer Cerdanya que va entre el riu Fresser i la carretera Nacional direcció a Ribes.
Seguirem per aquest carrer fins que canvia de nom i passa a ser Avinguda de Catalunya, anem entre cases baixes o xalets, quan arribem a una pista esportiva, ens dirigirem a un gran desmai que hi ha a la vora esquerra del riu, cal baixar uns esglaons fins on esta la Font del Roser.
L’aigua es abundant tot l’any. A l’estiu es un lloc molt ombrívol, per tant es fresc.
A prop de l’arbre, hi ha una taula i bancs de pedra i de forma rodona, per si volum fer un mos.
Al costat mateix observarem una antiga resclosa, que per una canal porta l’aigua a les fabriques de Campdevànol.
Us recomano fer un passeig pels carrers d’aquesta població, trobareu llocs encantadors.
Text i Fotografies : Ramon Solé




