Temps era temps, quan els diables anaven solts per aquests mons de Déu, rondant d’ací d’allà porfidiosos, sempre cercant ocasió d’engalipar els pobres mortals i, si tan badaven, fer presa de la seva ànima. Així alimentaven les insaciables calderes de l’infern…
En aquells dies remots, la muntanya dels Moions i la del Castell de la Pobla estaven ajuntades per un rocam que obstruïa el curs del riu Anoia. Això feia que des de Sant Procopi fins a l’indret del Mili Blanc s’hi configurés un gran estany on s’hi emmirallava la Serra de Coll-Bas. Aquest embasament, segons es conta és el que va donar nom al riu, el qual, en temps antic es deia riu Aqualata, ,mot que ve de la llengua llatina i que vol dir Aigua Ampla, i a fe que l’hi esqueia aquest nom, puix que la seva amplada anava des dels plans de Sant Magí fins a tocar les vinyes de Can Titó.

Aleshores , pels verals on avui es troba la Capella de Sant Bernabè hi havia una gran masia que reunia gran quantitat de boscos i terres de cultiu, l’amo de la qual tenia fama d’home malcarat i geniüt. El nostre hisendat, a causa del seu tarannà irascible, no s’avenia amb ningú. Fins i tot quan va enviudar, li van marxar els fills de casa. La gent que tenia a treballar, atorrollats pels seus crits, sempre treballaven de fàstic i, és clar , les coses mai no sortien ben fetes. I com sia que l’home posseïa tantes propietats i anaven tal mal menades, ni els camps ni les vinyes, ni els olivars no produïen la meitat que haurien pogut donar si aquella terra hagués estat cultivada amb seny. I això encara no és tot: el blat mal conduït, se li corcava al graner; el vi se li tornava agre i l’oli pudent.
Ell, en veure que les coses li sortien a l’inrevés, tot era rondinar i blasmar dels fadrins que tenia llogats; per no res els tractava de ganduls i mal feiners i fins i tot els amenaçava amb una verga. Els minyons, indignats de tan mala avinença, perdien els estreps i, enutjats, el deixaven plantat sense esperar San Silvestre.
Raon així li havien esdevingut moltes vegades, però el dilluns a matinada es presentava a la plaça del poble i llogava gent nova. Tant, però, sovintejaven els conflictes, que els pagesos, en veure’l venir, dissimuladament s’amagaven. Ell, porfidiós, els anava a cercar i els prometia bons sous i bones condicions. A pesar de les promeses, els jornalers, escarmentats d’altres cops, no hi volien saber res. Pregava i tornava a pregar, però , de poc li valien les paraules; ningú volia tractes amb un amo tan díscol. Se n’havia d’entornar bo i maleint la gent i la sang que els aguantava…
Tants cops es repetien escenes així, que ja no veia solució a les seves trifulgues. Un d’aquells dies, tornant a casa retut per la malastrugança bo i mastegant malediccions i paraulotes, caminava d’esma , va ensopegar en una pedra del camí i va caure tan llarg con era. Es va aixecar renegant i for a de si mormolà: – Maleït sia!… Tot me surt malament; si sabés que m’avia d’ajudar, em donaria al diable!…
El Banyeta, que feia dies que el vetllava, no esperava altra cosa i tot seguit es va disposar a complaure a aquell pobre insensat que l’invocava.

Despuntava el dia, el cel era rogent i es va girar una venteguera que semblava que s’ho havia d’endur tot. En arribar al nostre hisendat a la masia, ja hi va trobar el Banyeta amb aparença de jornaler que s’esperava davant mateix del portal.
-Vinc a veure si tindríeu feina per mi , li digué:
-Per tu i per una dotzena d’homes, tinc feina; si en coneixes algun i vol venir…
-Si ens entenem i em llogueu a mi, no crec que n’hàgiu de menester cap altre, puix que jo sol faig la feina de deu; si no, proveu-me.
-Quan vols començar?
-Per què no ho provem ara mateix?
-M’agrada el teu tarannà minyó. Mira, ara que el sol encara és baix, anirem a regar l’horta.
El minyó va agafar una aixada i va seguir el nou amo, el qual li mostrà l’hort i el lloc d’on havia de prendre l’aigua. Quan es va posar en feina, l’hisendat va fer veure que es retirava, però es va quedar darrera d’un canyar per aguaitar-lo. Des de l’amagatall es va convèncer de la destresa del minyó i de l’afany que posava a la tasca. Bo i entornant-se’n a casa pensava: -Em sembla que aquest cop l’hauré encertada…
Al cap de mitja horeta, quan l’amo es disposava a esmorzar, se li presentà el jornaler i li diu: -Nostramo, ja teniu l’hort ben regat; per cert que estava molt eixarreït. Mireu-vos-les ara, aquelles plantes tan emmusteïdes, com han adreçat el cap… Van anar tots dos a veure l’hort i efectivament, totes les plantes, amb l’humitat del regatge, s’havien eixorivit. Aleshores, l’amo, sorprès de tanta llestesa i satisfet de la feina va dir al minyó:
-Per la meva part ja et pots quedar, si ens entenem en els tractes.
-Es clar que ens entendrem; a mi tot em va bé. Tan sols m’haveu de firmar aquest contracte.
Aleshores el Banyeta molt complimentós, treu un pergamí del butxacó.
L’hisendat li respon:
-Arribem-nos a casa i el signaré, que ací no hi ha ni tinta ni ploma…
-No patiu, per això, ja en porto jo.
Ningú sap com s’ho va fer, però el fals jornaler ja sostenia una ploma d’oca de punta molt afinada. Com qui li dóna, agafa la mà de l’amo i, amb molta llestesa, però dissimuladament li punxà el cap del dit gros bo i dient-li:
-Veieu, de ploma ja en porto jo i de tinta, més bona i més vàlida que la vostra sang no crec que en trobéssim d’alta.
L’amo com encaterinat per les habilitats del minyó, agafà el pergamí i sobre una pedra el va signar sense a penes mirar-se’l. Mentre el Banyetes es guardava el document firmat, molt complimentós li’n va allargar un altre d’igual:
-Si us plau. Ací teniu el que jo he rubricat per vós. Guardeu-vos-el; amb aquest requisit ja estem arreglats.
-Bé, diu l’hisendat, quan començaràs, demà?
-Per què hem d’esperar a demà si puc començar ara?
-Oidà, així m’agraden els homes. Mira, ací al cobert hi ha dalles, falç i vencills. Pujarem a les feixes altes i començaràs a segar , que el blat ja es ros.
-No cal pas que pugeu vós, ja les sé jo. No son les llenques que toquen el camí se la font de la salamandra?
-Les mateixes.
-Doncs no patiu, que es farà tal com maneu; ja sé l’obligació jo…
El fals jornaler se’n va anar molt decidit amb les eines al coll. L’amo se’l mirava complagut tot pensant que el minyó era diligent de veres.
Al cap d’un parell d’hores, ja tornava atenir el minyó davant seu.
-Nostramo, els bancals ja estan segats i les garbes apilades…
-Què dius!… Si mai ho havíem fet amb quatre dies i tu tot sol ho has fet amb un quart de jornal?…
-Veniu, veniu i mireu-vos-ho.
L’amo surt al defora i el Banyeta li va al darrera. De l’era estant va poder comprovar que el minyó no mentia i, meravellat, va afegir tot parlant d’esma: -Es cert, noi, és cert. Ets lleuger com un dimoni!…
-Ja us ho he dit, que a mi no m’acabaríeu les ganes de treballar. Sou vós el que heu de mirar de no acabar la feina. Llegiu, llegiu el contracte…
-Saps què pots fer?… Vés segant. Tots aquests camps que veus són meus; des d’aquell repetjó on comença el bosc fins al barranc que trobaràs a l’esquerra, vas seguin tota l’amplada fins a la riba de l’Aqualata. I si tant t’enllesteixes, darrera del pujol hi ha els camps de la rasa callosa i els bancals de l’aigol. Tot es pot segar…
El mosso es tornà a posar a la feina. L?hisendat es disposava a mirar-se el contracte. En desplegar-lo pensava: Es llest el minyó i pel que veig escriu com un notari. Sembla estrany que faci de pagès , tenint com té tanta lletra menuda…

En llegir el document es va quedar tot parat; el minyó es comprometia a trescar de sol a sol mentre li manessin feina. El dia que l’amo no sabés què fer-li fer, aleshores el diable es podia ensenyorir de la seva ànima tal com li havia promès de matinada . El nostre home restà esfereït: Aleshores recordà que, efectivament tornant de la plaça, en un moment de desesperació havia invocat el dimoni!… Ara ho entenia tot. El maligne li havia parat un parany. Però ell cercaria la manera de sortir-se’n. Potser sí que de moment es va quedar sobtat, però aviat va reaccionar i, recobrant la confiança en si mateix, es féu el propòsit de llitar fins el final.
Per què s’havia d’acovardir?… La seva propietat era mol gran i hi havia feina permanentment tots els temps de l’any; segar, batre, conrear l’horta, cuidar les vinyes, collir raïms, trepitjar-los, premsar la brisa, trasbalsar el vi, collir olives, aixafar-les i després tornar a començar llaurant i sembrant els camps… I si això no fos prou, podria engegar el molí de la farina, podria esporgar els boscos i fer carboneres…
L’home un xic mes tranquil·litzat, pensava: aquest diabló es pensa ésser molt llest, però aquest cop, no sap amb qui se les heu…
Encara estava absort en aquest pensaments quan es tornà a veurà amb el banyeta plantat al seu davant:
-Nostramo ja teniu els camps segats!…
-Vols dir?… Si hi havia tres setmanes de feina…
-Doncs, mireu, ja estan enllestits; i les garberes ben afilerades que a mi m’agrada la feina ben feta. Sortiu, sortiu a veure-ho.
Realment aquells camps amb poques hores havien canviat de fesomia .
L’hisendat bo i atordit va dir:
-Potser que reposis ara, que no menges tu?
-Nostramo, jo quan em poso en feina, de bon matí ja estic menjat, begut i arreglat per tot el dia.
L’amo atordit, va barbotejar:
-Potser, doncs, potser que comencéssim a batre…
-Voleu dir que aneu bé? Es molt tendre aquest blat. Jo de vós el deixaria uns quants dies que s’assequés a sol i serena.
El diable tenia raó. Aquell blat no estava a punt per la batuda. Però ell li havia de manar feina:
-Tens bon cap, noi; saps què farem per esperar que el blat es posi a punt? Doncs esporgaràs els boscos i després farem carboneres. Pren la destral i passa al davant, que t’ensenyaré les pinedes i els alzinars…
-No cal que pugeu vós a la serra, ja sé quins són els vostres boscos. No veniu que aquestes contrades les conec com el palmell de la mà! Resteu a casa tranquil que es farà tal com maneu. Vaig per feina…
El minyó amb la destral al coll, se’n puja cap a la serra. L’hisendat es creia que la tasca del bosc fora molt llarga, però, a mitja tarda ja se’l torna a veure al davant repetint la mateixa cançó:
-Nostramo, la feina que m’heu manat ja està llesta. Què voleu fer més ara?…
-Ja has esporgat tots el boscos?
-Sí…
-Mira que son molt grans!…
-Tots estan enllestits, els de l’obaga i els del solei i els de sota la cinglera.
-Doncs, talla el brancam a mida, fes-ne carboneres i cala-hi foc.
-També està fet, nostramo; si això és la meva feina preferida. Guaiteu, guaiteu les fumeroles com s’enlairen…
Sense acabar-s’ho de creure, l’amo va sortir a l’era i espaordit veié totes aquelles columnes de fum escampades per la serra… Aleshores sí que el nostre home ja començava a estar esverat. Tot just era mitja tarda i es podia dir que hi havia acabat les tasques… Si abans estava desorientat ara ja es començava a veure perdut.
De sobte se li aclariren els ulls i con si li vingués una idea lluminosa es va girar i assenyalant amb la mà estesa cap a llevant va dir al Banyeta:
-Veus aquestes dues muntanyes que tenim al davant?
-Sí.
-Veus aquesta filera de roques que les ajunta i que obstrueix el pas de l’aigua?
-Sí.
-Doncs vés i destapa-les si pots, i fes que l’aigua corri riu enllà. El diable se’n va anar, aquest cop sense cap eina.
Van passar un parell d’hores. L’hisendat ja es creia que havia atrapat el maligne i que de la feina que li havia manat, no se’n sortiria així com així. Bon xic assossega, el nostre home es va posar a sopar sense gaire gana. Després se’n va anar a dormir, però no podia aclucar l’ull.
Al defora es va girar una forta tempesta; llampegava i tronava sense parar; el vent xiulava com un maleït i l’aigua queia a bots i a barrals. Més endormiscar. Però al bell punt de la mitjanit, un tro estrepitós el va desvetllar. S’aixecà del llit esverat, obrí la finestra i a la claror dels llampecs va veure com l’aigua de l’estany s’escolava precipitadament per la bretxa que el diable havia obert…

Esmaperdut i horroritzat, cridant com un foll, es va posar a córrer boscos endins cuitant d’amagar-se, però al seu darrera ja hi anava el Banyeta rient sinistrament amb el contracte a les mans.
Ningú no ha sabut mai més res d’aquell hisendat que es va vendre l’anima al diable; hi ha però qui assegura que en las nits de temperi, en les barrancades del Puig d’Aguilera, encara s’hi senten ressonar els planys d’aquella pobla ànima condemnada juntament amb el ressò de la rialla esglaiadora del Maligne…
A l’endemà el dia va despuntar serè i lluminós com mai; feia una hora quieta torbada, tan sols, per la fressa que feien els pardals i les orenetes xisclant i volant cel amunt i cel avall sense parar. Tots el veïns de l’encontrada contemplaven meravellats el canvi que en una nit havien experimentat aquells paratges. De la majestàtica amplada d l’aigua d’abans, tan sols en restava el llot…

Ara, centúries més ençà, al bell mig del fondal hi passa, mansament, un corrent d’aigua cristal·lina. Del mur de roques que abans junyia els dos pics no en queda ni rastre, però la muntanya de l’esquerra, abans de corbes molt suaus, d’ençà d’aleshores, s’hi veuen tres geps encastats: són les tres rocasses gegantines que el diable va arrencar de la muralla que aturava l’aigua per precipitar-les sobre el faldar de la serra. D’aquell dia estant, de la susdita muntanya, se’n diu Els Moions i d’aquell indret conegut com Aqualata, ara, juntament amb les terres del seu entorn i de les serres que l’envolten s’anomena La Conca d’Òdena i al bell mig, tocant a l’aigua d’hi asseu la industriosa ciutat d’Igualada.

 Les fotografies son del pantà petit prop de Les Perellades l’embassament d’Aigües potables d’Artes del Municipi de Santa Margarida de Montbui    

Recopilació del Text i Fotografies : Ramon Solé