La Plaça de la Tulipa esta situada entre el carrer d’Orellana, carrer de la Traviata i carrer de Júpiter, al barri de can Rectoret de Barcelona. (En la Serra de Collserola).
No es massa gran, però destaca com a mirador dels barris de Vallvidrera i Les Planes.
Així com la Torre de Collserola i el Tibidabo.
Disposa d’algun banc, que es de agrair a l’hivern perquè es com una balconada al sol.
Hi ha un Pi destacat, amb tronc gruixut i 2 branques considerables i allargades cap amunt, junt amb altres arbres més petits i joves.
El Santuari de la Mare de Déu de la Salut de les Planes, està situat en el Camí del Mas Guimbau, 29, en el Barri de Les Planes de Vallvidrera en Barcelona.
Al seu costat esquer, hi trobem una Torre o Moli de vent de construcció cilíndrica feta de totxanes, no si pot accedir, sols contemplar-la des del carrer i mig tapada per la vegetació.
El Parc de les Planas està situat en l’Av. d’Isabel la Catòlica de l’Hospitalet de Llobregat.
Historia:
Fins a mitjan segle XVIII, aquest sector de l’Hospitalet, situat al samontà, era ocupat per algunes masies disperses entre les terres de conreu de vinyes i cereals.
Durant el segle XIX es produïren importants canvis en l’agricultura i la indústria, deguts bàsicament al creixement de la població, a la construcció del canal de la Infanta, i a la industrialització del pla de Barcelona.
Per altra banda, la plaga de la fil·loxera (la primera notícia que se’n té a la zona és del 1892, en una finca de les Planes), va destruir en dos anys la major part de les vinyes. Es van replantar garrofers, camps de blat, oliveres i vinyes, però amb menys intensitat.
La creixent i veïna ciutat de Barcelona tenia una gran necessitat de materials de construcció. Alguns propietaris agrícoles van vendre les seves terres, riques en argiles, en les quals es van instal·lar les primeres bòbiles.
Les de l’Hospitalet van tenir gran importància en la producció de maons, maons refractaris, terracota fina per a decoració, rajola fina i teules, fins al punt que l’Hospitalet era anomenat “la bòbila de Barcelona”. Malgrat això, el paisatge agrari va continuar dominant fins a la primera meitat del segle XX.
A partir de 1950 i principalment en la dècada del 60 al 70, els camps de Pubilla Cases, Can Serra, la Florida i les Planes desapareixen sota l’onada constructiva de blocs i polígons, que convertiran la zona en una ciutat dormitori destinada a allotjar, sobretot, immigrants atrets per l’oferta de llocs de treball.
L’especulació del sòl i la manca de planificació són les grans protagonistes d’aquest moment històric tant nefast, en el qual la identitat de la majoria de pobles i ciutats de l’entorn de Barcelona, va quedar totalment desfigurada.
L’espai del Parc era ocupat darrerament per les bòbiles (Cerámica Barcelonesa para la Construcción, S.A. i Cerámica Goyta y Oliveros), i també per la fàbrica de productes químics Cardoner. Les dues esveltes xemeneies que destaquen entre els pins recorden aquest passat industrial recent.
L’any 1976 s’aprova el Pla General Metropolità, que intenta posar fre al creixement indiscriminat i a l’especulació. Els espais buits existents són escassos i reduïts, però el Pla els reserva per a equipaments i zones verdes.
L’antiga Corporació Metropolitana va expropiar els terrenys necessaris i, redactat el projecte, va emprendre les obres de construcció de la primera fase del Parc, 3,6 ha, acabades l’any 1986.
La Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona l’ha succeït en aquestes tasques.
El 1992 es va inaugurar la segona fase de 2 ha,
El 1995 es van acabar les obres de la tercera fins a completar una total de 7 ha, que fan del parc de les Planes el pulmó verd més important de tot l’Hospitalet.
Una riera divideix el parc en dues àrees ben diferents: la primera va de la riera del Cementiri a l’avinguda d’Isabel la Catòlica,
i la segona de la riera del Cementiri al carrer del Teide.
La primera és la zona arbrada més frondosa del parc, amb petits i relaxants racons habilitats per al repòs i un turonet artificial que fa de mirador.
La segona és el sector est del parc, on se situen els pendents més forts que pugen cap al turó de les Planes.
La Font de Les Planes, es podria dir que és el Berenador que a conservat mes tradició i permanència de tots els que estaven construïts al costat d’una font i que li donaven el nom.
A l’estar l’estació de Ferrocarrils de La Generalitat tant propera, la gent de benestar anava al Restaurant de “Moda” L’Electric, i la gent obrera, decidia anar a fer una costellada o botifarrada al berenador de Les Planes, que estava i segueix estan a prop.
Durant la seva primera etapa, era molt senzill, una caseta on es preparava menjar i es venia begudes, i taules amb bancs de fusta a l’exterior, disposava d’un espai força gran.
Disposava de dues fonts, una al costat de l’edifici principal que a mitjans del segle passat a fer remodelacions per engrandir-ho i passar a ser mes un Restaurant, va quedar dins de l’edifici en la part de darrera, i es va assecar la font.
L’altre font, estava al costat d’una caseta a una certa distancia de l’edifici principal, i s’ocupava a una ampliació de taules,
Font secundaria de Les Planes 3 – 1985
Mes tard, es va modificar i van fer una sèrie d’aixetes amb una pica allargada.
Actualment, manté l’aire de Berenador i de Restaurant amb una bona cuina !
Cal situar-se en la Ctra. de Vallvidrera a les Planes BV-1462, passem per sota de la E-9 o C-16, a l’esquerra on hi ha normalment un lloc per contenidors, un caminoi va a una caseta de serveis que dona al front del mur de la Autopista de Montserrat, darrera,
i a pocs metres mes enllà, estava la Font de l’Arboç i Berenador . La Fotografia es de finals dels anys 80 del segle XX.
El berenador, estava a la llarg i al costat de la riera de Vallvidrera, també, se’l coneixia com la Font de Sant Joan d’ Arboç.
Del llibret: “Fuentes en las Montañas de Barcelona”. Editorial Alpina, de X. Coll, podem llegir :
“… Font de l’Arboc – Se encuentra esta Fuente – merendero en el fondo del torrente. Desde la estación de Les Planes se encuentra a ocho minutos, siguiendo el curso aguas arriba. Goza del favor del público y, como las de todos estos alrededores, está rodeada de espeso bosque…”
Sols ara es un record de la gent molt gran i que de nens havien anat al berenadors amb la seva família.
Text, Fotografies i imatges antigues : Ramon Solé – Axiu històric Rasola
Avui ens referirem a la Font de Mas Guimbau, però com a petita embotelladora de l’aigua.
Aquesta Font es situada en les planes de Vallvidrera, concretament en el camí Mas Guimbau (carrer), on fa una destacada corba i esta a la dreta i dins dels bosc.
La caseta del embotellament estava situada a pocs metres abans d’arribar a la font, encara es pot observar les restes de l’edificació i on sortia la canonada per omplir les botelles o garrafes de vidre.
Com podem veure en el cartell es considerava excel·lent aigua de taula i en especial per estomacs delicats.
Per a mes dades, podeu consultar a l’enllaç que us adjunto, del blog de Les Fonts de Collserola :
La Font de l’Arbós, va ser una de tantes altres que va patir el canvis en la segona mitat del segle passat. -Estava ubicada en la riera de Vallvidrera, entre el baixador de Vallvidrera i Les Planes, que formen part del Municipi de Barcelona.Era molt freqüentada aquesta popular Font que disposava d’ un Berenador, amb taules i bancs de fusta.Primer va desaparèixer el conjunt del Berenador, al fer una entrada a l’Urbanització i va començar una decadència per anar-hi. Anys mes tard, es va projectar els Túnels de Vallvidrera, que van afectar plenament a la Font i que amb les obres va desaparèixer totalment.
Sols quedaran les fotografies com a un mut testimoni de la Font de l’Arbós.
fonts naturals, aigua, muntanya i més 