Aquest pantà o embassament esta a sota del petit poble de Sobremunt, a tocar del Torrent del Muntaner.
Te una estructura de forma casi quadrada.
No es pot considerar que pugui contenir un gran cabal d’aigua.
A l’estar a una certa altura i al no tindre afluents d’aigua, com a torrents o rieres, es fa més difícil omplir-lo, més en èpoques llargues de sequera.
Es va construir per tindre recursos d’aigua per les necessitats de Sobremunt.
Esperanza Gil, ültima ermitana de Bellvitge junt al Pou – 1964
Des del segle X, quan comencem a tenir documentació, sabem de la existència de estanys a Provençana, una extensió de terreny més gran que l’Hospitalet, com el de Círculo a Montjuïc, amb cases al seu voltant, i de recs, com el d’Amalvígia que canalitzava l’aigua als Banyols o Marina deltaica, entre el Llobregat i Montjuïc, prop d’un altre estany anomenat “Llobregadell vell”. A Montjuïc s’esmenten diverses fonts naturals com la de “Onrada” en 962, o la “Fonte Cova” en 963 (la popular font del gat). L’aigua de Montjuïc proveirà el primer mercat de la Boqueria de Barcelona (Bocateria) des del segle XIV.
La manera més comú d’accedir a l’aigua era des de rius, rieres i torrents, d’estanys i de mines i fonts naturals, mitjançant recs, basses, pous (a la zona de Banyols n’hi havia molts) o cisternes que recollien l’aigua de pluja. Aquestes primitives instal·lacions eren a les propietats importants. Quan es comença a instal·lar fonts públiques a les ciutats l’aigua serà traginada amb carros, d’aquí aniria als càntirs que duien les dones i/o als safareigs on feien la bugada.
Antic safareig i pou de can Riera – masia de 1684 – Hospitalet de LL.
Al nucli antic de l’Hospitalet es comença a canalitzar l’aigua el segle XVIII. El rector de Provençana entre 1715 i 1753, Josep Carreras i Viladomat, nascut a Cardona el 1677, fill d’un argenter i home versat als negocis, que va mantenir diversos plets pels límits amb el Prat o Esplugues, el mateix que va fer construir el pont de la rectoria, fa un tracte el 1729 amb el tercer baró de Maldà, Josep de Cortada i Bru, avi matern de l’escriptor de “Calaix de Sastre”, per obtenir la una part de l’aigua que el baró portaria des del torrent de la Font d’Esplugues a la seva torre del Xiprer o “Can Xerricó” a l’Hospitalet, a canvi de 550 lliures. Una part d’aquesta aigua seria per la rectoria i el seu hort i la resta la cedí per a ús comunitari. Llavors Hospitalet tenia uns 500 habitants i pocs ingressos.[1]
Brollador de la Plaça Mossen Homar – L’Hospitalet Ll.
Com explica Marcé i Sanabra a “petita història d’unes fonts” ,[2] s’encarregà al mestre de cases Josep Tarafa la construcció d’una canonada per a conduir l’aigua des del Mas Conill d’Esplugues, a través del torrent de can Cervera o d’en Nyat, fins el safareig de la seva masia (Can Cortada o Can Xerricó).
Vistes de Can Clota – Esplugues de Ll.
En un lloc oportú s’aixecà una caseta amb un pou al seu interior per a que “s’assoli tota immundícia i solatge” i, al costat del seu safareig, s’hi posaria una pica de pedra amb una planxa de bronze per al repartiment d’aigua. La porta d’entrada a aquest primer repartidor tindria dos panys amb claus diferents, d’acord amb el que s’havia convingut amb la parròquia.
La primera font pública començà a funcionar quatre anys després, en acabar les obres. Des de la caseta de repartiment es feia arribar l’aigua que sortia en dos rajos. Coneguda com “Font del comú” i situada a la Placeta de la Carnisseria, tenia un abeurador pel bestiar, amb un corral a prop, dues anelles per fermar pels cavalls i una imatge de Santa Eulàlia dalt de la font.
Dibuix de la Font del Comú de L’Hospitalet de Ll.
Més endavant, el cinquè baró de Maldà, Rafael d’Amat Cortada i Senjust (1746-1818), descriu al “Calaix de Sastre” les seves observacions de l’època, entre les que parla de l’Hospitalet quan s’està al seu mas Xerricó en temps de festes. Deixant de banda com l’aristocràcia anava acumulant cognoms, títols i propietats, els seus escrits són una font històrica d’aquells temps.
Al seu dietari ens diu que la festa major es fa en aquells moments per Sant Roc (18 d’agost), patró de l’Hospitalet junt a Santa Eulàlia. També es feia festa per la Mare de déu de la Font de la Salut a l’església del Centre i per la de Vellvitja, a la seva ermita. Als peus de la imatge d’aquesta Madona de la Font de la Salut “s’ou de continuo murmullo d’aigua que mana d’una font, no veient-se en ninguna altra iglésia fora de esta”, relata el baró explicant que al carrer Major n’hi ha la font del comú.[3] Per tant, aquestes són les dues fonts públiques més antigues de l’Hospitalet de les que no queda ni el record, una d’elles sota una imatge d’una “marededeu de la Font de la Salut”, un cas ben curiós.
Antiga rectoria i font de Santa Eulàlia de Merida – L’Hospitalet de Ll.
En 1789, entre les respostes al qüestionari de Francisco Zamora, es diu que n’hi ha cinc fonts dins del poble, quatre són particulars (com la de Can Cortada) i una d’ús públic (la font del comú, refeta el 1766) i tres més a mitja hora del poble. També parla de la font als peus de la Verge de la Salut que, des d’allí, passa al “Laboratori de la Sagristia! (Codina, III, doc. XXIV).
De les tres que eren a les afores una seria la de Can Rigalt, de la que sabem que, en 1741, quan es reconstrueix la casa, n’hi havia davant de l’edifici una font amb un curiós rellotge en forma d’esfera. Aquest mateix any comença l’activitat de les tropes de remunta a la masia-caserna que prendrà aquest nom.
can Rigalt i la seva Font
Josefa Casas, la Pubilla Casas edifica el seu palau en 1771, després d’obtenir un permís del comte de Darnius, propietari de la torre Picalqués d’Esplugues “perquè pogués aconduir i aprofitar l’aigua dels torrents de les Cucales i dels Albarells, amb la qual regà les extenses terres de la hisenda i les convertí en jardins i horta”.[4]
De Can Xerricó ens queda el nom d’un passatge perpendicular al carrer Baró de Maldà, on estava situada la casa. A Esplugues queda la casa també anomenada Can Cortada, on feien estada els barons de Maldà. Respecte del mas Conill, hem trobat, a la ressenya d’una conferencia de 2009 sobre l’activitat al segle XIX de Joan Amades a Esplugues, Can Conill al carrer Laureà Miró, 192[5], on actualment està el pont d’Esplugues, sota el molí d’en Fàbregues dels jardins de l’Hospital i per sobre del parc dels torrents i de Can Clota (coneguda des de 1503, quan el propietari era Simó Canyet), un lloc idoni per a conduir l’aigua. De fet en aquesta zona es construirà, a finals del segle XIX, l’aqüeducte i bòbila de Can Nyac (o “Nyat”?).
Aqüeducte de can Nyac entre L’hospitalet i Esplugues – al fons can Cervera
Una mica abans, el 1864, quan L’Hospitalet tenia ja 3.000 habitants, el baró d’aquell moment cedeix l’aigua de la seva mina, reservant la tercera part pel seu ús. El mateix fa el rector oportú a canvi de que l’Ajuntament subministrés aigua de franc per a la rectoria. Som als anys de les desamortitzacions.
En 1867 es modernitza la conducció d’aigua. L’antiga caseta d’aigües es converteix en una torre-repartidor i s’instal·len cinc noves fonts a la zona: una al carrer Sant Joan; una altra al Centre; dues a la carretera, una prop de la riera de la Creu i l’altra a tocar de la sèquia del Molí i una més al carrer Major, a l’entrada del terme per Cornellà. Al sector Sant Feliu s’obre “la fonteta” que, amb aquest nom i al barranc on s’ubica, sembla ser una deu natural, quan en realitat es va treure de conducció general. El “camí de la Fonteta”, entre la riera del Canyet i la Carretera d’Esplugues, bordejant Can Buxeres, la recorda.
Horts al camí de la Fonteta de can Buxeres – L’Hospitalet de Llobregat
En 1871, en Collblanc s’instal·la la Empresa concesionaria de aguas subterraneas del río Llobregat, una de les vàries que s’instal·len en Barcelona amb capital belga o francès i que aviat farien fallida. L’empresa n’extreia l’aigua de l’aqüífer superficial del Llobregat i la impulsava amb màquines de vapor cap a Sants i Barcelona. Fruits d’aquesta infraestructura són l’aqüeducte de Can Nyac i els traçats dels carrers de les Aigües del Llobregat i de la Mina (Collblanc-Pubilla Casas-Can Vidalet), en Can Vidalet, entre l’Hospitalet i Esplugues tenim també el suggestiu nom del carrer Molí. En 1881 comença a subministrar l’aigua a Sants. A la carretera de Collblanc, 117, estava la caseta del guarda del dipòsit que n’hi havia al costat. (foto de 1991 de Conchi López, Centre d’estudis de L’Hospitalet).
Casa de les aigües en Collblanc de l’Hospitaler de Ll. ( desapareguda)
La Primera República espanyola (1873-1874) coincideix amb la necessitat d’obrir el traçat del barri antic per a ubicar nous espais comuns i millorar els accessos a la Marina. A principis del segle XX, es basteix el nou mercat del Centre desplaçant la font de ferro inaugurada el 1898 a l’actual la placeta de la Constitució (en memòria de la de Cadis de 1812), a mig camí del carrer Major. Aquesta font té dos brocs amb aixetes que surten de la boca d’uns animals fantàstics. Originalment havia sostingut un fanal (probablement de gas) del que encara queda un segment.[6]
Font de la Plaça de Constitució al carrer Major- L’Hospitalet de Ll.
A partir de 1888, amb gran alegria per a les dones, l’aigua corrent començava a arribar a les cases, serà poc a poc, però, tot i que es seguiran instal·lant fonts a la ciutat, com la de la Torrassa al 1905, les fonts públiques seran ja un bé necessari, però complementari.
Font de la Torrassa -1905 – L’Hospitalet de Ll.
En 1927 la caseta del Repartidor, prop d’un altre servei públic molt necessari en aquells moments i complementari actualment, l’edifici de Correus, es restaurà afegint els brolls de la font i els fanals que encara avui podem veure.
Torre de les Aigües a la Plaça del Repartidor – L’Hospitalet de Llobregat.
Text i Fotografies: Maria Àngels García-Carpintero, octubre, 2024
Als i a les que teniu cura de l’aigua com un bé comú
[1] Aquest documents de 1729 són al tercer volum d’en Jaume Codina: Els pagesos de Provençana (984-1807), doc. XIX i XX i a l’article: “Construcció de canonades per portar aigua des de Mas Cunill fins a la Torre del Xiprer: edició diplomàtic-interpretativa d’un text administratiu català del segle XVIII”.Dins Quaderns d’estudi l’Hospitalet de Llobregat: Centre d’Estudis, 1987- Núm. 25 (novembre 2011), p. 19-53.
[2] Marcé i Sanabra, Francesc (1979) “Petita història d’unes fonts” a: 25 imatges de la historia de l’Hospitalet, capítol 10. Museu d’Història de la Ciutat.
[3] “El Baró de Maldà i L’Hospitalet (1746-1996) 250è aniversari del seu naixement”. Ajuntament de L’Hospitalet.
1706 Mapa de Barcelona i el seu entorn, rieres i camins de Nicolas Visscher
El terme de Provençana era, a l’Edat Mitjana, el doble d’extens que l’actual Hospitalet, ja que incloïa, a més de la zona de Marina segregada en 1920, el Prat, Esplugues, el Port, Sants i Sarrià. Tenia un poblament dispers amb una xarxa de camins consistent en vies paral·leles al mar i d’altres que les travessaven en sentit muntanya-mar. Farem un recull dels seus noms i funcions.
El Camí Ral o “de Provençana”. L’antiga ruta que es fa carrer.
Entre les primeres destaca el Camí Ral, avui carrer de Santa Eulàlia, Prat de la Riba i Major. Es tracta d’un vial d’origen romà, que partia de Barcelona, anava cap a Cornellà i a Martorell on es podia travessar el riu pel pont romà. Aquest pont, que va tenir usos militars i comercials, va ser destruït per les forces naturals i humanes en diverses ocasions al llarg de la història, també reconstruït.
El “pont del diable”, a Martorell, era conegut a la Edat Mitjana, el pont de Sant Bartomeu. Foto: Ramon Solé
Al llarg d’aquest camí es va situar l’església de Santa Eulàlia de Provençana, com d’altres que aprofitaren les antigues viles romanes i, a finals del s. XII, l’Hospital –Hostal- de la Torre Blanca que es convertí en nucli aglutinador amb la nova església de Santa Eulàlia de Mérida, al que ja era “la pobla d’Spitalet”, o un altre hostal a la Bordeta que arrendava el Comú de l’Hospitalet.
Cal Ramonet, enderrocada fa poc, era al lloc de l’antic hostal de Provençana.
Les maneres d’anomenar les vies als primers documents són descriptives de cada moment. El 986 la dona Sènior, vídua de Levisind venia al bisbe Vives un alou a Bederrida (Les Corts) i Terrers Blancs (Collblanc) que limita al nord amb la muntanya Orsera (St. Pere màrtir), a l’est amb el torrent de Pedralbes que “va fins el mar”, al sud amb “la via que va a Provençana i a tot arreu” i a l’oest amb la vall de Quart (Torrent Gornal). La propietat havia estat del seu marit i dels seus fills, probablement caiguts a la presa d’Almansor.[1]
Provençana, any 1000, projecció d’Antoni Novell Bofarull adaptada per Valentí Julià.
El 1579, als pactes per la construcció de la nova església, es parla d’aquest camí com el “camí real que és carrer del Spitalet”.[2] Una visió ajustada a la realitat d’aquell “Camí Ral” que, al seu pas pel l’Hospitalet, es fa carrer.
El Camí del Mig. De barques i ponts.
A partir del 1210 tenim documentat el Camí del Mig, que encara conserva aquest nom (Carretera del Mig), també conegut llavors com “Camí de la Barca” perquè duia al lloc conegut com “La Sirga Grossa”, [3] ja que la barca de passatge de persones i ramats, era assegurada amb una corda (sirga) a les dues vores del riu. Aquest camí connectava amb el camí de la Ribera del Prat.
Barca de passatge del Prat.
La barca és documentada des de 1234, ja que el 1211 el Llobregat canvià el seu curs cap a llevant, deixant aïllada l’Illa de Banyols (El Prat). És llavors (1279) quan trobem anomenada l’ermita de Benvitge, “un servei col·lectiu, prop de la barca de passatge, necessari pel sector de la Marina, ja que la parroquial de Provençana els quedava lluny”.[4]
L’ermita de Bellvitge i la Marina inundada.
Antigament era un camí ramader anomenat “Carrera” o “Bovatera” que connectava el tràfec comercial dels espais del Delta amb Barcelona.
El 1303 s’acaba de bastir un pont de fusta a Sant Boi, encarregat pel Consell de Cent barceloní a iniciativa real, una obra comarcal feta a base d’aportacions en blat i d’atorgament de franquícies als que hi contribuïen. Malauradament, el 1315 va ser destruït per una riuada. Quan el pont no es podia fer servir quedava la barca de passatge. El 1335 Barcelona sub-arrenda la gestió d’aquesta barca a dos administradors locals “d’enllà de l’aigua” (El Prat).[5]
El 1343 els consellers de Barcelona estableixen els preus:
“Les tarifes de passatge, estipulades, són les mateixes de cinc anys abans: Home i cavall forasters, 2 diners; foraster a peu, 1 diner; barceloní i cavalcadura, 1 diner; barceloní a peu, 1 malla; centena de caps de llana, 10 diners; un porc, 1 malla; una truja amb porcells, 1 diner; un bou, 1 malla; una vaca amb vedell, 1 diner; naturals i eclesiàstics, francs”.[6]
Els litigis pel control i els preus de la barca seran freqüents.[7]
Per altra banda, el pont de Sant Boi (a l’actual carrer del Pont de St. Boi) va patir nombroses destruccions, però sempre va ser refet o reparat, fins el 1586, en que es tornaren a utilitzar les barques.
El 1566, per defensar la costa dels corsaris, s’havia construït una fortificació, a prop de la desembocadura del Llobregat, la Torre del Cap del Riu, on ja hi havia hagut a l’Edat Mitjana un petit hostal com a refugi de pescadors i viatgers. La torre tenia un pou i una capella, també una barca.[8]
1698. Detall de plànol de Sèbastian de Pontault, Setge de Barcelona.
A la costa, al voltant del far i a les ribes del riu Llobregat hi vivien algunes famílies de pescadors. En 1862, a sobre les ruïnes de l’edifici anterior, es bastí un far i el 1873, amb la revitalització agrària del delta, el pont de Ferran Puig, anomenat popularment “pont vell” (ja que va servir força temps) o pont dels carros.
Des de finals del segle XIX, hi vivien al Prat treballadors d’algunes indústries, el que augmentava la necessitat de millorar la mobilitat. El 1881 s’inaugurà la línia ferroviària Barcelona-Vilanova i la Geltrú i es basteix un nou pont que es va fer malbé amb les riuades del 1898. El 1899 es bastí un nou pont ferroviari. Les aigües l’aniran fent malbé però resistirà fins la Guerra Civil, en que serà volat.[9]
El 1910 la Diputació projecta un nou pont, serà l’anomenat “Pont de les voltes” que amb moltes dificultats s’enllesteix cap el 1929 (amb motiu de la Exposició de Barcelona), però en 1939 desapareix dinamitat, junt al ferroviari, pels soldats republicans en la seva retirada.[10]
Il·lustració del llibre del P. Andrés de Palma de Mallorca. Prat de LLobregat (ensayo històrico).
El 1950 s’inaugura el pont de l’Autovia de Castelldefels, afavorint la comunicació del Prat amb Barcelona. Aquest pont serà ampliat els anys 70, donat el creixement demogràfic i de mobilitat viària.
Podem veure com el Prat ha subsistit aïllat fins a temps recents, passant directament d’una economia precària de subsistència a la sobreexplotació.
La Marina deltaica. Els prats de Llanera i els Banyols.
Al sud de l’ermita de Bellvitge hi havia un antic braç del riu anomenat “Llobregadell vell” que s’anava convertint en estany i que apareix citat junt el reg d’Amalvigia el 995 i en diverses ocasions al segle XI.
Des del segle X la zona deltaica era anomenada Llanera (Llacunària, Lannaria oLandes) pels estanyols i aiguamolls. Per aquesta zona passava el “Camí de Llanera” (els “prats de Llanera”, anomenats des del s. X, seria el sector del Prat que comunica amb Sant Boi) que travessava Banyols cap a “Enforcats” (cruïlla de camins entre Provençana, Montjuïc i Sants).
Els ramats pasturaven al voltant de l’ermita de Bellvitge des que el Delta es va anar afermant.
El 996 Ennec Bonfill, senyor feudal, permuta amb el bisbe Aeci, terra i casal a Sants a canvi d’un alou a Cervelló. Al nord trobem “la via que va per tot” (camí Ral o de Provençana) i al sud “la via que va a l’estany de Lanaria i per tot”.[11]
En 1078 aquesta via serà anomenada com “la recta via que va de la ciutat al mar”,en una donació del bisbe Umbert a l’ardiaca d’un alou a Santa Eulàlia de Provençana a “Círculo” (cases que envoltaven l’estany de Port a Montjuïc).[12] El curs del riu, que havia desembocat a Montjuïc, ja no estava viu des del s. VIII i havia originat l’estany del Port, com el braç del Llobregadell vell.
Institut Geològic de Catalunya. Detall de la formació del Delta (s. V-XX)
Aquesta via, al sud de l’ermita de Bellvitge, seria un camí costaner ja que la línia de costa estava més endins. Seria l’actual Gran Via, la carretera vella del Prat o el “Gual dels Tarongers” que anava a buscar un gual a Viladecans.
L’eix transversal Nord. El camí ral d’Aragó i Madrid.
A finals del s. XVIII s’acaba la construcció d’un nou a Molins de Rei, un imponent pont de granit vermell conegut com el pont de les 15 voltes,que les inundacions de 1971 s’enduran. Amb la construcció d’aquest pont es feren les obres que eixamplaren el camí de Dalt, una altra derivació de l’antic Camí Ral.
Pont de Molins de Rei. Postal Antiga.
La nova carretera comunicarà millor a Barcelona amb Aragó i Madrid, ja que permetia el pas de carruatges, mentre que l’antiga via era un camí que, al mig de boscos, s’ha quedat petit i només pot ser utilitzat com a “camí de ferradura”. Aquesta nova via transversal de la part Nord de l’Hospitalet donarà nova vida a pobles com Esplugues, Sant Feliu de Llobregat i la zona de Collblanc on s’establirà un nou hostal al servei de viatgers i traginers.
Aprofitant la expulsió dels jesuïtes i l’abandonament de la torre que aquests tenien com residència de jesuïtes grans, es comença a dreçar a la vora del camí. Josefa Casas comprà, el 1771, l’estructura d’aquesta torre que després serà coneguda com “Pubilla Casas” on s’allotjaran personalitats eclesiàstiques i laiques. Can Rigalt (abans Can Girona) ja existia, havia estat refeta el 1693 i el 1741. Totes dues queden en una posició estratègica a peu de camí.
El Casalot de la “Pubilla Casas”, a peu del Camí Ral. Foto: arxiu Centre d’estudis de l’Hospitalet
Al segle XVIII, les guerres del Rosselló i la de la Independència provocaren grans pèrdues com destruccions de cases i collites així com una baixada demogràfica. Però la situació canvià dràsticament durant el segle XIX amb la construcció del Canal de la Infanta (1819) que seguirà aquesta via.
Camins que seguien el curs de les rieres i torrents
Els camins que penetraven en la Marina en direcció Sud eren diversos i sovint aprofitaven els cursos de les rieres i els torrents, com la Riera de la Creu, el Torrent Gornal, la Fabregada o la Riera Blanca, frontera amb Barcelona.
Per Bellvitge passaven tres d’aquests camins:
El de la Feixa Llarga, a prop del riu.
El de l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge que duia a l’ermita.
La “carretera de la farola” que comunicava el poble amb aquest lloc (l’actual carrer de Miguel Hernández).
Detall de les rieres i sèquies que baixaven del Canal de la Infanta.
Aquestes vies, de caràcter més local, seran els recs naturals que aprofitarà la xarxa del Canal de la Infanta originant noves canalitzacions.
Autora : Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 17-06-2021
Als treballadors dels camins: traginers, barquers, enginyers, hostalers, comerciants o peons de camí, com va ser el meu avi matern.
————————————————————————————————————————–
[1] Descarrega i Martí, Francesc. Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. Doc. 7.
[2] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. II, p. 80.
[3] Ferret i Pujol, J. L. (2012) “Formació del Delta del Llobregat” VI Trobada d’estudiosos i Centres d’estudis d’Eramprunyà
[4] Codina, Jaume (1987), o.c, vol I, p.78, 82 i 112.
[5] Codina, Jaume (1987), o.c, vol I, p. 141 i 152-154.
[6] Codina, Jaume (1987), o.c, vol I, p. 170
[7] De Palma de Mallorca, Andreu, P. (1958). Prat de Llobregat (ensayo histórico). Introducció de Joan i Josep Fernández Trabal. Ed. Facsímil de 2009. Ajuntament del Prat. p. 261-279.
[8] Codina, Jaume (1966) Delta del Llobregat. La gent del fang.(El Prat 965-1965) Ed. Montblanc.
El punt de partida es des del centre de Sant Antoni de Vilamajor, on podeu seguir la “ruta de l’aigua i les rieres” que trobareu marcada en marques blanques i grogues com si fos un sender de petit recorregut.
Tot surtin pel carrer de Freixeneda, a les últimes cases que passa a ser el Camí d’Alfou ( us portaria a aquesta Urbanització), al poc cal trencar pel camí ampla de terra de la dreta, i que indica Can Quintana, una vegada passat l’edifici cal arribar a la granja Roure,
ara seguiu un petit sender que baixa primer al torrent del Sot de Mal infern
i mes tard creuareu per una passera la Riera de Brugueres.
Aquests llocs són humits gracies el bosc de ribera amb arbres típics com el verns, pollancres, àlbers, lledoners,
I passareu per llocs que predomina el pi i l’alzina.
Es de fet un recorregut planer entre camps i vegetació.
Podreu també, anar per altres camins a prop de masies,
tot seguin indicacions dels cartells que hi han
i us podent portar a Llinars del Vallès o a Cardedeu.
L’Agència Catalana de l’Aigua té assumides les funcions de planificació hidrològica i un dels objectius és vetllar per la conservació i manteniment de la xarxa fluvial catalana i pels ecosistemes vinculats al medi hídric.
Malgrat això, segons una llei del Pla Hidrològic Nacional, les actuacions en lleres públiques situades en zones urbanes corresponen als mateixos municipis.
Per tant és important i necessari el manteniment de la vegetació i neteja dels marges dels principals cursos fluvials que transcorren per sòl urbà.
A les rieres on s’acumulen canyes, tot tipus de vegetació i a vegades fins i tot, escombraries les fan perilloses per les pluges de tardor i hivern, que podent formar taps en el desguassos i provocar inundacions i desbordaments que afectin a sol urbà amb danys materials…
Us passo un article de Alfredo Vega, aparegut el 22/10/2019 en elmón.Terrassa :
Per tant, es indispensable dur a terme tasques de neteja en els municipis en rieres, torrents propers, cuidant que les rescloses i saltants de rius i rieres estiguin netes de vegetació i objectes que entorpeixin la lliure circulació de l’aigua,
és important fer-ho els mesos previs a les grans pluges de la temporada.
Recull de dades : Varis
Adaptació al text i Fotografies : Ramon Solé
Les imatges són a la Riera de Palau al seu pas pel Barri de can Boada de Terrassa
Segur que aquest ànec de collverd, n’heu vist molts al fer una passeig pel costat d’un riu o llac.
L’Ànec collverd o ànec de bosc, de collblau (pel mascle) i àneda rossa (per la femella).
El mascle és de color gris amb el cap verd fosc, el bec groguenc, el pit marronós, el ventre grisós i la cua blanca.
Té una franja blavosa lilosa amb els marges blancs a cada ala.
Durant l’estiu canvia el plomatge i el color verdós de coll es torna marronós.
La femella és de color marronós amb taques; té el bec marronós amb els marges ataronjat
és una espècie d’ànec que viu a prop de zones aquàtiques com aiguamolls, estanys, rius, rieres i grans basses.
Es troba a tot l’hemisferi nord i és l’arrel de moltes races domèstiques.
Ocell bàsicament aquàtic , que fa uns 60 cm de llargada i uns 95 cm amb les ales obertes.
La seva alimentació són plantes aquàtiques i també granotes i insectes, per tant viu en aigües “netes”.
Fa el niu entre les herbes dels marges aquàtics o en forats d’arbres i el revesteix de plomissol. La femella pon entre 7 i 18 ous de color verdós clar i els incuba durant unes 4 setmanes. Els aneguets comencen a volar a les 7 setmanes.
Al ser un animal molt tranquil, axó fa que visquí en zones urbanes com a parcs on hi hagi petits llacs i no se’ls molesti.
També n’hem vist adaptats plenament en una granja o masia, que tingui una bassa mes o menys gran, axó si, separats o independents d’altres animals propis de la granja.
Com a curiositat, en una Masia, vàrem veure que també hi vivia un pato arlekin propi d’Asia, (es van portar molts a Anglaterra i dels escapes alguns criant en llibertat, no esta clar si porten a terme l’emigració… )
Els ànecs collverd, se’l pot veure passar volant amb molta rapidesa i agilitat en grups nombrosos. Solen viure entre 20 i 30 anys.
Al recorre camins, boscos, rieres, ciutats i pobles, fa que a vegades ens cridi l’atenció curiositats que a mi personalment, em fan fer que siguin fotografiades.
Avui he seleccionat cinc imatges, com a objectius Curiosos :
Un grup de cases ven curioses a Barcelona
Un bolet nascut sobre un tronc tallat d’arbre
Una escultura natural a Terrassa
Una nuvolada extraterrestre
El Drac o dinosaure fet de trossos de cotxes a Terrassa
Us passo la classificació dels rius segons el cabal d’aigua, dades extretes de la Jornada tècnica sobre sistemes fluvials temporals a Catalunya, del 16 de novembre de 2017. Tortosa, – Autors : Clara Sierra i Carolina Solà. De l’Agencia Catalana de l’Aigua – Generalitat de Catalunya :
Rius temporals o estacionals :
Són cursos fluvials que, en règim natural, present en una marcada estacionalitat, caracteritzada per presentar baixos cabals o per romandre secs a l’estiu, amb un flux d’aigua com a mínim d’un període mitja de 200 dies a l’any.
Rius intermitents:
Són cursos fluvials que, en règim natural, presenten una elevada temporalitat, fluint aigua durant un període mitjà comprès entre 100 i 300 dies a l’any.
Rius efímers:
Són cursos fluvials que, en règim natural, només flueix aigua superficialment de manera esporàdica en episodis de tempesta, durant un període mitja inferior a100 dies a l’any.
riu Ter
La qualitat de l’aigua del nostres rius ha millorat moltíssim en els últims anys.
riu Llobregat – Gironella
Però encara queda molt, és feina de tothom.
Font de la informació: Agencia Catalana de l’Aigua, Viquipèdia i altres
El proper diumenge 22 de desembre, concretament, a les 5.19 hores és quan començarà oficialment l’hivern 2019;aquesta estació durarà fins a les 4.50 h del 20 de març del 2020.De fet aquest any hem notat molts dies de la tardor, molt de fred, pluja, vent fort, que ens ha complicat el dia a dia…Es diu que serà un hivern amb poca pluja i moderat fred.Els arbres a ciutat i a muntanya s’han posat de total hivern, sense fulles en les branques en els arbres de fulla caduca,que contrastant amb els arbres que tenen fulla tot l’any.Molts rius, rieres i torrents, hi baixa força aigua avui en diai tal com us vaig fer un article el passat dimarts 17 de desembre, la neu ja és al Pirineu.Però en vindran més dies amb boira, pluja, fred, inclòs gelades a totes les contrades d’arreu de Catalunya,Les nits són fosques, i si tenim una nit sense núvols i clara, podrem veure les estrelles i la lluna radiant.En canvi de dia el sol el tindrem apagat i sense massa escalfor.Molts horts, ara en aquest període, no si cultiva, sobre tot els petits, urbans i particulars.No sols a nosaltres ens afecta l’hivern, també als animalons que habitant els boscos,alguns no ho superaran, molts altres aguantaran les inclemències per arribar a la primavera.Però es realment així ?, o ara amb el canvi climàtic, tenim estiu i hivern solament?
Text : Ramon Solé
Fotografies : Dora Salvador, Tito Garcia i Ramon Solé
fonts naturals, aigua, muntanya i més 